Un whatsapp d’Isabel Martí, incansable editora de La Campana i gran rastrejadora de textos per convertir-los en èxits inesperats, va ficar Xavier Diez (Barcelona, 1965) en la seva última aventura, Nosaltres, els sense nom. L’anarquista oblidat: de pistoler a ministre. L’historiador, mestre i col·laborador d’El Món va acceptar amb aquell missatge el repte de convertir unes memòries de mil pàgines de l’anarquista Joan Garcia Oliver –que va arribar a ministre durant la Guerra Civil– en un llibre de 400 planes accessible per a qualsevol lector. Conté una tria dels textos originals traduïts al català –”la veu que s’hi troba és la de Garcia Oliver”, remarca Diez– més breus introduccions i acotacions de l’historiador. I es llegeix com una novel·la trepidant. En aquesta entrevista, Diez reivindica el paper històric menystingut de l’anarquisme català, el seu principal camp acadèmic, i assenyala versions interessades sobre la història de Catalunya, com la de Vicens Vives, del qual diu que va “prevaricar” en “inventar-se” el relat del pactisme.
Una altre treball seu contra el ‘silenciament’ de l’anarquisme. Encara existeix?
Quan vas als arxius a investigar l’anarquisme català, que va ser el principal pol de l’anarquisme mundial, t’hi trobes canadencs, nord-americans, portuguesos i suïssos, però pocs catalans. El cas és que durant els anys 70 dominen la universitat els rivals ideològics de l’anarquisme, els marxistes. Fins i tot gent que aprecio molt, com Josep Fontana i la major part dels meus professors, com Solé i Sabater, es miraven els anarquistes amb els prejudicis del món marxista. Els consideraven, com deia Hobsbawm, uns rebels primitius, una mena de nens grans. Per això, després de llicenciar-me en història contemporània gairebé no havia sentit a parlar de l’anarquisme. I el cas és que el meu avi era anarquista, la majoria dels avis dels meus amics havien sigut anarquistes i un de cada dos treballadors de coll blau a la Barcelona o la Catalunya dels anys 30 eren de la CNT.
Què signifiquen les memòries de Joan Garcia Oliver en el submón de les memòries d’anarquistes?
Són les memòries gairebé canòniques, les més singulars i importants de les que s’han publicat en el món llibertari, almenys a Catalunya. Tant que, malgrat que es van esgotar quan Ruedo Ibérico les va editar el 1978, corren per internet i continuen sent un material de primera mà per als historiadors. Garcia Oliver era un personatge de primera fila. Era un personatge oblidat, però l’home que més va manar a Catalunya entre el juliol i el setembre del 1936. I les seves memòries ja aleshores no van deixar indiferent ningú. Són gairebé un llibre d’aventures i alhora és un llibre d’anàlisi política. Com a paradoxa, són una reflexió sobre el poder feta per un anarquista.
Diu en el seu pròleg que són incòmodes. Per a qui són més incòmodes?
Per a tothom, perquè Garcia Oliver es va barallar amb tothom. Cap al final, la seva croada personal era contra la CNT oficial, sota el ferri comandament de Federica Montseny i Germinal Esgleas, el seu company. Aquest sector se li gira en contra quan es presenta el llibre a Barcelona el 1978. Però també és un llibre incòmode per a la gent que protagonitza la Transició, perquè hi ha un intent concertat del món franquista i el món comunista perquè la CNT no ressorgeixi. Uns perquè la veuen com un perill revolucionari i els altres perquè tenen l’hegemonia de l’oposició d’esquerra com en qualsevol país d’Europa, perquè el marxisme és majoritari. I és incòmodes per als historiadors que han ignorat el paper rellevant que va tenir el món anarquista.
Els textos tenen un to que vostè mateix qualifica com a “amargant”.
Hi ha bastant ressentiment. S’ha de tenir en compte que escriu entre el 1972 i el 1977, quan ha fracassat durant l’exili en l’intent de reconstruir la CNT. A més, ha mort el seu únic fill. He intentat expurgar en part aquestes coses de cara un lector no especialitzat, perquè el que vull és que a través de Garcia Oliver s’entengui des de dins el que passava a Catalunya els anys 20 i 30 i el que va passar a l’exili posteriorment.
Per què ara era el moment?
De fet, és un encàrrec que em fa Isabel Martí, de La Campana, el 2020, quan li cau a les mans El eco de los pasos. Al·lucina i decideix que necessita una traducció al català i fer-ne un nou llibre que pugui llegir tothom, de manera que hi cal una certa intervenció. I me l’encarrega a mi, just abans de la pandèmia.
La idea és recuperar un passat incòmode. Perquè el relat sobre la història i la identitat catalana ha quedat molt marcat per l’ideari que va construir Vicens Vives, que va falsejar la identitat catalana parlant del pactisme i dient que Catalunya era un poble pacífic. Mentida. El mateix Vicens Vives es queixava amargament del fet que Catalunya era el país europeu amb més revolucions al llarg de la història. Ell no va explicar com eren els catalans, sinó com volia que fossin. I crec que el públic té dret a saber el que va passar en els anys 20 i 30 més enllà de les lectures de part. Sempre s’han projectat prejudicis sobre els anarquistes, que no eren ni bons ni dolents. Eren persones sotmeses a unes determinades circumstàncies històriques i que actuaven d’una manera o una altra per factors que no sempre podien controlar.
Parla de relats de part, però justament unes memòries són això. Fins a quin punt són esbiaixades les de Garcia Oliver, quan recrea en escenes entre ell i altres personatges sense testimonis o amb pocs testimonis, com en el cas de Macià i de Companys?
Per començar, com a anècdota, molta gent feia broma amb el títol de la versió original, El eco de los pasos, i la transformava en El ego de los pasos. Evidentment, és un llibre autojustificatori, com totes les memòries. Però, en general, parteixo de la base del treball d’un dels millors editors de la seva generació, que era Pepe Martínez [Ruedo Ibérico], i per tant bon part de la feina de contrast ja l’havia fet ell.
Pel que fa a Companys era obvi que hi havia una mala relació, però en escenes com la intervenció del president l’endemà de la revolució del juliol del 36 hi ha testimonis, inclosos alguns consellers, que la corroboren. En el cas de Macià és més difícil de comprovar, però sí que hi va haver una col·laboració entre la CNT i el món independentista durant l’exili de l’època de Primo de Rivera. Aquesta proximitat en un moment determinat també explica que després, quan ERC comença a gestionar la Generalitat i hi ha Estat Català, la virulència entre el sector més faista i Estat Català arriba a ser mortal, van a trets. La proximitat anterior explica la virulència posterior quan es frustren les expectatives.
La cruesa i el menyspreu amb què refereix Garcia Oliver a Companys és remarcable.
Sí. I és desconcertant perquè un dels meus llibre anteriors va ser una biografia de Salvador Seguí, i està clar que si hi ha algú que hi havia col·laborat profundament i que hi tenia relació d’amistat, a més que eren família, era Companys. I el president havia començat com a advocat laboralista defensant gent de la CNT. No sé què devia passar entre ells. És possible que al principi no tinguessin tan mala relació però que els conflictes durant la Guerra, quan Companys no va aturar la infiltració dels comunistes, que els prenen la cartera als anarquistes durant els primers mesos del 1937, provoquessin aquest ressentiment. I sí que hi ha alguns fragments, com les trobades amb emissaris de Companys que portaven missatges seus des de la presó, podrien ser invenció o molt deformades. Jo he intentat contrastar i no he trobat elements que les corroborin.
En aquest cas, explica que Trabal porta una carta de Companys des del penal del Puerto de Santamaría demanant a la CNT que no facin propaganda abstencionista en les eleccions del 1936 perquè guanyin les esquerres i puguin sortir de la presó. Dibuixa els presos intervenint en les decisions polítiques de l’exterior. Els parala·lelismes amb el present són una temptació a evitar?
Els paral·lelismes són inevitables i si la història és útil és precisament per fer-ne i per treure’n ensenyances. La història és el passat escrit des del present com a projecte de futur. Però el que sí que és cert és que hi va haver un gran debat sobre l’abstencionisme de les eleccions del febrer del 1936 i que hi va haver reunions, que probablement anys després Garcia Oliver va reconstruir de manera peculiar. I hi va haver un pacte tàcit entre la CNT i ERC per acabar amb l’abstencionisme, perquè el problema dels presos polítics afectava principalment la CNT. Arriben a la conclusió que amb un govern d’esquerres, encara que no sigui meravellós, es pot acabar la repressió.
Per al lector no especialitzat, crida l’atenció la naturalitat amb què es tracta la violència com a instrument polític. Cosa que a hores d’ara és impensable i que és rebutjada pels sectors majoritaris de l’actual moviment rupturista, l’independentisme.
Com deia, quan s’ha intentat caracteritzar els catalans com un poble pacífic ha sigut per una mentida de Vicens Vives, que s’ho va inventar perquè en aquell moment bona part de la burgesia volia congraciar-se amb el franquisme i participar en el poder. Com a historiador que coneixia molt bé la història de Catalunya, va prevaricar una mica en aquest sentit. La societat catalana dels anys 20 i els anys 30 era violenta com ho eren la majoria de societats europees del moment, de la mateixa manera que la societat catalana del 2021 és pacífica com la major part de les societats europees actuals. En el cas de l’independentisme dels anys 20 i 30 el model que tenien era Irlanda, que el 1916 van fer l’aixecament de Pasqua i durant dos o tres anys van anar a trets fins que van aconseguir l’estat lliure. Això i la repressió dels anys del pistolerisme explica la violència de l’època. En aquestes circumstàncies és difícil tenir models gandhians.
Ara això és impensable, doncs?
Una cosa és impensable fins que deixa de ser-ho. Les circumstàncies poden variar molt, i el que passa en un país s’encomana molt fàcilment en un altre. Les onades revolucionàries són com les pandèmies. Apareixen en un país i s’escampen ràpidament fins que remeten i desapareixen.
A Barcelona, i per extensió a Catalunya, ha quedat petja d’haver estat la rosa de foc?
En l’inconscient col·lectiu, a bona part de les classes benestants Barcelona els fa por. L’any 2002 el Banc Mundial havia de fer una cimera a Barcelona i quan es va detectar una mica d’activitat en els moviments socials la van anul·lar. Potser no és ben bé el mateix, però la capacitat de mobilització dels catalans continua sent molt alta. El moviment independentista, amb manifestacions de milions de persones o de centenars de milers de persones, és molt potent. Però no és només això. L’any 2013 vaig publicar un llibre que era una petita provocació i que es titulava L’anarquisme, fet diferencial català, que parlava de tot això.
La societat catalana té una gran capacitat d’organització que ha aprofitat l’independentisme però que va més enllà. Forma part del tarannà que ha tingut sempre un Estat en contra i que desconfia profundament de les institucions. L’ANC n’és una mostra, encara que estigui formada per gent de classe mitjana manté aquest esperit autoorganitzatiu. Jo sempre dic, com a provocació, que el poble més anarquista del món després dels català és el suís, que voten per tot i s’organitzen entre ells un exèrcit com el que pretenia Garcia Oliver. Aquí, la capacitat de fer revoltes urbanes és molt gran i ara som pacífics però encara ens va la marxa.
