La infiltració policial en el moviment independentista no és un fet nou. De fet, una de les grans operacions contra l’independentisme va ser gràcies a la participació d’un infiltrat. Va ser en el marc de l’operació Garzón, una ràtzia del magistrat de l’Audiència Nacional –condemnat posteriorment per prevaricació– contra suposats membres dels darrers grups d’acció de Terra Lliure. L’operació va comportar, de retruc, la detenció (i tortures) de molts membres de l’entorn independentista de manera general i generosa. Tot plegat per enviar un avís a navegants a qualsevol activista que volgués reivindicar la independència durant els Jocs Olímpics de 1992, a Barcelona.
La història d’aquella operació, també és la història d’en Txema, el sobrenom de Josep Maria Aloy, un estrany integrant dels grups desarticulats que va desaparèixer després de les detencions. Investigacions periodístiques posteriors, testimonis dels detinguts i els indicis del sumari delaten la importància de Txema en una operació que va arribar al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), que va condemnar Espanya per no investigar les tortures denunciades. Txema s’afegeix a la llista de grans confidents, infiltrats i col·laboradors dels cossos i forces i seguretat de l’Estat, com ara Gambín, Espinosa, Luis o els infiltrats descoberts per La Directa i el programa 30 Minuts.
“Portava un busca!”
La història de Txema es va destapar arran del documental El talp de Terra Lliure, de la sèrie Doble joc, de Felip Soler i Sabater, emès dins el programa de documentals Tarasca, de TV3, que ha desaparegut de la plataforma. Tot basat en els testimonis i els indicis que es trobaven al sumari i que l’advocat Benet Salellas va relatar fil per randa al seu assaig En encesa espera (Tigre de Paper, 2024). A més, cal tenir presents les referències a aquest talp per part d’una de les icones de la infiltració espanyola, Mikel Lejarza, el Lobo, i el mateix Garzón, en els seus llibres autobiogràfics, així com la conversa que El Món ha mantingut amb un dels detinguts que més temps va passar a la presó, que va ser qui el va fitxar per a l’organització, David Martínez Sala. En cap moment del judici, tot i les desenes de detinguts, mai va aparèixer el seu nom. Un detall clau.
Segons Martínez, el primer contacte “devia ser a finals de 1990”, quan es va trobar amb l’Aloy “després que hagués passat un primer filtre a través d’un altre company”. “Imagina’t que bons que érem!”, ironitza. Ara bé, Martínez narra que a la primera trobada que va mantenir amb ell ja li va semblar una mica estrany. “Em va dir que tenia 37 anys, que treballava en el món de la seguretat privada, que a vegades feia de detectiu privat i que també era pilot d’helicòpters”, detalla. “També recordo que em va explicar que havia treballat a la banca, a més, era de Manresa, era de casa”, afegeix. “Em va cridar l’atenció que portava un busca-persones, un aparell que aleshores només portaven els jutges”, apunta. Van concretar una segona trobada, a la qual David Martínez no s’hi va presentar. Al cap dels dies, Txema el va anar a trobar a la feina, i va decidir integrar-lo al grup.
Participació en accions
Txema va començar a participar en accions de propaganda. Operacions destinades a atacar la simbologia de l’Estat espanyol a Catalunya i sense cap intenció homicida. “No m’agrada fer-me l’innocent”, subratlla Martínez, que reivindica la seva “voluntat d’aleshores de fer sabotatges i accions contra béns materials”, tot i les “mogudes que hi havia entre ERC, o la dissolució del PSAN”. Txema va col·locar algun explosiu. Però el 28 de juny de 1992 les coses van canviar. La Guàrdia Civil va practicar les primeres detencions. Un operatiu que va permetre obrir les primeres sospites sobre Txema.
En concret, van sospitar dos dels detinguts, l’osonenc Pep Musté i Joan Rocamora, mentre portaven a terme accions en dues oficines de Banesto en dos municipis diferents. Una dada clau per a les defenses, perquè un arrest d’aquesta mena només es pot produir si hi ha un informant des de dins. La Guàrdia Civil va al·legar que feia temps que els tenien en el radar i els feien seguiments, però la mateixa prova documental de la instrucció els desmenteix.
La tarda del 28 de juny de 1992, abans de les detencions, la policia ja va demanar a l’Audiència Nacional, les ordres d’entrada i escorcoll als domicilis de Musté, Rocamora i els membres de l’organització de Manresa, entre els quals hi havia David Martínez Sala i Txema, quan tornaven d’una acció a Sant Sadurní d’Anoia, on havien fet esclatar un artefacte a l’estació de Renfe. L’ordre d’entrada i escorcoll és anterior a les detencions. Segons Salellas, “la policia ja sap que els detindrà per aquestes accions perquè sap que aquestes accions s’han de produir”. A més, als escorcolls hi van intervenir armes i explosius, fet que en Txema sabia.
Txema desapareix… amb cinc milions de pessetes?
Després de les detencions, Txema desapareix, però la investigació de les defenses no s’atura. Un dels investigadors, el periodista de referència Xavier Vinader, troba la clau de volta de tot plegat. Josep Maria Aloy va ser captat per l’exespia Fernando San Agustín, que gestionava el complex Can Padró Security & Safety Training de Castellbell i el Vilar (el Bages), un centre d’entrenament per a policies i serveis d’emergències. Allà va ser on és captat pels serveis d’informació espanyols. Se li assigna la missió per intentar garantir el que anomenaven una “pau olímpica” i el seu perfil era ideal perquè era manresà. “La missió encomanada li va reportar cinc milions de pessetes”, ressalta David Martínez Sala. Garzón tenia un home dins que li servia per articular una operació que fos un escarment al moviment polític independentista.
“Es van centrar molt els esforços en una organització que no tenia cap futur, pràcticament dissolta, però ja se sap que el govern espanyol del PSOE havia pactat amb ETA la pau olímpica a Barcelona, es van aprovar molts acostaments de presos”, indica Martínez. Txema desapareix i no s’hi fa cap referència al judici, però el 2002 el localitzen al Brasil, on treballa als serveis de seguretat de la delegació de la societat de joc egarenca CIRSA. Tanmateix, després va tornar a Manresa. “El vaig retrobar a Manresa el 2005 o així“, relata David Martínez. “Li vaig dir tot el que sabíem, ell ho negava…, no tenia més remei… de fet, em va dir que estava fent un seguiment a una dona, que el seu marit l’havia contractat com a detectiu per saber si li feia el salt…”, addueix amb un somriure murri en Martínez. “Me l’he trobat després molts cops per Manresa, fins i tot familiars seus m’han demanat perdó pel que va fer!”, destaca.
La no aparició de Txema al judici ni al sumari, respon, segons Salellas, a tres possibles qüestions. Una primera, no descobrir el sistema d’infiltració policial. Per altra banda, mostraria que el jutge va iniciar la investigació molt abans de l’inici formal del sumari, fent seva una causa que potser no li hauria tocat pel torn de repartiment de guàrdia. I, en tercer terme, una raó que qualifica de “trista” i és que es va estimar més utilitzar les declaracions dels detinguts, obtingudes amb tortures, per desacreditar el moviment polític i donar més importància a Terra Lliure de la que efectivament tenia.
