El pròxim cinc de setembre, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) presentarà un escrit al jutjat de Primera Instància i Instrucció número 2 d’Osca, en el procés d’execució de la sentència que l’obliga a tornar els frescos de Sixena. És la data en què acaba el termini de deu dies per presentar el cronograma alternatiu al del Govern d’Aragó per al retorn de les pintures així com qualsevol altre document, prova o manifestació sobre el compliment de la resolució. Els serveis jurídics de la institució ja fa setmanes que preparen l’escrit, basat en la mateixa estratègia que fins ara. És a dir, acreditar el desastre patrimonial que suposaria el trasllat d’uns frescos calcinats.
Però, el MNAC espera una reacció que seria, possiblement, l’única que podria aturar el trasllat. Un informe de l’Institut del Patrimoni Cultural de Espanya (IPCE), una institució que penja directament del ministeri de Cultura, actualment en mans del català Ernest Urtasun (dels Comuns) i del secretari general de Cultura, Jordi Martí, exregidor del PSC i dels Comuns i exgerent de l’Ajuntament de Barcelona amb Ada Colau d’alcaldessa. A més, cal tenir present que Martí és vicepresident del MNAC i ha rebut totes i cadascuna de les comunicacions judicials respecte al plet, així com el posicionament de la institució en defensa dels frescos.
“El poder de l’IPCE és enorme i té l’obligació de dir alguna cosa perquè les pintures són Béns d’Interès Cultural”, asseguren fonts del MNAC. Lacomunitat tècnica i el MNAC lamenten que l’IPCE, fins ara, “s’ha posat de perfil”. Una diferència substancial amb altres casos com el trasllat del Guernika, de Pablo Picasso, que es troba a Madrid malgrat les insistents reclamacions del govern basc. L’IPCE és una Subdirecció General dependent de la Direcció General de Patrimoni Cultural i Belles Arts del Ministeri de Cultura, i penja directament del gabinet ministerial que tria el seu responsable. La seva tasca és la investigació, conservació i restauració dels béns que conformen el Patrimoni Cultural.
Un institut per a aquests casos
Legalment, la tasca de l’IPCE és “la investigació, conservació i restauració dels béns que conformen el Patrimoni Cultural”. De fet, aquesta institució es vanta en la presentació de la seva pàgina web que porta a terme una “tasca complexa que l’IPCE aborda des d’una perspectiva multidisciplinària, a través del seu personal: arquitectes, arqueòlegs, historiadors de l’art, etnògrafs, restauradors, físics, geòlegs, químics, biòlegs, documentalistes, informàtics, bibliotecaris, arxivers i conservadors, entre d’altres”.
Una tasca que “emana del compromís social, de naturalesa constitucional, de l’Administració General de l’Estat, juntament amb la resta de les administracions públiques, per a la preservació i l’enriquiment del patrimoni cultural”.
Una de les funcions de l’IPCE és determinar el deteriorament de les obres i els riscos que pot comportar la seva manipulació. De fet, té diverses vies per demanar o elaborar per pròpia iniciativa d’informes científics i tècnics sobre obres d’art que s’han de restaurar, traslladar o manipular. Un dels precedents d’institucions oficials com l’IPCE en el cas de Sixena va ser el 14 de desembre de 2017 quan el Comitè Espanyol del Consell Internacional de Museus (ICOM) va emetre un comunicat on condemnava i alertava del perill de traslladar les pintures murals.
Només un informe
De fet, el MNAC ja ha presentat diversos informes tècnics sobre el risc i “l’alta vulnerabilitat” que suposaria treure del museu les obres de Sixena i portar-les cap a l’Aragó. Amb l’agreujant que encara no se sap on s’instal·larien de nou els frescos i en quines condicions, perquè la sala capitular del monestir de Sixena no està preparada ni condicionada per exposar aquests delicadíssims murals. El MNAC encara presentarà més informes i és previsible que diversos museus de capçalera internacional així com institucions de reconegut prestigi en l’àmbit del patrimoni artístic facin sentir la seva veu. No es pot obviar, que el MNAC participa de les xarxes internacionals més prestigioses de la museística internacional.
Però troben a faltar, i retreuen aquesta desaparició, la veu del ministeri, que pot ser clau en aquest cas, com ha passat en altres casos. Un ministeri que fins ara ha passat la pilota al MNAC. “S’ha de complir la sentència”, insistia el passat 27 de juliol el ministre. En aquest sentit, recordava que són els tècnics qui han de “veure de quina manera es fa”. “Aquesta ha estat la nostra posició des del principi i ara li toca al patronat del MNAC prendre les decisions oportunes en aquest sentit”, va afegir obviant la possibilitat de l’IPCE. Un informe d’aquesta institució aturaria el trasllat.
Cap jutge ignoraria un informe de l’IPCE en contra del trasllat dels murals
Fonts de MNAC comenten a El Món que Urtasun i Martí “coneixen perfectament el cas”. “Un informe dels experts de IPCE que, casualment, són catalans, podria paralitzar el trasllat de les obres, és l’Estat mateix qui aturaria una decisió en defensa del patrimoni, i la sentència es podria executar d’una altra manera”, apunten les mateixes fonts. “Si ho diu el ministeri va a missa”, asseveren. El ministeri coneix perfectament el cas. Al capdavall, Jordi Martí, número dos d’Urtasun és vicepresident del patronat del MNAC, i exgerent del consistori barceloní i un reconegut gestor cultural.
“A cap jutge li passaria pel cap no tenir present les advertències de l’IPCE”, remarquen. De fet, es podria fins i tot obrir una causa penal contra la jutgessa si tot i les advertències dels tècnics i els experts les pintures s’acaben traslladant i es malmeten, ja que seria una conducta que s’enquadraria en el delicte previst a l’article 323 del Codi Penal. Un delicte que castiga amb la pena de presó de sis mesos a tres anys -o multa de dotze mesos a vint-i-quatre- qui causi danys en béns de valor històric, artístic, científic, cultural o monumental, o en jaciments arqueològics, terrestres o subaquàtics. Si els danys són de gravetat, com seria el cas, perquè són béns especialment “rellevants”, la pena es podria augmentar. També l’article 324 preveu una pena similar si el delicte es produeix per imprudència.
El pes de l’Estat es fa notar
No es pot oblidar que el Museu Nacional d’Art de Catalunya és un consorci amb personalitat jurídica pròpia i independent de la dels seus membres, constituït per la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona i, des de 2005, per l’Administració General de l’Estat. El pes de l’Estat es fa notar i, més ara, que les tres administracions tenen el mateix color polític. Un fet que des del museu creuen que s’hauria de traduir en benefici de la protecció de les pintures.
A més, les altres dues vicepresidències del consorci estan en mans de la consellera de Cultura, Sònia Hernàndez -que no pot negar la importància de la conservació del patrimoni puix va ser directora general de Patrimoni amb el Govern d’ERC-, i de la mà dreta de l’alcalde de Barcelona, Maria Eugènia Gay, l’exdegana del Col·legi d’Advocats de Barcelona que es va posar de perfil amb la repressió contra l’independentisme. Per tant, les tres institucions estan en mans d’una mateixa coalició política que pot collar el ministeri perquè posi negre sobre blanc la impossibilitat de traslladar les pintures. Una possibilitat que demanden des del MNAC.
Un pacte polític?
Una situació que fa sospitar de l’existència d’un pacte polític entre les tres administracions a través del PSC. Just abans de la sentència es van registrar dues visites força cridaneres del president de la Generalitat, Salvador Illa, a l’Aragó, que han despertat tota mena de suspicàcies. Una primera, el 15 de març, on va ser l’estrella convidada del 18è congrés del PSOE d’Aragó, compartint un debat amb la líder dels socialistes aragonesos i ministra de Pedro Sánchez, Pilar Alegria. Tots dos es van lloar mútuament en una xerrada titularda ‘Aragón y Cataluña, vecindad y entendimiento”. Després, un altre català, el ministre d’Indústria, Jordi Hereu, va ser l’estrella convidada del congrés.
Dos mesos més tard, Illa va tornar amb tota la pompa a l’Aragó. En aquesta ocasió va ser el 25 de maig, on el president va ser el ponent d’un esmorzar informatiu, amb una nodrida representació política, econòmica i social aragonesa, i amb la ministra Pilar Alegria, de mestra de cerimònies. Un acte al qual també va assistir Marcel·lí Iglesias, l’expresident aragonès nascut a la Franja i catalanoparlant que va fer bones relacions amb la Generalitat. El president de la Generalitat hi va tornar a insistir en la pacificació catalana. Després, Illa i la ministra van visitar la planta a Épila de BonÀrea, una empresa de Guissona (la Segarra) que ha decidit invertir allà fins a 400 milions d’euros. Unes visites que, fonts del gabinet jurídic de la Generalitat, relacionen amb l’escassa resposta institucional i jurídica a la sentència del Suprem.
El Gernika, un precedent evident
Un dels exemples del poder del ministeri és el no trasllat a Euskadi del Gernika, de Pablo Picasso, actualment al Reina Sofia de Madrid, a Euskadi. De res han servit les propostes i les iniciatives del govern basc o del PNB o EH Bildu al Congrés. Ha estat el ministeri qui ha impedit el trasllat al·legant el “risc que suposa el trasllat”. La polèmica del Gernika ve de lluny però més en el marc polític que no pas judicial. De fet, ha produït alguna situació políticament estranya. Per exemple, el gener de 2024 el diputat del PNB Joseba Andoni Agirretxea va reclamar a Urtasun, en una compareixença al Congrés, el retorn del quadre. El portaveu basc reclamava al ministre “prendre decisions polítiques” i que no s'”escudés” en el que deien els tècnics, segons els quals el trasllat és “impossible”. “No sabem ni per què ni sobre la base de quins criteris diuen que això és impossible”, arguïa Agirretxea. Urtasun es va limitar a respondre que sabia que era “una reclamació històrica”, sense afegir res més.
De fet, el seu antecessor, Miquel Iceta, l’any 2022, a reclamació d’EH Bildu, va titllar de “crim posar en risc l’obra, ja que els informes tècnics desaconsellen el moviment del Gernika“. Iceta va afegir, aleshores, que el 1998 es va celebrar un simposi internacional sobre els problemes “ètics i tècnics” de la manipulació d’obres d’art, posant el Gernika com a exemple i que va concloure amb un informe que “desestimava qualsevol trasllat, fins i tot el canvi de sala al mateix Reina Sofia”. “En canvi, ara el silenci del ministeri amb Sixena és clamorós”, expressen fonts del MNAC.
