La defensa de Jordi Turull no en té prou de presentar un recurs de súplica contra la decisió del Tribunal Suprem de no aplicar-li l’amnistia pel delicte de malversació. Els advocats de l’exconseller de Presidència, dirigits per Jordi Pina, han decidit aprofitar el recurs per carregar, amb certa traça jurídica, contra el “desafiament interpretatiu” dels magistrats que van fer costat a la resolució escrita pel president del tribunal, Manuel Marchena. De fet, apunta que els jutges sí que estan fent una sedició i una desobediència.
“Els magistrats del Suprem hauran perdut per complet qualsevol autoritat que poguessin tenir per retreure-li al meu mandant no haver seguit en el seu dia les lleis. No és més greu el que en el seu dia, segons la sentència que els van condemnar, van fer Turull i la resta de membres del Govern que el que ha fet ara la sala”, posa negre sobre blanc en el recurs amb una duresa extraordinària.
L’escrit, de 16 pàgines i al qual ha tingut accés El Món, no està per orgues i acusa els magistrats “d’imposar la seva voluntat per sobre del text d’una llei democràtica i de facto derogar-la pel que fa a la malversació”. En aquesta línia, assegura que els togats aprofiten la resolució per fer interpretacions “extravagants, imprevisibles i forçades”. Com a garantia, els advocats reclamen que el recurs de súplica sigui resolt per altres magistrats diferents de la sala.
Apartar-se de l’esperit de la llei
El recurs critica obertament passatges literals de la interlocutòria. Una resolució que titllen de “mostra més que evident de la consciència de la sala d’estar apartant-se del text de la norma i de la voluntat legislativa”. Com a exemple, recorden que els magistrats critiquen des del preàmbul de la llei a com es va dur a terme la negociació política per aprovar-la. Una opinió inèdita en una resolució judicial.
Per altra banda, també el recurs retreu la tercera interpretació del delicte de malversació. Així, la defensa de Turull remarca que la mateixa interlocutòria que li nega l’amnistia li reconeix que no va tenir cap mena d’enriquiment personal. Per això, troba absolutament anormal que es consideri malversació per enriquiment “l’única contrapartida que esperava obtenir amb la contractació dels compromisos de despesa era de naturalesa política”: permetre que els ciutadans de Catalunya participessin en un referèndum.
Així mateix, els advocats mostren una irònica sorpresa per la relació que estableixen els magistrats entre el referèndum i els interessos de la Unió Europea. “Crida poderosament l’atenció que la sala no citi una norma europea en vigor, sinó una proposta de directiva”, emfatitzen. D’altra banda, considera “absolutament contradictori” considerar provat en la sentència del Procés que el que pretenien els processats era forçar una negociació política i, ara, sostenir que es va posar en risc la integritat territorial i els interessos econòmics de la UE. Un detall per tenir present és que, durant la llarga instrucció del cas, mai es va oferir la personació a la causa de les institucions europees. Un senyal inequívoc de la poca rigorositat en la interpretació de la llei d’amnistia pels líders del Procés.
