Cap recorregut. La Sala Penal i Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha decidit arxivar la querella presentada per Carles Puigdemont, Gonzalo Boye i Josep Lluís Alay contra l’extitular del Jutjat d’Instrucció número 1, ja jubilat, Joaquín Aguirre. Una querella per prevaricació i malversació en considerar que el magistrat havia fet el sord a les resolucions dels tribunals superiors que li impedien prosseguir amb la investigació sobre la suposada trama russa del Procés. De fet, el magistrat va utilitzar una argúcia processal per persistir en una instrucció que l’Audiència de Barcelona obligava a tancar.
Ara els magistrats del TSJC, amb una llarga i densa resolució de 30 pàgines, decideixen fer cas al ministeri fiscal i consideren que l’actitud del jutge Aguirre no s’incardina en cap dels delictes. En primer terme, conclouen que el jutge tenia el dret a obrir les peces separades que instrumentalment necessités i que, en cap cas, ordenar la policia unes perquisicions pot suposar malversació perquè el magistrat no disposa directament dels recursos públics i, per tant, no pot cometre el delicte.
El TSJC, però, veu irregularitats
La resolució, redactada pel magistrat Carlos Ramos, amb el suport de Jesús Barrientos i Eugènia Alegret, -dos magistrats enemics del Procés- detecta però que la conducta d’Aguirre no va ser del tot correcte, però dedueixen que no a un nivell de gravetat que esdevingui un delicte. Així entenen que “al marge de les irregularitats processals a depurar per la via dels recursos, no constitueix cap desobediència palmària del que disposa la interlocutòria de l’Audiència de Barcelona” que ordenava tancar la instrucció. De fet, el jutge va obrir una nova peça separada per investigar el mateix que l’Audiència de Barcelona li havia dit que deixés d’investigar. En síntesi, els magistrats superiors entenien que havia portat a terme en el que l’argot es coneix com a “clonació processal”, un sistema vetat pel sistema judicial espanyol.
Un argument que serveix per descartar la denúncia dels querellats que raonaven que les maniobres del jutge servien per “instrumentalitzar la creació de peces separades, amb una finalitat il·legítima i il·lícita, que no és altra que burlar el compliment de les resolucions dictades pels seus superiors jeràrquics”. Un extrem que els magistrats neguen amb un esforç argumental meritori tot aplicant la “teoria dels deures”. En concret, que si bé l’acció del jutge podria haver estat irregular, la vigilància de la tutela judicial efectiva per part dels òrgans superiors no permeten que la resolució posterior del jutge sigui una “infracció, patent, grollera, evident, notòria o esperpèntica de l’ordenament jurídic”.
