La decisió del Tribunal Suprem d’obrir causa penal contra el president a l’exili, Carles Puigdemont, i el secretari de la mesa del Parlament Ruben Wagensberg per terrorisme, en el marc de la causa del Tsunami Democràtic, té dos fonaments doctrinals. En concret, la kale borroka -allò que englobava l’anomenat terrorisme de baixa intensitat o de carrer-. I, per altra banda, la tesi dels “homes de darrere”, una extensió de l’aixecament de vel jurídic per intentar embolicar de dalt a baix els autors materials d’un suposat delicte. De fet, ho defineixen com el “carisma” de Puigdemont.
Per una banda, el magistrat Juan Ramon Berdugo, ponent de la resolució que ha acceptat el cas que li ha enviat Manuel García Castellón, ha convençut els seus companys de toga de la teoria de la kale borroka. Es tracta d’una derivada dels desordres públics que es va utilitzar per reprimir la lluita de l’activisme basc al carrer amb el paraigua sempre prou ampli d’ETA. De fet, va ser un plantejament que va sospesar la fiscalia, tal com va informar aquest diari, quan debatien internament com podrien qualificar els fets. Per altra banda, per delimitar el subjecte del delicte, els magistrats han fet servir una figura jurídica dels “homes de darrere”, és a dir, la responsabilitat de les persones que podien haver evitat el delicte. En aquest punt, estan convençuts que Puigdemont ho podia fer.
La kale borroka o el terrorisme de carrer
Els magistrats han tirat de veta de l’arsenal jurídic que tenien a l’abast per reprimir moviments socials. Sobretot, tècniques i interpretacions jurídico-policials extretes de la pedrera basca, és a dir, de la lluita contra l’independentisme basc en els anys durs i menys durs de l’activitat d’ETA. Una de les mesures estrella va ser la kale borroka, a la qual ara han tret la pols per poder imputar un delicte violent a les mobilitzacions independentistes catalanes.
En aquesta línia, la sala detalla que per acreditar el delicte de “terrorisme de carrer” s’exigeix que s’executi amb finalitats com subvertir l’ordre constitucional, alterar greument la pau pública, desestabilitzar greument el funcionament d’una organització internacional o provocar un estat de terror a la població o a una part. Unes conductes que, atès el relat de l’exposició raonada del magistrat instructor de l’Audiència Nacional, s’haurien registrat en els incidents registrats a Catalunya després de la sentència del Procés. De fet, asseveren que encaixarien en l’article 573 del Codi Penal, que considera terrorisme la comissió d’un delicte greu contra la integritat física o moral, o bé contra la llibertat, entre altres béns jurídics, dut a terme per alterar greument la pau pública o per obligar els poders públics a fer determinada actuació.
Els magistrats no s’estan de res i desacomplexadament encabeixen els fets en aquest delicte d’una manera directa i sense embuts. “Doncs bé, en el nostre supòsit, els integrants del moviment han comès delictes greus contra la llibertat, integritat física, d’atemptats, falsedats documentals, el patrimoni”, afirma la interlocutòria. En aquest sentit, els magistrats fan notar les discrepàncies internes dins la fiscalia apuntant, com qui no vol la cosa, que durant l’època de Dolores Delgado com a fiscal general de l’Estat la memòria de la fiscalia ja va qualificar de violent el “moviment independentista català”. Per això, el tribunal considera incompatible amb la lletra de l’article 573 considerar terrorisme només les accions d’ETA o del jihadisme.
“Els homes de darrere”
El segon argument que exposen els magistrats en la resolució és que “hi ha diversos indicis que acreditarien la participació de Carles Puigdemont en els fets investigats”. Una deducció a la qual arriben perquè “des de l’inici va estar informat de la constitució del grup organitzat” que volia “subvertir l’ordre constitucional i impedir als poders públics complir les seves resolucions”. En aquest sentit, esmenten reunions on hauria participat el president a l’exili i recorden que el mateix Puigdemont es va implicar en la campanya per donar a conèixer la plataforma.
La sala subratlla que “aquella pluralitat d’indicis acredita el domini funcional del fet, lideratge absolut, autoria intel·lectual i assumpció de les regnes de l’actuar típic”. Amb aquesta premissa conclouen que “hauria pogut evitar la lesió del bé jurídic i el recorregut de l’iter criminis,-el contingut del delicte- retirant el seu suport carismàtic, però lluny d’això va animar a seguir en les accions violentes que es van desenvolupar amb el seu coneixement i el consentiment”.
La resolució afegeix que “en una organització delictiva els homes del darrere, que ordenen delictes amb comandament autònom -quan ho poden evitar- poden, en aquest cas, ser responsables com a autors mediats, tot i que els executors immediats siguin, així mateix, castigats com a autors plenament responsables”. En aquest supòsit creuen que Puigdemont dominava “l’execució del fet”.
