El patronat del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) té aquest dilluns, 16 de juny, una reunió molt important. Ha de valorar la darrera sentència del Tribunal Suprem, que confirma les decisions del jutjat de primera instància i de l’Audiència d’Osca d’ordenar al museu català retornar les pintures murals romàniques al monestir de Sixena. No és la primera decisió de l’administració de justícia que obliga les institucions culturals catalanes a tornar obres d’art a un dels grans monuments de la corona catalanoaragonesa situat als Monegres, a la Franja de Ponent.
De fet, ja s’han retornat 155 peces, un nombre curiosament coincident amb el número de l’article de la Constitució que, el desembre del 2017, va permetre que la Guàrdia Civil entrés al museu de Lleida a endur-se les obres, algunes de les quals encara no s’han exposat a Sixena. Ara el debat es troba en les pintures romàniques de la sala capitular. Una sentència l’execució de la qual molts experts, tant juristes com museòlegs i conservadors, veuen d’impossible compliment, llevat que vulguin “carregar-se” les obres.
Enmig d’aquest estira-i-arronsa, el que és ben segur d’impossible compliment és el retorn d’una de les veritables joies que provenien de Sixena. En concret, d’un portapau de delicadíssima orfebreria i d’un valor incalculable que va desaparèixer, en estranyes circumstàncies, de l’armari de seguretat del MNAC el maig de 1991. Mai no s’ha pogut recuperar i encara es troba en recerca. De fet, la Interpol encara el té en el top dels objectes històrics robats més buscats. Els Mossos d’Esquadra no han fet cap perquisició des del 2011 i el Cos Nacional de Policia té la carpeta del cas en un arxiu de Madrid. Un portapau que ni tan sols la imposició de la justícia espanyola farà que retorni a Sixena. Ni, com van fer a Lleida, amb la Guàrdia Civil.
La joia de la col·lecció
La peça més buscada del MNAC és un portapau que els Museus d’Art de Barcelona van adquirir el 1972, a través del contracte amb el directori de museus d’art de Barcelona, encara amb Franco al poder. Segons explica l’historiador de l’art Joan Francesc Ainaud i Escudero al butlletí del MNAC de 1994, és el Portapau de Pere d’Urgell, datat cap a l’any 1400. Una peça que fou un regal del comte Pere II d’Urgell quan la seva filla Isabel era monja a Sixena. Cal tenir present que els monestirs reials, com de Sixena, formaven part de les corts, i s’hi estaven membres de la noblesa i de l’aristocràcia. Pere II d’Urgell era fill del comte Jaume I d’Urgell i nebot del rei Pere III El Cerimoniós. En la lluita contra Ferran d’Aragó, el rei li atorga el títol de lloctinent al Regne de València i, posteriorment, la baronia de Fraga, on s’incloïa territorialment Sixena.
El portapau és una veritable joia de l’orfebreria d’uns 10,5 centímetres construït amb una delicadíssima tècnica d’esmalt coneguda com a sur ronde bosse, que només es portava a terme en sofisticats tallers de París. Dins hi tenia una relíquia extraordinària, un tros de la túnica de Jesucrist, i representa una imago peitatis. És un dels instruments dels rituals catòlics de l’època que els fidels besaven en les eucaristies i les celebracions. Incorpora una figura de Crist, amb uns cabells fets d’algun aliatge d’argent, i porta incrustats un balaix -un robí de color clar- i dos safirs brillants, que li atorguen un valor impossible de calcular.
34 anys després, cap pista
“Una valuosa joia gòtica del segle XV ha estat sostreta de la caixa forta del Museu Nacional d’Art de Catalunya”. Així començava la crònica del 28 de març de 1992 a La Vanguardia, quan la capçalera avançava la desaparició del portapau. El cas transcendia gairebé un any després del robatori. I, 34 anys després, no només no s’ha recuperat la peça sinó que a més, el cas continua envoltat del misteri de qui i com es va dur a terme. Ben bé, podria alimentar una de les millors aventures de Sherlock Holmes i el seu inseparable Watson.
El robatori va saltar a la llum pública pocs mesos abans dels Jocs Olímpics de Barcelona, i els canvis en la direcció del MNAC i dels responsables de la seguretat de l’entitat mesos després, com ara el de Joan Sureda, que va ser rellevat per Xavier Barral, van incrementar el misteri. Tot i que el relleu es va fer amb prou tacte i marge perquè no es relacionés la desaparició de la peça amb la substitució i es connectés més amb els canvis de gestió. El robatori es va perpetrar el maig de 1991, sense que se sàpiga la data exacta, perquè es van descobrir els fets quan algú va veure que l’armari era obert, però no es va poder concretar si feia molts dies o poques hores que ho estava. De la investigació se’n va fer càrrec la brigada de delictes contra el Patrimoni del Cos Nacional de Policia, que aleshores era el cos competent a Barcelona, i no se’n va sortir. Ho va qualificar de “furt atípic”.
Un lladre que coneixia la casa
La tesi policial d’aquell moment va ser que el lladre “coneixia perfectament el funcionament del museu”. De fet, el robatori es va perpetrar aprofitant les obres de remodelació del MNAC i durant la negociació del canvi de gestió, amb el qual la titularitat del museu passava a mans de la Generalitat. Les obres es guardaven en un armari metàl·lic a l’ala dreta de l’edifici. Una zona que els empleats havien batejat com a “búnquer” perquè era el lloc més segur de la institució. Diverses persones hi tenien accés o coneixien on es guardaven les claus de l’armari. Però no es va obrir mai cap expedient als treballadors que hi podrien haver tingut accés. La policia tampoc va trobar cap pista concloent o cap indici prou convincent. El mòbil del delicte es podria reduir a una revenja o fins i tot a un encàrrec d’un col·leccionista obsessionat amb aquesta joia gòtica. Tota hipòtesi era tan convincent com susceptible de ser rebatuda.
Cal situar-se en l’any 1991, en què la seguretat als museus era prou diferent de com s’entén ara i quan la tecnologia no estava tan avançada per a la detecció i prevenció dels robatoris, tot i que se suposa que la zona on era la peça era molt més segura que la resta del MNAC. De fet, segons les cròniques de l’època, a l’armari només hi havia les peces més menudes i no pas les més valuoses. En aquest sentit, els testimonis recollits asseguraven que hi havia peces de més valor fora de l’armari que no pas a dins. Poc temps després, però, es va canviar d’empresa privada de seguretat. Un tràmit que es va fer tan de pressa que durant 24 hores, entre la sortida d’una empresa i l’entrada de l’altra, la seguretat va anar a càrrec de la Guàrdia Urbana de la ciutat.
La Interpol, darrere de la peça perduda
Han passat 34 anys. El Cos Nacional de Policia té sobre la taula per desclassificar l’expedient del robatori, que es troba a l’arxiu històric policial, i va traspassar el cas als Mossos d’Esquadra. La Unitat Central de Patrimoni Històric de la Divisió d’Investigació Criminal dels Mossos d’Esquadra (UCPH), els Indiana Jones de la policia catalana, un escamot format per un caporal i sis agents comandats pel sergent Josep Lluís Ulloa, té a la carpeta de casos pendents trobar aquest portapau.
Ara bé, admeten que des del 2011 no han fet cap moviment perquè el cas està en mans de la Interpol. Tot i que aquesta unitat té la fama de tossuda. Per exemple, el gener de 2024 van recuperar una altra peça històrica robada el 1983, una fabulosa creu gòtica de la parròquia de Santa Maria de Sant Martí Sarroca. La Interpol, la coordinadora policial internacional, ha confirmat a El Món que la peça encara es troba al catàleg de les obres d’art més buscades. D’aquí que utilitzin tota la xarxa informativa de subhastes, col·leccionistes, revenedors, traficants habituals per detectar si en qualsevol moment emergeix una pista, com ara un intent de venda.
La mida de la peça, gairebé de butxaca, la seva singularitat i el simbolisme que suposa fa que els actuals posseïdors se’n guardin ben bé prou de fer cap moviment en fals. Tot i que el CNP, els Mossos i la Interpol fa 34 anys que hi van al darrere, així com l’estructura del MNAC, no consta que ara, per ara, ni el govern d’Aragó, ni l’Ajuntament de Sixena hagin fet cap moviment per esbrinar el parador del portapau tot i que al Museu hi consta una referència escrita. Potser si sospitessin que el portapau fos a Catalunya serien capaços, fins i tot, de contractar Sherlock Holmes per trobar-lo. O potser algú els avisaria que el famós detectiu només era un personatge de novel·la, com ho sembla el robatori del portapau Pere d’Urgell.
