Transitar pel Coll d’Ares a quarts de vuit del matí d’un dilluns rúfol i ploraner és tota una experiència. A més, és octubre, i a les vores de la carretera sembla que apareguin bolets que desafien els conductors. És una carretera rebregada, però gens emprenyadora, que connecta el Ripollès, a la Catalunya sud, amb el Vallespir, a la Catalunya Nord. És un pas ple de records colpidors. Va ser una de les grans vies de pas del gran exili del 1939 i durant anys va ser una de les travesses més habituals del Pirineu. Tota la carretera és un símbol asfaltat, on la vegetació frena que la decadència enterboleixi el paisatge.
La primera població on arriba la carretera és Prats de Molló. Un municipi bucòlic, amb el turisme habitual fomentat per l’administració francesa i on han fixat la residència un bon grapat de jubilats del nord, que gaudeixen de les seves pensions en casetes amb nans de jardí i barbacoes. Uns nous veïns que han portat com a equipatge una munió de vots a l’extrema dreta de Reagrupament Nacional. A les passades eleccions legislatives, Prats de Molló va aguantar l’ofensiva, amb la victòria de la Julien Barallie, del front d’esquerres, que va obtenir el 54% dels vots, davant el 45,4% de la ultradretana Michele Martínez. Un resultat inèdit en els municipis de tota la Catalunya Nord on els entusiastes de Marine Le Pen es reprodueixen com gremlins en una piscina.
Precisament, Prats de Molló va ser un dels escenaris on bona part de l’opinió pública europea va considerar que s’havia registrat una de les primeríssimes lluites antifeixistes. Un episodi històric i polític de primer nivell, amb un gran ressò internacional, que semblava incomodar bona part de la divulgació històrica catalana. De fet, fins fa ben poc, la sensació és que ningú del gran espai sobiranista el volia reivindicar. És el que es coneix com els Fets de Prat de Molló, del novembre del 1926. Algun dia, la historiografia catalana haurà d’explicar el misteri de per què Catalunya és plena d’episodis batejats com a “fets” -com els Fets d’Octubre del 34 o els Fets de Maig- o ens quedarem amb l’explicació que evitem posar noms per allò del “no fos cas” o “no t’hi emboliquis”.
La casa Macià
A Prats de Molló hi ha la casa on es va preparar i dissenyar una operació armada per alliberar nacionalment Catalunya i, de retruc, foragitar la dictadura de Primo de Rivera. La va dirigir el que possiblement és un dels darrers polítics romàntics d’Europa, el president Francesc Macià, un tinent coronel de l’exèrcit espanyol que amb 67 anys va decidir fer un pas més i, inspirant en el Sinn Féin, bastir un partit polític independentista o, en terminologia de l’època, separatista. Era Estat Català.
Macià, un home avançat als temps i impulsor de l’ús del ciment en les construccions, va preparar i entrenar militarment centenars d’homes per entrar a Catalunya, ocupar Olot, i esperar que la CNT s’aixequés en diverses places catalanes, fer saltar Primo de Rivera i aconseguir una Catalunya independent. Una operació de gran magnitud que va tenir entretinguts els serveis secrets francesos, espanyols i els de la Itàlia feixista. Macià, com a bon militar de carrera, no volia pas una lluita de guerrilles, sinó un exèrcit de centenars de voluntaris antifeixistes i anarquistes ensinistrat que actués com una milícia regular. Ho va aconseguir amb disciplina, convicció i la inèrcia dels moviments europeus d’alliberament nacional.
Però un net de Giussepe Garibaldi, el camisa negra i heroi de la unificació italiana, espia dels serveis secrets de Benito Mussolini, va rebentar l’operació juntament amb el cònsol espanyol a Tolosa, Antonio Gullón, i la Gendarmeria francesa, que els va enxampar amb les mans enfarinades un 4 de novembre de 1926, a la Vil•la Denise de Prats de Molló. Els agents van entrar per la cuina i van arrestar tota la direcció del complot, amb Francesc Macià al capdavant. El professor Giovanni Cattini ho descriu amb una rigorositat brillant al llibre L’aixecament de Prats de Molló, de la col·lecció Dies que han fet Catalunya (Rosa dels Vents, 2021). El judici va ser a París i va ser un fenomen internacional perquè gran part de l’opinió publicada a Europa entenia l’intent armat d’una lluita contra el creixent feixisme. La dicotomia entre Macià, un home marcial i respectat, i Garibaldi, un espia feixista, va alimentar aquest relat. Un episodi que va col·locar Catalunya al món per segona vegada a la història, com havia passat el 1714.
La compra de la casa Macià: Lluís Puig i un grup d’empresaris
La Guerra Civil, la dictadura feixista, la transacció del 78, la serenor del pujolisme i el sobiranisme del ‘gelat de postre’ van fer que l’episodi dormís el son dels justos. Però un nou romanticisme i uns nous voluntaris han capgirat la història. Un reportatge a la revista La Mira descobria que la casa on s’havia preparat el cop estava en venda. La història va ressuscitar i va començar tota una estratègia per recuperar-la i establir-hi un centre de memòria. Els diners, però, eren més escassos que la bona voluntat i les intencions.
El conseller Lluís Puig, ja a l’exili, va parar l’orella al cas amb un grup de persones interessades. Josep Lluís Alay, cap de l’oficina del president Carles Puigdemont, va tenir la idea de proposar la compra compartida a empresaris que feia poc havien assumit el control de la Cambra de Barcelona amb la candidatura Eines de País. Va ser més ràpid del previst i Jaume Aragall, president la cambra del Vallès Oriental, va comprar l’edifici i el va cedir a l’associació que l’hauria de gestionar que, en són dues, una de creada sota l’administració espanyola i una altra sota l’administració francesa.
Els nous voluntaris de Macià
La casa s’havia salvat, però ara calia reconvertir-la en un espai de memòria, estudi i treball. El conseller Puig, avesat a projectes culturals en un país de lletraferits com és Catalunya, va entomar el repte. Calia finançament i feina, i s’hi va arremangar. L’Associació Casa Macià va captar socis i van demanar ajudes privades i públiques. L’objectiu era restablir la memòria d’una aventura de Macià que va situar Catalunya al món i que s’identifica amb la lluita transversal contra el feixisme. A poc a poc, la idea va anar agafant forma i es va anar materialitzant. Però l’esperit de la casa Macià va portar el ressorgiment dels voluntaris.
Aleshores va esclatar aquell sentiment tan català de no conformar-se a pagar quotes, sinó la voluntat de fer coses. Puig es va trobar un tou de gent que, per temps, per dedicació o simplement perquè creuen en la causa, estava disposada a treballar en el projecte. Són els nous voluntaris de Macià. Equips de gent que un cop al mes es troben a la casa per fer-hi diferents feines i tasques, que agilitzen i abarateixen la feina que assumeix el contractista que porta el gruix de l’obra. Cap d’ells és nou en la lluita contra l’Estat espanyol i en la defensa de Catalunya, ni de bon tros, són els que sempre han estat a la tramoia i sense sortir a la foto. Tot sota una estricta coordinació i un agraït sentit de l’humor del conseller Puig.
Un dilluns d’octubre amb els nous ‘escamots’
A quarts de nou del matí, Puig espera els voluntaris a l’entrada de la casa. De fet, aprofita que arriben els dos primers per engegar la Nespresso i fer cafès curts, amargs, forts i espessos que acompanyen la primera cigarreta del dia. Mentrestant van aparcant els voluntaris que aquell dia tenen “guàrdia”, que s’apunten al cafè abans de descarregar les eines. Són gent de la Catalunya Nord i del sud, n’hi ha de jubilats, d’autònoms, de treballadors que tenen un dia de vacances o, simplement, que pugen les postres del dinar i donen idees per avançar en la restauració de l’edifici. D’altres han posat la seva empresa -entre aquestes, alguna reputadíssima multinacional- al servei de la restauració de la casa i de la construcció del futur museu, i n’hi ha que ronden per antiquaris europeus buscant documents i fotografies de la història recent del país. De fet, ha arribat fa poc un paquet amb fotografies d’agències de premsa de l’època sobre Macià i els fets de Prats de Molló que s’estaven als magatzems d’un antiquari parisenc.
El full de serveis del dia és divers. El conseller Puig, ja canviat amb pantalons antitall i dessuadora de feina, dona les ordres i encomana les tasques. En Joan, un home de Manresa amb una habilitat inèdita per trobar eines i fer-les anar, té l’encàrrec de reduir a cendres el garbuix de branques i troncs que els ADF, també voluntaris, van deixar en aclarir la selva que era el jardí de la casa. En Josep, un xicot ferm i català del nord, ha de repassar els vorals de Can Poma, una construcció de la finca on es fabricava la sidra i que es reconvertirà en un petit alberg per als visitants.
En Jep, un home de cervell ràpid i murri, també del nord, ha de posar el sifó a l’eixida de la cuina, una obra d’artesania que complicaria la vida a qualsevol llauner. L’acompanya en Claret, un gos que no borda, fa bondat i només espera el dinar perquè sap que, en acabat, tindrà un bol de restes sucoses. L’Oriol, un home molsut i amant de la xocolata amb ametlles, ha de posar les lleixes al menjador, amb la discussió de si s’han de collar a la paret ara o després de pintar-la. En Lluís és un jardiner que puja del Vallès i, a més, un propulsor de les jornades de Pompeu Fabra a Sant Feliu de Codines, el municipi d’on el gran enginyer de la llengua va iniciar el camí de l’exili. En Lluís ha de fer anar la “rabassadora”, una màquina que trinxa la rabassa morta. Un concepte idoni per a l’ambient revolucionari que envolta la casa.
El neguit constant de l’exili
El conseller Puig ha d’anar a la deixalleria a portar les restes llargues i després recarregar el remolc amb llenya, perquè qui els l’ha deixat tingui una mica de “benzina per a l’hivern”. Puig gaudeix de l’aventura, tot i el neguit constant de l’exili. De fet, fa poc que el Tribunal Suprem s’ha negat a aixecar-li les mesures cautelars en aplicació de la llei d’amnistia quan la família ja tenia coll avall que podria tornar a Terrassa. És com el conseller Ventura Gassol, que també va compartir aquesta casa amb el president Macià i que va romandre a l’exili tot i la insistència del franquisme a fer-lo entregar a Espanya, que va topar amb la negativa francesa.
Puig espera ara el judici per les obres de Sixena, al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). Per a ell, és un més. De fet, el cas Puig ha generat una de les victòries judicials més importants del Procés: el concepte grup objectivament identificable (GOI). Tot plegat gràcies a les qüestions prejudicials que el magistrat Pablo Llarena va presentar davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). Puig va ser el primer a qui la justícia internacional va negar l’extradició a Espanya i va posar sobre la taula dels tribunals europeus els dubtes que generava la persecució fanàtica espanyola a l’exili català del Primer d’Octubre. Tot i això, viu amb recança la situació i compagina la seva tasca de diputat exiliat amb la d’un promotor i coordinador de la cultura i la causa catalana a la Catalunya Nord.
Un espai de trobada
Puig també és l’encarregat de preparar el dinar. Tampoc no es complica la vida: barbacoa de costelles de porc mig cuites i patates al caliu. De fet, hi ha una discussió intensa sobre com preparar-les, si embolicades amb paper d’alumini o sense. La polèmica no s’allarga gaire perquè a la casa, de paper d’alumini, no n’hi ha, i el dinar l’enllesteix l’Oriol, que amb una pallaresa i unes pinces deixaria en evidència en Marc Ribas. Mentre encén el foc, els voluntaris passen via amb la feina. Quan un acaba, dona un cop de mà a l’altre i es van creant petits grups de conversa i treball. Enraonar mentre es calcula on posar un caragol ajuda a passar al temps i a treure del pap, de manera desenfadada, els grans problemes de l’independentisme.
De fet, tots els que remenen per la casa tenen opcions polítiques diferents, amb més o menys intensitat. Ara bé, el fil roig que els uneix és que “simplement som patriotes”. “Venim i fem feina, ens trobem, parlem i preparem coses mentre treballem”, comenta un dels voluntaris, mentre s’obre una cervesa fresca després de suar la cansalada feinejant pel jardí. “S’han superat altres èpoques pitjors d’exili i repressió, ja sabem com les gasta Espanya, ara hem d’aprendre també a fer les coses d’una altra manera”, suggereix un dels voluntaris. Al capdavall, no és que cap d’ells tingui esperança, és que semblen convençuts que tard o d’hora, sigui en aquesta generació o en una altra, l’objectiu de la independència s’assolirà. Per això, no deixen de picar pedra. Sigui a la casa Macià o preparant altres iniciatives de reconciliació nacional o dissenyant estratègies de futur que s’esbossen amb un filaberquí elèctric a la mà, posant silicona, mentre es descolla una radial o fent el cafè després de dinar mentre roseguen algun panellet que la Roser ha portat d’una emblemàtica pastisseria de Sants.
Macià, el símbol
“Macià és un símbol per a la Catalunya que es vol nació”, sentencia un dels voluntaris. La prova, i així ho deixen clar els voluntaris, és la decisió del president Salvador Illa de treure el seu bust del despatx de Palau. “Si no sap on reubicar-lo, aquí li farem el lloc que es mereix”, insisteix Puig. Per al conseller a l’exili, “la importància de la casa va més enllà del fet que el president Macià hi fos detingut o hi passés només quinze dies, és l’escenari d’un episodi que concentra l’origen de l’independentisme”.
En definitiva, una insurrecció que suposava una lluita transversal, que comptava amb l’anarquisme obrer, els menestrals i la petita burgesia contra la dictadura i contra el feixisme per aconseguir l’alliberament de Catalunya i fer caure la dictadura de Primo de Rivera. Per a Puig, l’assassinat del president Lluís Companys i la derrota del 1939 es va endur tot el protagonisme i han tapat la història d’abans i un dels moments de més tensió política del país. De fet, més que el fracàs de l’operació, que posada en el seu context històric no era tan extravagant, l’èxit va venir pel judici als seus principals impulsors. Una vista oral que les democràcies amenaçades per l’avenç del feixisme van convertir en un aparador del que podrien ser les lluites a Europa. La popularitat de Macià va arribar a cotes insospitades, com recorda l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté, amb l’exemple que va brandar la bandera de final de cursa a l’Argentina amb el famós Fangio de campió.
L’objectiu és que la Casa Macià de Prats de Molló obri les portes pel centenari dels fets, el novembre del 2026, i esdevingui un centre de memòria, de reflexió, de treball, d’investigació i d’explicació que això de l’independentisme ve de lluny i pot ser la base per poder anar més lluny encara. Encara els cal ajuda, i més voluntaris. Per cert, si la història encara no tingués prou ganxo, diu la llegenda que al perímetre de la casa rau un búnker que encara no s’ha localitzat. La història sempre deixa pistes per buscar i, sobretot, episodis que revisats nodreixen el perquè, malgrat tot, els catalans encara són aquí.
