Finalment, el Tribunal Suprem ha decidit obrir una causa penal contra el president a l’exili Carles Puigdemont i contra el secretari de la Mesa del Parlament, el republicà Ruben Wagensberg, per terrorisme en el marc de la causa del Tsunami Democràtic. Una resolució de trenta-dues pàgines que resumeix perfectament el camí recorregut pel sector dur de la judicatura i de la fiscalia penal del Tribunal Suprem per aconseguir processar el Puigdemont a l’exili. Un processament que podria complicar-li la vida com a hipotètic candidat a les europees.
Una decisió que més enllà d’entrar de ple en el debat polític de la negociació de la proposició de llei d’amnistia, que s’hauria d’enllestir el pròxim 7 de març, podria tenir altres conseqüències més inquietants políticament. La resolució d’aquest dijous, escrita pel magistrat Juan Ramon Berdugo, un dels fidels de Manuel Marchena, amb l’aval de la sala penal té tres elements claus, i perfectament coordinats, que han fet aixecar les orelles als dos processats.
Terrorisme i l’exclusió de la resta de processats
Per una banda, el delicte de terrorisme en si, encara que sigui en l’aplicació extensiva de l’article 573 del Codi Penal que emmarca els casos de terrorisme de carrer o baixa intensitat, la kale borroka. Una circumstància que deixa el camí lliure a l’aplicació de l’article 384 bis de la llei d’enjudiciament criminal que preveu la immediata inhabilitació per ostentar un càrrec públic als processats per un delicte de terrorisme si són empresonats o per interlocutòria ferma. De fet, és el mateix article que es va apuntar durant el judici del Procés per intentar bloquejar la participació dels presos polítics en les diferents convocatòries electorals a les quals van concórrer. Aquest fet podria entorpir la validació de la Junta Electoral de Puigdemont com eurocandidat. Una interpretació extensiva d’aquest article entorpiria la possible candidatura del president.
En aquest sentit, cal destacar el detall dels magistrats de la sala del Suprem de només quedar-se els casos de Puigdemont i Wagensberg. Un fet que els permet més agilitat en les diligències processals per enllestir una virtual interlocutòria de processament que, fins i tot, es podria signar sense prendre declaració als investigats. L’exclusió d’obrir causa penal a la resta d’investigats de García Castellón deixa un carril més ample de cara a lidiar amb les defenses, -només en serien dues- i per anar més de pressa en el procediment pensant en els comicis europeus del mes de juny. Si fa o no fa, com ha passat al judici del Procés, que els condemnats ja han estat indultats i encara queden pendents de judici tots els investigats en la causa mare del Procés al Jutjat d’Instrucció número 13 de Barcelona.
De fet, l’estratègia del deep state d’evitar que Puigdemont sigui eurodiputat, ostenti qualsevol representació pública i pugui ser jutjat a Espanya ha fallat fins ara. Al capdavall, l’Estat, a través d’una rebuscada argumentació ja va intentar impedir, ja l’any 2018 que tingués una acta d’eurodiputat. La Junta Electoral Central no va acceptar la seva candidatura, i Junts va maniobrar posant a les llistes el seu advocat Gonzalo Boye, l’exalcalde de Barcelona Xavier Trias i l’activista Bea Talegón. Finalment, es va fer enrere i va poder ser candidat, tot i que després encara va intentar invalidar la seva acta, un cop l’aleshores president de l’Eurocambra, David Sassoli, li va reconèixer la credencial, arran de la doctrina Junqueras. És a dir, la decisió del Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) de reconèixer la immunitat del president d’ERC Oriol Junqueras, tot i les maniobres de Marchena per evitar-ho i poder-lo condemnar abans que el tribunal europeu s’hi pronunciés.
La via internacional
En aquesta mateixa línia, amb una virtual interlocutòria de processament per terrorisme, el Tribunal Suprem, podria demanar automàticament la detenció del president i de Wagensberg que, actualment es troba temporalment a Suïssa, amb una ordre europea o una d’internacional de detenció. Aquest tipus de delicte exclou el control de doble incriminació, un element que ha esperonat als magistrats a tirar pel dret contra el criteri no només de les defenses sinó del ministeri fiscal. De fet, poques vegades es veu un cas que menysteniment a la tinent fiscal del Tribunal Suprem, Maria Ángeles Sánchez Conde, la primera de la carrera del ministeri públic, que s’ha oposat fermament a aquest processament igual que el fiscal especial antiterrorista de l’Audiència Nacional, Miguel Ángel Carballo.
Per altra banda, també la via europea ajuda el raonament de Marchena. Concretament, el debat actual de l’amnistia, una de les esmenes que resten vives és precisament com s’incorpora el delicte de terrorisme en la llei de l’oblit penal pels independentistes. Un punt de fricció entre el PSOE i ERC amb Junts. El fet que hi hagi un processament per terrorisme justificaria la presentació d’una qüestió prejudicial davant la cúria europea. La pregunta es basaria a emfatitzar que el poder legislatiu ha inclòs el terrorisme com amnistiable i si aquesta decisió no és contrària a la normativa europea que regula el terrorisme i les regles de col·laboració entre Estats en la lluita antiterrorista. Una escletxa que el Suprem tindria a mà.
Dura batalla amb la fiscalia
La resolució envia un seriós avís a navegants, en concret, als tripulants del sector progressista del ministeri públic. En aquest sentit, cal tenir present la batalla interna entre el sanedrí de la fiscalia del Suprem alhora de qualificar l’exposició raonada que va enviar García Castellón al Suprem. Fidel Cadena, ànima del fiscal de sala Javier Zaragoza i un dels ideòlegs de l’estratègia judicial contra el Procés, va maniobrar per intentar involucrar el ministeri fiscal i entortolligar el fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, contrari a processar per terrorisme els actes de Tsunami.
La resolució de la sala dona pistes que certifiquen aquesta estratègia amb una dura invectiva contra la tinent fiscal. Els magistrats no tenen cap complex en criticar que ha “qüestionat un per un” els indicis amb “una interpretació subjectiva d’aquests”. El raonament és que no es pot “pretendre valorar aïlladament els indicis, ja que la força probatòria de la prova indiciària prové precisament de la interrelació i la combinació d’aquests, que concorren i es reforcen respectivament, quan tots ells assenyalen racionalment en una mateixa direcció”. De fet, arriben a asseverar que “aïlladament” els indicis no serien “prou” per una imputació d’aquesta mena, però sí que ho són si es valoren en el seu conjunt amb “racionalitat i adient suport argumental”.
