L’antic magatzem de Galerías Preciados, vaixell insígnia de l’expropiació de Rumasa, és la seu del tribunal que jutja la causa contra els Pujol-Ferrusola. De moment, el judici ha tingut vuit jornades, comptant-hi les dedicades a les qüestions prèvies. Però les quatre sessions d’aquesta setmana han permès veure de quin peu calça tothom, el rol particular de cada part, l’estratègia de les defenses, la trinxera de les acusacions i el paper del president del tribunal, José Ricardo de Prada, que ha hagut de sortir al rescat tot sovint de la Fiscalia i de l’Advocacia de l’Estat. Per exemple, deixant-los interrogar un testimoni al qual havien renunciat o tenallant la defensa de Jordi Pujol Ferrusola quan va mostrar un mail a la sala on es deduïa clarament el sistema de la UDEF per pressionar els testimonis contra la família.
A tot això, cal afegir que alguns dels negocis que s’han fet servir per cosir els escrits d’acusació s’han d’entendre en un context determinat i sense fer més escarafalls dels que pertoquen, perquè un determinat sistema econòmic –encara vigent, amb petits retocs– ho permetia. El judici, a més, s’ha omplert de detalls interessantíssims que deixat veure al concepte global de l’acusació, però, sobretot per la defensa. Des del funcionament particularíssim del mercat immobiliari a les figures dels “aconseguidors” o l’aguait permanent de les constructores per fer negoci. Com és el cas de PromoPalamós o el projecte a anomenat Azul de Cortés, a Mèxic.
Les sessions d’aquesta setmana han apuntat que no és un judici fàcil. Ans al contrari. D’entrada, pel “pecat original” del cas, és a dir, “l’origen polític” de la investigació contra la família de l’expresident Pujol. Així mateix, per la participació, reconeguda en sentència, de la policia patriòtica. I, en tercer terme, la complexitat jurídica d’un cas amb negocis jurídicament complicats o operacions especulatives complexes, en un marc socioeconòmic determinat, consumats fa 25 anys i amb pessetes. Un fet gens fútil, en el sentit que hi ha testimonis i fins i tot imputats que han mort pel camí d’una llarguíssima instrucció. Altres alerten el tribunal que, per edat, la memòria, com els genolls, no són el que eren. A tot això cal afegir un element que distorsiona el relat oficial i oficialista, que les operacions amb més ganxo comercial s’han realitzat en feus governats pel PSC.
El mail que no va agradar
La sessió de dilluns va acabar amb una certa tensió a la vista d’un dels darrers testimonis de l’acusació, l’advocat Lluís Agramunt. Un especialista a assessorar empreses que volen obrir una seu en determinats països, com ara Costa Rica. La Fiscalia el relacionava amb Jordi Pujol Ferrusola pel projecte Blueshide Capital, que ni tan sols apareix en la densa interlocutòria de processament de més de mig miler de folis que va signar el jutge instructor Santiago Pedraz, un dels quatre que ha remenat el cas. Després de l’interrogatori del fiscal, absolutament anodí en termes d’acusació, l’advocat de Pujol Ferrusola va demanar exhibir un mail a la sala. Un correu que va agafar amb la guàrdia baixa el ministeri públic, els advocats de l’Estat i, sobretot, el tribunal, al qual no va fer gota de gràcia, especialment al seu president, que va intuir que podien prendre mal.
En un sumari de 90.000 folis és normal que es coli algun paper compromès sobre com s’ha dut a terme la investigació. I, aquest ho era. És un correu electrònic de l’inspector en cap del grup 24 de la UDEF, Álvaro Ibáñez, amb TIP 89.140. El mateix que va participar en l’operació del pendrive dels Pujol –que va portar a la condemna de l’exdirector adjunt operatiu del CNP Eugenio Pino– i que va ser desimputat en aquell afer després que el cap penal de l’Advocacia de l’Estat i posterior portaveu de Ciutadans, Edmundo Val, fes mans i mànigues per treure’l de la causa in extremis. En aquest mail, l’inspector Álvarez, com va emfatitzar Martell, comunicava a Lluís Agramunt en el primer paràgraf que la informació que els havia enviat no permetia que li apliquessin els beneficis de “col·laboració amb la justícia”, ja que no permetia “a la justícia recuperar actius subjacents”.
Batussa de l’advocat de Jordi Pujol Ferrusola amb el tribunal
“Què negociava vostè amb la Fiscalia?”, va etzibar Martell al testimoni, que es va veure atrapat per la literalitat del text. Un calfred va recórrer la sala. Martell va insistir-hi, davant la renuència del testimoni a respondre, i va ser aleshores quan José Ricardo de Prada va intervenir expressant que ja s’entenia pel contingut del correu, deixant entreveure a la defensa que no collés més el testimoni i que deixés estar el mail. Martell, sagaç, encara va proposar la lectura del segon paràgraf que va titllar “de més sucós encara”. “Això és la seva interpretació”, va replicar ràpidament el magistrat, sorprès per la claredat del mail. Martell va continuar, fins que el magistrat el va advertir que la interpretació dels mails era feina del tribunal i no el va deixar prosseguir comentant el contingut del mail ni amb l’interrogatori.
A Martell no li faltava raó, a la vista del malestar que va despertar entre les acusacions el mail que havia brandat. El contingut del segon paràgraf encara era més inquietant. En concret, l’inspector –encarregat de tota la instrucció del cas Pujol– advertia a Agramunt que l’Audiència Nacional havia enviat “diverses comissions rogatòries internacionals” amb les quals era possible que obtingués “alguna nova informació” que l’involucrés, i afegia que la Fiscalia no tindria “cap criteri per aplicar els beneficis que la llei habilita”. Una amenaça amb tots els ets i uts. I afegia: “Coneixent afers com Blueshield Capital, que vostè va poder tramitar a favor de Jordi Pujol Ferrusola, esperàvem la seva col·laboració en aquest sentit”. La incomoditat era manifesta perquè un document incorporat al sumari mostrava les costures grolleres de com es va dur a terme la investigació.
Un testimoni delicat
Un altre dels moments més cridaners de la vista es va poder viure en la setena jornada del judici. Concretament, amb un testimoni que havia de servir a les acusacions per donar sentit al seu relat en un dels negocis amb què més s’han obsessionat, el projecte Azul de Cortés, a Mèxic, pel qual Jordi Pujol Ferrusola, com a integrant de la societat promotora, va rebre 15 milions d’euros, la part proporcional a la seva inversió, en la qual van participar Luis Delso, també imputat i que ha estat a la sala durant les sessions d’aquesta setmana, José Gomis i Julio Boris. Un import que va rebre per la venda del projecte a Isolux, una empresa de la qual també eren accionistes Gomis i Delso. Un negoci d’especulació immobiliària en una zona turística de la Baixa Califòrnia.
La tesi de l’acusació és que els diners que va rebre Jordi Pujol fill no eren pas per un projecte que no consideren real, sinó que eren comissions que cobrava d’Isolux, en tant que la constructora era adjudicatària d’obra pública. Per tant, que la seva participació era fictícia i que la part que va rebre eren fons destinats a la família. Però, la tesi va trontollar amb un testimoni força interessant, el responsable de direcció del projecte. Un testimoni que havien demanat el ministeri públic, l’Advocacia de l’Estat i la defensa de Luis Delso. Era Javier Puerta, un enginyer de camins que va ser el delegat del projecte a Mèxic, encarregat de la gestió global d’Azul de Cortés, un complex turístic amb 4.000 apartaments turístics, camp de golf i resort amb un pressupost global d’uns 2.000 milions d’euros per a la construcció i amb un valor futur d’uns 6.000 milions d’euros.
El jutge José Ricardo de Prada, al rescat de la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat
El ministeri fiscal i l’Advocacia de l’Estat van renunciar al testimoni, però la defensa de Delso, no. I aquí van començar els problemes, perquè si una part renuncia a un testimoni, si després s’ho repensa i vol interrogar-lo només pot preguntar dins els marges del contingut que ha explotat la part que ha practicat l’interrogatori. Quan el president del tribunal va donar torn a les acusacions, Òscar Morales, lletrat de Delso, va interrompre al jutge advertint que Fiscalia i Advocacia de l’Estat només podien interrogar amb aquestes condicions.
I quan el fiscal Fernando Bermejo va demanar a Javier Puerta per Juandro Consultores, l’empresa mexicana que feia de fideïcomís de l’operació, Morales va interrompre’l. “Jo no he preguntat sobre Juandro Consultores”, va alertar. El jutge va demanar al fiscal mesura i concreció. En donar torn a l’Advocacia de l’Estat, el lletrat va demanar per una conversa amb Luis Delso. De nou, l’advocat defensor va saltar com una molla. “Jo no he preguntat per cap conversa amb el senyor Delso”, va avisar amb vehemència. El president del tribunal es va empipar i va sortir al rescat de l’Advocacia de l’Estat i va deixar que formulés la pregunta. “Si no li fa res, l’interrogatori el dirigeixo jo”, va etzibar el magistrat De Prada a Óscar Morales. “És la darrera vegada que interromp d’aquesta manera, eh? O sigui, ho ha fet vostè una vegada, li ho he permès i ja cap més, si us plau, serà en tot cas el tribunal qui li dirà si pot o no preguntar!”, va advertir al lletrat.
Així va facilitar que l’Advocacia de l’Estat formulés una pregunta que no podia formular. El lletrat de l’Estat va arribar a preguntar si havia parlat amb Delso per preparar la defensa. Una pregunta un punt desesperada per intentar rebaixar la importància d’un testimoni que no havia anat gens bé per als objectius de l’acusació. Una maniobra que grinyola, i més quan curiosament, aquesta setmana, cada cop que els lletrats de l’Estat agafen la paraula per interrogar, hi posen un afegitó: fan saber que parlen “por la Agencia Tributaria“. Un detall gens menor perquè els testimonis canvien de cara, coneixent la por reverencial que tenen a Hisenda. Com ironitza un sagaç advocat dels implicats cada vegada que els lletrats de la Moncloa pronuncien aquest afegitó innovador, la sala es converteix en l’escenari del famós esquetx dels Monthy Python, Ningú no espera la inquisició espanyola.
