Entre togues, també hi ha neguit, desconfiança i malestar. De fet, la cortesia no passa pels seus millors moments entre les altes magistratures de l’Estat. En concret, entre el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional. Unes relacions que si ja estaven enrarides, encara han empitjorat en els darrers dos mesos. Tot plegat arran d’una simple interlocutòria de la sala penal del Suprem, de 14 pàgines i a la qual ha tingut accés El Món, que decretava la inadmissió d’una querella de Vox en el marc del cas dels ERO d’Andalusia, que conté un fragment que els magistrats del Tribunal Constitucional han definit com una amenaça evident.
El neguit arriba en un moment que la majoria progressista del Tribunal Constitucional ha començat a deliberar la munió de qüestions i recursos d’inconstitucionalitat, així com recursos d’empara i recusacions, que ha generat la llei d’amnistia. I més, després que tot apunti que la sala d’apel·lacions del Suprem tombarà el recurs presentat pel president Carles Puigdemont i pels consellers Lluís Puig i Toni Comín contra el rebuig del jutge instructor de la causa del Procés, Pablo Llarena, a aplicar-los la llei de l’oblit penal. Una decisió que comportarà un recurs d’empara amb la petició d’aixecament de les mesures cautelars que, si s’accepta, podria accelerar el retorn de l’exili a principis d’estiu.
Sia com sia, una resolució judicial del Suprem ha servit, a criteri dels togats sobretot progressistes del Constitucional, per enviar una seriosa “advertència” a les seves futures decisions, en qüestions delicadíssimes com ara els recursos derivats del procés sobiranista. En el rerefons, la intenció dels magistrats que fins ara presidia Manuel Marchena és avisar el Tribunal Constitucional que no es quedaran de braços plegats si amb l’amnistia torna a passar com el cas dels ERO. Un cas en què el TC va anul·lar la majoria de les condemnes als principals polítics condemnats pel Suprem. Els jutges suprems es veuen a venir, atesa la majoria, que el TC reconeixerà la constitucionalitat plena a la llei d’amnistia i, de retruc, atorgarà l’empara tant als condemnats com als encara processats pel referèndum del Primer d’Octubre. Un avís que podria comportar l’aval constitucional a la llei d’amnistia i, en canvi, la desestimació dels recursos d’empara.
Vox i Hazte Oír fan la feina
La interlocutòria que ha posat en guàrdia, i en certa manera ha indignat, els magistrats progressistes del Tribunal Constitucional és del passat 28 de novembre, tot i que es va comunicar a finals de febrer. És una resolució, amb què rebutja una querella presentada per l’equip jurídic de Vox, que presenta querelles a preu fet, i la querella de Hazte Oír, una entitat d’extrema dreta, contra els integrants progressistes del TC per emparar els condemnats pel cas ERO d’Andalusia. En concret, denunciaven per un delicte de prevaricació Cándido Conde Pumpido, Immaculada Montalbán, Luis Balaguer, Ramon Sáez Valcárcel, Luisa Segoviano, Juan Carlos Campo i Laura Diez.
L’argument de la denúncia es basava en el fet que havien dictat set sentències que anul·laven les penes imposades a diferents polítics andalusos que havien militat a les files del PSOE. Per a les entitats ultradretanes, els magistrats havien prevaricat en admetre uns recursos d’empara perquè s’havien “extralimitat en les seves funcions” perquè el TC no és un òrgan jurisdiccional i, per tant, no té competència per “interpretar els tipus penals” i “elaborar una injusta doctrina sobre els requisits dels tipus penals”. També acusaven els togats de vulnerar les “garanties d’imparcialitat i independència judicial, tenint en compte de la seva vinculació més o menys directa amb el PSOE, el mateix partit dels que van presentar els recursos”. I, com a darrer argument, que els “set recursos es van resoldre de manera estandarditzada”.
El Suprem es passa de frenada
Contràriament al que és habitual en les resolucions d’inadmissió, en aquest cas, la Sala Penal es va esplaiar per deixar caure un missatge al sector progressista del TC que ha resultat una veritable bomba. Una resolució escrita pel magistrat Andrés Palomo i avalada amb les signatures de Manuel Marchena, que encara actuava com a president, Antonio del Moral, Vicente Magro i Susana Polo. En aquesta interlocutòria, els magistrats deixen caure que un magistrat del Tribunal Constitucional pot ser imputat i que no tenen cap sistema d’immunitat prevista més enllà de l’aforament determinat en el Tribunal Constitucional.
En aquest sentit, al·leguen que poden ser investigats per prevaricació com ho poden ser per altres delictes com ara el suborn o la revelació de secrets. “No equival a una mena d’inviolabilitat dels membres del Tribunal Constitucional en l’exercici de les seves funcions; com podria derivar-se d’una eventual infidelitat en la custòdia de documents, revelació de secrets, suborn o tràfic d’influències”, remarquen els magistrats. Seguint aquest fil, els magistrats desenvolupen el concepte a“injustícia”, element necessari per a determinar l’existència de la prevaricació. És a dir, dictar una resolució tot sabent que és injusta.
No és una “carta blanca”
El Suprem, tot i admetre que l’article 4.2 de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional prescriu que les “resolucions del Tribunal Constitucional no poden ser enjudiciades per cap òrgan jurisdiccional de l’Estat”, argüeix que això no és prou escut per a les decisions dels magistrats del TC. En aquesta línia, subratllen que aquest article “no suposa l’atorgament de carta blanca al Tribunal Constitucional per resoldre sense atenir-se jurídicament a la qüestió, però sí marca els contorns en què es pot desenvolupar l’examen de la injustícia que determini la seva subsumpció al delicte de prevaricació”.
També, la resolució aprofita, com qui no vol la cosa, a criticar la composició i la tria del Tribunal Constitucional. Els magistrats s’agafen a la manca de neutralitat que al·lega Vox a la querella, per ser una elecció per via parlamentària. Per tant, una tria política. “Amb independència de l’opinió negativa que pogués merèixer el sistema de designació i renovació dels membres del Tribunal i l’evolució de la seva aplicació i del debat públic sobre la politització de la institució, amb independència fins i tot que pugui propugnar-se la seva modificació legal, no hi ha dubte que tots i cadascun dels magistrats, querellats i no querellats, van ser designats de conformitat amb aquest sistema i les seves prescripcions legals, a proposta de les càmeres on tenen la seva representació majoritària els partits polítics citats, del govern o del Consell General del Poder Judicial”, sentencien.
Amb l’ajuda del fiscal
Així mateix, el Suprem indica que el TC pot “sobrepassar de manera palesa la mera il·legalitat i contradicció amb el Dret, la impossibilitat de sostenir-se mitjançant algun mètode acceptable d’interpretació de la llei”. “En definitiva”, pels magistrats del Suprem, el TC pot emetre “resolucions i sentències que no observin la Constitució i la resta de l’ordenament jurídic” i que es “tractin, purament i simplement, de producte de la seva voluntat, convertida irraonablement en aparent font de normativitat”.
En conclusió, els magistrats raonen, que en aquests supòsits, “l’objectiva injustícia comportaria la lesió d’un dret o d’un interès col·lectiu que suposa el bon funcionament de l’Administració de Justícia i en la realització del valor superior de justícia que proclama l’article primer de la Constitució”. En aquest punt, els magistrats emboliquen el fiscal, i aprofitant el seu escrit sol·licitant la inadmissió a tràmit de la querella, afirmen que podrien “tipificar la conducta com a prevaricació, malgrat que de resolució encara que fos dictada per magistrats del Tribunal Constitucional”. De fet, l’escrit del ministeri fiscal feia una referència doctrinal al concepte “injust” que impliquen les resolucions judicials, que es podrien estendre a les resolucions del TC que no tenen caràcter judicial.
Empipats i… amb l’amnistia
El sector progressista ha vist amb més que recel aquesta resolució que la tenen sobre la taula en els debats sobre l’amnistia. Els togats del TC ressalten que la seva jurisdicció és “única” i que les seves resolucions no poden ser avaluades per altres tribunals jurisdiccionals. De fet, l’estructura que va dissenyar el poder constituent, de situar el TC fora del Poder Judicial, es va fer expressament per esquivar aquesta possibilitat. Per altra banda, entenen que el Suprem podia haver arxivat la querella sense haver d’entrar en aquest debat sobre si la prevaricació en la interpretació constitucional d’una sentència pot ser una prevaricació.
En un altre sentit, altres fonts jurídiques apunten que aquesta sentència podria obrir una “crisi constitucional i institucional en futures decisions en una qüestió tan delicada com l’amnistia”. Bàsicament, com que el Suprem posa en dubte que el TC pugui “reinterpretar la interpretació” que fa un Tribunal Suprem sobre el contingut d’un tipus penal, la batalla està servida. Un escenari que, per exemple, podria comportar que el TC avali la constitucionalitat de la llei d’amnistia i, en canvi, tombi els recursos d’empara en considerar que la interpretació dels tipus penals que incorpora la llei de l’oblit penal és exclusiva del Suprem. Com que la sala de Marchena no va a caçar sense gos, podria ser que l’avís no caigui en butxaca buida.
