Més de deu anys. Aquest és el temps que ha trigat la fiscalia a reconèixer negre sobre blanc el fiasco de la causa Volhov i la seva causa mare, l’operació Estela, que va dirigir el jutge ara ja jubilat Joaquín Aguirre com a titular de l’antic Jutjat d’Instrucció 1 de Barcelona. Així ho acredita un escrit signat pel fiscal Ricardo Sanz-Gadea -que va substituir Fernando Maldonado, destinat al País Valencià, en plena instrucció- registrat a la plaça 1 del Tribunal d’Instància de Barcelona, el que abans era el jutjat d’Aguirre -ara jubilat- i que ara comanda Alejandra Gil, a qui també va tocar la continuïtat de la instrucció de la causa mare del Procés com a substituta del magistrat Antonio Ramírez Sunyer, al jutjat d’Instrucció 13 de Barcelona, quan va morir.
En un escrit d’encara no quatre pàgines però molt intens i al qual ha tingut accés El Món, el fiscal critica amb desimboltura la instrucció i els problemes processals derivats d’una macrocausa caòtica que gosa a qualificar de “sudoku processal”. Ho fa per justificar la petició d’arxivament definitiu d’una peça principal que va quedar tancada el 26 de gener de 2024 i que la secció 21 de l’Audiència de Barcelona va recomanar a la instructora tancar a pany i forrellat i, de pas, llençar les claus al mar, en una interlocutòria del passat mes de desembre. La crítica del ministeri públic arriba amb signatura del 27 de febrer passat, quan la causa Estela s’havia iniciat deu anys abans, el 8 de febrer de 2016, amb una ràtzia de detencions i la derivada, Volhov, amb una altra batuda en diversos municipis de Catalunya el 28 d’octubre de 2020: un cas, per cert, en què el protagonisme se l’emportava la suposada trama russa del Procés. L’escrit del fiscal es produeix també després de la jubilació d’Aguirre i amb la causa pràcticament de cos present. És ben bé que quan fou mort el combregaren.
De la Diputació de Barcelona a Moscou
L’escrit prega tancar el darrer reducte de la instrucció, una peça “merament instrumental” en la qual “no apareix cap persona en qualitat d’investigat i ni tan sols fets amb rellevància penal autònoma”. Per això, prega a la jutgessa ordenar el “sobreseïment lliure i conseqüent arxiu de les actuacions”. El fiscal Sanz-Gadea, en un encomiable exercici honest de donar explicacions, fa una autòpsia d’un procediment judicial. De fet, sembla que escrigui un manual de butxaca de com no s’han de portar a terme les instruccions. Així, enceta el seu relat al 8 de febrer de 2016 quan va començar la causa, obrint les diligències 111/2016, que provenien d’una investigació del Jutjat d’Instrucció 1 del Vendrell, que se les havia tret de sobre, el gener de 2016.
Quatre anys més tard, el 25 de febrer de 2020, el fiscal retreu que es “van acordar la formació de tantes peces separades com beneficiaris poguessin haver de les possibles subvencions irregulars atorgades per la Diputació de Barcelona”. Cal recordar que la investigació, en primer terme, versava sobre la sospita que diverses entitats dedicades a la cooperació internacional cobraven subvencions de l’organisme en projectes simulats que servien per finançar la internacionalització del Procés.
Una tesi, però, que no tenia el fervor de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Financera del Cos Nacional de Policia (UDEF). Una resistència que, ben aviat, el jutge va resoldre. En concret, va substituir la UDEF per la Unitat de la Policia Judicial de la Guàrdia Civil, dirigida a Catalunya, pel tinent coronel Daniel Baena. Una decisió que va fer elevar una sonora protesta del màxim comandament de la UDEF del moment. En tot cas, la Guàrdia Civil va anar seguint la seva tesi a través d’un dels investigats, Víctor Taeradellas, mort sobtadament el passat 25 de setembre, fins a concloure que el Kremlin estava rere el referèndum del Primer d’Octubre.
Trenta peces separades i el caos
En aquesta línia, el fiscal emfatitza que el jutge, en un primer moment, va obrir vuit peces separades, que eren “deduccions de testimonis” de la peça principal. “Posteriorment”, afegeix el ministeri públic, “es van incoar altres peces, gairebé una trentena, que han acabat totes sobresegudes i arxivades”. En aquesta línia, admet que només en queden dues, la principal i la CatMón, que va quedar penjada, i que va ser la primera investigació de Tarradellas. El 12 de maig de 2021 el fiscal subratlla que es va obrir una altra peça separada, una mena de calaix de sastre sense justificació que pretenia ser un instrument de clonació processal, per si l’Audiència arxivava les actuacions.
El fiscal no s’està de descriure l’absolut caos de la situació. “Els problemes processals generats han suposat que diversos investigats no sabessin en quina peça o quines peces tenien la condició d’investigats, i que se’ls notifiquessin resolucions i els donessin trasllat d’informació processal que o no els afectava per no estar inclosos en aquestes peces que es tramitaven o se’ls continués realitzant els trasllats de peces vives, quan aquestes on eren investigats ja s’havien arxivat”, es queixa amb recança el fiscal Sanz-Gadea.
A més, afegeix que el lletrat de l’administració de justícia -antic secretari judicial- va haver de posar ordre. Així, el 23 de febrer de 2024, tip de les queixes de les defenses i els procuradors, va signar una Diligència d’Ordenament el 23 de febrer de 2024, per acordar “eliminar el sistema informàtic a totes les parts que no constessin personades en les peces que es trobaven vives” en aquell moment, eren 9 peces separades.
“Sudoku processal”
L’escrit presentat també critica desacomplexadament la “inexistència d’una resolució judicial que delimiti els fets que seguien investigats i que no s’havien derivat en peces separades”. D’aquí que manllevi l’expressió que la Secció 21 de l’Audiència de Barcelona va utilitzar per titllar la instrucció: “un sudoku processal”. De fet, el fiscal remarca diligències d’ordenació del secretari judicial de 23 d’octubre de 2023, de 23 de febrer de 2024 i de 12 de maig de 2025, “posant de manifest els problemes processals de la causa”.
En la mateixa línia, el ministeri fiscal remarca la sorpresa que en una peça principal “no hi hagi cap declaració d’investigat”. De fet, rememora que en principi, havien de prendre declaració a Josep Lluís Alay, cap de gabinet del president a l’exili, Carles Puigdemont, i l’exresponsable de l’àrea exterior de la Diputació de Barcelona, Jordi Castells, que no només tenien peces separades individuals, sinó que a més havien estat arxivades. Finalment, el fiscal aporta la darrera resolució de l’Audiència de Barcelona sobre aquesta causa, i sobre aquesta peça principal que encara navegava. Una interlocutòria que titllava la peça de ser un “sense sentit” i que afegia més problemes a “l’extraordinària durada de la causa que exigia que qualsevol pròrroga de la instrucció fos degudament justificada”.
Els magistrats acabaven sentenciant que “a la causa no cohabiten l’eficàcia del dret penal amb els drets fonamentals de presumpció d’innocència, de dret de defensa i un procés amb totes les garanties que se substanciï en un termini raonable”. De fet, apuntaven que el sistema del jutge “infligiria greument el dret fonamental a un procés sense dilacions indegudes” i assenyalava el criteri “prospectiu” de la investigació que estaria expressament prohibida per l’ordenament jurídic espanyol. El ministeri públic, finalment, ho veu igual, tot i que al llarg de la instrucció es va oposar a algunes diligències per “prospectives”. Al capdavall, mai no és tard si el goig és bo.
