El gran Jorge Luis Borges afirmava que hi ha coses que només passen a la realitat. El mestre argentí sabia de què parlava i això que no havia estat testimoni del judici del cas Mito. Un judici que, com totes les grans històries, més que acabar-se, s’ha abandonat, perquè tot apunta que hi haurà derivades personals, judicials, policials i socials que poden xarbotar algunes inèrcies perverses de l’ús dels poders de l’Estat. Un judici que deixa enrere qualsevol gran episodi de Perry Mason, Boston Legal, Llei i Ordre o Shark. La realitat del que s’ha vist, s’ha dit, s’ha escoltat, s’ha sentit i s’ha interpretat ha estat carnassa de primera per a algú amb temps i paciència per escriure un gran guió.
El judici ha quedat vist per sentència després de 35 sessions de vista oral orquestrades pel magistrat Félix Alfonso Guevara, un prestidigitador de la judicatura, que actua com un gat vell que mai no perd el compàs i que encara que bufi s’ho pensa dues vegades abans d’esgarrapar. El cas era, com va descriure el mateix Guevara, “molt difícil”. De fet, han estat cinc judicis en un al voltant de la suposada organització de narcotràfic, narcotransport i blanqueig que dirigia, també presumptament, José Ramon Prado Bugallo, àlies Sito Miñanco.
La macrocausa, amb 48 persones i cinc persones jurídiques acusades, tenia sorpresa. Com en el tortell de Reis enmig de la instrucció, la pastisseria de la fiscalia d’Ignacio de Lucas i Ángel Bodoque va fer aparèixer una fava inesperada. La possibilitat d’imputar, a través d’una deducció d’unes proves convenientment interpretades, Gonzalo Boye, casualment advocat de Carles Puigdemont. El president, que fa més de 7 anys que viu a l’exili, ha estat arrestat dues vegades i, així i tot, no hi ha hagut manera de portar-lo emmanillat davant la justícia: bé, dels jutges espanyols. Amb aquest currículum, Boye ha trobat l’entrebanc en la defensa que va portar d’un dels imputats del cas, client seu. Com a lletrat, va ajudar-lo amb els tràmits oficials per recuperar uns diners que se li havien confiscat, en efectiu, a l’aeroport de Barajas. Es veu que quan un advocat qualsevol porta una reclamació així és feina. I, quan ho fa Boye, és blanqueig.
Un judici amb tots els elements
El judici ha tingut tots els elements del que Albert Sánchez Piñol descriu a la imprescindible Les estructures elementals de la narrativa (La Campana, 2021). Històries paral·leles, girs de guió, declaracions contradictòries, acudits, vulneracions de drets, revenges, esbroncades, policies que xerren massa, un senyor de Cadis que enraona holandès amb accent andalús, una advocada russa incisiva, lletrats disposats a no arronsar-se davant braus com Guevara, comandaments de poderoses unitats policials com GRECO o UCO, un curiós capità de vaixell turc, tres processats morts durant la vista, un acusat parlant d’urdú que mai no ha dit res i ningú sap ben bé què fa al banc dels acusats, maniobres tèrboles de la fiscalia, artefactes tecnològics policials com Ego Box o les pràctiques rares de la UDEF, que han deixat en evidència la credibilitat del gruix de proves aportades.
Els advocats de les defenses, però, han sortit prou satisfets del resultat de les 35 sessions. Les darreres jornades, després de tensos interrogatoris i teves i meves entre els lletrats i el president del tribunal, han servit per als informes finals de les defenses i de les acusacions. El ministeri públic va mantenir les acusacions i va passar de puntetes per la polèmica de les vulneracions de drets fonamentals al·legades, tot argumentant que el dret a la intimitat no està per sobre d’una investigació d’aquestes característiques. Fins i tot, a la sala es va arribar a dir que Sito Miñanco era un “risc per a la seguretat nacional” per part d’un oficial de policia que declarava des del Sahel. Una afirmació extravagant, perquè Miñanco cada dia arribava pels seus mitjans i amb un permís de tercer grau a la butxaca a la funcional seu de l’Audiència Nacional a San Fernando de Henares. Molt soca ha de ser un estat com per deixar anar a la seva un “perill per la seguretat nacional” i que aquest “perill” segui cada dia a la seu de l’Audiència Tribunal, un tribunal que no és precisament el jurat d’un talent-show.
En tot cas, els advocats defensors s’han lluït amb uns informes finals treballats, sense pràcticament llegir-los, bastits amb les proves practicades a la sala, les seves deduccions, interpretacions i lògiques. A més, la defensa de Boye ha evitat polititzar el judici amb una estratègia de negar qualsevol delicte perquè les proves aportades ni tan sols es poden considerar indicis d’una conducta reprovable penalment. Tot i que s’ha sortit amb la seva d’evidenciar com els escorcolls al domicili i al despatx de Boye, així com la confiscació dels seus mòbils i ordinadors, tenien un altre objectiu que anava més enllà de la causa, amb una vulneració fragant dels seus drets.
Les darreres paraules
Finalment, i després de diversos intents s’ha arribat al torn de les darreres paraules dels acusats. Guevara ha hagut de posar-se ferm per avisar Sito Miñanco que abreugés la seva intervenció perquè un torn de darrera paraula no és repetir el judici. Però dels informes i del torn de darrera paraula sí que se’n pot extreure una conclusió. En concret, que els diners que es van confiscar a Barajas, la reclamació dels quals la va portar Boye amb cert èxit –el Tribunal Superior de Justícia de Madrid va retallar la sanció a la meitat– no eren de Prado Bugallo, com sostenia la fiscalia. Una acusació que es basava en la declaració, la cinquena, d’un altre processat, Manuel Puentes Saavedra, que un cop va embolicar Boye en la hipotètica trama va sortir de la presó, tot i estar complint pena per narcotràfic, estar imputat en la causa Mito i, a més, ser sospitós d’un homicidi a Colòmbia.
L’ús de l’última paraula de Manuel González Rubio, el client de Boye a qui van confiscar els diners i que la fiscalia va temptejar amb una sortida com la de Puentes Saavedra, ha servit per tornar a subratllar que els 890.000 euros intervinguts a Barajas eren seus. Per tant, no pertanyien a l’organització de Sito Miñanco. Per cert, González Rubio ha aprofitat la seva intervenció per demanar perdó als agents del CNP que van resultar ferits durant la seva detenció a la nau d’Alpedrete, Madrid, on regentava un camp de tir utilitzat per policies, militars i guàrdies civils. Ha especificat que quan van entrar a detenir-lo pensava que era atacat per “sicaris” contractats per Puentes Saavedra. En la seva intervenció, i després de demanar disculpes als agents, González Rubio ha volgut manifestar que vol que s’indemnitzi amb els seus diners els policies. Una declaració que ha estat rebuda amb entusiasme per la defensa de Boye, ja que reblava el clau de la seva tesi de defensa per demanar l’absolució al tribunal.
La penúltima paraula ha estat per a Sito Miñanco que, en la llibreta que l’ha acompanyat tot el judici, com la seva bufanda, portava anotades totes les incoherències, contradiccions, sobreinterpretacions, errades i estranyes equivocacions que considera que contenen el sumari i l’escrit d’acusació de la fiscalia. Un nivell de detall enorme que el jutge Guevara ha vist venir. Tenia ganes de tornar-se a defensar, però Guevara ha retallat el camp de joc. Finalment, ha utilitzat una frase que ha sonat fort en la seva defensa i la de molts dels acusats: “Només volien una condemna, una condemna peti que peti”.
