La vint-i-dosena jornada del judici contra els Pujol Ferrusola tenia un dels testimonis més esperats, tant per l’acusació com les defenses. Bé, més aviat dos, sempre en el marc de l’operació Catalunya i les maniobres de la policia patriòtica per buscar informació sobre la família de l’expresident i líders sobiranistes com l’expresident Artur Mas i Oriol Junqueras. Després d’un començament de la vista ensopegat, on un testimoni s’ha quadrat davant les formes del representant del ministeri públic, i un dels policies investigadors, ha arribat el torn de la fornada de testimonis andorrans. El primer a enfilar-se a l’estrada ha estat una de les estrelles del cas, Joan Pau Miquel, l’exconseller delegat de la Banca Privada d’Andorra (BPA),
Aquesta és l’entitat on els Pujol Ferrusola tenien els diners sense declarar a la hisenda espanyola fins a l’amnistia aprovada pel ministre Cristóbal Montoro. Uns diners que, segons la tesi de la defensa, provenen de la deixa de Florenci Pujol, pare de l’expresident. Miquel ha detallat com funcionava el sistema bancari andorrà i el sistema de protecció antiblanqueig així com ha negat l’existència de comptes secrets, i que el fet que els diners de la família estiguessin amb un número identificat amb una off-shore de Panamà, era per l’efecte Falciani, una manera d’evitar que treballadors poc curosos de l’entitat en fessin de les seves amb la informació dels clients.
Però, el gruix de la declaració ha estat amb les preguntes que li ha formulat l’advocat de Jordi Pujol Ferrusola, Cristóbal Martell, que com qui no volia la cosa li ha estirat la llengua per comprovar el nivell d’implicació de la policia patriòtica amb l’inici del cas contra la família. És a dir, amb el que s’ha convingut a batejar per part del tribunal com el “pecat original de la causa”.
“La destralada”
Miquel ha relatat que el juny de 2014, Bonifacio Díez, exagregat d’Interior a l’ambaixada d’Espanya a Andorra, – i que ja ha declarat en aquest judici- va contactar amb la secretària del consell d’administració de la BPA, Rosa Castelló, i li va traslladar una “sèrie de missatges” que anaven dirigits cap al director i al president del Banc. És a dir, per a Joan Miquel i per Higini Cierco. El mateix dia, que no ha concretat, Celestino Barroso, també exagregat d’Interior a la mateixa legació diplomàtica espanyola, i pendent de declarar en el judici, es va trobar amb Cierco i li va “transmetre un missatge que provenia de Madrid”.
“Al cap de deu minuts estava al meu despatx, crec que fins i tot es va desplaçar amb el vehicle del senyor Cierco”. En la trobada es va produir una conversació que Miquel va gravar perquè Cierco li havia dit que Barroso li explicava coses “estranyes, anòmales”. “En síntesi, em deia que si no col·laboràvem amb l’Estat espanyol, el banc moriria, perquè tenien prou influència al Servei de Prevenció de Blanqueig de Capitals espanyol, el SEPBLAC, i que uns americans es farien càrrec del banc després que li haguessin fet una destralada”.
“En primer terme li vaig demanar si la reunió era una gestió oficial”, ha comentat Miquel. La resposta que li hauria donat Barroso va ser que “posés entre cometes” la categoria d’oficial. Però això, el va instar a què enraonés “amb una persona de Madrid que li donaria explicacions, en quins termes i en quines circumstàncies seria el que li demanarien per evitar que el banc… morís”. Miquel li va donar els telèfons de contacte. Val a dir, que en aquell moment la BPA tenia com a filial espanyola Banco de Madrid i Interdin, i que estava passant una inspecció del Banc d’Espanya.
Fèlix, al Villamagna
Barroso li va acabar enviant un whatsapp que l’atendrà un “tal Fèlix a l’hotel Villamagna” de Madrid. El tal Fèlix era el comissari d’Afers Interns, Marcelino Martín Blas, amb qui es va reunir tres vegades. De fet, el comissari, va admetre utilizar aquest àlies en una trobada amb el comissari d’intel·ligència jubilat José Manuel Villarejo. I, per altra banda, en la seva declaració va admetre les trobades, però les va reduir a dues. En aquest context, Miquel han remarcat que va intentar identificar qui era Félix i va demanar ajuda a l’advocat José María Fuster Fabra que defensava imputats en el cas Emperador, i del qual hi havia un sumari obert contra la BPA a la justícia andorrana. Miquel volia saber quins riscos podia comportar. Fuster Fabra li va dir que tenia capacitat “executiva” i que era gent “complicada, però no perillosa”.
A la trobada, atesa la versió de Miquel, Martín Blas li va mostrar un paper per tal que el llegís, i li va comentar que “l’Estat espanyol està en guerra contra el nacionalisme català”. “Volem que col·laborin i ens faciliti informació o comptes bancaris de les famílies de Mas, Junqueras i Pujol”. Les “palanques” que utilitzarien per coaccionar van ser que “intervindria el SEPBLAC i l’ambaixada nord-americana perquè eren molt amics i treballaven junts”. En resum, havia de facilitar informació i, per altra banda, ratificar informació que estaven obtenint per part de les autoritats andorranes i d’altres persones a Andorra. Miquel va replicar que “no tenia accés a aquesta informació”.
Es van tornar a trobar al Villamagna, no li va donar informació i llavors, Martín Blas van ser més “violent verbalment”. “La conversa era una mica absurda perquè no li volia facilitar res, no sabia que li havia de facilitar i ell tampoc em donava informació que pogués verificar”. La tercera reunió, segons ha dit, també va quedar oberta i pendent del resultat de la trobada del casament a La Camarga de Madrid, on a la mateixa taula van coincidir el director adjunt operatiu Eugenio Pino, Marcelino Martín Blas i Higini Cierco. De fet, Miquel ha assegurat que tothom sabia que es trobarien al casament. Després del casament no es van tornar a trobar, un fet que topa amb la versió de Martín Blas.
Un dossier de premsa
Seguint aquest relat, Cierco va trucar a la nit després del casament a Miquel i li va comunicar que “no havien enraonat de res, ni m’havien demanat res, i mai més vam saber res de Martin Blas ni de cap altra policia”. Ara bé, Miquel ha assegurat que va lliurar una informació que era una mena de “dossier de premsa” que “era inòcua pel banc” però que podia ser “rellevant” per la policia. “No li vaig entregar notes bancàries dels anys 30 o 40”, contradient el que va explicar Martín Blas.
Poc temps després d’aquestes trobades, el 7 de juliol de 2014, apareix la informació d’El Mundo amb la informació precisa de les xifres en diferents comptes de la família Pujol Ferrusola. Miquel ha replicat que allò no era un “cop de pantalla” sinó que era informació que “recopilava transferències de l’any 2010 entre AndBank i BPA”. La consultora KPGM va investigar internament la filtració perquè el quadre publicat suposava enllaçar números amb noms, accedir als extractes i després identificar una operació concreta de l’extracte i relacionar-ho tot. “KPGM no va poder determinar que la font d’informació fos la BPA, però tampoc ho podien excloure”. Miquel, com a reposta a l’advocat Fermín Morales, ha emfatitzat que 9 dies després del dia de la intervenció, 10 de març de 2015, la policia espanyola estava a l’ambaixada d’Espanya a Andorra, bolcant la informació bancària des de les 9 del matí tot i que l’autorització judicial no va arribar fins a les 3 de la tarda. Per acabar la declaració, Miquel ha recordat al ministeri fiscal que no va denunciar els fets perquè “l’Estat espanyol és un estat molt poderós”.
