Tot i que el procés judicial ha passat a millor vida, el cas Volhov continua oferint sorpreses. Una nova resolució encara deixa més en evidència la causa sobre la pretesa trama russa del Procés. El cas ja estava tancat i barrat amb duríssimes estirades d’orelles de l’Audiència de Barcelona, contra el to, l’argument i el camí de la instrucció del magistrat ja jubilat Joaquín Aguirre, titular històric del Jutjat d’Instrucció número 1 de Barcelona, ara jubilat. Però una nova resolució, que arriba a misses dites, encara carrega més contra aquesta peculiar investigació judicial contra l’independentisme.
És una interlocutòria de la secció 21 de l’Audiència de Barcelona que posa negre sobre blanc el sudoku processal que va fer el magistrat amb la causa Estela i la seva derivada de la Volhov. L’Estela era una macrocausa amb nou peces separades -que investigava el finançament del Procés a través dels recursos de cooperació de la Diputació de Tarragona- que van ser arxivades. I, arran de l’Estela, es va obrir la causa Volhov, amb vuit peces separades que entortolligaven el procés amb el Kremlin i els seus serveis secrets.
Totes les peces van acabar arxivades, fins i tot les dues d’obertes a l’Audiència Nacional i al Tribunal Suprem, que pretenien incidir en una suposada relació del nucli dur del president ara a l’exili, Carles Puigdemont, amb la Rússia de Vladímir Putin. Els magistrats de la secció 21 de l’Audiència –Joan Ràfols, Rebeca Fernández i Raquel Picaro– han donat l’estocada definitiva als dos casos – que han estat oberts durant pràcticament deu anys- i han recomanat a l’actual titular del Jutjat d’Instrucció 1 tancar una “peça separada instrumental” que encara voltava sense cap investigació concreta i sobre la qual l’Audiència ara es posa les mans al cap, amb la sorpresa que hagués sobreviscut a tots els arxius.
Un recurs de laboratori
La resolució, de 16 pàgines i a la qual ha tingut accés El Món, va ser comunicada a finals de novembre als processats i resol dos recursos de dos dels investigats. Un, interposat per Josep Lluís Alay, cap de l’oficina del president a l’exili, Carles Puigdemont; i un altre, pel responsable de l’àrea exterior de la Diputació de Barcelona, Jordi Castells. Dos recursos, que, no és sobrer apuntar-ho, han tingut una vida processal digna d’un cas de laboratori de l’assignatura de dret processal de qualsevol facultat de Dret.
Els dos recursos neixen de la desestimació d’un recurs de reposició contra sengles interlocutòries del jutge que prorrogava la instrucció d’una peça separada que servia de “repositori”, batejada com a “peça separada principal”. És a dir, de la carpeta que acumulava informació sense concretar d’aquests dos investigats. Les defenses de Castells i Alay van interposar sengles recursos d’apel·lació. Però el jutge va fer una jugada que fregava els límits de la deontologia: deixar sense efecte les resolucions dels recursos de reposició al·legant que no s’havia assabentat que estava recusat. Una decisió que deixava sense efecte els recursos i alentia encara més la causa. Decisió que també es va recórrer.
Més documentació
Finalment, es va desestimar la recusació i es va tornar la causa al jutge. Però, posteriorment, l’Audiència va estimar els recursos d’apel·lació contra la decisió de deixar sense efecte la resolució que desestimava els recursos de reforma interposats. Per altra banda, el jutge va tornar a desestimar, un cop lliure de la recusació, els recursos de reforma interposats. Davant aquesta desestimació es van presentar sengles recursos d’apel·lació. Un cop van arribar els recursos a l’Audiència, els magistrats van demanar “més informació complementària” de la causa que consideraven “necessària”. I, a més, van reclamar els originals dels toms 7, 8 i 9 del sumari.
La voluntat dels magistrats era treure l’entrellat de la “peça separada principal” que el jutge prorrogava. Una peça que el ponent de la resolució, el magistrat Ràfols, emfatitza que era absolutament “instrumental”. De fet, la defineix com un “simple repositori de diverses qüestions, cap d’elles punibles”. Un detall que per a l’Audiència és “rellevant”, amb el benentès que el jutge la va anar prorrogant des del 12 de maig de 2021 fins a l’11 de gener de 2024, que es va renova per darrera vegada però sense donar trasllat a les parts. De fet, el jutge, sense encomanar-se a ningú i tirant pel dret, el 27 de gener va prorrogar la investigació. A partir d’aquest moment, va començar el desori dels recursos i la recusació.
L’Audiència, empipada amb les pròrrogues
Seguint la resolució, és precisament aquest grapat de pròrrogues el que enerva els magistrats de l’Audiència. Així, consideren que hi ha un “abús” perquè els terminis d’una instrucció, amb un màxim d’un any prorrogable de sis mesos en sis mesos, tenen un objectiu crucial en un estat de dret. En concret, els terminis taxats tenen la voluntat que cap ciutadà quedi qüestionat en la seva presumpció d’innocència en una investigació indefinida. “La llei no admet excepcions a aquesta temporalitat”, alerten els magistrats. En aquest sentit, l’Audiència deixa clares diverses evidències que el jutge no va complir amb la legalitat que garanteix drets als investigats en la pròrroga de la instrucció.
D’entrada, retreuen que no es va donar audiència formal a les parts; en altres pròrrogues critiquen que les va dictar de forma extemporània i que, a més, no estaven prou justificades perquè no hi havia diligències pendents de practicar que en justifiqués la necessitat. En aquesta línia, els magistrats frueixen fent una “anàlisi” de l’evolució d’aquesta peça separada. La conclusió és que el jutge no argumentava quines diligències restaven pendents, quina era la necessitat de les pròrrogues i, a més, troben a faltar els “motius que havien impedit la finalització de la instrucció en el termini comandat per llei i les pròrrogues que s’han acordat”.
Una peça “sense sentit”
En la mateixa línia exposen el que consideren les vicissituds de les diligències. En detall, recorden que les diligències prèvies del cas es van obrir el 8 de febrer de 2016. La “peça separada principal”, el 12 de maig de 2021. Així, remarquen que el gener de 2024 quan el jutge volia instruir per mig any més el jutge portava vuit anys d’instrucció. També subratllen que l’única diligència que restava per fer era una declaració dels agents de la Guàrdia Civil que havien escrit un informe patrimonial de Castells. Una diligència, a la qual es va renunciar. En conclusió, els magistrats critiquen sense embuts “l’extraordinària durada d’aquesta causa que exigia que qualsevol pròrroga de la instrucció fos degudament justificada”.
Fins i tot, arriben a retreure al jutge que aquesta “peça separada principal no tenia cap sentit” i, a més, “origina una confusió més gran que encara dificulta més el seguiment de la causa”. “A la causa no cohabiten l’eficàcia del dret penal amb els drets fonamentals de presumpció d’innocència, de dret de defensa i un procés amb totes les garanties que se substanciï en un termini raonable”, interpreten. De fet, apunten que el sistema del jutge “infligiria greument el dret fonamental a un procés sense dilacions indegudes” i assenyala el criteri “prospectiu” de la investigació que estaria expressament prohibida per l’ordenament jurídic espanyol. Amb aquests arguments, els magistrats recomanen a l’ara instructora gairebé tancar el cas i tirar les claus al mar.
