Amb un sol foli. Així ha decidit el Tribunal Constitucional finalment no admetre a tràmit el recurs d’empara presentat per víctimes dels atemptats del 17 d’agost de 2017 a Barcelona i Cambrils. Ho han decidit els magistrats de la secció tercera, sala segona de l’alta magistratura constitucional, en una brevíssima resolució amb data del passat 7 de maig a la qual ha tingut accés el Món. Els magistrats Immaculada Moltabán Huertas, Laura Díez Bueso –progressistes- i César Tolosa Tribiño, conservador, han decidit després d’una primera deliberació no debatre sobre una possible vulneració de drets fonamentals.
Segons la resolució, els magistrats després d’haver “examinat el recurs presentat” han acordat no “admetre’l a tràmit perquè no hi aprecien l’especial transcendència constitucional” que condiciona i determina la seva admissió. És a dir, fan una aplicació tècnica de l’article 50.1 b) de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional, que abonen amb la sentència 155/2009 del 25 de juny. El recurs, presentat pels advocats Agustí Carles i Jaume Alonso Cuevillas,-la direcció lletrada de Javier Martínez, el pare del petit Xavi assassinat a la Rambla- al·legaven, com un element central del recurs, la “vulneració del dret a saber la veritat”.
Els lletrats van registrar un dens escrit amb què detallaven les “zones d’ombra” que havia generat la investigació, la instrucció i l’enjudiciament del cas, sobretot de la figura d’Abdelbaki es-Satty, l’imam de Ripoll, cervell dels atemptats a la Rambla de Barcelona i Cambrils l’agost de 2017. Després de les sentències de l’Audiència Nacional, de la sala d’apel·lacions i de la Sala Penal del Tribunal Suprem, que discutien el dret a saber la veritat material més enllà de la veritat judicial, el cas va arribar al TC. En un principi, el ponent del cas havia de ser en Ramon Sáez Valcárcel, un magistrat progressista i extremadament garantista, ponent de la sentència que va absoldre el major dels Mossos Josep Lluís Trapero en el judici per l’1-O. Però Valcárcel va ser rellevat per Tolosa, conservador, aprofitant que, just abans del recurs de Javier Martínez, un dels condemnats va interposar un recurs i es van acumular.
Un al·legat al dret a la veritat
El recurs era tot un manual del dret a la veritat i en definia dos aspectes jurídicament parlant. En primer terme, el subjectiu, és a dir, en el dret de les víctimes a conèixer la veritat dels fets mitjançant el procés amb totes les garanties. En segon lloc, l’objectiu col·lectiu, que es configura en el dret que té la societat a saber la veritat en temes que els concerneix o que la col·lectivitat ha patit com a propi. El recurs insistia en la vulneració del dret a saber la veritat que cal reconèixer a les víctimes a qui s’hhan manllevat la vida intencionadament.
En l’escrit, detallaven els moments processals amb què es va impedir seguir diverses línies d’investigació que sempre han resultat incòmodes per als poders de l’Estat. En aquest sentit, les víctimes reclamen al Tribunal Constitucional un reconeixement al dret a tenir un “relat reparador” davant els dubtes que ha despertat el cas. Aquest dret a la veritat, subratllaven els advocats, no només afectava les víctimes sinó a la societat en general. Amb la decisió del Constitucional, que només pot ser recorreguda pel ministeri fiscal, es barra el pas a aclarir els serrells que van quedar oberts en la instrucció. En el mateix sentit, s’evita posar en dubte la sentència del Suprem que negava les relacions entre l’imam amb el Centre Nacional d’Intel·ligència obviant que havien estat recollides per les autoritats de presons espanyoles. Una errada de percepció de la prova que les defenses van ressaltar en el recurs d’emparament.
