Miquel Bauçà, el fabulós escriptor mallorquí, afirmava que la “claudicació és una submissió voluntària i declarada”. Un concepte que cinc dels exresponsables polítics de l’administració de la cultura catalana no volen festejar, ans al contrari. De fet, si una cosa és marca de la casa del país és la cultura i el seu patrimoni i, per tant, la seva defensa i protecció.
D’aquí que cinc exconsellers de Cultura hagin signat una querella contra la jutgessa que vol manllevar les pintures murals del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i enviar-les al monestir de Sixena, amb el risc evident, i avisat, de destrucció. Una querella que també dirigeixen contra l’Ajuntament de Vilanova de Sixena i contra el govern d’Aragó, autèntics promotors i ideòlegs de la croada contra el MNAC i tot allò que faci olor de català. L’actual consellera de Cultura, Sònia Hernàndez, està al cas de la iniciativa.
La querella la presenten els exconsellers Lluís Puig, Ferran Mascarell, Joan Manuel Tresserras, Laura Borràs i Àngels Ponsa i ha estat confegida pels advocats Jaume Alonso-Cuevillas i Josep Rofas. El document, de 32 pàgines i al qual ha tingut accés El Món, s’ha presentat aquest vespre en un acte a les Cotxeres de Sants. Curiosament, l’acte s’havia de celebrar a l’Ateneu Barcelonès, però segons ha ironitzat Cuevillas, “els hi van tremolar les cames”. Entre el públic, l’expert número u del coneixement sobre Sixena, l’historiador Albert Velasco, o la presidenta del grup parlamentari de Junts, Mònica Sales, el portaveu Josep Rius i el diputat Francesc de Dalmases, i l’activista Albert Forcades, que ha donat la benvinguda com a veí de Sants, que va ser denunciat pels Mossos d’Esquadra per una falsa agressió a un caporal de la Brigada Mòbil.
Una querella tècnica
La querella està escrita amb traça i artesania jurídica per tal d’encabir el possible trasllat obligat de les pintures en l’article 321 del Codi Penal. Un article que protegeix el patrimoni històric, artístic, cultural o monumental i que descriu un delicte es pot produir, fins i tot, en grau de temptativa. Tot plegat amb relació a l’article 446 del Codi Penal, que determina les conductes de prevaricació. Puig, en la presentació de la querella, ha definit la iniciativa com “la penúltima oportunitat, perquè l’última és encadenar-se al MNAC!”.
La iniciativa és necessària, segons Mascarell, perquè “la resposta política és feble per part de l’Ajuntament de Barcelona, del Govern de la Generalitat i del ministeri de Cultura és feble”. “Volen acabar amb la catalanitat!”, ha alertat; per això ha demanat persistir en la voluntat popular de la defensa perquè “Catalunya no sigui l’únic país del món que ha de tornar béns que tenen legítimament”. Tresserras ha assegurat que es “mouen per salvar les obres”, tot i que ha recordat el context de “catalanofòbia” com ara la divisió dels bisbats. L’exconseller d’ERC ha lloat la figura de Josep Gudiol que va salvar les obres i “preservar el patrimoni”. Per la seva banda, Borràs ha definit que el cas que “si la catalanofòbia fos un art, Sixena seria una obra mestra”. “Sixena és una causa moral”, ha afegit. Ponsa ha reblat el clau subratllant que “Sixena és un atac a la ciutadania”.
Executar la sentència és un delicte
L’escrit, que és tot un curs de dret processal penal, argumenta la legitimitat dels cinc exconsellers per iniciar accions amb el benentès que es poden considerar “ofesos” perquè la seva trajectòria política va servir, precisament, per preservar aquest patrimoni. Per altra banda, la querella explica amb detall la connectivitat entre els fets, el perill de pèrdua patrimonial i el paper de la magistrada contra qui es dirigeix la querella, Rocío Pilar Vargas, titular del Tribunal d’Instància 2 d’Osca i responsable de l’execució de la sentència que obliga el retorn de les pintures conservades al MNAC al monestir dels Monegres.
Pel que fa al delicte, la querella trava una interpretació del delicte objectiva i extraordinàriament tècnica, defugint, tot i que ho esmenta, el contingut polític del procés judicial que s’intenta aturar. Així, recorda que els murals de la sala capitular del Sixena que es reclamen són “béns integrats en el Patrimoni Històric Artístic”. En aquesta condició, “estan sotmesos a tal grau de protecció especial que decauen altres drets com el d’executar una sentència”. Per tant, la sentència del Tribunal Suprem, que confirma la resolució de 2016 que obliga al retorn, perd la seva força executiva.
“La raó és simple”, raona l’escrit, “l’execució d‟aquesta sentència civil no es pot dur a terme si aquest acte implica la consumació d’un delicte, tal com s’esdevé en el cas, ja que això contravé el principi de legalitat de l’article 25.1 de la Constitució”. A parer dels advocats, aquesta situació “comporta, necessàriament, que les resolucions judicials d’execució ordenades per la magistrada són resolucions manifestament injustes, ja que ordenen la consumació del delicte previst i penat a l’article 321 del Codi Penal”. El raonament continua afegint que “quan unes resolucions mereixen ser qualificades d’injustes —als efectes previstos als articles 446.3 i 447 del Codi Penal— i se n’ordenen uns comportaments delictius, aquestes resolucions han de ser reputades com a nul·les de ple dret”.
Fins i tot, en grau de temptativa (i amb prevaricació)
Els lletrats opinen que la sentència que s’està executant determina que els béns que es volen traslladar són immobles com reclama l’article 321. De fet, un article que és de resultat material, per tant, hi caben conductes no consumades o imperfectes d’execució. És a dir, la intenció d’executar la sentència tot i el risc advertit pels escrits -aporten una munió d’informes nacionals, estatals i internacionals que avalen el perill de destrucció- suposaria l’execució del delicte en grau de temptativa acabada o inacabada. A més, com que és “un tipus prohibitiu de causar un resultat concret, també hi ha la comissió per omissió de l’article 11 del Codi Penal”.
En aquest punt, la representació dels consellers addueix el dol de la magistrada, en el sentit que, tot i la informació rebuda en el cas des del 2016 fins al 2025, gosa posar en risc les obres i ordenar-ne el trasllat. Per als querellants, hi ha un element subjectiu que permet incloure la conducta de la jutgessa en un cas de prevaricació de l’article 446 del Codi Penal. “Qualsevol ciutadà mitjà és capaç d’entendre que uns béns especialment protegits com a integrants del Patrimoni Històric Artístic, al màxim nivell de protecció jurídica, no es poden posar en perill o ser destruïts per l’execució d’una sentència que reconeix uns drets possessoris determinats d’una comunitat religiosa”, argüeix la querella.
En aquest sentit, remarquen que el “dret patrimonial i possessori està en un nivell molt inferior a l’interès general protegit pels tipus d’injust previstos als articles 321 a 324 del Codi Penal”. “Una reflexió que és vàlida tant vers la prevaricació dolosa de l’article 446.3 del Codi Penal, com vers la culposa de l’article 447 del Codi Penal”, conclouen els lletrats. En definitiva, defensen que la “pretensió” de la querella no és altra que “evitar la consumació o l’esgotament del delicte” de destrucció del patrimoni. Així com evitar, amb la llei, “la destrucció d’unes obres universals insubstituïbles i no parangonables amb els drets possessoris d’una comunitat religiosa o amb la pretensió política generada a través d’uns suposats drets possessoris i d’ubicació territorial en una comunitat autònoma, a través d’una voluntat política interessada i espúria expressada per la Diputació General d’Aragó i per l’Ajuntament”.
