Un cas de narcotràfic torna a servir per escatir una de les figures més compromeses de l’estructura de seguretat de l’Estat: els agents encoberts. Una tasca no del tot afinada jurídicament i que el Tribunal Constitucional va intentar ajustar en una sentència el juny de 2024. Ara la secció quarta de la sala penal de l’Audiència Nacional ha tornat a definir la seva funció i defensar la legalitat dels agents encoberts en una profusa sentència de 271 pàgines, dictada el passat 8 de setembre, i a la que ha tingut accés El Món, que condemna a penes de deu anys de presó i 70 milions d’euros de multa a una organització de narcotràfic.
La sentència arriba la polèmica per la quantitat de policies infiltrats que han investigat i espiat moviments independentistes o de l’esquerra alternativa, en una línia difusa entre agent d’intel·ligència, agent encobert o agent infiltrat. De fet, les activitats d’infiltrats o encoberts ha estat una pràctica habitual dels cossos i forces de seguretat de l’Estat des dels inicis. En aquest marc, els jutges intenten aclarir que un agent encobert no pot ser un “agent provocador” del delicte que s’investiga.
En concret, la resolució condemna a nou persones, la majoria neerlandesos, que va introduir a l’Estat espanyol, a través dels ports de Marín (Pontevedra) i de València, més d’1,6 tones de cocaïna, entre el novembre del 2019 i el maig del 2020. Un sumari que es va portar a terme gràcies a la feina d’investigació de quatre agents encoberts de la Guàrdia Civil que van simular col·laborar amb l’organització. Els condemnats van demanar la lliure absolució i la nul·litat de les actuacions d’aquests agents per vulneració dels seus drets fonamentals com ara la intimitat o que es considerés que podien induir a la comissió d’un delicte com és crear de manera “artificiosa” una organització criminal.
Defensa de l’actuació dels agents
Els magistrats, en la seva resolució defensen que van fer la feina tal com preveu la legalitat. Així, rebutja qualsevol conducta irregular dels quatre agents perquè la seva actuació “estava degudament autoritzada pels òrgans judicials corresponents”. És a dir, complia un dels requisits principals, com és la vigilància judicial de la seva actuació. Els magistrats també descarten “la vulneració del dret a la intimitat perquè la intervenció dels agents encoberts era dirigida i connectada a la investigació del delicte sobre el qual girava la investigació” i limitava amb el decret dictat per la fiscalia antidroga que perfilava els marges de la investigació.
Complets aquests dos requisits, la sala aprofita l’argumentari de negar que la seva feina fos un delicte provocat i que, en cap mesura, van incitar la comissió d’una conducta delictiva. Element indispensable per legalitzar la seva tasca. “De la narració fàctica relatada -extreta majoritàriament dels diversos comunicats d’incidències que redactaven o dictaven aquests agents encoberts als funcionaris investigadors, que les transmetien als òrgans judicials competents-, clarament s’infereix que aquests funcionaris autoritzats mai van portar la iniciativa dels esdeveniments que van protagonitzar, sinó que, al contrari, en va ser el responsable de l’estructura criminal desmantellada, el principal acusat en aquest procediment que es troba actualment declarat en rebel·lia”, argüeixen els togats.
És a dir, treuen tota la responsabilitat de les actuacions als agents encoberts. En aquest sentit, a criteri dels jutges, tot i que les defenses sostenen que el presumpte delicte de tràfic de drogues no s’hagués pogut cometre si no hi hagués la provocació o inducció dels agents encoberts, “hem de descartar l’existència de prova sòlida i irrefutable de la condició dels referits agents infiltrats com a agents provocadors o inductors dels delictes perseguits“. Al capdavall, els investigats quan es van assabentar que els quatre agents eren infiltrats van desaparèixer del mapa i van fugir. Els agents es van anomenar Xauba, Lañado, Xura i Xurelo i es comunicaven de manera regular amb els ara condemnats i passaven comptes amb els instructors de les diligències i la fiscalia.
Les condicions, clares
El tribunal s’esforça en especificar en la resolució que els agents cobrien totes les indicacions legals del que és un agent encobert. En aquesta línia, remarquen que la fiscalia, amb el permís del jutjat instructor, autoritzava l’actuació dels agents “amb la finalitat exclusiva d’obtenir càrrega probatòria en relació amb les activitats criminals de tràfic de drogues i blanqueig de capitals, que ja s’hi estaven produint però de les que encara no es disposava de proves objectives de la comissió”. Això és, validar unes sospites i controlar un delicte que tenien tots els indicis que s’estava produint. A més, la seva identitat quedava coberta en un sobre tancat dins el dipòsit judicial de la causa.
Precisament, un dels punts més delicats de la feina d’un agent encobert, són els límits. En aquest cas, el jutge els permetien “diferir la confiscació de la droga o instruments per la comissió del delicte” -deixar-la passar- quan “fos necessari per a l’èxit de la investigació”. Tot plegat, presentant informes als instructors de la investigació, a la fiscalia i al jutjat. La sentència també subratlla que els agents encoberts han de comunicar i demanar autorització quan, per la seva actuació sigui imprescindible afectar drets fonamentals, com ara les comunicacions o el dret a la intimitat. Per tant, la sentència és un manual pràctic posat al dia del que significa ser un agent encobert.
i
