Dur, i amb certa punta d’ironia, recurs d’onze processats pel Tribunal de Comptes arran d’haver participat en la política d’Exteriors de la Generalitat des del 2011 al 2017. En concret, contra la resolució de la delegada instructora, Esperanza García, del passat 14 d’octubre amb què rebutjava els avals afiançats per l’Institut Català de Fiances. El recurs, al que ha tingut accés El Món, al·lega que s’han vulnerat drets processals bàsics com tenir dret a una segona instància, perquè més enllà de la interpretació “artificiosa” que fa la instructora per tombar-los, ha deixat sense un tràmit d’al·legacions abans de desestimar les garanties. “Un fet que vulnera el dret a la defensa”, remarquen els recurrents i que priva del dret de contradicció i audiència. De fet, arriben a qualificar l’organisme amb una mena d’institució que ha treballat com una “societat anònima de capital 100% públic, constituïda per fugir de el dret administratiu”. A més, donen la volta a la situació tot recuperant l’argument de l’Advocacia de l’Estat per no entrar a valorar els avals: “És una qüestió d’alta complexitat jurídica” i de principis jurídics d’imparcialitat. En definitiva, retreuen a la instructora que apliqui un dret administratiu sui generis, i no el dret administratiu que sí aplica qui representa el tribunal de comptes als tribunals ordinaris: l’advocacia de l’Estat.
Així, Roger Albinyana, Amadeu Altafaj, Luca Bellizzi, Francesc Homs, Manuel Manonelles, Chantal Olivé, Mar Ortega, Albert Royo, Jordi Vilajoana, Ramón Font i Andrew Scott carreguen amb desimboltura contra la decisió de la instructora. A més, de tot el via crucis processal que ha suposat la instrucció del procés contra tots els encausats. De fet, assegura que el procés de la instructora no és pas de dret administratiu sinó d’un “procés administratiu sui generis”. “Aquest Tribunal ha construït una doctrina artificiosa, en detriment dels presumptes responsables i en únic benefici de el Tribunal de Comptes”, remarca el recurs. I va una passa més enllà amb una crítica oberta i àcida amb la investigació feta fins ara. “La fase d’instrucció és com una societat anònima de capital 100% públic, constituïda per “fugir” de el dret administratiu”, sentencia el recurs.
Hàbilment els advocats recullen els arguments de l’Advocacia de l’Estat va desestimar d’informar sobre els avals. De fet, recorden que va renunciar perquè interpretaven que “vulneraria els principis de contradicció i d’igualtat, d’imparcialitat i d’objectivitat”. “Tal és la confusió que genera aquest procediment administratiu sui generis, que fins l’Advocada General de l’Estat esmenta, al·lega i informa sobre principis de dret administratiu“, argüeix el recurs per comparar-lo . “Resulta que l’òrgan consultor d’aquest Tribunal de Comptes (i qui assumeix la representació i defensa d’aquest Tribunal de Comptes davant la jurisdicció ordinària segueix entossudit a aplicar el dret administratiu”, subratlla la defensa amb certa traça irònica.
Un argument clar, per recordar a la instructora que ha de respectar el dret administratiu i que no s’atorgui funcions jurisdiccionals, que en tot cas, hauria de respectar els drets de defensa. “Un cop raonat que la fase d’actuacions prèvies té naturalesa administrativa i no jurisdiccional, podent conceptuar així com un procediment administratiu, resulten aplicables a les repetides actuacions prèvies els principis d’imparcialitat i objectivitat que es prediquen de procediment administratiu com a principis rectors d’aquest, així com els principis de contradicció i igualtat”, afegeixen en el recurs.
En aquesta línia, el recurs conclou que “la responsabilitat comptable pròpiament dita es decidirà en un posterior procediment de reintegrament per abast, com no pot ser d’una altra manera“. Així, addueixen que la instructora en no admetre els avals es pronuncia “sobre el fons de l’assumpte d’una forma definitiva“. En el sentit que la seva resolució produeix “efectes i té impacte en els recurrents, ja que han de reemplaçar els avals per béns immobles a embargar i que la Resolució no admet recurs que pugui revisar la inadmissió dels avals”. D’aquesta manera, reclamen que la resolució de la instructora no ha de quedar exclosa del principi d’audiència pròpia del procediment administratiu.
