Ni una setmana després del dia en què va anar al Tribunal Suprem a defensar un recurs contra la seva inhabilitació per haver penjat una pancarta, el president de la Generalitat, Quim Torra, haurà de tornar al jutjat per un altre cas igual, una mena de seqüela. Això sí, amb més ingredients. És el cas que es podria batejar com a Pancarta 2, pel qual aquest dimecres haurà de declarar al TSJC com a investigat arran d’una denúncia d’una entitat espanyolista per no retirar la pancarta de Llibertat Presos Polítics durant la precampanya de les eleccions espanyoles del 10-N del 2019.
Un cas en què es barregen exdiputats de Ciutadans i organitzacions espanyolistes, batalles entre magistrats, –i entre magistrats i advocats–, requeriments dels Mossos i insinuacions de la judicatura d’acusar Torra de malversador. Aquest cas no té res a veure amb la sentència que, per les mateixes causes, li ha costat una condemna d’inhabilitació d’un any i mig i una multa de 30.000 euros. Una pena que encara no es ferma a l’espera de la decisió sobre el recurs que dijous passat es va veure al Suprem.
En tot cas, Torra comença aquest dimecres un altre procés penal per una pancarta que potser no serà el darrer, perquè en cua hi ha la denúncia presentada el passat 5 d’abril, per aquesta mateixa pancarta del novembre del 2019, que va tornar a ser penjada uns dies al gener del 2020. En aquesta tercera ocasió, Impulso Ciudadano denunciava al TSJC que el 3 de gener de 2020, el president de la Generalitat va lliurar la pancarta a la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie. Una pancarta que va aparèixer poc després al balcó del Palau i va romandre fins el 22 de gener en protesta per la pèrdua de la condició de diputat decidida per la Junta Electoral Central.
Un exdiputat de Ciutadans
En tot cas, aquest dimecres Torra declararà com a investigat –el que abans se’n deia imputat– al TSJC a les deu del matí, arran d’una denúncia d’Impulso Ciudadano, una entitat espanyolista que presideix l’exdiputat de Ciutadans i membre actiu de SCC José Domingo. L’associació també és acusació particular en el plet. Tot va començar el 5 de juny del 2019, quan Impulso Ciudadano va requerir al president Torra per retirar una pancarta col·locada el 27 de maig, un cop acabada la campanya de les eleccions europees i locals. A la pancarta hi deia “Llibertat presos polítics i exiliats/Free political prisioners and exiles” i el llaç groc. En no fer cas Presidència del requeriment, l’entitat unionista va presentar un recurs davant la Sala Contenciós-Administratiu del TSJC. La sala va ordenar, com a mesura cautelaríssima, la retirada immediata de la pancarta.
Ara bé, mentrestrant corria el rellotge. L’ordre de retirar la pancarta del TSJC va ser dictada el 19 de setembre. El 20 de setembre, Presidència emetia un comunicat especificant que “no retiraria la pancarta”. Tres dies després, el 23, a les 18.10 hores, la lletrada de l’administració de justícia del jutjat es va personar a Palau i va requerir “personalment” al president per tal que retirés la pancarta en un termini de 48 hores. Una decisió que va recórrer el president de la Generalitat a través d’un recurs de reposició amb què demanava la suspensió de la mesura. Una petició que el TSJC no va acceptar el 26 de setembre. A les dotze del migdia de l’endemà, la lletrada es va personar a Palau per aixecar una “diligència de constància” que la pancarta continuava al balcó de la Generalitat.
La paciència del TSJC es va exhaurir i el president del tribunal va requerir al comissari en cap dels Mossos per tal que “de forma immediata, donés instruccions a la força al seu comandament, per tal de procedir a la retirada de la pancarta”. La policia així ho va fer. Però, Presidència no es va donar per vençuda i van hissar una pancarta en favor de la llibertat d’expressió. Els encarregats de la maniobra, Lluís Llach, Sílvia Bel, Teresa Castells i Antonio Baños.
Recurs, batussa jurídica i vot particular
El recurs de reposició que van presentar els lletrats de Torra, Gonzalo Boye i Isabel Elbal, va esdevenir l’avantsala del que seria la sentència futura d’inhabilitació pel cas Pancarta 1, que arribaria el mes de desembre. La resposta al recurs no va ser pacífica, ni de bon tros, fins al punt que s’hi va registrar un vot particular força contrari a la decisió de la sala de mantenir la mesura cautelar de retirar la pancarta. De fet, el mateix recurs és una lluita d’esgrima jurídica entre el ponent i els lletrats de Torra. Aquesta interlocutòria que resolia el recurs va servir per deduir testimoni cap a la Sala Penal per obrir una causa penal per desobediència.
L’escrit presentat pels advocats de Torra tenia dues línies de defensa. En primer terme, la vulneració de la llibertat d’expressió del president de la Generalitat. I en segon lloc, la vulneració de la Llei de Jurisdicció Contenciosa Administrativa, en tant que la pancarta no produïa cap perjudici a Impulso Ciudadano i sí lesionava la llibertat d’expressió del president.
Els magistrats José Manuel de Soler, Francisco José Sospedra i Elsa Puig responen al que consideren el “prolix al·legat” de Boye tot negant que s’hagi vulnerat el dret a la llibertat d’expressió perquè “les institucions públiques, a diferència dels ciutadans, no gaudeixen del dret fonamental a la llibertat d’expressió de l’article 20 de la Constitució”. A més, la interlocutòria no dubta a qualificar el missatge de la pancarta de tenir una “naturalesa no neutral” i, per tant, ser “inevitablement partidista”. En tot cas, el tribunal conclou que s’ha vulnerat la “neutralitat institucional”.
Cal afegir, que el magistrat Eduard Paricio va emetre un vot particular –en català– concurrent. En aquest vot, el jutge destaca la “notable complexitat jurídica” que afecta els “límits del dret dels càrrecs a la llibertat d’expressió o a l’abast o la naturalesa de la neutralitat que es pot exigir a les institucions o la naturalesa del drets dels ciutadans”. Així, considera que una “peça separada de mesures cautelars no és l’àmbit idoni per a aquestes qüestions” perquè “no dóna aparença de bon dret”.
Desobediència i… malversació?
La interlocutòria que resolia el recurs de reposició de Torra deduïa testimoni de penal per desobediència. Ara bé, els magistrats anaven un pas més enllà. En concret, la interlocutòria subratllava que si bé penjar una pancarta podia ser un acte polític, “la decisió d’instal·lar-la, el cost de la seva confecció, per menor que sigui, i la utilització de terceres persones per fer-ho, potser funcionaris, cabalment s’haurien pogut documentar, el que no resulta de l’expedient administratiu aportat al procés, que consta d’un únic document, el requeriment formulat per l’associació denunciant, sense resposta per part de l’administració demandada”. Una manera diplomàtica d’insinuar que penjar una pancarta, a més de desobediència, podria ser malversació.
