Ramon Espadaler (Sant Quirze de Besora, Osona, 1963) té moltíssimes hores de vol en la política catalana. En el seu full de serveis hi consten responsabilitats municipals i orgàniques d’un partit històric, ja liquidat, com Unió Democràtica de Catalunya i d’una exitosa fórmula electoral com CiU. Ha estat dues vegades conseller, una de Medi Ambient i l’altra d’Interior. Ara és diputat i portaveu d’Interior del grup parlamentari PSC-Units per Avançar. De fet, va esperonar aquest partit amb un altre veteraníssim de la política com Albert Batlle, que ara també dirigeix la Guàrdia Urbana de Barcelona i la seguretat de la capital catalana des del seu escó de regidor. Espadaler entoma el repte de ser la veu del primer grup de la cambra catalana en la comissió estrella de la legislatura: la del model policial. En aquesta entrevista esbossa el que hi vol fer.
Serà la segona comissió sobre model policial que viurà, però aquest cop no des de l’executiu sinó des del legislatiu. Què n’espera?
És una posició molt diferent. Honestament, crec que aquesta segona en el termes que s’apunten potser no calia, ni la manera com s’ha fet néixer. És un mal presagi que neixi com una de les condicions per fer Govern i com una qüestió per aprovar el pressupost. És un bescanvi policial. Nosaltres, però, hem presentat un pla de treball. Tenim fermesa però dibuixem una alternativa, amb voluntat d’acordar però amb línies vermelles.
Quines són aquestes línies vermelles?
Bàsicament, una de molt clara: el resultat final de la comissió no pot ser un afebliment de la capacitat operativa de la policia. Té moltes derivades, per exemple quan fem un debat sobre les eines policials en matèria d’ordre públic. És veritat que a l’anterior comissió es van retirar les pilotes de goma, però també és veritat que es va substituir pel foam. És un joc d’equilibris complex, i el plat de la balança policial no pot perdre. No té sentit encomanar a la policia que restableixi l’ordre quan s’ha trencat i no donar-li ni els instruments ni la confiança perquè ho faci.

Vostès es van abstenir en la resolució que va aprovar la creació de la comissió. Que els sembla ara l’orientació que està agafant?
Nosaltres vam passar del no a l’abstenció perquè vam tenir el compromís del Govern que s’avaluarà el grau de compliment de les conclusions de la comissió de l’any 2013, que moltes han quedat al tinter. Ho diuen sindicats i comandaments. Però aquesta comissió va més enllà que la de l’any del 2013. Per exemple, els seus promotors, la CUP, posen el dit a l’ull a la comissaria general d’informació, que és una eina imprescindible per fer la feina, que li convé reserva i confiança. De fet, el punt de partida és que a la policia t’hi pots acostar des de la confiança o la desconfiança. Així el Govern de la Generalitat, molt tensionat per la CUP, s’hi acosta amb desconfiança. No hi ha acords possibles per revisar aspectes de la comissaria general d’informació o laminar-li funcions que hi són a totes les policies democràtiques. La nostra policia és moderna i democràtica, amb coses perfectibles, però, entre coses perfectibles i l’esmena a la totalitat de la CUP i que la policia sigui la generadora dels problemes, hi ha un tros.
O sigui que veu el risc que l’agenda de la seguretat pública de Catalunya el marqui la CUP?
És una de les pitjors coses que ens podrien passar. Quan més s’acosti el Govern cap a les tesis de la CUP més s’obre la porta a expressions indesitjables com Vox en les eleccions municipals. Si la gent percep que el problema és la policia i que per al Govern el problema és la policia, en lloc de ser-ho la gent que vandalitzen el carrer, violenten l’ordre públic o fan algunes ocupacions, tindrem un problema de primer ordre. I el Govern tendeix cap aquí, cap a deixar-se portar per la mà de la CUP. I em pregunto, si l’ordre públic ocupa el 0,01 % del temps policial, per què hi hem d’estar un any?
No em negarà que veure agents antiavalots desnonant nens no hauria de ser una imatge pròpia dels temps que corren, oi?
És evident que és així. La policia hauria de poder modular, però a vegades no pot, perquè l’obliga el jutge. Ara, dit això, l’ocupació també ens l’hem de mirar des de la perspectiva dels habitatges públics que no hem estat capaços de construir durant molts anys o alternatives d’habitatge que són responsabilitat de la política. I no podem carregar sobre els Mossos les ineficiències de les administracions i del mercat.
Però Catalunya té un problema amb la policia?
No, a Catalunya no hi ha un problema amb la policia, hi ha un problema de policies. La gent reclama més policia davant la inseguretat ciutadania, els botellots, robatoris o ocupacions… Hi ha més problema de manca de policies.
Però aquest discurs sembla el de la militarització social…
No, la policia està per preservar els drets fonamentals, i qui més se’n beneficia és el més feble. Més policies no vol dir militarització, vol dir tenir més proximitat.

Vostè va ser conseller en temps de retallades i vagues generals. Ara quina seria la seva idea de policia?
Jo comparteixo la idea d’una policia moderna, democràtica i comparteixo radicalment tot el repte de la feminització de la policia. No per una qüestió de quota, sinó de model. La proximitat passa perquè la policia s’assembli a la societat que serveix. I, en aquest punt, la Guàrdia Urbana de Barcelona, que políticament dirigeix Albert Batlle, va per davant, amb un 40% de dones en la darrera promoció. És una qüestió d’estils diferents, de proximitat diferent. Per exemple, en qüestions de violència de gènere es veu en la sensibilitat, la intel·ligència, el lideratge i la manera d’aproximar-se a les víctimes. A més jo aposto per la confiança en el cos, quan hi ha una mala pràctica s’ha de ser taxatiu, però des de la meva experiència hi ha rigor en l’autocontrol i he vist més crítiques internes després d’una intervenció d’ordre públic que al Parlament. I ara els Mossos llegeixen molt bé l’evolució de la societat.
És partidari de canviar el concepte de la seguretat pública al de seguretat humana?
Miri, per exemple, jo vull que a la comissió se senti la veu dels que no es manifesten i moltes vegades en pateixen les conseqüències, o el vandalisme o la ineficiència de l’administració. Per exemple, els talls de la Meridiana. Volem aprofitar la comissió per fer una aproximació al dret fonamental del dret a manifestació. Però tot i l’aposta per la mediació, no podem oblidar que haurem de tenir unitats policials especialitzades en ordre públic que hauran de fer ús de la força, perquè la vida és així. Si fem aquesta encomana, cal donar les eines i la confiança per portar-la a terme. Per a mi, el camí bo és la Junta de Seguretat, on s’han aconseguit 22.000 agents més i accés a les bases de dades… I el Govern té una sort, un govern espanyol socialista, que a mi em va tocar Jorge Fernández Díaz…
Li va semblar bé la restitució del major Josep Lluís Trapero com a cap del cos?
Sí! Tot i que em va sorprendre que ho acceptés en el moment que ho va acceptar, en ser un final de mandat. Però des d’un punt de vista personal ho entenc perfectament, amb la reflexió ‘he tancat un capítol i torno a la normalitat i això passa per tornar a la feina’.
Hi ha prou mecanismes de control?
N’hi ha prou, crec que són suficients. La policia té controls interns, com Afers Interns, que hauria de tenir més recursos. A més, està sotmesa al control mediàtic i parlamentari. Jo no he vist enlloc més un mecanisme com el que s’ha anunciat, no hi és enlloc del Planeta.