Rafael Xambó és com un centaure del desert. Ha tocat tots els instruments de la banda i ha fet tots els papers de l’auca: sociòleg, comunicòleg, polític, professor, cantautor, compositor, articulista… Xambó no té pèls a la llengua en un país en què els tallen sense pietat. Durant quatre anys ha desplegat una activitat intensa per arribar fins al fons en la investigació sobre l’assassinat de Guillem Agulló –L’assassinat de Guillem (Rebel Edicions)–, que es va perpetrar el 1993. Aquell episodi, negre en una memòria col·lectiva per molt selectiva i curta que siga, va constatar l’estadi de violència i d’impunitat que castigava la societat valenciana des del franquisme. Un estadi que van il·lustrar amb vinyetes macabres les bandes d’extrema dreta, els grupuscles nazis, les faccions anticatalanes i la complicitat amb què les elits valencianes, els jutges, la policia i una bona part de la premsa han acompanyat les seues bestieses durant dècades. Rafael Xambó n’ha quedat tocat, afectat, indignat. No n’hi ha per a menys. Encara ara repassar els detalls d’aquell assassinat impune afecta profundament l’ànima de qualsevol ésser humà que en tinga.
Com definiria vostè allò que en diuen la Transició al País Valencià?
Bàsicament, la Transició al País Valencià és una Transició violenta, és una Transició molt condicionada per la política de l’extrema dreta, que està controlada per determinades elits econòmiques, polítiques, judicials, policials, etcètera. És una Transició que no té res a veure amb el discurs fàcil de la modèlica Transició espanyola. És una Transició plena de morts i de violència.
La gent que va controlar tota aquella violència va voler continuar amb el franquisme…
Van voler continuar amb el franquisme i, sobretot, ja en els anys 90, el que volen és impedir una nova fornada de jóvens compromesos amb les llibertats, que posen en qüestió el règim del 78, que és com en diuen actualment. I això, ells ho veuen molt perillós, després d’haver guanyat durant la Transició amb les claudicacions del Partit Socialista, la Comunidad Valenciana, l’himno regional, para ofrendar nuevas glorias a España i tot això. Que en els anys noranta aparega una nova generació de jóvens que desafien tot això ho consideren insuportable.
Ja li està bé a vostè el nom de “Batalla de València”?
No, no, no. L’etiqueta “la Batalla de València” no m’agrada. Estic més d’acord amb el que deia Josep Vicent Marquès, que era “la Pallissa de València”. Perquè allò fou un atac totalment descompensat. Una batalla és entre contendents que estan més o menys en peu d’igualtat i ja veurem qui guanya. Allò va ser… Ells ho controlaven tot. Tenien la policia, tenien les armes, tenien els mitjans de comunicació… Ho tenien tot. El valencianisme i l’esquerra només tenien la voluntat de canvi. Pràcticament res més.
Vostè és sociòleg. La sociologia, la politologia, han estudiat prou tot aquell període?
No. No s’ha estudiat prou. Encara que hi ha alguns estudis interessants. Especialment, el de Gil-Manuel Hernández, Falles i franquisme a València, que explica la transformació de les falles de València, com les ocupa el franquisme i les reconverteix en una eina al servei dels seus interessos. El règim provoca un model d’integració fàcil en la societat valenciana. Allò d’anar a menjar cacau i tramussos a la falla, dir “Collons!” per falles en valencià i poca cosa més, i usar un valencià degradat als monuments fallers. Això és una reconversió franquista que després durant la Transició va funcionar com un exèrcit molt efectiu per a perseguir allò que ells denominaven el catalanisme.
Les falles podien haver segur i no ho van ser un artefacte d’integració per a la gent que venia de fora, de culturització i de socialització de la llengua. Avui dia trobar una comissió a la ciutat que s’expresse en valencià en tots els àmbits és un miracle…
N’hi ha unes poquetes que ho fan. La falla Arrancapins és modèlica per la seua actitud contestatària i algunes poques més ho intenten. Però realment les falles foren una eina del franquisme per domesticar la societat valenciana i mantenir-la controlada.
Això no es pot d’alguna manera revertir?
No és fàcil. Durant la Transició –ho saps bé– es va intentar i no hi hagué manera. Férem un esforç. Anàvem a les comissions i suportàrem aquella gent que fàcilment detectàrem com profundament franquistes. El fet que els parlàrem en valencià ja els molestava. Amb tot això les possibilitats de reconversió eren pràcticament nul·les. Actualment les falles són un model de negoci, més que cap altra cosa.
Què va passar amb els mitjans de comunicació durant aquells anys a València?
Durant la Transició, el diari hegemònic, amo completament de l’opinió pública, va ser el diari Las Provincias. Levante en aquell moment encara estava en mans de Prensa del Movimiento. Jornada, que era vespertí i també del Movimiento, desapareix. El dirigia, com deia Vicent Ventura, el papà de l’alcaldessa, el papà de Rita Barberà, José Barberà Armelles, un home nefast, un periodista mediocre a més no poder, que, de fet, va aconseguir tancar-lo. I que després, ja com a director de Levante, el va portar als nivells més baixos de difusió de tota la història. Sent un diari, com era, del Movimiento, tenia totes les facilitats del món.
Els intents diguem-ne progressistes d’una nova premsa… Dos y Dos, Valencia Semanal, Diario de Valencia… tot allò es va afonar amb molta facilitat. S’ho carregaren molt fàcilment, perquè era una confrontació molt desproporcionada. Diario de Valencia venia 10.000-12.000 exemplars. Recorde haver-ho parlat amb el seu director, J. J. Pérez Benlloch. Ells sabien que per poder mantenir-lo havien de vendre’n 25.000 exemplars i això no ho aconseguiren mai.
No ho van aconseguir perquè no era un bon producte o perquè la societat valenciana, encara que votara majoritàriament PSOE, a l’hora de la veritat no actuava –o no llegia– en coherència?
Els índexs de lectura de premsa al País Valencià eren dels més baixos de l’Estat. I els índexs de lectura de l’Estat espanyol estaven per sota dels indicadors que la Unesco fixava com a mínims per a considerar un país desenvolupat. Per tant, amb aquells índexs de lectura de premsa no hi havia manera. Eren molt baixos. I els pocs que llegien premsa llegien Las Provincias si eren gent d’ordre, conservadora, o el Levante, si eren franquistes. No hi havia espai per a molt més. Tot i que ho intentaren. Clar, Diario de Valencia havia de competir amb El País. I també tenim una fauna progre al País Valencià que preferien més El País que Diario de Valencia. Aquella mirada no autocentrada també influïa molt negativament sobre les possibilitats de Diario de Valencia. I hi ha una altra cosa. Un dia Vicent Ventura em va dir: “No et cregues que a Diario de Valencia tenien massa ganes de publicar articles meus o de Joan Fuster”, que tampoc els publicaven. A València sempre els mitjans han estat curtcircuitats, acovardits, pel discurs anticatalanista. Sempre han tingut por de ser etiquetats com a catalanistes. I això ha segut un error gravíssim des del primer dia.
Com es podia haver plantat cara a aquella situació tan adversa? Es podia haver fet d’una altra manera?
Uuuuuf!
Era possible o no era possible, tot i que ara això siga una ucronia?
És una ucronia, sí, però jo crec que no era possible. Al País Valencià les recialles del franquisme –la presència del franquisme sociològic– eren grans, importants. Les posicions valencianistes i més crítiques tenien poques possibilitats de reeixir quan el Partit Socialista se situava en mig i, damunt, des del Partit Socialista –i especialment, a la UGT– hi havia sectors importants anticatalanistes i blavers. Tampoc era una bipolarització dreta-esquerra. A més, entre l’esquerra també hi havia –en diríem, per entendre’ns d’alguna manera– quintacolumnistes. I això ho feia impossible.
Han guanyat la guerra?
No. Hi ha possibilitats que les coses milloren. La victòria electoral el 2015 va ser molt engrescadora. Va donar molta il·lusió. Però després les successives errades dels partits del pacte del Botànic desanimaren totes aquelles il·lusions. Això és el que va fer que després l’any 23 guanyara la dreta. Guanyà la dreta per incompareixença de l’esquerra. Perquè una gran part dels sectors valencianistes i dels sectors de l’esquerra més crítics no anà a votar. La dreta no va traure més vots. En no haver-n’hi d’esquerra, amb els mateixos vots guanyaren sense problema. Eixa és la qüestió.
Perquè l’esquerra quan governa no ho fa bé…
Eixa és la clau. Exacte!
I per què no ho fa bé?
Perquè sempre estan agafats pels temors de l’anticatalanisme, pels temors que els sectors amb poder –les elits econòmiques, sobretot, les polítiques, les judicials– vagen contra ells. I amb por és molt mala cosa governar. Això és el que ha passat. Convé no oblidar que la primera reunió que van tenir Ximo Puig i Mónica Oltra l’any 2015 fou amb el senyor Juan Roig. Això et dona la pista i la dimensió de com des del primer moment se subordinaren a determinats interessos, tot i que procuraren fer, etcètera i etcètera. Però, clar, després van veure com acacen i cobren la peça de Mónica Oltra. Van a per ella i se la fan…
La gran errada de Vicent Marzà, el conseller d’Educació del govern del Botànic, va ser inventar-se aquella cosa absurda del plurilingüisme a les escoles i liquidar les línies en valencià, que foren una història d’èxit i que funcionaren molt bé. N’hi ha un exemple magnífic, d’aquest èxit. Panxo, el cantant de Zoo, és fill de les escoles en valencià, de les línies. El seu germà Pablo, el cantant de La Raíz, no va anar a la línia. Continua parlant en castellà i cantant en castellà a La Raíz. I Panxo parla en valencià i va fer el grup Zoo. Alguna cosa hi té a veure.
El treball que van fer els mestres, el treball de l’escola en valencià, tot això, es va liquidar gratuïtament sense tenir en compte que no controlaven la inspecció, que estava en mans de la dreta i ha continuat en mans de la dreta. No tenien la capacitat de controlar-la. Per tant, ells mateixos dissolgueren una història d’èxit. Aquest va ser un dels elements que més va influir en la decepció, especialment, dels sectors valencianistes. Jo vaig votar, però tinc molts amics, fins i tot militants de Compromís, que em van dir: “Jo aquesta vegada no els vote”. I això és molt molt bèstia.
Però l’abstenció desencadena una situació molt pitjor… No dona la raó als que decideixen no votar.
Això és cert. No els dona la raó. Però els que feren determinades coses també s’haurien de mirar quines polítiques fan. Ells es deuen a la gent que els ha votats i no a les entelèquies que es fan sobre què és la societat valenciana, governar per a tots, etcètera. Arriba la dreta i ja veiem com governa i per a qui governa.
Per què la dreta valenciana és extrema dreta i més espanyolista que les olives farcides d’Alcoi?
Buuuuuuf… És que ho ha segut sempre. Estem així des del segle XIX. Tin en compte que el mateix escultor Marià Benlliure en l’Exposició Regional del 1909 reclama que un dels edificis siga un espai reservat als artistes valencians. I no li ho accepten. I se’n va a Madrid indignat. I passa de València. És una història que ve de llarg. Joan Fuster ens ho va explicar molt bé. La subordinació de les elits valencianes als interessos centrals, de Madrid, és una cosa que ve de llarg. No hi ha prou matèria grisa, primera matèria, per fer-hi front d’una manera solvent. Eixe és el problema.
Com definiria Juan Roig?
És un home de dretes, que vetla sobretot pel seu negoci i que posa ous en totes les paneres. Jo sé que va donar diners al Bloc Nacionalista Valencià… A la dreta i a l’esquerra. Ell posa ous en totes les paneres. Reparteix per a tot el món i així tot el món es porta bé amb ell. I ell va triomfant. Bàsicament, és això. És un gran comercial… eeeh.. un gran comerciant.
[Somric]. Un gran comercial o un gran comerciant? O les dues coses?
Les dues coses.
Tot això és, a parer seu, la societat valenciana. I en aquesta societat valenciana l’any 1993 hi va haver un crim brutal. Un grup nazi mata un activista de l’esquerra i del valencianisme, Guillem Agulló. Vostè n’ha definit molt bé el context. Què va passar a partir d’aquell context?
L’extrema dreta campava amb una impunitat total des de les acaballes del franquisme. Hi ha algun personatge com José Luis Roberto Navarro, alies El Cojo, que jo conec des dels anys universitaris. Nosaltres, dins la facultat i ell, amb la policia a la porta. Venia a les assemblees a rebentar-les. L’extrema dreta ha estat sempre present en totes les coses que han anat encadenant-se al País Valencià. Durant la Transició nodreixen el blaverisme i molta gent de Fuerza Nueva van amb els blavers a atacar, a repartir galtades. Ells són darrere les bombes a les llibreries, darrere les bombes també a Joan Fuster. Això ho ha explicat molt bé Francesc Bayarri al llibre Matar Joan Fuster (i altres històries). L’extrema dreta ha intervingut sempre en els moments en què estratègicament ha considerat que calia posar-nos por, perseguir determinades persones. Això ho explique al meu llibre en l’apartat que recull tot el procés de violència d’extrema dreta.
Hi ha una dada molt curiosa que potser passa desapercebuda. El mateix any que maten Guillem, uns mesos després, un parell de nazis foten disset punyalades a un magrebí. La policia deté dos neonazis. L’un, el solten abans d’arribar al jutjat. L’altre, el presenten al jutge. L’agredit va perdre el coneixement des de la primera punyalada i no pot identificar ningú. El jutge, com que no hi ha proves, envia a casa el nazi que li porten i li reclama que s’hi presente cada quinze dies. Qui era el jutge? [espaia les síl·labes] Fernando de Rosa. Germà d’Alberto de Rosa, propietari de Ribera Salud, i germà de Carmen, que és la presidenta de l’Ateneu de València. Una família molt de dretes, que ara està darrere la persecució a Mónica Oltra. I darrere d’ells hi ha novament José Luis Roberto Navarro, àlies El Cojo.
Les complicitats de l’extrema dreta valenciana amb els cossos policials de l’Estat és tan evident?
Sí. En aquells anys és claríssima. Potser avui dia no és tan clara. Potser avui dia hi ha més necessitat de dissimular. Ho veig més clar en la judicatura, eh? És terrible. Aquí tenim la sala quatre de l’Audiència de València, que és tòxica a més no poder. Amb gent claríssimament d’extrema dreta. I això explica molt el que ha passat al conjunt de l’Estat. El que passa ara amb molts casos judicials molt escandalosos.
Hi ha anècdotes de la policia en el cas de Guillem Agulló que són autènticament cridaneres. Dels cinc que participen en l’assassinat, més Pedro Cuevas, quatre es presenten voluntàriament a la comissaria de policia de València, tot junts, a les tres i mitja del migdia. Tots porten la instrucció que no declararan davant la policia, sinó que ho faran només davant el jutge. N’hi havia un que no tenia telèfon i no el van poder avisar. La policia va a buscar-lo a sa casa. Un tio de 21 anys. I la policia permet que l’acompanye el seu pare, a un tio major d’edat, dins el cotxe policial. I més encara. Fixa’t si la cosa és bèstia. Quan arriben a la comissaria la mateixa policia li diu: “És millor que no declares ara perquè no hi haja contradiccions. Ja declararàs davant el jutge”. És a dir, la mateixa policia li informa del que els altres ja havien acordat, per si no ho tenia clar. És una cosa delirant.
José Luis Roberto és el propietari d’una empresa de seguretat molt important, Levantina de Seguridad. Els episodis que la lliguen a l’extrema dreta sovintegen. Hi ha relació entre aquesta empresa i la policia?
Sí. Levantina de Seguridad és propietat de José Luis Roberto Navarro i es nodreix d’una sèrie de gimnasos on van jóvens a entrenar. Allà capten els que consideren més interessants per a la seua causa. Hi ha un episodi interessant. Quan tanquen el Casal Flora, que era al barri de la Trinitat, al costat de la Creu Roja, hi ha la policia i José Luis Roberto Navarro amb els seus. Es pot comprovar en les fotografies d’aquell moment. Hi ha una connivència molt clara entre els uns i els altres.
No li té por? Roberto no perd oportunitat de portar davant els tribunal tots aquells que al seu parer el perjudiquen. És a dir, tots els que denuncien aquestes connexions. Quan es va estrenar la pel·lícula sobre Guillem va denunciar tots els responsables de la producció perquè apareixia en uns retalls de premsa. “Apologia de l’odi”, va dir-ne.
De moment, no li ha anat bé amb tot el que ha plantejat. En qualsevol cas, jo no l’acuse de res. Jo sempre dic que està al darrere de l’entramat d’extrema dreta al País Valencià. I això és evident des del dia en què el vaig veure, el 1974, a la facultat de Lletres fins a l’actualitat. Me l’he topat unes quantes vegades en aquesta vida. No el puc acusar de ser assassí de ningú, però sí que sé que ell mou els fils per darrere sempre. I això és així.
Si se’l veu en fotos quan es tanca el Casal Flora, si resulta que l’advocat defensor de Pedro Cuevas és l’últim alcalde franquista de Manises, José Miguel Morató Enguídanos, un senyor de Falange i després de Fuerza Nueva i que al llibre hi ha fotos d’ell fent la salutació feixista, i que no sabem qui pagava aquells advocats…
Després hi ha tota l’altra part de la defensa dels assassins, que és Amparo Palop, defensora de José Camilo Cuñat Montañana, casada amb Javier Boix, un catedràtic de Dret Penal, advocat que va defensar també Rafael Blasco quan Joan Lerma el va fer fora de la conselleria per un escàndol de corrupció, que va defensar i va aconseguir que declararen no culpable el president Paco Camps, que va defensar també Carlos Fabra, expresident de la diputació de Castelló… D’on trauen uns advocats tan cars una gent que són pràcticament lumpen del barri de Marxalenes? Qui els paga?
Qui els va pagar?
Misteri. No ho sabem. Ho hauríem de preguntar a Amparo Palop, que és qui s’inventa, entre cometes, allò de la testimoni protegida. O al seu marit, Javier Boix.
Després parlarem d’aquesta testimoni protegida tan curiosa… Però ara m’agradaria que em diguera si realment aquell “homicidi” va ser un assassinat sense eufemismes.
Va ser un assassinat. De fet, la jutgessa instructora de Sogorb, Maricarmen Albert, que va fer un magnífic treball, redacta una instrucció impecable. Tothom hi està d’acord. El fiscal, també. L’una i l’altre presenten a l’Audiència de Castelló una acusació d’assassinat per a tots cinc. No només per a Pedro Cuevas. Però en canvi, després, passa el que passa.
Què passa a l’Audiència de Castelló?
A l’Audiència de Castelló segueixen el guió que des del primer moment havia marcat Las Provincias, que tampoc no sabem si és el guió de Las Provincias o si Las Provincias fa de portaveu d’unes elits econòmiques, polítiques, policials, judicials, que hi ha darrere. Des del primer moment la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, i també el governador civil de Castelló, diuen que això ha segut una baralla entre jóvens, bandes rivals, i ja està. Una baralla que ha acabat amb la desgràcia d’una mort. Eixe és el guió que mantindran tot el temps. I Las Provincias fins i tot fa més. Tracta de justificar-ho, “perquè era en defensa pròpia”, tracta d’exculpar-lo, “perquè la navaixa no era la navaixa”. Arriben a dir que potser Guillem s’havia clavat la navaixa en la refrega de la baralla. Molt bèstia.
La primera notícia que trau Las Provincias és: “El homicidio de Montanejos no es político”. Això, l’Audiència de Castelló ho segueix al peu de la lletra. No accepta cap prova que relacione els assassins amb l’extrema dreta. Tot i que Pedro Cuevas havia estat al Concierto de la Raza, al qual només podia anar per invitació d’algun nazi. Tot i que les revistes d’extrema dreta celebren l’assassinat. Tot i que a la setmana de l’assassinat apareix aquella pancarta –“Guillem, jódete”– al partit del València que es va fer al camp de l’Albacete. Tot i les pintades que apareixen a Mestalla que també diuen “Guillem, jódete”… És a dir, l’extrema dreta celebra l’assassinat de Guillem.
Però tots els intents de l’acusació, tant de la família, com de Maulets, com de la Unitat del Poble Valencià, com de l’ajuntament de Burjassot, com de Comissions Obreres, de tots els advocats que són a l’acusació… Tots els intents de relacionar el crim amb l’extrema dreta són sistemàticament rebutjats per l’Audiència. Eixa és la primera victòria. A partir d’aquí ja és fàcil que, en comptes d’assassinat, siga qualificat d’homicidi.
És molt escandalós que els quatre amics de Pedro Cuevas que participaren en el rogle que feren per acorralar i tancar Guillem, que no deixava que els seus amics pogueren intervenir… Rafa, que era el més gran, tenia 17 anys, perquè Guillem era major d’edat, i els altres eren dos adolescents de 17 anys i tres xiquetes de 16 i 15 anys… La desproporció era terrible. En canvi, el ponent de l’Audiència considera que és una confrontació equilibrada entre dos grups. Dius: “Però d’on et traus això? És impossible!”. Jo, llegint la sentència, és que me’n feia creus. És que no té cap sentit això. És tot un muntatge repugnant. Perquè, a més, a un amic de Guillem li foten una punyada a l’ull que el tomba a terra, i Rafa, l’agafen entre dos i no el deixen intervenir… Quan Pedro Cuevas clava la navaixa a Guillem el té agafat un amic seu per darrere i aleshores és quan ell l’agafa, li acatxa el cap i li la clava…
És molt evident. I la cosa més cridanera és que l’Audiència de Castelló eximeix de tota responsabilitat i declara innocents els quatre amics de Pedro Cuevas. Però si eren allà! Si hi ha un grapat de testimonis que deien que agafaven els amics de Guillem i no els deixaven intervenir. A una de les amigues de Guillem Pedro Cuevas li diu: “¡Quítate o te rajo!”. Amb la navaixa en la mà. I no. Tots lliures i només Pedro Cuevas culpat d’homicidi, no d’assassinat.
Al final del judici apareix una testimoni protegida, tapada, que declara a favor dels acusats. Vostè no ha arribat a saber qui era?
No. No ho sap ningú. Ella diu que un amic de Guillem li ha dit que havien d’amagar el puny americà perquè no el trobaren. Però ella no ha vist aquell puny americà que suposadament havia utilitzat Guillem. L’amic de Guillem quan el criden a declarar diu que això no ho havia dit en la vida. I ho nega. Però, des del primer moment a l’Audiència i, sobretot, quan es veu la sentència, resulta que tot el que diuen els assassins és considerat pel ponent fiable i tot el que diuen els amics de Guillem i altres testimonis presencials, que, diguem-ne, eren neutrals, això no val per a res.
I llavors es trauen del barret la màgia de l’unicorn blau, que dic jo. L’unicorn és el puny americà. Sobre la història del puny americà construeixen tota la sentència. Segons això, Guillem duia un puny americà amb què els pegava. Ells volien llevar-li’n. I per això, fortuïtament, homicidi imprudent. Sense voler, doncs, li claven la navaixa…
Un puny americà que no va provocar cap lesió a ningú…
I que ningú ha vist. Només els acusats. Només els assassins diuen que hi havia un puny americà. Ningú més el va veure. Ningú més. Però, en canvi, a la sentència, a partir de la declaració d’una dona que diu que li ho han dit, aquest puny es converteix en l’element central. I dius: “Això és inacceptable, és delirant, és impossible”. I et dic més. Aquesta dona quan decideix intervenir no va al jutjat de guàrdia, no va a una comissaria de la Policia. Se’n va al despatx de Javier Boix. I ho explica a Amparo Palop, que és l’advocada defensora d’un dels assassins i és la que coordina totes les defenses, llevat de la de l’assassí principal, Pedro Cuevas, que té l’advocat feixista.
Mira si la jugada és delirant. Aquesta dona crida per telèfon al president de l’Audiència de Castelló i li diu: “Tinc ací una testimoni que diu això, què faig?”. El president de l’Audiència li diu que l’acompanye al jutjat de guàrdia, que declare i que li envie a ell la declaració. Amparo Palop se’n va al jutjat de guàrdia acompanyant aquesta dona i el jutge de guàrdia diu que a ell no l’emboliquen i no accepta la declaració. Amparo Palop torna a cridar al president de l’Audiència. Alerta amb el que estem dient. La defensora d’un assassí parla amb el president de l’Audiència! Li torna a cridar i li diu que no li han acceptat la declaració i ell li contesta que vaja a un notari, que declare davant ell i que li envie després la declaració. Ella ho fa així.
El president de l’Audiència de Castelló té aquella declaració quinze dies abans de fer públic que hi ha una testimoni protegida que declararà quan ja semblava que s’havia acabat el judici! Tothom s’encén i presenten recursos al Tribunal Superior de Justícia, que no els accepta. L’advocat de Maulets, Txema Laullon, presenta directament un escrit de recusació a l’Audiència, en què els acusa de complicitat, que el rebutja i que posa a Maulets una multa de 100.000 pessetes. En aquell moment Maulets decideix retirar-se’n, denunciar la conxorxa que hi ha a l’Audiència i no continua…
Si tot era una conxorxa a l’Audiència de Castelló, el Suprem després amb un recurs no podia haver-ne modificat la sentència?
El fiscal ho va fer. Van sumar-ne dos més als catorze anys de reclusió menor. Setze en total, dels quals, com sabem, només va complir quatre. La família de Guillem havia arribat a la conclusió que no tenien res a fer amb la justícia espanyola. Estaven totalment decebuts. A més, ells tampoc tenien gaires recursos i els partits polítics que els donaven suport –bàsicament, Unitat del Poble València, Esquerra Unida, Esquerra Republicana, Jove Germania…– tampoc estaven disposats a gastar-se els diners que implicava un recurs que tenia molt poques possibilitats de prosperar. I ho van deixar córrer.
Només va complir-ne quatre per “bona conducta”. Aquesta bona conducta va quedar evident quan més tard Pedro Cuevas va ser un dels detinguts en l’Operació Panzer contra un grup neonazi carregat d’armes i després, el 2007, quan es va presentar en la llista ultra Alianza Nacional a les eleccions municipals per la localitat de Xiva…
Era evident que aquest senyor era un nazi. L’Operació Panzer és del 2005. Per tant, han passat ja dotze anys…
I continuava igual.
Continuava fabricant armes. En l’Operació Panzer els agafen metralletes, llançagranades, matxets… Els agafen de tot. La Guàrdia Civil destrueix totes aquestes armes. I com que les han destruïdes, no hi ha proves per a acusar-los… Allò ho va decidir el mateix jutge, Pedro Castellanos, que ha reobert ara a l’Audiència de València la causa contra Mónica Oltra.
Hi ha una cosa que no entenc. Com és que la Guàrdia Civil investiga i deté un escamot neonazi carregat d’armes i després ells mateixos les destrueixen?
Jo tampoc ho entenc. Però, una volta les han destruïdes, no hi ha proves que permeta encausar-los.
I per què els havien detingut abans?
Perquè potser els tocava detenir-los per ordres de dalt que havien de complir. Però després per davall hi ha uns altres que destrueixen les proves. “Ha segut un error”. I qui ha comès aquest error? “Ai! No se sap…”. Ha segut un error, no hi ha proves de res i, no només els deixen lliures, sinó que els indemnitzen per les armes destruïdes. I Pedro Cuevas té la santa barra de demanar si li poden tornar una navaixa “a la qual li tinc molta estima”. És el súmmum del cinisme.
Has de tenir en compte també que només maten Guillem Agulló, els seus pares –com conten a l’entrevista final del meu llibre– es queden sense faena. El pare tenia un talleret on fabricava aixetes i material de bany, i el que li feia de comercial, el que li col·locava el producte per les botigues i les ferreteries, rep amenaces i li crida plorant: “No t’ho puc explicar, però no puc continuar”.
Els van fer la vida impossible…
Els van fer la vida impossible durant anys.
Vostè és molt crític amb el president Joan Lerma i amb el seu govern.
Molt.
Per què?
Perquè no feren res. Joan Lerma l’única cosa que fa és enviar una carta a la família, d’aquelles formulàries, donant-los el condol. I ja està. Després hi ha una compareixença –que és un espectacle, una peça històrica per a la televisió– davant Canal 9 on hi ha Joan Calabuig, que en aquell moment és el director general de la Joventut, i Joan Navarro, que és el president del Consell de la Joventut. Els dos principals representants de la joventut valenciana van simplement a una audiència amb Lerma –amb corbatota i mudats, gent de vint-i-pocs anys, que resulta una mica xocant– i en les seues declaracions diuen que estan preocupats, que els jóvens valencians no són així, que cal erradicar la violència, però són incapaços de dir les paraules feixisme o Guillem Agulló. I Joan Lerma, igual.
Per què la Generalitat i els socialistes valencians no es van implicar més en un cas que era tan flagrant?
L’assassinat és a l’abril i al juny hi ha eleccions generals. Unes eleccions generals que el PSOE té prou agres, perquè és l’època de tos els escàndols: Roldán, el president del Banc d’Espanya, el GAL… Tota la porqueria del PSOE està surant i ells tracten de donar una imatge de pacificadors de la societat valenciana. El que no volen és donar ni un bri d’aire a la seua esquerra. Que la Unitat del Poble Valencià i Esquerra Unida puguen traure el cap. Ells no mantenen posicions clarament antifeixistes, sinó més aviat amables, centristes, parlen de la pau, de la democràcia… Es pensen en aquell moment que aquella era l’estratègia que més els afavoriria. De fet, ells no participen en cap de les manifestacions que denunciaven l’assassinat, en cap mobilització.
A mi el que em resulta més xocant és que els principals representants de la joventut valenciana no vagen al funeral de Guillem, no abracen els pares i no els diguen: “Ací estem per al que calga”. Jo això no ho entenc. De dos dirigents valencians, i a més, socialistes! No ho entenc. I ho van fer per tots aquells càlculs.
Quin va ser el paper del líder de la Unitat del Poble Valencià, Pere Mayor? Vostè és crític també amb aquest partit…
Pere Mayor hi va estar bastant present, va ajudar i tal… Però el distanciament ve més per la gent de la UPV de Castelló. La gent de la UPV de Castelló sí que consideren llavors que allò els pot perjudicar electoralment. Tornem a la mateixa història. Això m’ho ha contat a mi Guillem Agulló pare, que militava a la UPV. Li van dir que Toni Porcar, líder de Castelló, havia dit: “Això de Guillem Agulló ho hem de deixar estar, perquè ens perjudica electoralment”. Una gran errada.
Els càlculs i les estratègies electorals van abonar la impunitat…
Novament es va permetre la impunitat i Guillem Agulló i Carme Salvador es van quedar sols. Els van deixar sols. I s’ho passaren molt malament. Passaren anys molt durs. I la veritat és que per a mi són persones admirables. Tin en compte que Betlem, la germana, tenia catorze anys. Era una criatura que començava a obrir-se al món i que estava feliç d’acompanyar el seu germà al barri del Carme, als concerts valencianistes… De sobte li maten el germà. És molt bèstia. L’altra germana, Carmina, és una xiqueta amb una discapacitat, és més menuda i no entén què ha passat amb el seu germà, per què no hi és. És una família que va patir moltíssim i es va sentir molt sola. A mi això la veritat és que m’ha donat força per contrarestar la duresa d’escriure aquest llibre.
Per què ha estat tan dur?
He hagut de llegir-me tot el sumari, tots els interrogatoris, he hagut de suportar totes les mentides que deia Las Provincias, a la llum de totes les proves que jo ja coneixia… He hagut de suportar constatar com Las Provincias mentia sistemàticament. I també les ambivalències dels altres mitjans. Tots compren una idea, que és la de la baralla. I no n’hi ha. Guillem era a la plaça de Montanejos, assegut a la font, i en aquella situació apareixen aquells que van a per ell, perquè el Bombero, que és un dels nazis i l’únic que és de Burjassot, ja l’ha assenyalat. És més, de fet, Pedro Cuevas en les primeres declaracions, quan es presenta a la Guàrdia Civil d’Alacant, reconeix que coneixia Guillem. I van directament a per ell. Comencen a insultar-lo: “Eh, tu, ¿por qué llevas eso de Fuera nazis. ¿Qué pasa, que no te gustan los nazis? Pues a mi no me gustan los inmigrantes!”. Comencen a provocar-lo i el mamprenen. I immediatament els altres fan rogle i impedeixen sistemàticament que l’ajuden i que ell es puga defensar. Guillem a l’estudi forense té els braços plens de talls. Són defenses. Els para els braços perquè no li claven la navaixa. I aquell està fotent-li navaixades. L’acorralen fins que el maten. Això és molt bèstia. Van a per ell des del primer moment. No hi ha baralla!
La duresa de fer el llibre és constatar com va ser el crim i, després, el paper dels mitjans de comunicació i l’actuació de la justícia…
I el paper, també, de la Guàrdia Civil. Per què els que es presenten a València ho fan en comissaries i, per contra, Pedro Cuevas acudeix a la comandància de la Guàrdia Civil d’Alacant? Qui hi ha darrere que marca tot això? I per què es presenten a les tres i mitja del migdia? Què és, el canvi de guàrdia o què? Jo, això, ho he preguntat a un guàrdia civil, que em va dir: “Doncs, és molt possible, perquè és l’hora del canvi”. Estaven esperant que entraren a treballar els que eren amics. Els que els podien facilitar les coses. Hem de tenir en compte que en tot això del puny americà, quan Pedro Cuevas diu que ho ha fet en defensa pròpia, perquè Guillem en portava un, la guàrdia civil d’Alacant li diu: “Vols una anàlisi forense?”. I ell contesta que no. Home! Si a tu t’han pegat al cap amb un puny americà, tens una marca considerable. I això ho pot dictaminar un forense. Si no en vols un, és perquè no t’han fet res.
Vostè acaba el llibre sentenciant que els assassins de Guillem van ser els nazis a Montanejos, María Consuelo Reyna, des de Las Provincias, i l’Audiència de Castelló, des de la magistratura…
Així és. Al magistrat i amic Joaquim Bosch, que era amic també de l’entorn de Guillem i que en aquell moment estudiava Dret, i va ser el primer a dir que allò havia segut un crim polític, li vaig demanar que em revisara la meua anàlisi de la sentència. Per curar-me en salut, per si de cas. Ell només em va recomanar que quan dic això de María Consuelo Reyna i de l’Audiència de Castelló remarque que ho dic “metafòricament”. I que així no em podran dir res. I de fet, pose una nota al peu dient que òbviament això té aquest sentit.
Encara no s’ha querellat ningú contra vostè?
No. De moment, no.
Aquell episodi és un bon retrat sociològic del que és el País Valencià?
Sí. Crec que és un retrat… [Somriu] i no està bé que ho diga jo, però crec que és un bon retrat del que vam patir i patim al País Valencià. Les complicitats de la Policia i de la Guàrdia Civil, de la magistratura, l’acció de l’extrema dreta, sempre impune… És que no han condemnat mai ningú d’extrema dreta!
Què s’ha fet de Pedro Cuevas?
No se’l veu, no està gaire present, però supose que deu estar en les seues coses… Deu estar en les seues accions…
Alguna vegada ha manifestat penediment?
No. Mai. No només això, sinó que per al món de l’extrema dreta és considerat un heroi. És un dels seus referents.
Encara ara.
Encara. I tant. Sí, sí. El que passa és que ara com saps s’han posat corbata i es presenten a eleccions. Les circumstàncies són diferents, però, si cal algun dia, tornaran a agredir, a atacar i a matar. És més clar que l’aigua. Però ara estan en la doctrina aquesta de la prioritat nacional. Si això els renda i els dona vots, en això s’estaran.
No li han entrat ganes en cap moment de deixar-ho córrer?
Mira, cadascú és com és [riu] i no canviarem ara després de tants anys.
I ells se’n cansaran en algun moment?
No ho sé. El que hem de fer és guanyar-los, arraconar-los…
Sí, però guanyar-los a la policia, a la judicatura… no és fàcil.
Guanyar-los en tots els espais. Crec que cada vegada queda més clar que tots els partits democràtics haurien de tenir com a primer punt dels seus programes electorals la reforma del sistema judicial. Mentre no hi haja una reforma important del sistema judicial i especialment en els llocs més elevats –Consell General del Poder Judicial, Tribunal Suprem i Audiència Nacional, que no té cap sentit–, estem en mans d’una part dels jutges que són extrema dreta.
I si aquesta reforma l’han de fer el PP i VOX?
[Riu]. No la faran, perquè no la necessiten.
Era una pregunta retòrica. Tampoc la farà el PSOE…
No, però potser si es veu obligat per uns aliats que li exigeixen que la faça… Ha fet moltes coses, el PSOE, a contracor.
I com es reformen els cossos policials?
Crec que això és més fàcil. Són bastant més obedients i, si s’hi posen els comandaments pertinents, es pot controlar amb més facilitat. Al sistema judicial això és bastant més complicat.
Deia Joan Fuster: “El País Valencià serà d’esquerres o no serà”…
Jo diria que el País Valencià serà o no serà. [Riu]. Ja no cal que siga d’esquerres ni res. El País Valencià [emfasitza] serà o no serà res.
