El 9 d’octubre de 1977 milers de valencians van omplir els carrers del centre de la capital del país. Franco ja pudia poc i aquella gentada exhibia un sentiment que els aplegava amb sentiments i banderes diferents i fins i tot contradictoris: la il·lusió. El 9 de novembre de 2024 milers de valencians han tornat a desbordar els mateixos carrers amb un altra cremor compartida: la indignació.
Al migdia un centenar de persones s’havien concentrat davant del Palau de Benicarló, seu de les Corts valencianes, convocats per l’extrema dreta més extrema. A la pregunta “Vostès són de VOX?”, un membre del servei d’ordre, carn de gimnàs i de sastreria gòtica, responia: “De VOX? Nosotros somos patriotas!”. Banderes d’Espanya -una de republicana (!) i senyeres municipals- suportaven que els seus portadors les agitaren amb fúria. Els “patriotes”, amb samarretes que n’il·lustraven la militància, van bramar durant mitja hora amb força: “Pedro Sánchez, hijo de puta!”, “Sánchez, Mazón, la misma mierda son!”, “Sánchez, culpable, Mazón, responsable!”.
Consignes contra Mazón però també contra Pedro Sánchez en la manifestació de València per la DANA
Des del primer moment, des de la visita dels reis, el president del govern espanyol i el de la Generalitat a Paterna, els feixistes autòctons han tingut els objectius ben clars. És Pedro Sánchez qui els concentra quasi en exclusiva la ira -les agressions més greus aquell dia el buscaven a ell-, mentre que Carlos Mazón és una presa menor, que l’acompanya com a comparsa en els insults perquè els membres d’aquestes esquadres no queden en total evidència. Mazón hi és també per convertir “els polítics” -tots “els polítics”, tret d’ells- en una espècie subhumana que “el poble” ha de destruir.
El patriotisme de l’extrema dreta valenciana és exclusivament espanyol. Aquests jóvens bàrbars només porten amb orgull les banderes espanyoles i les paranazis. Les altres els ajuden a despistar. Com també miren d’enredrar amb alguna consigna en valencià, una llengua que menyspreen en privat i que només reivindiquen si es tracta d’oposar-la a l’odiat “catalán”.
Aquell miratge del matí de dissabte al Palau de Benicarló de València va quedar com a anècdota grotesca, prescindible, en un mar de xats a les xarxes socials que convocaven a la vesprada. Un mar no sempre compacte, perquè en moltes d’aquestes converses -sobretot, les que es desplegaven en els pobles i ciutats més afectats per la inundació- n’hi havia qui miraven de dissuadir els altres: “No hem d’assistir a aquesta manifestació perquè només demana la dimissió de Mazón. És una convocatòria partidista, de l’esquerra, que ens vol manipular”.
La convocatòria, sí, era cosa d’una certa “esquerra”. Pel que fa als partits, concretament, de Compromís. El PSPV-PSOE no s’hi va sumar. Fora d’això, l’articulaven sindicats i associacions testimonials o vianants de l’extraradi social. Des de la Intersindical fins a Acció Cultural del País Valencià. Entitats que en unes altres circumstàncies apleguen tot just uns milers comptats de persones. Això, lluny de traure’ls importància, en destaca l’esforç. Perquè van ser aquestes organitzacions les que han sabut encarrilar la indignació, les que s’han posat al davant de milers de valencians sorpresos, encesos i enrabiats contra la incompetència criminal del seu govern. I ho han fet “abans que siga l’extrema dreta la que capitalitze aquesta ira tan justa i necessària”.
La convocatòria havia precisat lloc i hora a les seis i davant l’Ajuntament de València. A la mateixa hora marxes semblants arrancaven a Alacant, Elx o Alzira. A la capital no hi va haver manera. Per les xarxes corrien les imatges d’afectats a Paiporta o Catarroja que desfilaven ordenadament cap al centre urbà. Amb graneres i roba i botes enfangades com a testimoni. Es queixaven a les xarxes que la policia els les havia llevades -les graneres- quan havien passat els ponts de València. Tothom sap que la granera és una arma carregada de present. No van poder arribar al punt de convocatòria, perquè la gentada s’havia apinyat en tots els carrers que hi conflueixen.
Cues per la riuada, aquesta de gent
On no hi ha cap tot són cues. Les cues eren immenses i el cap de la manifestació es va perdre en aquella riuada -aquesta de gent- i no va poder ni saber coordinar la protesta, que també es va desbocar. Desenes de milers de persones –130.000 segons la Delegació del govern de l’Estat- miraven d’arribar a l’ajuntament. Els havien demanat que ho feren en silenci. Martí Domínguez, llavors director de Las Provincias, havia sentenciat bíblicament després de la riuada del 57 en la proclamació de la fallera major de València que quan “emmudeixen els hòmens parlen les pedres”. Ara no calia. Parlava i cridava la gent. Amb la veu i amb pancartes improvisades: “Assassins!”, “Mazón, dimissió”, “El president, a Picassent!”… A la presó de Picassent, perquè el poble no s’ho mereix. Alguns, també però pocs, contra Pedro Sánchez. L’extrema dreta només havia fet seu el matí. Ara mirava, impotent i debades, de controlar la ira dels assistents. Massa pocs feixistes per a tanta gent diversa.
La imaginació popular -aquella que abans feia versots fallers i ara fa tuits impertinents- també s’abocava a les pancartes: “Habéis encendido la mecha en la ciudad de la pólvora”, “Senyor pirotècnic, que comencen a rodar caps”, “Hasta la figa de fang”, “El que avisa no és Mazón”…
A quarts de vuit, amb el cap de la manifestació perdut en un mar de cues, un grup de darrere del tot va començar a fer cap al carrer de Cavallers, on hi ha la seu de la presidència de la Generalitat. No els organitzava ningú, però la gent els va anar seguint. Autogestió, en deien abans. A les 20.11 un mar de mòbils es va encendre a la plaça de la Mare de Déu, davant el Palau de la Generalitat, mentre el clam “Assassins!” encara prenia més volada. Se sentien les sirenes que no es van sentir dimarts negre. Més tard hi arribaven, exhausts i encara desorientats, els organitzadors. Si el fracàs havia desbordat Mazón, l’èxit els havia desbordat a ells.
Pintades i pancartes a les parets de la seu de la Generalitat Valenciana
La gent es dispersava, però la indignació que els havia ajuntat es mantenia. A la porta i les parets del vell casalot de la Generalitat pintades i cartells n’expressaven el testimoni més cru. Un grup d’avalots de la Policia dita Nacional hi va haver d’intervenir. Poc més que algunes corredisses. Els més veterans -indignats crònicament- lamentaven que mai hagen treballat amb el mateix ofici cada Nou d’Octubre quan les autoritats municipals d’esquerres i els nacionalistes valencians han aguantat la violència dels “patriotes”.
La gent se n’anava i la indignació no es movia. Circulaven entre els darrers manifestants les imatges de les portades dels diaris madrilenys més identificats amb el PP que ja han condemnat Mazón. Ara només falta que ho faça Feijóo perquè es puga consumar la dimissió. És a dir, la destitució, perquè president i govern s’han enganxat com llepasses al càrrec. Llepasses macabres.
