Aquest dissabte, 16 de desembre, la CUP celebrarà una assemblea clau per al seu procés de “refundació”, batejat com a Procés de Garbí. El dirigeix un “grup motor”, format per 17 persones, que ha funcionat independentment del dia a dia de la formació i que ha elaborat un document dens i punyent que no s’estalvia l’autocrítica ni debats que poden resultar incòmodes per als cupaires. Maria Gordillo i Non Casadevall en són els portaveus. De fet, expliquen el que els relators del grup motor han recollit de la militància. Reestructuració interna, ideologia, estratègia… tot està a debat, llevat de l’ADN de la formació: independència, socialisme, feminisme i ecologisme. La reivindicació revolucionària i un avís davant l’auge de l’extrema dreta són alguns dels elements que recull el document. La CUP és, per tant, en una nova edició del que va ser el Procés de Vinaròs, la gran assemblea de l’any 2000 que va generar el gran creixement sostingut dels cupaires.
El document de base pel Procés de Garbí és una anàlisi i una autocrítica del moment actual de la CUP. Ha sigut difícil?
Non Casadevall (NC): Era l’objectiu. Disset persones amb diferents personalitats, d’edats, trajectòries i llocs d’origen per fer una anàlisi del terreny de joc on ens trobem ara. De fet, ho plantegem com un procés llarg on la militància tingui l’oportunitat d’aportar coses.
Es fa una anàlisi de tot, llevat de quatre pilars, independència, socialisme, feminisme i ecologisme. És perquè en els darrers anys havien perdut pistonada aquests conceptes?
Maria Gordillo (MG): Més que pensar en una pèrdua és que en el moment de decidir com afrontem un debat com el Procés de Garbí hem hagut de triar quins eren els objectius de debat, què es debat i què no. La militància no pensa que la proposta ideològica de la CUP sigui rellevant en el debat, perquè la considera necessària i correcta.
De fet, si utilitzem termes mercantils seria la marca.
N.C.: Sí, però el plantejament és que els quatre pilars són l’objectiu i la raó de ser de la nostra organització. No hi ha debat en això, en la resta de coses sí, per veure com arribem a aquest objectiu.
Ens trobem davant una segona part del Procés de Vinaròs?
N.C.: El Procés de Vinaròs també va ser un moment de replantejament i reestructuració i reorganització del que volíem fer i com fer-ho, amb els mateixos pilars que tenim ara. Per això el debat ha d’acabar en una assemblea i veurem on arribem. Entre totes hem de decidir si és un procés de Vinaròs.
M.G.: És un debat de la CUP, però no només de la CUP, sinó que és obert perquè hi participin altres actors i agents, en canvi, Vinaròs va ser un debat de conjunt de l’esquerra independentista. I ara és una primera aportació per generar altres debats, però amb una CUP que s’hagi replantejat.
El document també planteja la dicotomia entre la CUP i els moviments de l’esquerra independentista. En diuen “alteritat”.
N.C.: Ho posem sobre la taula, perquè n’hem de parlar.
M.G.: Hem de sobrepassar les limitacions amb noves propostes que potser resolguin coses complexes. Un projecte polític que es construeix lluitant a través o dins les institucions i també fora té una complexitat. Esmenar les institucions en què participes genera una sèrie de problemes o de dificultats que cal veure com se superen. Amb la trajectòria i bagatge de la CUP, i acompanyada d’un moviment popular i divers, hem de trobar fórmules per superar les limitacions que hem trobat fins ara. Hem d’esmolar l’eina i no llençar-la pel fet que hi hagi coses que no han sortit com voldríem.
Hi ha una referència expressa al fet que s’identifiquen com una “força revolucionària” i això no es posa a debat.
N.C.: Nosaltres volem subvertir l’ordre establert, canviar aquest sistema i llegar-ne un de nou. Això és ser una força revolucionària.
Però això deriva, en el mateix document, en el concepte “reformisme revolucionari”, preparar la revolució des de les institucions…
N.C.: Sí, i també recollim en el document un intent de reflexió sobre el paper de la institució i el carrer i com s’articula. Veiem que ni la institució ho pot tot, ni el carrer ho pot tot. És una de les tesis que posem a debat. Entenem que la institució té una funció, però la mobilització al carrer també hi ha de ser. Una no s’entén sense l’altra. Les nostres responsabilitats institucionals hi han de ser, i valorarem si hem de ser-hi més o menys, però no en fem prou amb això. Cal el carrer.
M.G.: Més que reformisme revolucionari, més aviat es tracta d’una organització que actua amb aquesta duplicitat avança i contribueix a generar un poder polític que pugui produir escenaris de ruptura, ruptura democràtica sense renunciar a la idea de revolució. Però hem de veure de quina forma actuem i pensant en l’aquí i l’ara.
Un dels punts que destaquen és el paper de l’extrema dreta i el seu auge tot i el panorama desolador social que hauria de traslladar-se a la classe treballadora.
M.G.: El Procés de Garbí és tant un debat de revisió interna com la possibilitat de donar pas a una resposta a l’altura de les circumstàncies. Ens trobem en un moment que, per una banda, són molt evidents els límits i contradiccions a què ens ha abocat el sistema, i de fet, la gent les pateix dia a dia, i potser falta que l’esquerra revolucionària tingui la capacitat de donar una resposta a l’altura que pugui ser igual de ben rebuda. Nosaltres venim d’un cicle molt agitat políticament. Hi ha hagut errors, però també aportacions rellevants, podem elaborar una proposta que pot competir amb un sistema que no deixa d’esfondrar-se i amb propostes feixistes i que dona com a bo l’estat del capital com fins ara.
De moment, l’única formació que ha posat negre sobre blanc és una certa crítica al Procés és la CUP amb aquest document.
N.C.: És un dels punts del document i de l’anàlisi, revisar aquest Procés i veure quins encerts i errors hi va haver. I també veure com ens preparem per a un nou embat.
M.G.: La CUP és on era el 2015, el 2016 i el 2017, quan era l’única formació que posava sobre la taula una proposta que res tenia a veure amb el pacte, la negociació o el principi de la llei a la llei que plantejaven la resta de partits polítics. Ens haurem equivocat, ho haurem pogut fer millor o pitjor, haurem de passar comptes amb nosaltres o amb qui sigui, però mantenim allò que manteníem.
Aquest període del 2015 al 2017, però, hi va haver acords. En canvi, ara com ara no hi ha possibilitat d’un front comú, o coordinat… amb les forces que en diuen “burgeses“.
N.C.: És obvi que ara per ara és complicat generar un front d’embat davant l’Estat amb forces burgeses o amb determinades forces polítiques que es puguin etiquetar com a independentistes. El que plantegem és, en aquest escenari, què volem fer? Quina tàctica utilitzarem? En aquest moment nosaltres soles no podem. El Primer d’Octubre no el vam fer nosaltres soles, tot i ser-ne un motor bastant clau. El plantejament és saber, en aquest escenari, quina tàctica tenim i com ho hem de fer. La política d’aliances té el recorregut que té i més en l’àmbit del municipalisme.
Precisament sobre municipalisme, arriben a parlar de localismes i manca d’estratègia conjunta nacional en la política municipal. Tot i considerar que és important ser al Parlament, la força de la CUP és el municipalisme.
M.G.: Nosaltres pensem que la força de la CUP és a la base. La base ha de prendre la fórmula organitzativa que sigui, on recau el poder propi és a la base. A partir d’aquí, quan parlem de localisme ens referim a una força política que es construeix des d’organitzacions municipals que neixen en un context concret. I aquesta és la crítica, que a vegades cal superar la visió parcial d’un territori en concret. I que, quan es vol construir nacionalment, cal tenir presents qüestions que potser no tenen cap retorn en l’àmbit local. Nosaltres no pronostiquem si ha de ser una tornada als orígens o no, perquè també hi havia coses que ens semblaven positives i altres que no, la força d’un projecte com el nostre és tenir una base social, política i popular forta. La fórmula organitzativa més idònia és una gran part del debat que tenim.
Entenen que s’ha exhaurit un cicle per a la CUP?
N.C.: Hi ha un nou cicle polític. Hi ha hagut un procés i ara s’esdevé un de nou. En aquests anys, el context, la situació, la militància, les persones, la manera de relacionar-nos, la Covid… ens hem de repensar. Des del 2002 no ens hem assegut per fer-ho, però tampoc s’havien donat les condicions d’ara, que s’ha tancat un cicle i en ve un de nou que serà dur i complicat, amb una crisi multisistèmica… Cal plantejar-se, ara què fem aquí?
Un cicle que, en certa manera, on la CUP ha estat entre l’espasa i la paret. Per exemple, de la CUP depenia la investidura dels tres darrers presidents. Això afegit al dia a dia no ha permès aprofundir en els debats i ha fagocitat la militància?
N.C.: Ser militant de la CUP és complicat i costós i genera biaixos de gènere i classe. D’aquí neix el grup motor, que pot organitzar aquest debat mentre l’organització funciona en paral·lel. Perquè, passi el que passi o hi hagi la conjuntura que hi hagi, aquest debat no s’aturi. Sí, hi ha gent que ha baixat del tren, però altres hi han pujat.
No noten un cert trencament generacional?
M.G.: La nostra proposta encara és vàlida. En un moment com aquest, nosaltres podríem haver apostat una debat per salvar la formació política en una clau que encaixi molt més en el que és el sistema capitalista de l’Estat espanyol i francès. Però, precisament, apostem per un debat que defensa una força de trencament absolut amb allò que coneixem i de manera profunda. Hi ha d’haver un espai polític en clau socialista, independentista, feminista i ecologista, per això fem el debat. Hem de fer que l’única opció possible no sigui l’extrema dreta i salvar sensacions de no reconèixer una opció política com la nostra. I que la gent jove sàpiga quin és el món que ha conegut i quina idea té dels partits polítics d’ordre, partits que serveixen per a la reproducció del sistema i que no donen més resposta. No tenim vocació de partit d’ordre ni de reproduir allò que ens ve donat.
N.C.: Nosaltres hem de fer una crida atractiva al màxim de sectors possibles, per això l’obertura i l’autocrítica que es fa. No som una força política més. La CUP no vol esmenar el sistema, vol canviar-lo.
La crítica genèrica a l’esquerra és que en els darrers anys s’ha preocupat més dels valors morals que dels materials.
M.G.: És trampós plantejar-ho així. Les lluites feministes no s’han fet des d’un punt de vista moral o cultural. Per exemple, les dones burgeses han pogut avortar sempre. És possible que el sistema tingui capacitat d’assimilar els avanços per rebaixar el conflicte, però crec que no ens podem deixar convèncer per plantejaments que deixin en segon terme qüestions de la vida de la classe treballadora, com les de gènere. La trampa és plantejar que hi ha una separació o distància entre el que és cultural i allò que són drets materials.
Cal superar la ressaca del Procés?
N.C.: Sí. Com diu la Maria, vam fer una cosa que va ser brutal. Doncs tornem-la a fer i hem de veure on vam fallar perquè es pugui fer efectiu.
