La decisió d’ERC de pactar amb el PSC la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat genera una onada expansiva que afecta Junts per Catalunya. Es tornen a posar de manifest de manera molt visible les diferències estratègiques entre els dos grans partits de l’independentisme i deixa la formació de Carles Puigdemont en una situació en què haurà de prendre moltes decisions. De moment, el primer pas és organitzar el retorn del president a l’exili, que ell mateix ha confirmat aquest dissabte, una vegada més, que es produirà quan es faci el ple d’investidura –previsiblement, la setmana que ve– i que pot portar a la seva detenció. La presidenta de Junts i expresidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs (Barcelona, 1970), analitza en aquesta entrevista què significa per a la política catalana i per al seu partit el que considera un “canvi de rasant”.
En quina situació queda l’independentisme després que un dels dos principals partits hagi pres la decisió, referendada per les seves bases, d’investir Salvador Illa, candidat del PSC, com a president de la Generalitat, que Junts ha considerat “la pitjor de les alternatives possibles”?
Els processos interns als partits, quan es fan de manera honesta i amb democràcia interna, donen una decisió legítima. No tenim cap altra opció que acceptar aquesta decisió. El que sí que podem fer és una valoració. El resultat, òbviament, pensem que és una mala notícia per al país. Les bases han donat un sí ajustat, però també és un sí amb conseqüències. ERC ho sabia i haurà d’assumir que hi ha un canvi d’escenari, hi ha un canvi de rasant. Esquerra ha canviat de bàndol, ha canviat de bloc. Ha sortit voluntàriament del bloc independentista perquè ha prioritzat, ho va dir clarament Marta Rovira, el bloc d’esquerres. Ha prioritzat un bloc ideològic, quan nosaltres pensem que en un procés d’alliberament nacional cal prioritzar el bloc nacional. Ens interessa molt més on vol arribar la gent que no d’on ve. La nostra transversalitat és avui més important que mai, perquè hem quedat com l’únic partit independentista amb força al Parlament i ens toca ser la punta de llança de l’independentisme. ERC marca una diferència respecte de tot allò que hem anomenat Procés i nosaltres ens mantenim més ferms que mai i fem pinya al voltant del president Puigdemont, que és el millor revulsiu per al país.
Si Junts pensa que ERC que ha sortit del bloc independentista pel que fa a l’estratègia, pensen buscar la manera que hi torni o continuar sense ells?
En aquests moments, som l’única alternativa possible a l’hegemonia del PSC. Aquesta és la constatació després d’aquesta decisió. És preocupant, perquè a nosaltres ens interessa l’estat que volem ser, però sense perdre la nació que som. Serem l’única força independentista que farà oposició al Parlament. ERC ha dit que investeixen Illa, però que després faran oposició. És evident que l’oposició clara i inequívoca la farem des de Junts per Catalunya.
Però consideren que l’independentisme queda tocat, més dividit que mai?
Nosaltres pensem que és una mala decisió i ens obrim a tots els independentistes, també els que són fora de Junts per Catalunya, els de fora d’Esquerra Republicana, els de dins d’Esquerra Republicana i els de l’abstenció. El que busquem és que, davant la desunió, la ràbia, el desencant, es torni a pensar que hi ha una opció, que hi ha una alternativa, que és tirar endavant pel bé del país per damunt dels partits. L’independentisme era majoritari l’1 d’octubre i ha estat majoritari també al Parlament fins a les últimes eleccions, i ha patit el pes de la repressió, el pes de la desunió, de la presó, de l’exili. Hi va haver indults, que eren un projecte espanyol, i hi ha hagut amnistia, que era un projecte català. I ara ens trobem amb una circumstància en la qual pot haver-hi molts canvis, però no canvia el nostre convenciment que el que més necessita aquest país és arribar a la independència.
La carta que ha difós Carles Puigdemont aquest dissabte, i que Junts es fa seva, constata que l’amnistia no s’està aplicant com s’hauria d’aplicar. Així i tot, mantenen que aquest pacte amb el PSOE sí que va ser positiu?
L’amnistia ha de servir per poder fer política amb llibertat. És per això que es va fer, com a projecte català, perquè el PSOE no la volia abans de les eleccions del 23 juliol del 2023, no la volia després de les eleccions del juliol i no va tenir més remei que assumir-la, posar-s’hi al davant, treballar-la i impulsar-la per aconseguir la investidura de Pedro Sánchez. L’amnistia és una llei feta i aprovada en un parlament que es diu democràtic, i en un estat democràtic els jutges haurien d’aplicar-la. I resulta que els jutges no la volen aplicar. Aquesta és l’anomalia. Aquest és el problema de l’estat espanyol. Haurem de veure què passa amb aquests jutges que s’han declarat en rebel·lia.
I què passarà ara? Puigdemont dona per fet que serà detingut…
Ho dona per fet, per confrontar-hi, en el sentit que critiquem sempre aquesta estructura democràtica de l’estat i deixant clar que serà, si es produeix, una detenció il·legal. Se saltaran una llei que s’ha aprovat al seu Parlament i que els seus jutges haurien d’acceptar. S’evidenciarà una vegada més com fa aigües la democràcia a l’estat espanyol. Perquè sí que amnistien els policies. Però no els polítics. És justícia és a la carta, perquè no entrem en aquests seus plans, perquè desafiem el seu projecte polític, la unitat del seu estat.
Quines possibilitats hi ha de mobilització amb relació a aquesta detenció a ple agost i sense temps per preparar-la?
Sabíem que el calendari era el que venia marcat per les eleccions. És evident que segurament aquí han acabat influint tot un conjunt de coses buscant una vegada més aquesta desmobilització. Però sabem que hi haurà molta gent que també mirarà de fer costat al president.
S’anunciarà exactament quan i com torna?
És evident que quan hi hagi una convocatòria de ple d’investidura se sabrà quan és que el president haurà de ser-hi. En el moment que calgui, donarem indicacions als nostres diputats i als nostres càrrecs electes, però els detalls no els avançarem. El calendari és prou clar per a tothom que vulgui fer costat al retorn de la presidència de la Generalitat després de set anys d’exili i sense les garanties d’una llei d’amnistia, perquè hi ha uns jutges declarats en rebel·lia. Actuen amb agostitat i traïdoria, però les nostres conviccions són fermes i la nostra determinació és màxima i farem pinya al costat del president. Perquè va anar a l’exili no com una solució personal, sinó com una decisió política, i fa d’aquest retorn no una decisió personal, sinó també una decisió política, i no el servei d’un partit, sinó per la preservació de la presidència de la Generalitat.
Fa un moment parlava la desunió i de l’abstencionisme de l’independentisme…
És evident que en el conjunt de l’independentisme hi ha uns altíssims nivells d’abstencionisme. Hi ha l’efecte de la repressió, que genera divisió. L’1 d’octubre, amb unitat, va ser el moviment més audaç que molts hem viscut. Quan ens allunyem d’aquesta unió, guanya qui no vol que aconseguim el nostre objectiu.
Això fa 7 anys que es diu, però no es troba la manera de trencar-ho.
La unitat es pot predicar, però s’ha de practicar. Des de Junts, sempre hem estat disposats a aquesta unitat, hem fet propostes unitàries. Recordem l’oferiment que va fer el president Puigdemont per anar a les eleccions europees del 2019 a Oriol Junqueras. Li oferia el número 1 i posar-se ell de 2. Era una proposta concreta, tangible, d’una unitat que hagués potenciat encara més el resultat, que va ser espectacular. Jo mateixa vaig oferir al debat de TV3 per les eleccions espanyoles anunciar que l’endemà de les eleccions actuaríem com un únic grup independentista al Congrés de Diputats. Aquesta unitat hauria permès mostrar allà, al cor de la bèstia, la força per defensar els interessos de Catalunya. I hem continuat fent propostes d’unitat estratègica.
Però si això no s’aconsegueix, és només culpa d’un?
Jo no parlo mai de culpes, perquè la culpa és molt negra i no la vol ningú. El més fàcil és dir que la culpa la té l’altre. Jo intento fer una anàlisi honesta. I presideixo un partit que puc dir que ha posat sempre el país per davant. Perquè hem pres decisions que han estat objectivament perjudicials per a la vida d’un partit, com estar en un govern, amb tot de càrrecs al sottogoverno, ara que darrerament s’ha parlat tant del que representa aquesta força, i sotmetre a la decisió de la militància si, com que tu has arribat a uns acords de país i s’estan incomplint, fas el gest de sortir d’aquest govern. També hem fet el mateix amb el retorn del president, que ell mateix no ha volgut posar al servei del partit tornant en campanya electoral per afavorir un resultat millor.
Creu que potser ho havia d’haver fet?
És que no és la qüestió. Parlo de la voluntat de fer que l’independentisme sigui més fort i estigui més unit. Per això deixem de mirar enrere, fins i tot amb totes les coses que han aparegut aquestes setmanes, pràctiques que haurien de ser desterrades d’un joc polític net, que no només sobrepassen límits polítics i morals, sinó que afecten qüestions humanes.
Però, si no es troba la manera que es produeixi aquesta unitat, quin ha de ser el desllorigador? Hi ha alguna possibilitat amb un canvi de lideratges? A ERC es prepara una renovació a la tardor.
És evident que amb les persones que hi ha hagut al capdavant hi ha hagut aquests resultats i els resultats no són per sentir-nos orgullosos com a país. Quan a l’altre costat et volen vençut, és important el fet de tenir la força de companys de lluita i, per tant, no ser rivals, sinó persones que busquen els mateixos objectius, potser des de perspectives diferents, però inequívocament el mateix objectiu. Hem de saber treure profit de tot allò que ens uneix. Hem de tenir una estratègia compartida, perquè discrepo de la idea que totes les estratègies són bones per anar a la independència. Home, no! Rendir-se no és una bona estratègia, sotmetre’s no és una bona estratègia, resignar-se no és una bona estratègia.
Està dient que això és el que ha fet ERC?
El que jo dic és el que fem des de Junts, que ni ens sotmetem, ni ens resignem. El conjunt de l’independentisme faria bé de retrobar aquesta unitat. Quan hem estat junts hem estat més forts i és quan hem avançat més. No és una hipòtesi, és una certesa. I vull fer valdre, per exemple, que, fins i tot ara, en aquests moments de marasme i de desunió, al Parlament de Catalunya s’ha demostrat que quan els independentistes ens posem d’acord, guanyem. Per això tenim una Mesa amb majoria independentista i un president de la cambra independentista en un moment en què hi ha un Parlament de majoria unionista.
Però, en la proposta d’aliança per fer que la candidatura a la presidència de la Generalitat fos de Carles Puigdemont, no en sortien els números. El PSC en cap cas pensava abstenir-se.
De manera lògica, no en operacions contra natura, sinó amb la lògica nacional, perquè érem al Parlament de Catalunya, la suma de vots independentistes era la més poderosa, encara que no fos suficient per a una investidura. Què teníem a l’altre costat? Un bloc com el del govern espanyol, PSC I Comuns, tampoc era suficient. Per tant, s’havia de trencar la lògica de blocs nacionals per anar a buscar una lògica de blocs ideològics. En el millor dels mons possibles, no dic que això no pogués ser un escenari. Però en un escenari de lluita per l’alliberament nacional, que és on som a Catalunya, trencar aquesta lògica de blocs nacionals per entrar en una lògica ideològica no ajuda a aconseguir l’objectiu. I ara veurem un partit independentista fent president el candidat més espanyolista que es pot imaginar, que recordem que volia aplicar el 155 abans que s’apliqués el 155 i que s’ha manifestat amb Societat Civil Catalana. D’aquí a quatre anys podem tenir una Generalitat més espanyola, una nació més diluïda i un país més sotmès
ERC defensa el pacte com a pas per aconseguir estructures d’estat amb reformes legals que permetin al país estar més preparat per la sobirania.
Les credencials del PSOE ja sabem les que són, no compleixen ni els pressupostos generals de l’Estat. Però, llegint l’acord, l’únic que ens dona com a concreció és que el president de la Generalitat serà Salvador Illa. El pacte és una declaració d’intencions i per fer allò que diu que s’ha de complir es requereixen més grups dels que signen. I ja hem sentit veus d’aquests altres grups que diuen que no comptin amb ells, per exemple, Compromís. És estrany que intentis donar per bo un acord per al qual necessites signatures que no tens.
En el cas de l’amnistia, també es treballava comptant amb el vot favorable d’altres partits…
En el cas de l’amnistia, s’estava treballant per una llei que intentés rescabalar de tot el mal que la persecució judicial espanyola ha fet al conjunt de l’independentisme.
Sí, però també requeria la mateixa aritmètica.
Però ara estem parlant d’unes modificacions d’un garbuix de lleis. No queda clar si estem dins el principi d’ordinalitat, si quedaríem dins de la LOFCA o fora. Hi ha tres lleis que tenen a veure amb la modificació del sistema fiscal i de finançament de les comunitats autònomes. Però és que el més important és el que representa que vots independentistes ubiquin algú tan espanyolista com Salvador Illa a la presidència de la Generalitat. És curiós que en la pregunta no apareix el nom del candidat socialista.
Un conseller nacional d’ERC, partidari del ‘no’, la va impugnar per aquesta raó, tot i que es va mantenir com estava.
És que el nom del candidat socialista és rellevant en aquest cas. Salvador Illa era partidari del 155, s’oposava a l’amnistia i ja es va veure el respecte que tenia per la llengua en la campanya electoral, parlant de Lérida i Bajo Llobregat. Però és que, com a ministre de Sanitat, el primer que va fer va ser recentralitzar les competències de salut durant la pandèmia. Aquestes són les credencials de qui serà president de la Generalitat. I hi haurà un escenari surrealista en què negociaran bilateralment Salvador Illa i Pedro Sánchez per aplicar l’acord que han signat amb ERC. Kafka hauria imaginat escenaris que no serien tan surrealistes.
El que passa és que, dels 18 escons que van perdre entre Esquerra i la CUP el 12 de maig, Junts només en va repescar 3. La resta Junts no aconsegueix arrossegar-los.
És a l’abstenció, i ens preocupa i ens ocupa, naturalment. Estem fent rondes per parlar amb abstencionistes, saber què pensen, perquè es puguin sentir escoltats. Perquè, quan els partits independentistes no fan propostes independentistes, és normal que els independentistes pensin que no cal votar-los.
Però si vostès consideren que Junts sí que han fet propostes independentistes, per què tampoc atrauen aquests descontents?
Nosaltres acumulem la màxima força independentista, aquest és el fet. Però en volem més, naturalment. Per això estem treballant per dirigir-nos als abstencionistes independentistes. Però és indubtable que l’Estat ha fet la feina, amb la pota judicial, la policial, la política i la mediàtica. Amb lawfare i vulneració de drets, que ara ho descobreixen alguns partits espanyols. Tot això té conseqüències, amb desànim. Ara som a les portes d’un debat d’investidura d’un president espanyolista a la Generalitat amb vots d’un partit independentista, i potser amb el president de la Generalitat a l’exili, que tornarà, detingut. La pregunta és què farà el senyor Illa si el president de la Generalitat a l’exili és empresonat perquè l’amnistia que el seu partit ha impulsat i votat no se li aplica?
També ha quedat encallat un altre aspecte del pacte de Junts amb el PSOE, el del català a la Unió Europea…
Bé, hi ha molta feina feta i és una feina que és molt invisible. Té a veure amb molts equilibris i és evident que potser es va considerar que es veurien els resultats d’una manera més ràpida. L’altre dia vaig anar a donar suport al nostre eurodiputat, Toni Comín, i al vestíbul del Parlament Europeu, a Estrasburg, hi havia un rètol que deia ‘Democràcia en acció’, i hi era en llengua catalana. No sé si això és una bona notícia que veurem que fructifica els pròxims mesos. Però la feina hi és, no es pot menystenir. S’han fet uns avanços que mai s’havien produït i, evidentment, aquí es necessita feina de l’Estat espanyol, però hi intervenen també altres estats de la Unió Europea que tenen situacions lingüístiques als seus propis països que els fan dubtar. Però la feina no s’ha abandonat, l’objectiu continua vigent.
Però tenint en compte la falta de resultats tangibles i alhora la mala aplicació de l’amnistia que vostè mateixa lamenta, estan decebuts dels resultats del pacte amb el PSOE?
Nosaltres hem treballat perquè la llei es faci i s’aprovi, i això és el que ha passat. Ara entrem en la fase en què els jutges haurem de veure si es declaren en rebel·lia, que minaria d’una manera molt important les bases del sistema democràtic d’un país. I això està passant i s’està veient, i la Unió Europea, la Comissió Europea, diversos òrgans europeus ja s’han manifestat sobre aquesta qüestió. Haurem de veure quines conseqüències té.
Junts va negociar a Madrid arran del 23-J, després d’anys amb ERC dient que els deixaven sols en aquesta via. Vistos els efectes, han arribat a la conclusió que amb Espanya no es pot pactar?
Jo, a títol personal, fa temps que he arribat a aquesta conclusió. Nosaltres mai hem rebutjat la negociació. Però no som aliats a Pedro Sánchez. Collem Pedro Sánchez. Nosaltres utilitzem la força democràtica que ens donen els vots per aconseguir el màxim resultat possible en benefici de Catalunya i dels interessos de Catalunya. Perquè el nostre interès amb relació a l’Estat espanyol és sortir-ne. El que nosaltres plantegem quan negociem és portar un partit com el PSOE a aprovar una amnistia que no volia amb menys d’un any. Per tant, no feien falta dues investidures, n’hi havia prou amb una de sola, la de Pedro Sánchez, per collar-lo. No calia investir Salvador Illa. Es podia preservar el que representa la institució de la Generalitat de Catalunya, que és molt important en termes de país, perquè és una institució que es remunta al segle XIV i és el màxim òrgan de govern que tenim.
Considera que la plantilla del pacte per investir Pedro Sánchez, en què vostès van participar, no servia ara per a la Generalitat?
Òbviament! Si es poden plantejar demandes en una legislatura que ja s’ha produït, amb uns vots que ja s’han donat i que es poden utilitzar, per què fa cal donar la presidència de la Generalitat de Catalunya?
Però, un cop investit Pedro Sánchez, quina força els queda?
Nosaltres els collem en cada votació. I s’ha vist en aquestes darreres setmanes. Volen fer una sèrie de coses i necessiten els nostres vots. Si no tenen els nostres vots, no fan aquestes coses que volen fer. Ara ha vingut Pedro Sánchez, s’ha reunit amb els seus aliats. No ens hi compta, nosaltres no som els seus aliats. Posar en les mans del PSOE la Generalitat de Catalunya, des d’una perspectiva independentista, és una cosa que costa de digerir.
Si es porta a votació una eventual de la LOFCA, suposadament per sortir del règim comú, Junts què votarà? L’altre dia ERC va llançar aquesta pregunta.
Això ja no és parlar de quatre pantalles més enllà, sinó de 400. Perquè, en el mateix acord, l’abast temporal que es marca és el primer semestre del 2025. Estem anant a un any vista, anant de pressa. I si és un gran acord, com és que hi havia cares llargues el dia que el van presentar? Com és que va durar les hores que va durar l’executiva d’ERC?
Hem parlat de l’amnistia pel que fa a Puigdemont, però el seu nom també sortia quan es parlava de la negociació de la llei. Preveu fer algun pas amb l’amnistia respecte de la seva situació judicial?
Jo continuo lluitant per trobar un tribunal que digui la veritat, que és que no hi ha causa, i, per tant, ni indult, ni amnistia. Quan les causes es construeixen, quan les causes acaben tenint sentències surrealistes, amb vulneració de drets des del començament, amb investigacions prospectives, el que cal és una absolució. I això arribarà. En alguna instància, això passarà, sigui a l’Estat espanyol o fora. Perquè jo encara estic amb una sentència que no és ferma, també està encallada la sentència del recurs, que no arriba, perquè fins que no arribi no puc anar a Europa. Per tant, no he donat cap instrucció als meus advocats perquè intentin demanar l’amnistia.
Abans ha esmentat que va anar a Estrasburg a donar suport a l’eurodiputat de Junts, Toni Comín, al qual encara no li han donat accés a l’escó. Mentrestant, però, el Consell de la República està en conflicte intern perquè entitats que hi treballen i els que van ser síndics electorals del Consell han presentat cartes de queixa respecte a la gestió de Toni Comín.
Jo el que vaig fer l’altre dia va ser acompanyar un eurodiputat que ha estat votat i que el Parlament Europeu no li reconeix la seva acta de diputat. Del Consell de la República prefereixo que en parlin els seus membres, pel respecte que tinc a l’entitat. El Consell ha donat les instruccions sobre com actuarà i, per tant, hem d’esperar quines són les actuacions que han dut a terme…
Però no li preocupa aquesta situació que afecta el seu eurodiputat?
Com a presidenta de Junts prefereixo no parlar sobre entitats que respecto i que aprecio. Espero que facin aquest procés que ja han anunciat i, per tant, no em manifesto sobre processos interns del Consell de la República.
