Jorge Valdano, un dels mags del futbol, afirma que el futbol és com la vida, o a l’inrevés. De fet, el mestre del futbol argentí podia haver canviat el concepte de ‘vida’ pel de ‘política’ i, possiblement, la frase seria més acurada. El futbol ensenya que un equip ha de ser solvent i flexible, és a dir, mantenir cert estil de joc però sempre adaptat al rival. En política, s’aplica la mateixa màxima. Un fet que permet, en moltes ocasions i si es perfila bé el joc, que un equip petit planti cara amb un de gran sense necessitat de jugar brut, ni de fer travetes, ni de declarar grans guerres. Ara es constata al Congrés d’ERC.
Un exemple és l’esmena 3320 que va signar Joan Puig, un dels activistes de Foc Nou, el corrent més desacomplexadament independentista d’ERC, i vell rocker de la banda republicana de la vella escola. Puig es va presentar a l’assemblea de la Federació de Girona, ara fa tres setmanes, amb gairebé una quarantena d’esmenes. Conscient que la maquinària junquerista, organitzada i vaticanament disciplinada, no en deixaria passar ni una. Però la veterania li va permetre aprovar una esmena que defensava el català com a única llengua oficial en una virtual república catalana independent.
Era difícil per la direcció del partit tombar una esmena d’aquestes característiques en l’actual marc de crisi del català. Però res era impossible, perquè, l’esmena podria afeblir el discurs d’un dels grans lloctinents d’Oriol Junqueras, en Gabriel Rufián. En tot cas, Foc Nou va fer festa major després que l’esmena passés el sedàs del congrés regional.
Segona part molt treballada
Ara, si bé Foc Nou havia jugat bé la pilota la primera part, encara quedava la segona. La direcció de Calàbria encara tenia coll fins a l’assemblea de Martorell per intentar pactar l’esmena, transaccionar-la o deixar-la viva fins al conclave. Puig, amb més hores de vol en congressos que l’avioneta del Tibidabo, tenia un roc a la faixa. No acceptar la transacció i deixar l’esmena viva al plenari. Una possibilitat que li hauria permès defensar l’esmena davant la militància. Una imatge i un discurs que hauria posat en risc la tranquil·litat d’un congrés que el junquerisme ha treballat com una desfilada militar.
Junqueras, que també fa anys que fa rodar la bimba, era conscient que posar a debat la llengua esvalotaria el galliner i més si es renunciava, en l’actual escenari polític, a considerar-la l’única llengua oficial d’una República Catalana. Així que ha decidit transaccionar-la i incorporar-la a la ponència política. Al capdavall, el junquerisme sap que no hi perd tant si accepta una esmena que, a tot estirar, s’hauria de defensar en una Catalunya independent, un escenari que com és evident, va per molt llarg. Durant la setmana, Calàbria ha intentat negociar amb traça amb Puig, però aquest ha fet valer ofici i se n’ha sortit amb la seva i amb l’objectiu de Foc Nou, de no posar en dubte, que el català ha de ser l’única llengua oficial.
La ponència definitiva
En definitiva, la ponència determina en un llarg paràgraf quina ha de ser la defensa política i institucional del català. “El català, llengua pròpia dels Països Catalans, es troba en una situació diversa i complexa -d’emergència lingüística, però no irreversible- amb diferents característiques en cadascun dels territoris en el marc d’un procés accelerat d’homogeneïtzació global i de concentració dels parlants en menys llengües, com succeeix també amb l’occità -la llengua pròpia de l’Aran- i amb la llengua de signes catalana”, prescriu el text que s’ha d’aprovar al plenari.
“El compromís de Catalunya amb la diversitat lingüística ha d’assegurar la protecció i la sostenibilitat de la llengua catalana, la llengua occitana i la llengua de signes catalana, que han esdevingut vulnerables arran de processos de bilingüització”, afegeix tot incorporant una altra esmena, la 4008. I aquí entra l’adaptació de l’esmena 3320: “En aquest sentit, caldrà que la llengua catalana -com a llengua pròpia- sigui l’única llengua oficial i esdevingui la llengua comuna als Països Catalans, la vehicular a totes les administracions, en l’educació, la salut, la justícia, la cultura i la resta d’àmbits, garantint també els drets i deures de tota la ciutadania. I igualment amb l’occità a l’Aran”.
