Helena Solà és mestra i psicòloga -està acabant-ne el grau-, dues condicions que la converteixen en una candidata òptima a la presidència d’Esquerra Republicana. Pedagogia i psicologia. El seu partit i l’independentisme tot necessiten ara més que mai professionals dels dos rams. I encara més, una centaure. Per tres vegades ha estat candidata a l’alcaldia del Cerdanyola del Vallès, en una escalada lenta de regidors, però que no li va servir per batre l’hegemonia del PSC. Ara ha decidit fer tàndem amb Alfred Bosch i es presenta dins l’opció de Foc Nou per presidir Esquerra. Després d’anys d’adhesió al matrimoni polític que ha definit el partit en aquest cicle -el cicle del Progrés-, Oriol Junqueras i Marta Rovira, se sent decebuda amb el divorci dels dos líders, creu que ha arribat el moment del recanvi i denuncia el desgast que pateixen: “Mai en dinou anys havia vist els nostres votants tan indignats”. Solà proclama que cal mantenir el foc per aconseguir un referèndum, però -això no- no aclareix com Catalunya podrà ser independent el 2030.
Va ser curiós el debat que van fer l’altre dia els tres candidats a la presidència del partit. Allà va passar una hora i no va passar res. Vostè i Xavier Godàs semblaven jugadors d’un amable partit de petanca i Oriol Junqueras feia un míting sense escoltar-se’ls…
Jo ho vaig intentar, eh! Qui va poder seguir-lo va poder constatar que un debat és un debat i allò era més com una exposició de temes. El 2019, que va ser el darrer anys que em vaig presentar com a alcaldable a Cerdanyola, vaig participar en un total de sis debats en catorze dies i em sembla bé que hi hagi una ronda d’exposicions, però després hi ha d’haver un espai per poder fer el debat pròpiament dit. Pensant que va passar l’altre dia, diria que en primer lloc un ha de tenir ganes de debatre, perquè, si tu hi vas a evitar la confrontació d’idees, no debatràs. En certa manera, això és el que m’hi vaig trobar. Vaig intentar confrontar idees, posar una mica de relleu allò que em sembla que grinyola… Era important no quedar-me callada i assenyalar-ho, però no. Allò no era un partit de tennis. Allò va ser com un partit de frontó. Llançaves la pilota, però res més.
Per què Oriol Junqueras defuig l’enfrontament?
Si més no, el confrontament públic. És evident que ho vaig intentar. Hi havia contradiccions i crec que és saludable assenyalar-les. Hi ha contradiccions en què el senyor Junqueras va caure quan va entomar el debat.
Quan diu vostè “confrontament públic”, vol dir que n’hi ha un altre de privat? La candidatura Militància Decidim controla quadres, una part de l’executiva, la comissió organitzadora del congrés… Juga net?
Nosaltres hem fet el que hem de fer. El que he fet jo en altres campanyes com a alcaldable. Com que em crec els valors republicans, els practico. Quan vaig entrar en política, el 2011, que era el primer any en què em presentava com a alcaldable, parlava molt de fer una política kantiana, en el sentit de defensar que la fi no justifica els mitjans. Continuo pensant això i aplicant-ho a la meva vida. Pot sonar una mica llirista, d’anar amb el lliri a la mà, però al final crec que en política no hi ha només allò que vols fer, sinó com la fas.
No em contesta. No li demane què fa vostè, sinó que fa l’altra candidatura, la que ha obtingut més avals i la que és dominant.
D’acord! [Somriu]. El que dic és que nosaltres hem fet una campanya d’anar als llocs, explicar-nos…
Sí. Ja ho he entès. Però vostès no controlen ni l’executiva ni la comissió organitzadora del congrés. Li pregunte pels altres…
Ens hem trobat que hi ha hagut militants, persones, que ens han dit que s’han sentit més o menys forçades a prestar l’aval. O que ens expliquen que se’ls han ofert càrrecs. O fins i tot que se’ls ha coaccionat buscant el seu aval. Els avals són una demostració de força perquè al final llances un missatge clar, encara que després no es correspongui amb el nombre de vots finals.
Creu que al final el resultat de la votació no es correspondrà amb els avals inicials?
N’estic segura. No hi ha haurà proporcionalitat entre els avals i els vots. Perquè l’aval no és secret i el vot, sí. Aquí hi ha una gran diferència. Hi ha gent que s’ha sentit coartada o que fins i tot havia aparaulat l’aval abans d’haver-se encetat el període corresponent. La gent és honesta i, si aparaula l’aval amb algú, ho manté. També és cert que n’hi ha que no s’han esperat. Han donat l’aval al primer que ha passat pel seu municipi i després ens han dit que els sabia greu, que no ens podien avalar a nosaltres perquè ja ho havien fet. Per tant, els resultats poden variar.
Diu que hi ha gent que s’ha sentit coaccionada…
Hi ha diversos factors. Ja l’hi he dit. Un és que el vot és secret, mentre que l’aval no n’és. Un altre, aquesta gent que s’ha pogut sentit coaccionada de manera més o menys directa, amb trucades, promeses de càrrecs. O bé al contrari: “Si no m’avales, no faràs res al partit”, per exemple. O aquesta insistència: “Ens has de signar, ens has d’avalar”, al seu davant, amb el boli a la mà. Hi ha gent que s’ha sentit coartada, no amb cap amenaça concreta, però s’hi han sentit, i han acabat signant. I això ens ho han fet arribar diverses persones. Home, si a mi algú em coarta el dret a avalar, segurament no votaré aquesta candidatura que ha aconseguit el meu aval d’aquesta manera. Crec que el dia 30 de novembre hi haurà sorpreses. Almenys així ho espero.
Què li passarà a Esquerra Republicana si Oriol Junqueras guanya aquestes eleccions?
El que li ha passat aquests darrers anys. Si ell ha presidit el partit aquests darrers anys i som on som… Si hem perdut dos terços dels vots en cinc anys i hem tingut baixes de militància, què ens fa preveure que la cosa canviarà? A mi personalment, res. Llavors, si continuem amb les mateixes persones fent les mateixes coses, el resultat serà el mateix que hem vist fins ara. Crec que perdrem més vots, que perdrem més militants i que hi haurà algun moment en què tocarem fons.
S’està carregant el partit Oriol Junqueras?
Mmmm… Jo vull pensar que… Vull pensar que la militància és la màxima responsable del partit al final, perquè som assemblearis i, per tant, la militància serà la que acabarà decidint-ne el futur aquest 30 de novembre.
Això vol dir que podria ser la militància la que es carregue el partit…
No. El que vull és que la militància tenim una responsabilitat el 30 de novembre. Jo apel·lo a aquesta responsabilitat. Al final, la capacitat que tenim votant és decisiva.
No em contesta. Li ho preguntaré d’una altra manera. Més enllà de la decisió dels militants, ara Oriol Junqueras pot estar fent mal al partit?
A veure… Jo crec que… La situació que s’ha donat entre la secretària general, Marta Rovira, i el president del partit, Oriol Junqueras, i la seva resolució, no han estat bones. Crec que un bon lideratge ha de saber també quan s’ha de retirar. I un bon lideratge, un lideratge sa, ha d’evitar una crisi com la que estem tenint. No crec que sigui un bon lideratge quan estem patint el que estem patint. Personalment, si soc escollida presidenta, jo no m’hi estaré tretze anys. A tot estirar n’hi estaré vuit, perquè crec que els cicles han de ser a tot estirar de vuit anys. Això és saludable per a qualsevol organització, per a la persona mateixa que ocupa el càrrec i per a tot l’entorn. Estar-s’hi tants i tants anys i voler continuar ocupant el mateix càrrec… Però no ho dic perquè sigui l’Oriol Junqueras, sinó perquè és una qüestió en la qual crec. Per un tema de salut, de renovació, de canvis d’equips. Per tant, jo crec que no li està fent cap favor.
Hi ha diferències entre Militància Decidim i Nova Esquerra Nacional?
Nosaltres entenem que són el mateix equip de persones, que segurament per motius personals -fins i tot et diria que emocionals, més que no polítics- s’han dividit. L’aparell s’ha partit en dos. Què és el que ha passat? No ho sé. Ho dic perquè sovint m’ho pregunten. Jo no ho sé. Potser algun dia ho sabré o se sabrà. O en sabrem una part. Aquí hi ha hagut una divisió molt forta d’un tàndem -Oriol Junqueras i Marta Rovira- que era molt potent, que ha rebut tot el suport, pràcticament al cent per cent, de tota la militància. Des del primer moment, des del 2011. Jo mateixa els vaig votar el 2011, el 2015, el 2019 i el 2022. Han tingut la confiança jo crec que gairebé cega de la majoria de la militància. En el moment en què aquest tàndem es trenca hi ha hagut sorpresa per gran part dels militants, que no hem entès què és el que ha passat, com s’ha produït aquesta fractura. Cadascun s’ha emportat el seu equip. Aquesta és la visió que nosaltres en tenim. Al final Nova Esquerra Nacional i Militància Decidim acaben sent el mateix, però fragmentats.
Vostè va llegir Tornarem a vèncer, el llibre que Junqueras i Rovira van escriure a quatre mans?
Sí. El vaig llegir i, a més, el vaig presentar.
El va llegir i el va presentar. Molt bé. Allà explicaven la seua versió del procés i desgranaven tot el que el partit ha fet després. Algú es pot sorprendre ara de què ha passat després, de com ha anat Esquerra, si allà quedava ben clar?
No sé. Potser era un llibre…
Premonitori. Qui acceptava aquelles tesis no se’n pot queixar després de les conseqüències. Era un programa polític.
Potser sí. El que passa és que també hem de pensar que potser no han aplicat les propostes del llibre. Crec que no s’han aplicat. Perquè això d’“eixamplar la base”… Jo crec que hem eixamplat la cúpula i no hem eixamplat la base. Al final, a costa nostra, qui ha eixamplat la base han estat Junts i el PSC. Eixamplar la base no és agafar persones que surten d’altres partits polítics. Eixamplar la base és fer pedagogia i explicar a les persones per què els convé votar Esquerra Republicana, per què els convenen les polítiques d’esquerres, per què convé la independència del nostre país… Potser perquè soc mestra, però, com que crec fermament que les polítiques d’esquerra són el millor que ens pot passar i la independència és el millor que ens pot passar, doncs, això s’ha d’explicar a tothom. Ho hem de poder debatre i hem de poder aclarir dubtes de per què pensem el que pensem. Hem d’eixamplar la base i hem de créixer de debò. És evident que, si volem ser independents, hem de ser-ne més. I en cas de fer un referèndum, l’hem de guanyar. I això com es fa?
Eixamplant la base! [ric].
Sí, però no de la manera com ho han fet. No eixamplant la cúpula del partit. Eixamplant-ne la base de veritat i explicant-ne a les persones el perquè. Per què son independentistes.
És molt significatiu que Esquerra volguera substituir el PSC a l’àrea metropolitana, a Barcelona o a Tarragona, i veure com ha acabat la cosa…
Amb perdó. [Ho diu amb veu més baixa]. Crec que algú em matarà per això que diré ara… [Recupera el volum habitual]. Crec que hem anat perdent una mica la nostra essència -una mica, no, crec que hem anat perdent la nostra essència- i hem anat assemblant-nos al Partit Socialista. Tant per tant, la gent tria la marca i no la marca blanca. Un dels problemes que hem tingut és aparcar la independència. Deixar-la de banda perquè potser la gent no ens votarà… “És que ja saben que som independentistes!”. I com que ja ho saben, no cal anar-ho dient. I sí, sí que cal anar-ho dient. I cal fer campanya. I cal treballar. La independència no vindrà sola. S’ha de treballar dia a dia. I això s’ha aparcat.
D’altra banda, hem fet polítiques poc clares. O missatges poc clars, que acaben caient en contradiccions. Com ara, els Jocs d’Hivern. O dir que no volem el Hard Rock quan… Perquè la gent ens entengui: el Hard Rock és com el cas Castor. Si no el vols, has d’indemnitzar l’empresa. Podem fer-ho? Ostres! Expliquem les coses! Escolta’m, això no és viable. I si és viable, els hem d’indemnitzar amb aquest import, que desconec quant és i no sé si s’ha fet un estudi per saber del que estem parlant. En tot cas, estem parlant de molts milions. A Cerdanyola ens hem trobat amb un cas semblant. Hi ha un dret adquirit i tu has de compensar-los.
Diem: “No volem el Quart Cinturó!” o “No volem el Hard Rock!”, però no expliquem a la gent què passa. Al final acabes fent el Quart Cinturó. I els hauries de dir: “Mira, no el volem, però al final l’hem d’acabar fent a canvi d’això i d’allò”. Quan un acaba perdent la coherència, perquè rebutges una cosa abans i al govern l’acabes fent, la gent no entén aquests missatges contradictoris. Al final, acabes deixant de ser previsible. Al final, la gent pensa: “Esquerra diu una cosa i acaba fent l’altra. Diu que no investirà el senyor Illa, que és un delegat de la Moncloa i es passa la campanya electoral amb això, i després el voten”…
Diu que cal fer campanya i treballar per la independència. Diu també que cal ser sincer i coherent. Foc Nou acaba de fer públic un pla per arribar a la independència el 2030. Li han posat data. No creu que això és tornar a enredrar la gent?
Alfred Bosch ho explicava l’altre dia quan el vam presentar, aquest pla. Li hem posat data el 2030 perquè hi ha l’agenda 2030.
Pel que siga. Però pot haver-hi gent que es torne a creure que això serà ineluctable. Que es poden donar les condicions per aconseguir la independència en cinc anys.
Tenim cinc anys, sí. Tenim cinc anys per fer una feina. A més, és cert que, si nosaltres prenem com a marc de referència el que va passar el 2017, entenc que pot costar d’entendre. Però, ostres!, és que al final demanem una cosa tan senzilla com que es pugui fer un referèndum d’autodeterminació…
Tan senzilla?!
Tan senzilla. Jo aquest estiu he estat al Quebec…
Sí, clar. Però el Canadà no és Espanya. O sí?
No. Malauradament. Perquè hi ha moltes diferències.
Òbviament.
I tant de bo comencéssim a caminar cap allà.
No depèn de nosaltres.
Ja, ja ho sé. Al Quebec han fet dos referèndums. A Escòcia n’han fet un altre. Què han fet el govern britànic i el govern canadenc? Seduir els quebequesos i els escocesos perquè votin que no.
Que bonic. Ací podrien fer igual, si açò fora el Canadà o la Gran Bretanya. Llavors, vostès podrien fer un pla 2030 per fer un nou referèndum. Però som a Catalunya i ací, en lloc d’acceptar el referèndum, van enviar la policia per segrestar les urnes i apallissar la gent, i després van escampar els jutges.
Crec que tenim una mena de síndrome d’Estocolm. Patim la indefensió apresa. En psicologia això està ben estudiat. Per resumir-ho: facis el que facis, les coses no sortiran bé. La indefensió apresa és no fer res, perquè al final les coses no poden canviar. No fer res perquè tant se val, perquè al final no obtindré cap resultat.
El Procés no va eixir bé perquè les coses no es van fer gens bé o senzillament perquè és massa difícil?
És difícil perquè hi ha un Estat que no ho vol, però hi ha un poble que sí que ho vol. Però el que no podem fer és rendir-nos. El que hem de fer és continuar batallant. I el que hem de fer és ser-ne més i treballar en diversos flancs. Treballar en el flanc internacional. Aquesta és una feina que s’ha de fer. I s’ha treballar amb Espanya, ens agradi més o menys. Al final han d’entendre que tenim tot el dret a poder decidir com a poble. A més, és un dret reconegut. Hem de treballar també amb les diferents entitats independentistes…
Això és insistir-hi però sense gaires novetats…
És que ho hem aparcat. És que ara no fem res!
S’ha aparcat la qüestió per la repressió? Pels riscs que suposa reprendre-la després de la presó i l’exili? S’ha aparcat perquè no es va fer bé i ningú sap fer-ho millor? Per què s’ha aparcat?
Jo crec que hi ha por.
I vostè no en té.
Home, sí, clar. Però com que crec fermament que el millor futur que poden tenir els meus fills i qualsevol persona que visqui aquí és ser independents, hem de continuar pressionant. Jo el que no faré serà dir: “Mira, ho deixo com a impossible”. No. És un dret que tenim. I l’hem de lluitar i l’hem de batallar. Ja sabem que no és fàcil, d’acord, però…
La persona que més pressionava Oriol Junqueras es diu Marta Rovira. De fet, quan el president Puigdemont va decidir convocar eleccions amb el vist-i-plau dels eu vicepresident ella va ser una de els veus d’Esquerra que va criticar durament la decisió en públic. Era de les que més pressionaven en aquell moment…
Quan va passar aquell 1 d’octubre no sé si van saber preveure què passaria. No sé si no ho van saber preveure, no ho sé…
Si no ho van preveure, van actuar de manera irresponsable.
No ho sé. Jo era regidora en aquell moment, em vaig fer responsable d’un col·legi electoral, no era a la cuina…
Si li ho comente, és perquè ara podria passar igual.
No. Ara no pot ser igual.
Per què?
Perquè som en un punt més endavant.
En quin punt?
Som al punt que ja ho hem fet, no ens ha sortit bé i n’hem aprendre.
Ja ho hem fet, hem comès molts errors i ara els repetirem…
No. N’aprendrem per no repetir-los. Ho farem millor. Tenim una bona base. És a dir… Mira, és com un investigador que fa una recerca i no se’n surt. Això també és un èxit. Perquè ja saps que per allà no t’ha anat bé. Doncs, obre una altra porta. Aprèn-ne i busca una altra via.
Però els nous mètodes que vostès proposen en aquest document no comportem un gran canvi si els comparem amb els que han fracassat fins ara.
No és ben bé això el que plantegem. El que plantegem és que ara som al 2024, és cert que la força independentista al Parlament s’ha reduït -això és una evidència- i no ho estem fent bé. Què estem fent malament? La disputa constant dels partits independentistes. Per tant, contra això hi ha un remei, que és trobar un espai que no sigui de confrontació permanent. Esquerra Republicana aconsegueix una taula de diàleg. Llavors surt Junts dient que la taula de diàleg és un desastre i que no serveix per a res. Molt bé. Segon punt, l’amnistia. Junts diu que s’ha quedat coixa, perquè li faltava no sé què… Aquesta confrontació no pot ser.
Ja sabem que aquí hi ha un problema. Acabem generant desafecció en el votant independentista, perquè, si contínuament veus que els independentistes ens barallem, al final la gent ens envia a passeig. Només cal veure les manifestacions de la Diada de fa uns quants anys comparades amb les que fem ara. Què ens ha passat amb aquestes manifestacions? Això és un termòmetre també. La gent prefereix quedar-se a casa i aprofitar el dia de festa que no anar a manifestar-se. Tot això són indicadors que no ho estem fent bé. Per tant, hem de fer canvis. Hem de trobar un espai en el qual amb Junts ens puguem tirar els plats al cap per qualsevol motiu -habitatge, mobilitat, model de país, lloguers, sanitat pública, el que sigui…-, però hi ha un punt en què no podem fer-ho. Amb Junts, amb la CUP, amb les entitats independentistes… No és possible que surti l’Assemblea Nacional Catalana a criticar Esquerra perquè ha fet no sé què o pel que sigui. Perquè ens estem marcant gols en pròpia porta. Aquí hem de fer un canvi.
Sí que aprenem dels errors. I els errors ens permetem anar avançant. Jo ja sé que això és un escenari que pot semblar una mica kumbayà, però si el que volem realment -i nosaltres ho volem- és la independència, hem de ser capaços d’arribar a aquest acord.
Quan Junts se’n va anar del govern de Pere Aragonès adduint que Esquerra no complia l’acord que havia subscrit a principi de legislatura es va equivocar enormement o enteneu que tenien una part de raó en la crítica?
No en conec els detalls, no sé realment què va passar, però jo crec que aquí també hi va haver… No ho sé, no t’ho sé dir perquè jo no era a la cuina. Ara, no es pot estar al govern fent d’oposició. Aquest és un dels problemes que va tenir Junts. Has de ser coherent. O ets al govern o ets a l’oposició. No pots estar en una banda fent de l’altra. Jo crec que aquí hi va haver una ruptura. No sé si l’objectiu d’anar cap a la independència es complia o no es complia i per tant Junts va sortir-ne per aquest motiu o és que estaven fent aquest paper en un govern en què… Has de ser lleial també quan estàs governant. I crec que no van ser-se.
Si no es pot tirar endavant amb Oriol Junqueras, per tot el que ha comentat abans, tampoc no s’ha de poder fer-ho amb Carles Puigdemont. Com s’hi entendran vostès si el segon representa el mateix problema que el primer?
Aquest és un problema que Junts hauria d’assumir.
Després del seu darrer congrés, ja es veu que això és ben bé al contrari.
Sí, però aquí hi ha un argument que podria servir. L’un aguanta l’altre. Jo també tinc amics a Junts, que em diuen: “Clar, però és que mentre tingueu el Junqueras hem de tenir el Puigdemont”. I hi ha gent d’Esquerra que diu: “És que mentre tinguin el Puigdemont hem de tenir el Junqueras”. Al final, l’un justifica l’altre. Si donem aquest argument, podem continuar així pels segles dels segles. No seré jo qui digui a Junts què és el que han de fer o no han de fer amb Carles Puigdemont. Això ho han de decidir ells. Ara, m’agradarà veure què passa si finalment Junqueras no és president d’Esquerra Republicana. M’agradarà veure què passarà amb Carles Puigdemont a Junts. Perquè això també planteja un escenari diferent a Junts. I Puigdemont corre més risc si no hi ha Junqueras. Crec que en certa manera aquests dos lideratges s’estan sostenint l’un a l’altre.
Si Oriol Junqueras no guanya amb la majoria absoluta la primera volta, què preveuen fer amb Nova Esquerra Nacional per evitar que en la segona acabe convertit en president?
Estem pràcticament a 48 hores de saber-ne els resultats. Jo crec que entre la recollida d’avals i el 30 de novembre han passat moltes coses. Hi ha hagut un debat pel mig, per exemple. I hi ha hagut més entrevistes als mitjans, més trobades amb la militància… Crec que els resultats no seran, com el que he dit abans, proporcionals amb els avals. Què et vull dir amb això?
Que espera que hi haurà un miracle!
No, no, no. Jo soc atea. No hi crec, en els miracles.
Ves a saber…
És cert, però crec més en la ciència. O millor, crec en la ciència. Poden passar moltes coses i es poden donar molts escenaris. Pot ser que algú passi amb més del 50 per cent dels vots. O potser que no i anem a segona volta. Dins aquest segon escenari nosaltres tenim diverses opcions. Pactar amb els uns o amb els altres. Però no tenim cap prioritat. Hem parlat amb les altres dues candidatures, però no hem arribat a cap acord ni amb els uns ni amb els altres. Però ni de prop, eh! Hi hem parlat de coses supèrflues, però no hem arribat a cap acord amb ningú. Ni tan sols hem marcat una base mínima. No hi ha res. Nosaltres podrem arribar a acords en base als nostres objectius i a les propostes que tenim marcades. En base a això, arribarem a acords o no. Pot ser que no arribem a cap acord amb ningú. Ho repeteixo: el 30 de novembre és demà-passat, però no crec que aquesta sigui una cursa de cent metres llisos. Crec que això és una marató. Hem de tenir aquesta perspectiva.
Acabem. Els ho he sentit dir tant a Xavier Godàs, d’una part, com a Alfred Bosch, de l’altra: “Nosaltres podem fer caure govern”. Això em recorda la lletra dels Segadors: “Quan convé seguem cadenes”. Però resulta que no sembla que convinga mai. El govern de Sánchez i el d’Illa poden continuar molt de temps. Realment, si vostès guanyen seran molt més exigents?
Sí, sí, sí. Això no cal dir-ho.
Si no els accepten un referèndum, podrien fer caure els dos governs?
El govern del senyor Illa, no el podem fer caure, perquè una moció de censura és inviable. No el podem fer caure.
D’acord. Si aquest és l’argument, el del senyor Sánchez, tampoc.
Exacte.
Doncs, no poden fer caure ningú.
És complex, sí. En aquest context, no. En un altre, podria ser. Siguem realistes, és un tema matemàtic.
Per tant, quan convé seguem cadenes.
Quan convé i quan pots. Ara mateix, en aquest context, difícilment. Ara, que no puguem fer caure un govern no vol dir que no el puguem collar. Que no hi hagi pressupostos, per exemple. De vegades, els d’Esquerra Republicana ens fiquem al centre de la diana quan no hi ha cap necessitat de fer-ho. Això vam fer aquest estiu. Però qui ens va manar a negociar amb el Partit Socialista? Per què no es va preguntar a la militància primer si havíem de fer aquesta negociació? És el que he dit abans. És una incoherència que et passes la campanya dient que el senyor Illa és un delegat de la Moncloa i llavors el mes de juny…
Te’n vas a la Moncloa!
Clar. Tens un interès i ets proactiu per negociar amb el Partit Socialista. I et preguntes: “Però què ens ha passat? Per què aquest interès ara?”. Si jo com a militant no ho entenc, imagina’t la gent del carrer. Encara menys. Amb dinou anys i mig que fa que soc militant, dotze dels quals com a regidora al meu ajuntament, és la primera vegada que em trobo la gent tan enfadada. Mai abans m’havia trobat els nostres votants tan indignats. I no ho entenen. Quan fas una cosa que el teu votant no entén estàs cometent un error. I qui no ho entengui, doncs té un problema.
Si guanya Oriol Junqueras, vostè continuarà al partit?
Sí. Continuaré al partit i, a més a més, amb més motivació que mai, perquè crec que seré més necessària que mai.
