Carles Riera (Barcelona, 1 de abril de 1960) s’acomiada aquesta legislatura del Parlament després d’esgotar els vuit anys, o dues legislatures, fixat per la formació anticapitalista i en aquesta entrevista amb El Món fa balanç del que ha estat aquesta legislatura i lamenta que el president de la Generalitat, Pere Aragonès, s’hagi allunyat dels plantejaments independentistes i d’Esquerra per una “aliança cap a l’espanyolisme i cap a la dreta” que, segons ell, representa el PSC de Salvador Illa. Així mateix, l’ha acusat de no complir amb la paraula donada al debat d’investidura i conclou que “ha fracassat”. lamenta que s’hagi desaprofitat la majoria del 52% independentista i en culpa directament Esquerra i Junts per Catalunya, a qui retreu que lluitin per l’hegemonia de l’independentisme “renunciant a una agenda i un full de ruta independentista”. Coincidint amb la votació dels militants de la CUP per escollir entre les diputades Laia Estrada o Laure Vega com a cap de llista, també parla de les opcions de la formació anticapitalista de cara a les eleccions del 12-M. Malgrat que els ha agafat en ple procés Garbí, creu que podran articular “una candidatura espectacular”. Finalment, també celebra que Carles Puigdemont pugui tornar amb “plenitud de drets”, però veu molt difícil arribar a acords amb Junts perquè ha fet un “gir a la dreta molt radical”, de manera que rebutja el plentejament de llista unitària que va plantejar el president a l’exili.
Quin balanç fa d’aquesta legislatura?
És interessant tenir en compte d’on veníem i on som des del punt de vista de context polític i com comença aquesta legislatura i com acaba sobtadament. Aquesta legislatura arriba amb una majoria independentista del 52% al Parlament i amb la possibilitat, el context d’aquesta majoria independentista, construir majories d’esquerres. Per tant, això donava l’opció que aquesta legislatura, respecte a l’anterior, permetés un gir cap a l’esquerra i un gir cap a polítiques clarament independentistes i d’autodeterminació. Com comença aquesta legislatura? Amb un acord d’investidura, d’Esquerra i la CUP, i posteriorment d’Esquerra amb Junts, en el qual, com a mínim, la possibilitat d’aquest gir a l’esquerra i d’aquest gir independentista en l’acció del Parlament i en l’acció del Govern quedava oberta. Aquesta legislatura acaba amb un fracàs del govern de Pere Aragonès i amb uns pressupostos no aprovats, com un d’aquests principals elements de fracàs del Govern d’Aragonès. I acaba amb una aliança del govern de la Generalitat amb el PSC, que no fa majoria en aquest Parlament. Per tant, un canvi d’aliances pel que fa al govern de Pere Aragonès que s’allunya dels plantejaments i de l’espai independentista, s’allunya dels plantejaments d’esquerra que li plantejava la CUP i se’n va cap a posicions no independentistes, clarament autonomistes, cap a un encaix amb l’estat espanyol i cap a una aliança cap a l’espanyolisme i cap a la dreta, que en aquests moments representa el PSC del senyor Illa. Tot allò que eren oportunitats, possibilitats i potencialitats en la legislatura acaba convertit en fracàs precisament per aquest canvi d’estratègia política i per aquest canvi d’aliances. És molt important, i amb això acabo, assenyalar que l’any el president de la Patronal, el senyor Sánchez Llibre, fa un discurs famós davant de tot l’empresariat i parla que s’ha d’acabar l’aliança amb la CUP, dos, que s’ha d’acabar el procés independentista i s’ha de treballar per l’encaix constitucional i a l’estat i prioritza els macroprojectes -Hard Rock, ampliació de l’aeroport, quart cinturó, etcètera-.
Què ha fet Pere Aragonès? Exactament això. Fil per randa. Ha trencat amb la CUP i ha optat pel PSC, que és el que li permet apropar-se a la patronal, apropar-se a l’estat, aquest gir conservador i espanyolista. Ha acabat amb el procés independentista, el que està gestionant un nou encaix de Catalunya dintre l’estat, amb la lògica de convergència i unió de tota la vida, amb la lògica pujolista de tota la vida, i, tres, fa aquest gir a la dreta des del punt de vista de les polítiques públiques, aplicant fil per randa el que li va demanar Sánchez Llibre i el que li imposa el senyor Illa, que són aquests macroprojectes, que, òbviament, el que fan és empitjorar la situació de crisi climàtica, empitjorar la situació de l’aigua al nostre país, etcètera, ja en parlarem després més a fons. Això és el que ha passat per tenir el meu balanç de la legislatura, és molt negatiu pel que fa al govern de Pere Aragonès, sens dubte.
La legislatura va arrencar amb una majoria independentista del 52% del Parlament i amb un compromís del president per culminar la independència. És una legislatura completament aprofitada per l’independentisme?
Exactament. Recordarà que d’acord amb aquest acord, nosaltres, en un debat de política general, vam presentar una proposta de resolució perquè s’aprovés la realització d’un referèndum que, si no era possible pactat amb l’Estat, havia de ser unilateral. No només va votar en contra el bloc del 155, diguéssim, eh! Això no es va aprovar perquè no vam voler que s’aprovés ni Esquerra ni Junts per Catalunya. Per tant, tenint en compte que això formava part dels acords d’investidura, celebrar un referèndum en aquesta legislatura, això és un clar exemple d’aquest gir que Pere Aragonès fa molt al començament, és a dir, hi ha l’acord d’investidura, discurs de Sánchez Llibre i Aragonès vira i comença a fer aliança amb el PSC, allunyar-se de cap escenari de referèndum i d’autodeterminació, entra en una dinàmica de diàleg i negociació amb l’Estat, que és pel reencaix de Catalunya dintre de l’Estat, i després de gir conservador, de gir a la dreta, en lloc de polítiques d’esquerra, d’habitatge, de lluita contra el canvi climàtic, de serveis públics, de distribució de la renda, cap a polítiques conservadores centrades en els macroprojectes. I molt important, Pere Aragonès tampoc se sotmet al seu compromís, la qüestió de confiança. Per tant, trenca tots els acords. Esquerra, el govern de Pere Aragonès, d’això en diuen flexibilitat, tenir cintura, elasticitat, capacitat de governança… Això a casa meva es diu incoherència i incongruència, incompliment de la paraula i trencament dels acords. Claríssim.
De fet, vostès ja els primers pressupostos que es van negociar en aquesta legislatura ja es van desmarcar del govern, que aleshores encara era de coalició entre Junts i Esquerra.
Efectivament, no hi havia cap compromís, al contrari per tirar endavant el referèndum d’autodeterminació. No es van aturar els desnonaments, la renda bàsica universal no avançava, de fet ha quedat bloquejada. Per què? Per imposició del PSC i de Junts per Catalunya. Continuàvem en una situació de crisi i de precarietat al sistema educatiu, com la que estem en aquests moments. Continuàvem en uns alts nivells de privatització de la sanitat pública. Continuàvem sense més polítiques fermes d’habitatge i en aquell moment cal recordar que el govern de Pere Aragonès apostava el 100% pels Jocs Olímpics d’hivern en plena crisi climàtica. És a dir, la pantalla anterior a la barbaritat antiecològica i antisocial del Hard Rock, era l’aposta absoluta, inclús gastant-se molts diners, per a uns Jocs Olímpics d’hivern en plena crisi climàtica i empreses en plena sequera. Òbviament, no li hem d’aprovar els pressupostos, perquè eren uns pressupostos que ja marcaven aquest gir. Aquests canvia a la dreta i cap a l’espanyolisme.
Tot i desmarcar-se, vostès sempre han intentat recuperar aquest 52%. Però ha estat impossible.
I no només perquè Esquerra ha votat per aquesta política autonomista i a la dreta de la mà del PSC seguint el mandat del senyor Sant Llibre. Si no també perquè, efectivament, el principal soci de Junts al Parlament és el PSC. La centralitat que ha adquirit el PSC l’hi han donat, gratuïtament, diguéssim, tant Esquerra com Junts. Esquerra, fent-lo el seu principal soci de govern, amb els pressupostos, amb les principals decisions, etcètera, però Junts, el seu principal aliat, si no cal veure les votacions al Parlament, és també el PSC. És a dir, que tant un com l’altre, un des del govern i l’altre des del Parlament, han comprat la prioritat de l’aliança amb el PSC per aplicar aquí un programa que gira a la dreta i s’allunya de l’independentisme i per negociar amb l’Estat, no una resolució del conflicte, sinó un procés de reencaix, de retrobament, de nova aliança de Catalunya amb l’Estat en un marc constitucional i autonòmic. Cal tenir en compte que, per més que s’hagi assolit l’amnistia, que és una bona notícia, sense dubte, en les taules de negociació que té per un costat d’Esquerra Republicana amb el PSOE i per un altre, Junts amb el PSOE, en cap de les dues taules, en cap, s’està parlant d’autodeterminació i de referèndum. Es parla de llengua, es parla d’immigració, es parla de finançament… És a dir, se li posa el nom de taules de negociació per a la resolució del conflicte a uns espais de diàleg que no són per resoldre el conflicte polític de l’autodeterminació, sinó per parlar de traspàs de competències, de millor de l’autogovern en l’àmbit autonòmic. Escolti’m, això és el que feia Jordi Pujol i això és el que feia Artur Mas.
De fet, Esquerra i Junts estan ocupats en una batalla per l’hegemonia de l’independentisme.
El que fan és disputar-se l’hegemonia independentista, renunciant, però, a una agenda i un full de ruta independentista, reforçant aquí el paper del PSC a través d’una agenda política compartida i, d’altra banda, també, reforçant l’encaix autonòmic de Catalunya entre l’estat i el marc constitucional. Val a dir que tant Esquerra com Junts han acceptat el marc constitucional com a marc de regulació per a aquesta suposada resolució de conflicte sobre la que estan dialogant sense parlar d’autodeterminació. Quan sabem perfectament que acceptar el marc constitucional vol dir desestimar qualsevol opció de referèndum i d’autodeterminació, cosa que, coherentment, l’estat no enganya. I el Govern del PSOE ho ha deixat clar des del primer moment.
La CUP fa alguna mena d’autocrítica d’aquesta legislatura? És cert que en aquest últim tram de legilatura han entrat a negociar els pressupostos, però es van desconnectar de la governabilitat des de la negociació dels primers pressupostos que comentàvem abans.
Mira, jo crec que nosaltres ja vam començar aquesta legislatura plantejant que el nostre objectiu era venir al Parlament a defensar el nostre programa polític i a defensar dintre del Parlament les lluites dels moviments socials, dels moviments sindicals, dels moviments populars d’aquest país que lluiten pels drets de la gent d’aquest país, per defensar els drets, per defensar el territori, per ajudar contra el canvi climàtic, per defensar la independència. Nosaltres el que volem ser és aquesta expressió electoral i institucional i parlamentària d’aquests moviments tan importants i tan redevants que hi ha al nostre país i que són actors socials i polítics fonamentals. Els sindicats defensant la salut pública, defensant l’educació pública, el moviment en defensa del territori ecologista defensant el territori contra el hard rock a fer, contra els Jocs Olímpics d’hivern, etc. I aquí hem de reconèixer èxits importants d’aquest moviment. Nosaltres ens som absolutament solidaris i volem poder portar al Parlament aquestes aspiracions. Aquesta és una missió nostra i jo crec que en aquest sentit hem sigut lleials, amb més o menys èxit, però hem sigut lleials a aquesta missió, a aquest compromís. Hem defensat els treballadors i treballadores de l’educació pública per defensar l’escola pública catalana i els seus drets laborals. Hem defensat els drets de les treballadores de la sanitat pública en tot moment, i això és públic i notori. Estem en la lluita contra el Hard Rock, vam estar en la lluita contra els Jocs Olímpic d’Hivern. Estem aquí. I l’altra funció que nosaltres tenim és defensar un programa d’esquerres, feminista, ecologista, socialista, independentista dintre del Parlament. Aquesta és la nostra missió. I crec que amb això hem sigut molt coherents.
Vam intentar explorar i potenciar, a l’inici de legislatura, la possibilitat de desplaçar la majoria independentista del 52% i el Govern de la Generalitat cap a posicions independentistes i d’esquerres, no ho hem aconseguit. Amb això hem de fer autocrítica, perquè no hem obtingut aquest objectiu. Nosaltres sempre hem parlat de tot, sempre ens hem assegut a la taula. Per parlar de la investidura, per parlar de tots els pressupostos, però el que ens hem trobat reiteradament és, pel que fa a la investidura, un incompliment radical de Pere Aragonès dels acords inicials, d’això n’haurà de respondre ell públicament i davant de l’electorat, i èticament i políticament, i el que ens hem trobat davant de les negociacions de pressupostos és un no perquè Esquerra ja havia triat. El Govern de Pere Aragonès ja havia triat l’aliança amb el PSC.
S’entén que un govern d’esquerres tingui crispats col·lectius públics com ho són els treballadors de la sanitat, l’educació, o ara, tot i que en una altra dimenssió, els funcionaris de presons?
És comprensible perquè és un govern que va dir que faria un gir a l’esquerra, un gir democràtic, un gir feminista, un gir verd, i no ho ha fet. El que ha fet és aplicar exactament el mateix programa polític que havia aprovat Convergència i Unió històricament, o el de la sociovergència, que és el de Sánchez Llibre, diguéssim, i el de la Caixa, etcètera, etcètera. Ha aplicat aquest programa, lògicament, això genera frustració. Una acció política, una acció de govern, unes polítiques públiques que no només no fan front a les emergències del país, sinó que en alguns casos les empitjoren. Posem exemples. En aquests moments, la població d’aquest país està en un 25% de precarietat, de pobresa. Qui en aquest context vulgui defensar que el capitalisme funciona i que el govern de Pere Aragonès és un govern d’esquerres, que vingui i m’ho expliqui, perquè jo no sé per on agafar-ho. L’habitatge és una mercaderia amb el preu disparat. El lloguer no deixa de pujar, un 60-70% en els últims anys. Els salaris no han arribat a la millor dels casos a pujar més del 10%, no? Els aliments s’han disparat un 25-30%, molt per sobre, 3-4 vegades més que els augments de salaris. Per tant, no és només que hi hagi un 25% de generació de pobresa, és que tota la població, excepte els quatre rics, cada vegada té menys nivell adquisitiu. Les condicions de treball de les treballadores públiques que ara són més precàries i més dures i més extremes a la sanitat pública per la manca de recursos. Malgrat això, encara destinem diners a la sanitat privada. I cada petit, petit progrés o avenç, els treballadors i treballadores públiques l’han de guanyar al carrer amb vagues, amb esforços, amb sacrificis. No hi ha una voluntat d’entrada. L’educació pública, què els hi ha costat? Quantes vagues i quantes mobilitzacions els hi ha costat els treballadors i treballadores de l’ensenyament aconseguir unes mínimes millores? I, tot i això, la situació és molt precària. El català… Ciutadans va començar demanant el trilingüisme, recordarem. El PP va intentar aplicar a les Illes el decret de trilingüisme. El PSC ha comprat això. S’ha apartat de la immersió.
De fet, això consta en la ponència política que els socialistes van aprovar en el Congrés de la setmana passada.
Però què és el pitjor? Que el PSC, comuns, Esquerres i Junts pacten una legislació que implanta el bilingüisme. Els tribunals, impulsats per la dreta, per l’extrema dreta, amb la connivència de l’Estat, exigeixen un 25% de castellà, però en realitat, la demanda principal dels tribunals, dels jutjats, no és el percentatge, és que el castellà sigui llengua vehicular. Sempre hem dit, escolti’m, aprenentatge d’idiomes, tot. Volem que els alumnes i les alumnes surtin amb la màxima competència lingüística, com a mínim en tres idiomes, i pot ser en més, amb el català com a llengua vehicular i la immersió com a mètode. Què van aprovar, aquests quatre partits? Una llei que deia, escolteu, ja acceptem la imposició judicial que el castellà també sigui vehicular, per tant, bilingüisme. Acaben amb la immersió i apliquen el bilingüisme, cosa que, d’altra banda, per la seva negligència dels governs anteriors, ja feia temps que estava passant, però en lloc de revertir-ho, el que fan és confirmar-ho jurídicament, i li diuen als tribunals. I pel percentatge, no us preocupeu, que nosaltres l’adaptarem en funció de cada escola, però se’n passen la major, que és el bilingüisme. Per tant, aquí també hi ha hagut una regressió, i això va generar una vaga, també, a l’educació pública. La defensa del territori, en plena crisi climàtica, en plena sequera, en ple canvi climàtic gravíssim, defensaven els Jocs Olímpics d’Hivern. Això els hi vam guanyar per la lluita popular i per les seves contradiccions institucionals.
És un projecte que van abandonar el gener.
Exacte. I aplicant diners públics, el Hard Rock Cafè, el principal casino del sud d’Europa, en un context en què la problemàtica de salut mental lligada a la ludopatia s’està disparant, i especialment entre la població jove. Sabem que és un tipus d’actuació econòmica i genera molta precarietat, que és molt depredadora i molt precaritzadora des del punt de vista de condicions de treball. I, d’altra banda, que és un espai de blanqueig de capitals, de frau, de pràctiques mafioses de tota mena i amb un consum d’aigua insostenible. En lloc de fomentar l’agricultura, la sobirania alimentària, els drets de la pagesia. En lloc d’invertir aquests esforços i els diners en un canvi econòmic de naturalesa ecologista, de naturalesa social, un gir econòmic que permeti que la pagesia pugui viure amb dignitat, que tinguem sobirania alimentària, etcètera. Per tant, dit tot això, dit tot això, ens estranya que hi hagin vagues i manifestacions al sector de la sanitat, de l’educació, de la pagesia, del moviment ecologista, etcètera, etcètera, ens estranya? No ens pot estranyar això perquè és la conseqüència de la política d’un govern que es presentava d’una manera i va acabar fent les polítiques de Convergència i Unió, les que l’imposa la patronal, les que l’imposa el PSC. Esquerra ha governat amb el programa del PSC, aplicant les polítiques de Convergència i obeint el discurs de Sánchez Llibre.
S’ho esperava, això de Pere Aragonès? Els ha decebut?
Mireu, en tot cas jo el que diré és que l’expectativa que es va obrir a l’inici de la legislatura l’ha frustrat al 100%. I la responsabilitat és només d’ell, és només del seu govern.
Però ells, en canvi, el que fan és responsabilitzar la resta de formacions d’aquesta convocatòria electoral per no permetre l’aprovació dels pressupostos.
Això és centrifugar responsabilitats i no assumir les teves. Això no és assumir les responsabilitats. Si tu traeixes l’acord d’investidura, no compleixes els acords d’investidura, canvies d’estratègia i de programa, en lloc d’un programa d’independència fas un programa de reencaix autonòmica amb l’estat espanyol. Si te’n vas del programa d’investidura acordat amb la CUP, el programa de Sánchez Llibre i del PSC, el que fas és no només trair el teu electorat i trair els compromisos inicials, el que fas és anar-te’n una minoria al Parlament. O sigui, Pere Aragonès ha acabat amb una aliança minoritària amb el PSC. Aquesta aliança que és la que defensa la minoria de l’elit catalana, no? Hem escoltat darrerament representants de la Patronal, Foment, La Caixa… Les elits, les oligarquies d’aquest país, han defensat vivament aquesta aliança d’Esquerra i del govern amb del PSC perquè era un neutralitzador del procés independentista i perquè era l’aplicació de la seva agenda econòmica. Per tant, escolti’m, el senyor Pere Aragonès el que ha fet és obeir les minories del país, les elits, les minories depredadores i quedar-se en una minoria parlamentària, i en conseqüència ha fracassat.
Aquesta convocatòria d’eleccions a la CUP l’ha agafat una mica contra pau, no?
Jo crec que estem reaccionant de forma molt sòlida, molt consistent, il·lusionant i esperançadora, sincerament. Òbviament, la convocatòria anticipada ens la podem imaginar més o menys, però quan s’esdevé sempre crea un cert trasbals. Però he de dir que a una setmana vista la resposta que jo estic constatant a la CUP és positiva, sòlida, engrescadora i esperançadora. Òbviament, com vostè sap, nosaltres estàvem en el Procés Garbí, aquest procés de reflexió, de reorientació, de debat, per tal d’adequar-nos amb noves idees, noves propostes, noves estratègies pel nou cicle polític. El nou escenari polític ha canviat respecte a les legislatures anteriors. Per tant, ens havíem de readequar, rellegir la realitat, com havia canviat la realitat, i adoptar noves estratègies. Estem molt contents d’aquest procés. Han participat més de 1.500 persones, una tercera part no militants de la CUP. És un debat molt enriquidor. Ens agafen les eleccions al mig. Hauríem preferit que les eleccions ens agafessin en acabar aquest debat. Això no és així, però el que fem és continuar-lo i allargar-lo després de les eleccions, de manera que les estratègies definitives que la CUP agafi en aquest nou cicle polític vindran del Procés Garbí. Però, òbviament, hem de respondre a aquest repte electoral. I jo, pel que veig que són els debats als territoris, els debats en l’àmbit local, per com està responent la militància aquest repte electoral, jo crec que s’està fent bé, amb il·lusió, amb empenta, i n’estic convençut que sortirà una candidatura espectacular.
O sigui, pel que he entès, el que sortirà del Procés Garbí és el que la CUP incorporarà ja en la pròxima legislatura.
Correcte. I serà amb una perspectiva estratègica de mitjà i llarg termini i pensant no només en el Parlament, no només en la intervenció institucional, sinó també pensant en el conjunt de l’estratègia. Nosaltres, com li deia, tenim una aposta molt clara, que és autodeterminació als Països Catalans i un programa polític d’esquerra, socialista, ecologista i feminista. Tenim molt clar que això demana ruptures, demana disrupcions, demana ruptures amb l’estat i amb el capital, amb l’estat espanyol i amb aquesta minoria, amb aquesta elit, amb aquesta oligarquia catalana que tant amb bons ulls veu l’acord de Pere Aragonès amb el PSC, i, òbviament, tot això també en un context de lluita antifeixista davant la deriva d’extrema dreta que estem veient en aquests moments al conjunt d’Europa i que aquí també ens comença a afectar. Per tant, treballem amb una lògica nacional i també amb una lògica internacional davant del context internacional que també és molt preocupant. En tot cas, nosaltres responem a això des d’un punt de vista estratègic donant molta importància al treball al carrer, al treball amb els moviments socials, amb els sindicats, el moviment popular per fer avançar totes aquestes agendes de lluita i de llibertat en clau socialista, ecologista, feminista, antiracista, antifeixista i també la intervenció al Parlament per portar aquestes lluites i defensar un programa d’autodeterminació, de gir a l’esquerra i de defensa dels drets de la gent d’aquest país i lluita contra el canvi climàtic. Per tant, el Procés Garbí apunta aquesta globalitat, aquest conjunt, no només a l’acció parlamentària. Ara, nosaltres tenim clar que el que hem de fer és acumular forces, enfortir les nostres posicions al carrer i a les institucions, amb el moviment popular i en el Parlament i també als ajuntaments, per tal de fer fort aquest programa socialista, ecologista, feminista, independentista, que el que requereix no és de continuismes, no és d’opcions conservadores que ens porten a l’autonomisme, a allunyar-nos de la independència, que ens porten a la dreta, a renunciar a drets, a crisi climàtica… No, no, el que cal és acumular forces i enfortir-nos per defensar aquest programa de trencament amb l’estat i amb el capitalisme per sobreviure com a país, com a poble i com a societat, i com a treballadores.
Però per a aquesta ruptura entenc que calen majories.
Efectivament, i això és el que aspirem a nosaltres a través de la lluita popular al carrer del moviment social, que ha demostrat ser capaç de construir majories. Les grans, grans, grans majories que han sigut capaces de capgirar la situació política sempre s’han produït al carrer, no oblidem això. És a dir, és en la societat i en la lluita popular on es gesten i es produeixen els canvis, les revolucions, les grans transformacions. Normalment, d’entrada, les institucions són un fre. Defensa amb l’statu quo, l’ordre, l’establishment. Però les grans transformacions, ho hem vist en aquests darrers anys, els grans canvis d’agenda política han vingut al moviment. Per tant, aquí hem de posar nosaltres tot l’esforç i tota l’energia per generar un escenari de mobilització i de represa de conflicte, tant nacional com social, que ens permeti que això es converteixi en noves majories al Parlament i es converteixi en noves majories als ajuntaments i a les institucions, perquè les institucions no siguin un fre, sinó que siguin una ajuda i un facilitador d’aquests canvis socials.
De cara a aquestes eleccions vostè ja no pot repetir, però aquesta elecció a correcuita que heu hagut de posar en marxa per elegir un candidat, els perjudica?
Jo crec que no. Jo crec que no, perquè, miri, hem de posar en valor dues coses. Una, notes tenim un codi ètic que crec que és molt exemplar amb això. Un codi ètic que aposta perquè les persones no ens institucionalitzem de forma crònica. I, per tant, no acabem perdent la perspectiva perquè finalment ens quedem, diguéssim, limitades per la dinàmica institucional. Per tant, un codi ètic que aposta per la renovació del relleu amb un màxim de vuit anys o de dues legislatures, per exemple, com és el cas del Parlament. Jo crec que això, a part de ser una aposta clara de la CUP i una opció ètica, política, estratègia de la CUP, jo crec que cal posar-hi un valor. I més en aquest moment, la renovació, els relleus, jo crec que això és molt important. Aportar noves visions, noves perspectives, refrescar, renovar i permetre que sempre hi hagi perspectives noves, i forces i energies renovades. Nosaltres, a més, en aquest sentit, tenim la sort de tenir una gran capacitat de renovació i de relleu, com la pròxima candidatura demostrarà. Tenim capacitat de rejoveniment de la candidatura de persones que porten molta experiència en la lluita social i sindical, que porten també experiència en la lluita institucional, i que poden generar aquesta renovació d’aquest relleu que el Parlament necessita, que el país necessita i que per la CUP i l’esquerra independentista també és molt important. Per tant, jo estic segur que serà una candidatura molt potent amb renovació, amb relleu, amb rejoveniment, amb forces renovades, amb noves perspectives i, en aquest sentit, no em preocupa aquest avançament electoral.
Què li sembla que Puigdemont faci el pas?
Miri, Carles Puigdemont és president de la Generalitat a l’exili, fruit una situació repressiva. Ell sap i és públic i notori que sempre li hem donat tot el nostre suport i solidaritat antirepressiu en l’àmbit de la lluita compartida contra la repressió i, òbviament, que Carles Puigdemont pugui tenir plenitud de drets, que no tingui cap dels seus drets civils, polítics limitats, i que pugui tornar, és una bona notícia, no només per ells sinó pel país. És una bona notícia, per tant, des d’aquest punt de vista, tota la nostra solidaritat i suport a nivell antirepressiu i, òbviament, si retorna, ho celebrarem i serà ben acollit, sense dubte, com ho fem amb totes les persones que han patit o que pateixen repressió. Sempre que algú deixa de patir repressió i deixa de veure limitats els seus drets, és una bona notícia i hem de donar-li suport i solidaritat.
Una altra cosa és Junts per Catalunya. Nosaltres amb Junts, en aquesta legislatura, hem constatat diferències molt importants des del punt de vista polític en el terreny independentista. Hem vist un Junts per Catalunya que no va voler aprovar la nostra proposta de referèndum per aquesta legislatura en el debat de política general. Hem vist un Junts que ha agafat el PSC com a soci principal per repartir-se el poder i aplicar l’agenda de la patronal a Catalunya. Hem vist un Junts que ha optat per una política de reencaix autonòmic de Catalunya a l’Estat acceptant el marc constitucional en les seves negociacions amb Pedro Sánchez. Que la seva taula de negociació no parla de referèndum i d’autodeterminació, sinó que està parlant de migració i d’altres temes del que seria una lògica de traspas de competències, no d’independència. I estem veient un Junts per Catalunya que ha fet un gir a la dreta molt radical. És a dir, que ràpidament ha buscat reproduir el programa polític de Convergència i Unió a favor de l’escola concertada, aplicant el bilingüisme a l’escola, privatització de la salut pública, defensa del Hard Rock, defensa dels Jocs Olímpics d’hivern, defensa de la gent de més conservadora, que s’ha oposat a la renda bàsica universal, que suposa una política ferma de dret a l’habitatge en aquest país, que des del punt de vista internacional fa un costat radical al genocidi, a la política d’Israel en aquests moments, a Gaza. Des d’un punt de vista internacional, Junts juga la carta als Estats Units en l’àmbit internacional i juga la carta, en aquests moments, de suport i solidaritat amb l’estat d’Israel en el conflicte amb Palestina. Per tant, molta distància. Solidaritat antirepressiva i celebració que Carles Puigdemont pugui tornar, evidentment, i en aquest sentit serà molt benvingut. Carles Puigdemont serà candidat d’un Junts amb un programa amb el qual durant tota aquesta legislatura hem discrepat de forma molt contundent.
Aquesta decisió pot sacsejar el taulell electoral?
Sense dubte pot influir, evidentment. Que Carles Puigdemont sigui candidat a Junts per Catalunya segurament tindrà un impacte com a mínim la campanya, ja veurem els resultats, però amb la campanya, sens dubte.
Puigdemont ha proposat una llista unitària a l’independentisme amb l’argument que les formacions independentistes en solitari mai han obtingut prou majoria. La CUP hi estaria disposada?
Puigdemont no liderarà una llista conjunta de l’independentisme sinó la llista de JxCat, un partit que està fent polítiques de dretes, que és un gran aliat del PSC al Parlament i que a Madrid està negociant un nou encaix de Catalunya a Espanya. A nosaltres no ens interpel·la que ens proposin integrar-nos a JxCat. La nostra proposta política és ben diferent: ecologia, habitatge, drets socials i serveis públics, autodeterminació i una república que garanteixi aquests drets, la defensa de la llengua i la defensa del territori.
Feia constatar les diferències ideològiques entre les tres formacions independentistes ara al Parlament. Però, tot i això, és important assegurar la majoria independentista després del 12-M amb un mínim comú denominador?
Mira, jo li diria dues coses. Tres. Una, per a què ha servit el 52% independentista en aquesta legislatura? Absolutament per res. Insisteixo, Junts per Catalunya pactant amb el PSC, encaixa l’Estat, Esquerra Republicana, tres quarts del mateix des del govern, no hem vist, no hem vist una política independentista, no hem vist una agenda de l’autodeterminació, ni tan sols hem vist una voluntat del Parlament d’actuar sobiranament o del Govern, quan aquí podem avançar amb drets i el Tribunal Constitucional ens ho impedeix. En lloc de defensar la legislació del Parlament, el que fem és acatar-la des del Parlament i dels governs amb aquesta majoria de Junts, PSC i ERC, i acceptar lleis pitjors des del punt de vista dels drets dels catalans i catalanes que venen de Madrid. Amb aquest 52% jo diria que la política catalana ha estat cada cap més marginal en relació amb la política espanyola. El centre de gravetat de la política catalana s’ha desplaçat a Madrid. Quina diferència amb el període 15-17, no? Per què amb un 52% independentista l’epicentre de la política s’ha desplaçat a Madrid? Perquè Esquerra i Junts han decidit desplaçar l’epicentre de la política catalana a Madrid com va fer Jordi Pujol, exactament igual. Han tornat aquest escenari i aquest marc. Per tant Junts i Esquerra són els responsables que aquesta majoria independentista no hagi estat eficaç. Per tant, nosaltres què hem de fer? Nosaltres el que hem de fer és defensar en aquest Parlament un programa independentista, de ruptura democràtica amb l’Estat, de sobirania, perquè l’Estat no acceptarà un referèndum perquè sí. Haurem de tornar a un procés de lluita, de mobilització, de conflicte, de confrontació, un procés d’insurrecció democràtica, que és el que ha de crear les condicions en un escenari internacional que forcin un referèndum d’autodeterminació reconegut internacionalment. Això no es vindrà donat per l’Estat, això no es podrà negociar, pactar i acordar amb l’Estat. S’hauran de crear les condicions per poder-lo fer.
O per forçar l’Estat a fer-lo.
Exacte, o per forçar l’Estat a fer-lo, o per fer-lo unilateralment, en tot cas amb reconeixement internacional, perquè sigui eficaç i efectiu. I això vindrà d’un procés de lluita i de mobilització, i d’actuar amb sobirania des del Parlament per defensar drets com a motor de conflicte. Nosaltres hem de defensar aquest programa. I d’altra banda, hem de defensar el que és el sentit com a majoritari de la gent en aquest país. Redistribuir la riquesa, dret a l’habitatge, lluita contra el canvi climàtic, baixar els preus dels aliments, una política pública de control de preus i de distribució pública dels aliments que permeti baixar els preus i que la cistella sigui assequible per a tothom. Hem de defensar, per tant, un problema d’esquerres amb l’objectiu posat en el socialisme, l’ecologisme i el feminisme, i que doni resposta, a curt termini, a aquests drets més urgents de les persones. Nosaltres, el que hem de fer és això, i això, recolzar-ho en les lluites socials i populars, i que això ens doni força per portar-ho amb més força al Parlament. Escolti’m, qui vulgui venir ja vindrà. Aquest és el programa que nosaltres considerem que representa aquest sentit com un majoritari que defensa l’autodeterminació i que defensa un gir a l’esquerra en aquest país. Nosaltres estem aquí i nosaltres el que tenim com a missió és defensar aquest programa, que aquest programa es faci fort al Parlament. Això dependrà del suport electoral que tinguem i de com avancen les lluites socials i sindicals i populars en el país i en el territori. Qui vulgui ja vindrà, ja saben on és la CUP.
Però l’alternativa que es posa al davant és una Generalitat amb Salvador Illa de president?
Això dependrà d’Esquerra i Junts. Si continuen donant-li la centralitat i el poder, com han fet ara. Nosaltres, òbviament, a Salvador Illa no el votarem. Per tant, escolti’m, nosaltres continuem en el mateix lloc. No ens hem mogut. Són Esquerra i Junts, que han canviat de bàndol i li han donat des del Parlament i al Govern la centralitat. Són ells que s’han aliat amb Salvador Illa i que s’han carregat el 52% i que han anat a la dreta, amb totes les conseqüències que això té en el país. No ens hi hem mogut. Si es belluguen ja ens trobaran. I fins aquí puc arribar.
Què cal fer per recuperar la unitat d’aquesta majoria independentista?
Perquè torni a haver-hi una majoria independentista cal que el projecte independentista sigui engrescador i, per tant, sigui un projecte que torni a obrir l’esperança que efectivament reprendrem la lluita per l’autodeterminació des del carrer, des de les institucions, des del Parlament i des del Govern. Això és el primer que ha de passar, que el projecte engresqui, que torni a il·lusionar i generar esperança amb l’opció independentista. I, a més, per ser majoritari, per consolidar majories, que demostri, que es comprometi, en que el procés d’independència és un procés perquè la gent d’aquest país tingui més drets socials, civils, polítics i econòmics, aquests que no podem tenir en la Constitució i en el sistema de poder polític i econòmic espanyol.
