Després de la innegable patacada que van suposar els resultats del 12-M, el conjunt de l’independentisme parlamentari es desespera a la cerca d’una nova estratègia guanyadora. Ho fa, especialment, perquè d’aquest darrer cicle electoral no n’ha sorgit cap: la bandera de la gestió ha servit per fer retrocedir ERC, mentre que el record del 2017 no ha servit perquè el president a l’exili, Carles Puigdemont, mobilitzi el conjunt de l’independentisme descontent. Tampoc la proposta d’Alhora, la més explícita en la seva reivindicació de l’embranzida del passat cicle polític, ha tret cap de sota l’aigua, amb uns 13.000 vots producte d’una conjuntura especialment hostil per al seu missatge. El “grup de gent descontenta amb com van anar les coses el 2017”, en paraules del politòleg de la UPF Toni Rodon, no ha aconseguit evitar que el vot en clau nacional es quedés a casa.
La lectura que en fan les veus expertes, en aquest sentit, no és especialment pessimista pel que fa a la salut del moviment. “Hi ha una bossa de votant independentista que ha passat a l’abstenció: hi és, no ha desaparegut”, raona Jesús Palomar, de la Universitat de Barcelona. Alhora, a parer del politòleg, apareix amb la intenció de “cridar aquest col·lectiu”; si bé els resultats semblen refutar, a curt termini, les seves tesis. Les noves palanques del sobiranisme, doncs, tampoc no han servit per traure al carrer l’electorat que s’han deixat els tres partits del Procés; i el context no ho afavoreix. Les probabilitats que una formació extraparlamentària irrompi a una cambra legislativa són baixes, apunta Rodon. En el cas del 12-M, només una força ha entrat al Parlament des de fora, i ho ha fet, recorda el professor de la UPF, amb una proposta única –single issue, que en diuen els anglosaxons- especialment procíclica: el rebuig xenòfob a la immigració. Alhora, per la seva banda -i malgrat el traç gruixut que acompanya la joventut- ha buscat vehicular la pulsió independentista en diversos eixos: ha parlat de llengua, de renovables, de turisme o d’infraestructures. Un programa “ambiciós”, reconeix l’expert, que malgrat tot pot “despistar l’elector”. “Quan intentes abastar molt, és difícil guanyar gent; si troben desacords amb tu, acabaran votant els de tota la vida”, comenta.
La qüestió dels lideratges ha estat també, segons les fonts consultades, un important escull per a la formació fundada per Jordi Graupera i Clara Ponsatí. El filòsof i l’exconsellera semblen ocupar, a jutjar per l’anàlisi d’ambdós politòlegs, un problemàtic espai de cara al votant: ni estan prou arrelats per apel·lar personalment als votants, ni són prou renovadors per activar una nova imaginació independentista. La tesi de la renovació de cares, per una banda, queda en dubte amb els resultats a la mà. “Tot i que no pugi de forma espectacular, la primera força ha estat Puigdemont”, constata Rodon, tot apuntant que “els partits són molt resilients”; i moure les masses de vots es fa enormement complex, especialment en una conjuntura de blocs com l’actual. Per altra banda, i si bé concedeix que l’independentisme “guarda respecte per la figura de Ponsatí”, Palomar recorda, més enllà del 2017, el seu important rol en l’estratègia internacional de Junts. “Per què votar la còpia si puc votar l’original?”, ironitza el professor, que recorda que “la gent, generalment, desconfia de les noves marques”; més encara quan no aconsegueixen desmarcar-se dels espais ja existents. “Molta gent veia Alhora com una mena de Junts dos, no com una nova opció, ni un projecte nou”, critica.
El factor Puigdemont, doncs, irromp amb força a la campanya d’Alhora. El projecte de Ponsatí i Graupera decideix concórrer al 12-M abans de saber que l’amnistia permetria que el president a l’exili fos la cara visible de Junts. Fins i tot les -encara exigües- bases del partit reconeixien el conflicte. Voluntaris durant els actes de campanya asseguraven que fins i tot entre ells sorgien dubtes: el gironí és encara el seu projecte. Les respostes a les piulades d’ambdós candidats estaven plenes de votants postconvergents lloant els seus esforços, però demanant la seva retirada “per responsabilitat”. Ara bé, els experts consultats dubten si un cap de llista juntaire diferent hagués significat una bossa de vot important per a Alhora. “Segurament part del vot hauria mirat a un altre lloc, però no a aquest. Segurament a l’abstenció”, raona Palomera. Rodon hi coincideix: “En un món paral·lel on el candidat de Junts no és Puigdemont els hi hauria anat millor? Ho dubto”, sentencia.
L’independentisme encara hi és
Poques són les veus de les forces parlamentàries espanyoles que esquiven l’optimisme de la voluntat pel que fa als resultats del 12-M. Només el líder del Partit Popular, Alberto Núñez Feijóo, va elevar la veu d’alerta entre un empresariat entregat al discurs socialista del canvi de pàgina a la seva intervenció a la 39a Reunió del Cercle d’Economia. “Que no hagin pescat enguany no significa que a la pròxima feina no hi hagi peixos”, arrambava un agressiu líder conservador -fent un esforç constant per reiterar que “havia vingut a dir el que pensava”-. Palomar, en un sentit similar, constata que, malgrat que “el Procés ja fa dies que va acabar”, és un error identificar-ho amb una fi de la força social de l’independentisme. La munió d’electors sobiranistes que han fet el salt a l’abstenció -com constata el retorn a la norma de la participació del 12-M després d’una dècada de marees a les urnes- no demostren que la pulsió ha desaparegut. Ans al contrari; suggereix que encara hi és, esperant a ser activada, comenta l’expert. Sense el movimentisme de la darrera dècada, el votant és més procliu a quedar-se a casa:”Quan la gent es mobilitza, és més activa; seria un problema si la gent continués cada dia al carrer, però els vots no hi fossin”.
“Això va per cicles”, subratlla Rodon: a la sortida de 10 anys d’ebullició social, un resultat producte d’un cert refredament al carrer fa cara de fracàs. Per revifar el moviment, raona el politòleg, la clau és la societat civil: un exclusiu canvi de cares electorals seria un tancament per dalt d’un conflicte que és de base. “Si la ciutadania creu que des de les institucions no s’aconseguirà la independència, no anirà a votar”, prossegueix. L’anàlisi del professor coincideix, en aquest punt, amb el de Graupera i Ponsatí: més enllà del projecte concret, ambdós fundadors no es cansaven de repetir, d’ençà de la posada de llarg al Teatre Borràs, que “qui digui que la independència no es pot fer, menteix”. Ara bé, els canvis a l’avantguarda política no serien el foc del nou escalf social, sinó producte d’aquest. “Siguin sigles clàssiques o noves, s’haurien de plantejar què fer perquè la gent torni a votar”, postil·la Palomar.
El valor polític de la nostàlgia
Ara bé, l’impuls d’Alhora era, precisament, reprendre el camí que, a parer seu, s’abandona arran dels mesos posteriors a l’1 d’octubre. Palomar dubta, però, que de cara al nou capítol de l’independentisme, les referències directes a l’any 2017 siguin gaire operatives. “Som un poble que recorda l’11 de setembre del 1714 -bromeja- patim la història”. El referèndum, i les mancances de les seves conseqüències polítiques, poden servir, a parer seu, com a referent, com a mite fundacional. Però ja no com a força mobilitzadora del cos polític que ha de venir. “Ni tan sols els partits polítics han fet el canvi de cicle”, lamenta; tampoc Alhora. Aquest fet llastra una pulsió social que ja ha passat de pantalla sense que ho hagi fet la seva contrapart institucional. En aquest sentit, el politòleg veu un buit en l’autoreflexió dels partits, del seu rol en l’assoliment de la independència. “No es pensa en els canvis que s’han de fer”, tot i la reestructuració que planteja part de l’arc parlamentari.
És cert que ERC ja ha plantejat un congrés nacional on es dirimirà el futur fins i tot de la figura d’Oriol Junqueras, però “primer han de venir els canvis, i després els lideratges”. Quant a Junts, Rodon apunta a la “important” figura de Puigdemont, que encara sosté l’estructura. La CUP, recorda el professor de la UPF, sí que està en un moment de reformulació interna -tant orgànica com estratègica-. El cas de l’Esquerra Independentista, però, no es pot agafar com paradigmàtic per la seva històrica inestabilitat interna: “Van per una altra dinàmica, estan en permanent crisi reconstructiva”. Alhora, per la seva banda, farà la feina que havia d’haver fet abans de l’avançament electoral: un congrés fundacional que estableixi no només les línies mestres del partit, sinó també l’estratègia per la qual aposten amb relació a la societat civil independentista.
Els pròxims quatre anys, dos, l’independentisme encara, doncs, el repte de “rearticular-se”, al voltant d’una base social poc mobilitzada i unes sigles qüestionades pels resultats electorals. La definició del pròxim Govern, si és que en surt cap del 12-M, serà clau. Pel que fa a les opcions d’Alhora, Rodon augura “molts anys de feina” per fer-se espai dins l’imaginari del votant sobiranista. Si bé és cert que la inestabilitat interna a ERC o la CUP, unida a l’abstencionisme, permeten pensar en noves geometries dins el bloc nacional, el politòleg “no veu” els de Graupera “captant vot d’aquest electorat”. Quant a la salut general del moviment, Palomar és poc optimista: tant partits com entitats estan lluny, encara, d’una adaptació al nou context. “Cal trencar moltes rèmores, amb idees i persones del passat més recent”, declara. “Han de començar a entendre que hi ha independentisme més enllà del procés”, i que la tàctica pot variar sense qüestionar l’estratègia. “La independència és encara una voluntat, però hi cal un nou camí”, conclou.
