Oriol Bohigas (Barcelona, 1925) és conegut per ser un dels arquitectes catalans més internacionals de la història, essent l’ideòleg del redibuix de l’espai urbà devastat per la postguerra i també del canvi urbanístic de la Barcelona olímpica, però també pel seu activisme cultural -fou un dels fundadors d’Edicions 62 i va presidir durant vuit anys l’Ateneu Barcelonès-, sinó que ha tingut una trajectòria política a les files del PSC. Però amb la sobiranització de la societat catalana, l’arquitecte se sent més còmode defensant el dret a decidir dels catalans i l’opció independentista que no pas els postulats del partit que durant molts anys li va donar cobertura ideològica, a qui recrimina no estar clarament posicionat al cantó de la democràcia i haver esborrat el seu catalanisme fundacional. Rep El Món a casa seva, l’endemà que la Guàrdia Civil iniciés el setge a les institucions catalanes i que milers de catalans sortissin al carrer a denunciar la repressió.
Com ha vist la posició del PSC en les darreres setmanes, quan el setge de l’Estat a les urnes s’ha fet més estret i s’han produït vulneracions de drets fonamentals?
Una posició covarda. No ha estat capaç de tenir una posició valenta i s’ha situat en una posició impròpia del catalanisme que el PSC havia abanderat. Aquest PSC fa temps que va deixar fora molta gent, especialment, la generació dels Maragall, que creia en un socialisme catalanista, de voluntat renovadora i defensor de la igualtat. El PSC de Miquel Iceta, i ja abans el de Pere Navarro, no ha entès les necessitats del país i està totalment sotmès al PSOE. Per això aquesta reacció tan allunyada del carrer català i tan propera a Madrid.
Al seu entendre, què queda del PSC amb el qual vostè se sentia representat, el PSC ‘Maragallista’?
Res. És decebedor veure com el partit ha perdut tota la seva identitat fundacional i s’ha posat al costat del PP per comptes de fer-ho del cantó del catalanisme i de la majoria del país. Però el cert és que no n’esperava res, d’aquest PSC. El socialisme català ja no és dins del PSC, l’hem de buscar fora. Quan el ‘Maragallisme’ va abandonar el PSC, també ho van fer els principis del socialisme català.
Quin futur polític creu que té el PSC a Catalunya?
Si no actuen d’acord a les necessitats del país i amb unes actituds de fermesa democràtica molt clares, el socialisme a Catalunya no és viable, com a mínim des d’aquestes sigles. Ara bé, estic convençut que emergirà un nou socialisme a Catalunya que omplirà el buit que hi ha ara. Un socialisme arrelat a la nació, com ho era el PSC en els seus orígens, i de fet, ja comença a obrir-se camí.
En aquests moments, aquest socialisme que vostè defensava, està representat per algun partit?
De moment, no del tot. Però penso que els partits catalans, tal i com els coneixem ara, no tenen futur. Veurem coses molt diferents, on la societat civil serà la que comandi de facto el país. Seran nous moviments sorgits del carrer i amb una connexió molt estreta amb les preocupacions de la gent. Les elits polítiques tal com les entenen a Madrid, per exemple, no tenen cap mena de futur a Catalunya. I pel que fa al PSC, com que no ha connectat amb el carrer, no li auguro cap mena de futur si no és que fa un canvi radical.
En el cas del procés, s’ha vist que ha estat un moviment de baix a dalt i no a la inversa.
Exactament, la revolució ha començat al carrer, i això canvia tot el sistema de partits i d’organització d’una societat de forma profunda. Justament, aquest caràcter revolucionari no sotmès a interessos partidistes és el que no entén Madrid ni tampoc el PSC, que s’ho miren des dels seus despatxos.
No ha sabut entendre què passa a la societat catalana, o no ha pogut acabar de posicionar-se per la seva dependència del PSOE?
És evident que el PSC està tancat als despatxos, molt allunyat del catalanisme i sempre pendent dels socialistes espanyols. El PSC té poca vida si no trenca amb el PSOE, un partit nacionalista espanyol que està lligat al règim del 78. Per això el PSOE té molt més futur que el PSC, i ja és dir, perquè la societat espanyola encra no ha fet el canvi de xip.
Els militats socialistes espanyols no castigaran l’alineació del PSOE amb la dreta del PP?
Segur que sí, però el PSOE resistirà. El PSC sempre havia estat un punt de trobada de forces progressistes i ara s’ha posat al costat d’un Estat que reprimeix les llibertats més bàsiques. Va camí de la irrellevància electoral com a conseqüència de la seva falta de valentia.
El va sorprendre, que una alcaldessa del PSC, en aquest cas Núria Parlon, que per edat no ha viscut el franquisme, prohibís actes al carrer d’Òmnium Cultural i Som Gramenet?
És una barbaritat indigna i impròpia d’un partit que es diu demòcrata. Per respecte a les sigles, la posició del PSC no ha de ser la censura i les actituds no democràtiques, sinó la unitat del catalanisme davant de les agressions als principis bàsics de la democràcia. Però insisteixo, ja no em sorprèn res, del PSC. Una altra cosa és que em sàpiga greu, que me’n sap.
Diria que el PSC és un partit d’esquerres?
Ara mateix, no. És molt evident.
Vostè li dóna caràcter vinculant al referèndum convocat per la Generalitat?
Jo sí, però em sembla que els militars no! [Riu]. Per a mi és un referèndum legítim, és una consulta vigilada i patrocinada pel Govern català, que ha estat escollit democràticament. Però sincerament, no tinc clar que es pugui votar. Veurem fins a quin punt l’Estat està disposat a usar la força contra el poble.
Fins on creu que pot arribar l’Estat i les seves estructures per impedir que aquest diumenge els catalans i catalanes puguin votar?
Impossible de preveure, perquè s’hi juga la continuïtat de l’estatus quo. No crec que ells s’hagin posat límits, però espero que els els posi la UE. La meva esperança és que hagin de mantenir uns principis democràtics mínims, però a hores d’ara em sembla difícil. Penseu en la quantitat de coses que es van fer en l’època de Franco i dels primers passos de la democràcia.
Veient la Guàrdia Civil armada a les portes de diversos departaments de la Generalitat, vostè va tenir algun tipus de record en aquest sentit?
Absolutament, eren imatges que evocaven la repressió franquista. Aquesta aparença de país civilitzat ha quedat desmentida.
Com a socialista històric, quina és la seva posició davant del referèndum d’autodeterminació?
A hores d’ara, tal i com han anat les coses i veient quina mena d’Estat tenim al davant, és evident que la independència només té una alterntiva: La desaparició de Catalunya com a nació. O independència o destrucció de la nació catalana, això és el que se sotmet a votació.
