Hèctor López Bofill, professor de Dret Constitucional de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), va se processat el 2017 per un presumpte delicte d’odi i amenaces a causa d’unes piulades sobre el Procés, tot i que va quedar-ne absolt. El jutge que el va enviar a judici va ser el mateix que instrueix el cas Volhov. Les darreres setmanes López Bofill ha tornat a ser centre de la polèmica per una piulada en què constatava la contradicció dels independentistes que es resignen davant a la mort de 25.000 persones per Covid, però en canvi tenen un “terror absolut” a que “mori algú com a conseqüència d’un conflicte d’emancipació nacional”.
En aquesta entrevista amb EL MÓN, parla d’aquesta darrera polèmica i fa un avís sobre les darreres revelacions sobre el 17A per part de l’ex comissari Villarejo. López Bofill, que estudia processos constituents, creu que si es descobreix que els atemptats van ser conseqüència d’operacions de l’estat per aturar la independència, es confirmaria que ja s’hauria creuat la temuda línia de les baixes mortals com a conseqüència del procés polític. I això, defensa, hauria de tenir conseqüències.
El va sorprendre el comunicat de la UPF? Va ser advertit prèviament del malestar?
L’equip rectoral es va posar en contacte abans amb mi per avisar-me de la seva intenció perquè havien rebut moltes pressions. Els vaig advertir que això entrava en col·lisió amb la llibertat d’expressió. D’alguna manera havien d’acontentar els sectors que els collaven i els feia por que a l’UPF es reproduïssin conflictes com els que hi va haver a la UAB la tardor passada. Crec que la cúpula de la universitat catalana continua sent un àmbit força hostil al procés independentista. La possibilitat que l’independentisme avanci posicions posa els contraris molt nerviosos. Les pressions són el fruit d’un acció orquestrada per sectors contraris a la independència que volen retenir el poder que sempre han tingut a la universitat catalana.
Aquesta no és la primera vegada que vostè té problemes per opinions expressades a Twitter.
Tinc antecedents de violacions a la llibertat d’expressió. Vaig estar tres anys processat per una piulada al principi del Procés, quan van condemnar el president Mas pel 9-N. Em va suposar un procés judicial, acusat de cometre un delicte d’odi i un altre d’amenaces. Finalment vaig ser absolt. El fiscal que em va acusar va ser Miguel Ángel Aguilar, el mateix que acusa els nois del Raval per protestar contra Vox. I el jutge que em va enviar a judici amb la intenció d’inhabilitar-me i fer-me fora de la universitat era el senyor Aguirre, el jutge de la Volhov. Tot estava relacionat.
Tots aquests conflictes han fet que es qüestioni les seves pròpies opinions pensant que ha creuat línies vermelles?
No. Del que m’estava convencent és que l’aparell de l’Estat és el que estava creuant la línia vermella. De fet, una de les conseqüències de la gravetat de les violacions a la llibertat d’expressió és que provoca l’efecte desencoratjament: quan et limiten et sents cohibit, t’ho penses dues vegades abans de fer una piulada, i això ja és violació de llibertat d’expressió. Com que soc professor de drets fonamentals ho sabia i no m’intimidava. Estava disposat a anar al Tribunal Europeu de Drets Humans si m’haguessin arribat a condemnar. La gent que no té coneixement d’això és normal que s’esfereeixi.
És possible identificar exactament l’origen de les pressions que ha rebut la universitat?
D’una banda, em deien que eren externes a la universitat, però algú em va admetre que hi havia sectors interns.
Al final, la universitat li ha comunicat algun tipus d’acció?
El que faran serà un claustre extraordinari per debatre la llibertat d’expressió i els greus perills que suposa la seva limitació en l’àmbit universitari. A mi em sembla bé tot allò que signifiqui deliberar sobre la defensa d’un dret fonamental. Soc professor de dret constitucional i estudio els orígens dels processos constituents. I en aquests malauradament hi ha violència. És veritat que la piulada la faig a títol personal, però sí que és fruit d’una reflexió derivada de la meva recerca acadèmica. Per tant, qualsevol limitació encara és pitjor perquè si no pots investigar lliurement el que t’inquieta com a professor això sí que significa un retrocés molt greu en el sistema de recerca.
La piulada de fet no és una opinió, sinó més aviat una constatació d’una realitat…
Exacte. Era una descripció, i a part segurament és veritat. I potser ja està bé que ho sigui. Potser ja està bé que tinguem por que hi hagi víctimes mortals en un procés d’emancipació nacional. Ara mateix ha saltat la declaració de Villarejo sobre el 17A. Això és, entre altres coses, molt greu perquè si l’atemptat tenia alguna relació amb el Procés demostraria que aquest ja ha produït víctimes mortals com a conseqüència de l’acció o omissió dels aparells d’intel·ligència de l’Estat.
La piulada parla d’una qüestió de la qual es pot reflexionar: quin és el preu a pagar per obtenir un objectiu polític. De confirmar-se els fets, creu que els morts del 17-A serien una part d’aquest preu?
Sí. No estic defensant que hi hagi morts per arribar a la República Catalana. El que estic defensant és que almenys ho hem de pensar. Hem d’organitzar una teràpia de grup des de l’independentisme per reflexionar-hi. L’altra qüestió és analitzar si efectivament ja no s’ha creuat aquest llindar i ni tan sols ho volem reconèixer. Això també seria greu: no reconèixer-ho tot i tenir la constatació que Catalunya no serà una excepció en la línia general que mostra que les secessions representen conflictes d’alta intensitat. Almenys hem de reflexionar, reconèixer aquesta circumstància i actuar en conseqüència. Aixo segurament vol dir refermar-nos en el nostre pacifisme i el caràcter democràtic del nostre projecte polític. Però implicaria denunciar les violacions bestials que va suposar la intervenció dels serveis secrets per tal d’avortar el procés d’independència.
Una deriva violenta del procés al final no és un element que estigui sota el control dels independentistes…
El problema no és la violència que pugui practicar l’independentisme sinó la violència que pugui rebre l’independentisme.
En termes objectius qui té un exèrcit i armament per defensar la unitat territorial és l’Estat, no l’independentisme…
La repressió ja significa violència, en el fons. Que et condemnin a més de deu anys per una manifestació pacífica és violència. I ho hem de socialitzar, compartir, parlar, des de l’independentisme i hem de reaccionar. Jo particularment cada cop estic més convençut que cal projectar la causa catalana a les instàncies internacionals com un conflicte polític que significa violacions greus de drets fonamentals. Aquest és un camí que hem de recórrer per una línia pacifista i democràtica, però els crims d’estat no poden quedar impunes.
Cal esperar una investigació sobre el 17-A per concloure que va ser provocat per aturar el procés polític?
El que crec és que el Govern ha de pressionar fortament el govern espanyol perquè esclareixi els fets. Fortament vol dir que no hi pot haver una taula de diàleg ni qualsevol mena de relació amb l’estat espanyol fins que no s’esclareixin els fets o fins que no hi hagi almenys la predisposició a esclarir-los. No ho faran perquè saben que hi ha un poderós contingut de veritat respecte a això i davant d’una nova apagada informativa respecte aquest cas cal anar a per totes davant les instàncies internacionals. Jo ho suspendria tot, tota mena de relació. No aprovar pressupostos, no contribuir en absolut a la governabilitat d’Espanya.
Per tant, aclarir el 17-A a partir d’ara seria prioritat política número u?
Sí. És que bàsicament no podem continuar en un estat ni continuar participant en la governabilitat d’un estat que està disposat a matar per mantenir la integritat territorial. Això s’ha d’aclarir i, si surt això a la llum, el que tocaria és demanar perdó. Però un estat que no ha demanat perdó ni per les víctimes pel franquisme ni del GAL difícilment en demanarà per això.
La mort continua sent un tabú. De fet, la república no es va defensar quan van aparèixer alertes sobre “morts al carrer”. El Procés doncs té aquesta frontera.
La setmana passada hi va haver 164 morts al Kazakhstan i això no ho podem ni esmentar. Ara mateix estan en un procés constituent a Xile, que és un dels processos que he treballat en el meu llibre. El procés és esperançador però ha estat desencadenat per l’esclat social de la tardor del 2019, que va provocar 24 morts. Sí que això es pot canalitzar en un procés democràtic participatiu, però és que ha de trencar alguna cosa, que és en aquest cas el passat de la dictadura de Pinochet. Estem parlant d’un dels processos constituents més civilitzats que hi ha hagut a la història del món. No dic que hi hagi d’haver morts, el que dic és que hem de ser conscients de les dinàmiques que es produeixen en els diversos espais socials i polítics. Els que som especialistes no ens podem fer trampes al solitari, ho hem d’analitzar i explicar.
El procés independentista es va aturar en aquest punt, davant la constatació que hi podria haver morts. En un nou embat aquest perill haurà desaparegut o la classe política tornaria a fer-se enrere?
Des del 27-O del 2017 em pregunto què hauria passat si haguéssim resistit, i crec que com jo s’ho pregunten molts ciutadans de Catalunya i l’estament polític. Crec que la reacció de l’estat hauria estat violenta. El que passa és que les circumstàncies ara serien diferents. No sé si ens plantejaríem una taula de diàleg en un context d’extrema violència com el que plantejaven o com el que alguns representants polítics han relatat, des de la Marta Rovira, fins al propi Puigdemont o Josep Rull. Aquest és el monstre al qual ens hem d’enfrontar. De fet hem d’enfrontar-nos-hi, però precisament amb la consciència que fem el que fem serà essencialment un acte de legítima defensa, no serà una incitació a la violència, serà el respecte als drets fonamentals més bàsics. L’independentisme ha de pensar seriosament com defensar-se de la violència extrema que pugui arribar de l’estat i que d’alguna manera ja ha arribat.
Com s’hauria d’articular aquesta reflexió i en quin moment?
El procés independentista ha pecat de no veure el que significa ser un estat. Un estat és una entitat que exerceix el monopoli de la violència física, no és que no hi hagi violència, sinó que només la pot exercir l’estat i per tant hi ha d’haver mecanismes coactius per fer complir la llei. L’independentisme s’havia centrat sobretot en la legitimitat democràtica de la república catalana: ser molts, ser majoria, etc. Ja ho vam ser i som majoria a cada elecció al parlament amb el 52%. La democràcia com a factor de legitimitat ja ha estat complert. Ara, per què no som independents? Perquè no disposem dels mecanismes coactius que defineixen un estat: el sistema de defensa, un poder judicial, una hisenda que recapti impostos, un servei diplomàtic que defensi els interessos de la república. La reflexió que s’ha de fer l’independentisme és aquesta: què és el que falta per ser un estat i el que falta per ser-ho són el que es deia les estructures d’estat, que no es van fer en el seu dia. Si dius que ens hem de defensar necessites una estructura de defensa. Aquest és el moment. El moment és que el projecte polític de l’independentisme ha de plantejar les estructures d’estat i si convé votar-les, que aquesta seria la meva proposta.
Què vol dir amb estructures de defensa?
Elements que permetin controlar un territori, que és el que requereix un estat. Unes forces de seguretat enteses en sentit ampli, amb un servei d’intel·ligència. Es pot discutir si caldria crear una estructura nova o si es podria reaprofitar la policia de Catalunya. Això significa una ruptura amb l’autonomisme. Això s’ha de fer dins de la legalitat fins que ja no sigui possible, com l’1-O.
