La història de les infiltracions policials no seria la mateixa sense la figura de l’infiltrador. És a dir, el comandament policial que prepara i introdueix els agents que s’han d’encobrir en les organitzacions que la policia vol espiar. Hi ha hagut grans noms de policies encarregats d’aquesta tasca, però n’hi ha que destaquen com ara el del comissari Roberto Conesa. Enguany, la pel·lícula La infiltrada –que ha guanyat el Goya al millor film ex aequo amb El 47 i narra una història de part sobre una agent del Cos Nacional de Policia que es va incrustar a l’organització ETA– ha fet emergir un nom que dormia el son dels justos, és el cas de Fernando Sainz Merino, àlies El Inhumano, que abans d’anar al País Basc va deixar un rastre de tortures a la comissaria de Via Laietana, a Barcelona.
Tot i que a la pel·lícula, interpretat per Luis Tosar, és presentat com una mena d’heroi de la lluita contra l’independentisme armat i en oberta competència amb la Guàrdia Civil, la història és ben diferent. Sobretot per les seves activitats a Catalunya, on va deixar empremta durant les primeres passes de la transició i, per descomptat, a Euskal Herria. Un policia que va fer una carrera policia fulgurant gràcies a la lluita contra ETA i que ara gaudeix d’una jubilació on participa en entrevistes guarnit amb un barret panameny i utilitzant noms falsos.
Una carrera a Informació que enceta a Barcelona
Nascut a Logroño (1952), Sainz Merino va entrar a la policia encara amb Franco al llit, el 1974. La seva carrera repressiva, però, va començar ben aviat a Barcelona, com a membre de la Brigada Regional d’Informació de Barcelona. Això és, la reciclada i sense purga Brigada Politicosocial que havia creat una tràgica escola a Catalunya a la comissaria de Via Laietana, seu policial que encara està operativa i que l’Estat considera un símbol del seu poder al país. Sainz Merino va trigar poc a deixar de passar desapercebut.
Segons detallen Pau Juvillà i Ferran Dalmau, al seu llibre Epoca, l’exèrcit a l’ombra (Edicions El Jonc, 2010), sobre l’Exèrcit Popular Català, El inhumano va protagonitzar les denúncies per tortures de tres membres d’aquesta organització independentista d’acció armada que la policia relacionava amb l’assassinat de l’empresari Álvaro Bultó. El cas es remunta a l’octubre de l’any 1980. Una ràtzia de la policia a l’Hospitalet, Barcelona i Montgat acaba amb vuit de detencions. Els arrestats són conduïts a Via Laietana, on se’ls apliquen deu dies d’incomunicació amb el corresponent paquet de tortures. Era el que es va batejar com “nou cas Batista i Roca”, en referència a l’històric independentista català impulsor d’organitzacions com Palestra, Organització Militar Catalana o la Societat d’Estudis Militars.
Un cas de tortures a Via Laietana
Segons els testimonis que recull el llibre, van aplicar als detinguts “la barra democràtica” -penjar-los-, “l’estrenyadits“, la “manta”, “caminar a la gatzoneta”, simulacres d’afusellament, pallisses i la llei de fugues. Tot el catàleg de tortures i vexacions que s’han denunciat repetidament a Via Laietana i que Antoni Batista va descriure i enumerar al seu llibre Memòria de la resistència antifranquista (Pagès Editors, 2021). Tres dels detinguts van denunciar Sainz Merino, però també a uns quants policies més, com ara Domiciano Martínez, Alfonso Simón, David Juan León i José Andrés Hernández.
Tots ells identificats, en rodes de reconeixement, pels detinguts -Antoni Massaguer, Ferran Jabardo, Xavier Barberà i Dolors Tubau- que van prosseguir les denúncies per tortures. Uns processos que van arribar al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), que va obligar Espanya per primera vegada a donar explicacions sobre possibles tortures i turments. De fet, al judici a Estrasburg, Espanya va enviar com a representant Cándido Conde-Pumpido, aleshores primer tinent fiscal de la Fiscalia espanyola -el número u de carrera en l’escalafó del ministeri públic, just per sota del fiscal general, que és un càrrec polític- i actualment, president del Tribunal Constitucional. El TEDH no va condemnar Espanya per tortures, però sí per no garantir un judici just, amb el benentès que la condemna s’havia basat en autoinculpacions extretes sota tortura. Va ser la primera sentència condemnatòria a Espanya per vulneració de drets.
Cap a Euskadi després del pas per Catalunya
Un cop ensinistrat a Catalunya, Sainz Merino, l’any 1992 és ascendit dins la Comissaria General d’Informació i destinat com a cap del CNP a Guipúscoa És una època en la qual, segons detalla en un estudi sobre la tortura del 1960 al 2014 de l’Institut Basc de Criminologia, difós pel diari Gara, la majoria de denúncies per tortures es registren en aquesta província d’Euskal Herria. De fet, va compartir comandament amb un altre vell conegut dels repressors, l’aleshores coronel de la Guàrdia Civil Enrique López Galindo, l’amo i senyor de la tenebrosa caserna d’Intxaurrondo. Durant sis anys, Sainz Merino va dirigir la policia a Guipúscoa, fins que va comptabilitzar el càrrec amb el d’assessor especial antiterrorista del llavors ministre de l’Interior, Jaime Mayor Oreja.
Posteriorment, va ser nomenat cap de la Unitat Central d’Informació Exterior (UCIE), dedicada especialment a la lluita contra el terrorisme gihadista. Però Sainz Merino, l’octubre 2011, va obrir una crisi dins la Comissaria General d’Informació, enfrontant-se al seu cap, el comissari Miguel Valverde, fins al punt que Sainz Merino va decidir, com a protesta, treballar des de casa –teletreball policial– per no trobar-se’l. Va haver de ser el comissari Enrique García Castaño -un dels destacadíssims membres de la policia patriòtica- que fes de pont per calmar les aigües de la mala maror dins una de les comissaries més importants del CNP. De fet, era una batalla política a la vista que les eleccions al Congrés s’havien de celebrar el 20 de novembre de 2011 i tothom donava per fet que guanyaria el PP: Sanz Merino volia destacar.
Li va anar bé, perquè el 2012 va ser nomenat el cap de la Prefectura del Cos Nacional de Policia al País Basc perquè l’Audiència Nacional va destituir Fernando Amo per manca de titulació per al càrrec. Ara ja està jubilat i, segons assegura en diferents entrevistes, el malnom de El Inhumano li van posar els seus companys perquè “els feia treballar cada dia, a totes hores, tant hi feia que fos Nadal, Setmana Santa o vacances”. Curiosament, després de mirar la pel·lícula La Infiltrada a Movistar, la plataforma proposa veure Anacleto Agente Secreto, una mala metàfora.
