Fa set anys. Un primer diumenge d’octubre que tenia tots els números per ser històric. De fet, va tenir tants números que va fer saltar la banca. Va ser un diumenge rúfol marcat per un fort contingut polític, un simbolisme profund i una actuació d’intel·ligència col·lectiva de caràcter polític que ha esdevingut emblemàtica. És un d’aquells dies, el dia del referèndum del Primer d’Octubre, on la pregunta clàssica que s’escau és “i tu, on eres?”. Però, que afegit els set anys que han passat, s’hi pot afegir una altra: “I tu, on ets ara?”.
El Món ha enraonat amb protagonistes anònims d’aquella jornada. Ciutadans que aquell dia van guardar una escola, van patir la força policial i van passar por i il·lusió. I altres que van formar part de la màquina clandestina de l’organització, a través de les urnes, de les campanyes o del material indispensable per a la votació. Tots reviuen aquells moments amb una il·lusió marcada i viva, però això sí, admeten que tot i la persistència del sentiment, el paisatge ara és desolador. Alguns són més optimistes i creuen que aquell moment, un dia o altre, es podrà repetir. Altres ho veuen molt difícil, o en tot cas, pensen que no serà igual. Són octubristes per convicció.
“Els catalans fem coses”
“Jo vaig guardar les urnes al jardí, en un parterre tan brut que ni la meva dona s’hi acosta”. Ho explica en Joan, un dels actius voluntaris que va participar en el repartiment logístic més complex i clandestí dels darrers quaranta anys. “Vam ser la mostra que els catalans fem coses”, ironitza. En Joan, un home que sempre rossega un xiclet, relata, en conversa amb El Món, com va amagar una urna al cotxe per portar-la a un col·legi i va topar amb la Guàrdia Civil. “Em va sortir de dins dirigir-me a ells per preguntar el camí de l’hospital, em van creure i van obrir el control”, detalla somrient. Va repartir urnes arreu de la Catalunya Central. “Em sento orgullós d’haver-hi participat, amb la unitat de les dretes i les esquerres per a una missió concreta”, emfatitza.
Ara bé, el rostre li canvia quan parla del moment actual. “Estem desanimats, però també vam ser uns il·lusos, tot i que molts sabíem i advertíem que l’Estat espanyol faria el que fos impossible per aturar-ho, massa llirisme dels polítics”, critica. De tota manera, en Joan creu que tot ressorgirà “en el termini d’una generació, entre quatre anys i deu a tot estirar”. “Ara ens intentaran enredar amb un acord i més quan portes set anys de desil·lusió i cansat, després d’una gran pujada d’adrelanina… paguem el preu de ser uns merdes, embolicar la troca i no saber culminar l’objectiu”, retreu amb duresa. En tot cas, en Joan insisteix que té la “motxilla a punt”. “La plantilla la tenim clara, però això sí, algú m’hauria de motivar”, avisa.
L’octubrista que es va empassar una llista amb números de telèfon
En el mateix sentit s’expressa M.J. que va defensar una escola i va ajudar després l’exili. “Quan vaig veure la Guàrdia Civil entrant per la porta del magatzem, no vaig tenir més remei que empassar-me el full de paper amb el llistat de mòbils contactes”, relata amb una rialla quan descriu un dels múltiples escorcolls que es van fer a Catalunya els dies abans per trobar material del referèndum. “Estava embolicat en la logística del referèndum, i érem molts, i veterans”, indica.
També va defensar una escola a Barcelona a la qual la policia no va arribar. Hi va ser la nit abans i durant bona part de la jornada fins que va ser requerit com a tècnic per intentar arreglar incidències informàtiques. “Quan vulguin, que em truquin. Hi som, amb la mateixa força i amb set anys més”, insisteix com a prova de determinació malgrat la batussa política interna independentista. “De tota manera, una altra vegada, al paper m’hi posaré algun condiment”, ironitza mentre pipa una cigarreta rossa i acluca els ulls en format trapella.
En el mateix sentit s’expressa un altre dels que van participar en la logística, S. que encara guarda els cartells oficials del referèndum, retirats per les autoritats. “Gairebé ni recordava que els tenia encara, de tan ben amagats!”, confessa després de baixar-los d’un altell on els va entaforar després d’estar camuflats en una mena de galliner enmig de l’altiplà bucòlic del Lluçanès. Ara rauen en un magatzem juntament amb els mateixos tríptics de la campanya. Era el marxandatge institucional de la consulta amb la metàfora de les vies dels trens. Una campanya que encara manté inculpat, entre d’altres, l’exdirector de TV3, Vicent Sanchis, per haver emès els anuncis quan, suposadament, havia estat retirada per l’autoritat judicial a petició de la fiscalia.
“No deixar-ho estar!”
“Tot és un nyap, això de la política”. Aquesta és la definició de la Candelària, una dona de 79 anys amb la mobilitat reduïda que va estar protegint una escola a Sant Joan de Vilatorrada amb la Guàrdia Civil a pocs metres. “Ho vaig viure amb tanta emoció, aquella com mai a la meva vida he viscut la política, i amb aquella com tanta gent devia passar”, descriu. “No em vaig moure d’allà, però recordo que, a mesura que anaven passant les hores, tothom deia: ‘La gent gran, aneu-vos-en cap a casa’, perquè la cosa es complicava. Però jo vaig pensar: ‘Tu a casa no hi aniràs’. Primer, que no hi tenia ningú. I, després, que hauria tingut problemes per enfilar-me a la moto [la motoreta elèctrica amb què es desplaça]”, detalla. Al final va tornar a casa a les onze, però no es va posar ni al llit i va tornar a l’escola. “Estava emocionada, sobretot pel meu marit, en Jordi que era un gran patriota”, destaca. De fet, el seu estudi, encara és un veritable mausuleu de la lluita catalanista.
“Quan vaig tornar a anar al col·legi, hi havia un ambient nerviós, una cosa tan estranya, em semblava que s’havia d’acabar el món”, rebla. “En van posar a segona fila, per la moto i perquè soc gran. Allà hi havia gent que no esperava i altres que esperava veure-hi no van venir. La gent s’agafava del braç esperant la policia i vaig pensar: ‘És la meva terra i no podem desistir'”, afegeix. Una idea que persisteix. De fet, la Candelària que ara s’està a casa perquè se li ha espatllat la motoreta, creu que el 27 d’octubre “no s’hauria d’haver fet marxa enrere”. “Però ho dic ara i ho diré a tot arreu allà on vulguin: no tenim al davant els polítics que ens mereixem!”, critica.
En aquest sentit, assegura que manté la “il·lusió” però no veu “ningú capaç de fer una arrencada”. “Es disputen unes coses entre ells mateixos, que és tan trist, tan poca cosa, que no sé què esperen…”, es lamenta. “Em fan molt mal els ossos, però hi hem de ser, mentre pugui, sí, hi tornaria”, rebla. “Segurament d’una altra manera, no seria tan xai… no havíem de creure tant”, s’autocritica. “Quan em diuen que ja s’ho faran, que ho deixi estar, jo responc que ens ho fan! Clar que importa el que facin!”, subratlla. “Per molt decebuts que estiguem, hi som!”, declara després de recordar que ara “hi ha un president socialista” i tot plegat sembla “molt llastimós”.
Fonollosa, un símbol
En Ramon Armengol és un jubilat que passa hores i hores dedicat a recuperar la memòria històrica de bona part dels pobles del Bages. És de Fonollosa, treballava al tèxtil i n’era el carter. Aquest petit poblet del Bages profund va ser un dels llocs on els cossos i forces de seguretat de l’Estat van actuar amb més contundència aquella jornada. El seu alcalde, l’Eloi va ser un dels testimonis més colpidors del judici al Tribunal Suprem. En Ramon és el marit de la dona a qui la Guàrdia Civil li va trencar el braç quan la van tirar a terra abans d’esbotzar la porta del col·legi electoral. Encara hi ha el marc de la porta com el van deixar els agents i una càpsula del temps que en salvaguarda la memòria d’aquella Diada. Precisament, a Fonollosa es va celebrar l’acte institucional del primer aniversari del referèndum per part d’ERC.
“Aquell dia el vam viure amb il·lusió, aquell embat amb l’Estat, vull dir, fer un referèndum, amb tot en contra…”, rememora. En Ramon exposa que a les sis del matí ja era a l’escola per si passava alguna cosa. “Qui ens havia de dir que nosaltres seríem uns dels que ens tocaria?”, encara es pregunta. “I, guaita, ens van estomacar”, recorda. De fet, van emmanillar un veí tot. En Ramon redibuixa la jornada al casal de la gent gran perquè al bar hi ha massa temperi. Així, recorda que veien les imatges de Sant Julià de Ramis per televisió i no pensaven que allò passés a Fonollosa. “I sí, van venir, ens van avisar que venien per la carretera, i… va ser d’un gran impacte”, afegeix. Eren més policies que gent i van decidir seure a terra i protegir la votació, no se’n van sortir. “Ens van estomacar, picar no, però estomacar sí”, expressa. “Van ser més ferotges a Sant Joan!”, compara amb relació a les actuacions a Sant Joan de Vilatorrada, un poble a onze quilòmetres on la Guàrdia Civil es va despatxar a gust a l’institut Quercus i al col·legi Joncadella, on va atonyinar el pallasso Jordi Pesarrodona.
Després de set anys, en Ramon opina que s’hi tornaria a posar. “Ara bé, el que passa és que dues coses iguals jo penso que no poden passar”, admet. També veu “difícil” poder arribar a la independència, “vist el que ha passat aquests anys”. “Ho veig bastant complicat, perquè hi ha un estat massa fort al davant”, raona. “Va ser un procés que va durar molts anys, i amb aquella cosa que teníem tots, amb els amics, per exemple, n’hi havia que eren més optimistes, d’altres que no ho érem tant, i d’altres que no ho eren gens. I recordo sempre un amic, que ens deia que l’Estat espanyol encara és massa valent, vull dir, havia de tenir més feblesa per poder-lo derrotar, i penso que tenia raó”, reflexiona. “Jo, personalment, veig difícil que es pugui tornar a arriba a allò que es va arribar, doncs, aquell octubre del 17”, conclou.
“Ara, s’ha de treballar amb bata blanca, s’ha de treballar fi”
En Joan Sebarroja va viure la jornada com un dels voluntaris d’una associació de l’AFA d’una escola de Manresa, la Serra Hunter. En Joan ha aconseguit una de les poques condemnes per una agressió feixista a la seva persona, a Lledoners, quan un grup d’ultraespanyolistes li van tirar dissolvent als ulls. El record d’aquell dia és embolicat. Té present la il·lusió i com va haver de marxar perquè la mare de la seva dona havia mort. “Vaig tenir un paper de logística del col·legi electoral, vam dormir-hi i amb nanos que mai hauria pensat que serien de la causa”, comenta.
Després del referèndum ha treballat en mil causes i mil projectes relacionats amb el Procés. La seva conclusió és que després de l’éxit del Primer d’Octubre, ara cal “treballar amb bata blanca”. “S’ha de treballar fi, les coses s’han de fer i s’han de fer bé”, abona. “S’ha de treballar fi”, insisteix per fer valdre el Primer d’Octubre. “Ara ja no tenim marge d’error”, argumenta.
En Joan no creu que sigui correcte “simplificar” el moviment del Primer d’Octubre en el concepte Procés. “El Primer d’Octubre no és un procés d’un dia, ni de dos, com la Segona República tampoc ho va ser, va durar uns quants dies més, per dir-ho així. Quan han trigat les altres independències?”, es qüestiona. “No podem perdre l’esperança. Si la perdem, els haurà sortit molt barata, la nostra esperança”, confirma. “Qui s’hi podria dedicar més, que s’hi dediqui més; i, evidentment, qui des de davant d’un partit polític pugui fer més, que hi faci més”, conclou.
