La Universitat Catalana d’Estiu (UCE) que, des de fa 57 anys, se celebra cada mes d’agost a Prada, al Conflent, és, sobretot, un temple caòtic de converses. Professors, polítics, activistes, alumnes, escriptors, matemàtics, músics o simplement curiosos universals es passegen pel tendal i el bar del Liceu Charles Renouvier i expliquen obertament les seves propostes. Una de les estrelles de la setmana ha estat la presentació del centenari dels Fets de Prats de Molló, l’aixecament armat que, liderat per Francesc Macià, havia d’alliberar Catalunya i que va ser avortat pels serveis secrets francesos. Una derrota, de la qual el 2026 farà cent anys, que es va convertir en una victòria pel ressò internacional del judici, que va situar la causa catalana en el focus mediàtic. El conseller de Cultura a l’exili, Lluís Puig, conversa amb el Món sobre aquest centenari, amb la seva habitual franquesa i bon humor. Un detall: el president Illa va fer retirar del seu despatx el bust de Macià fa un any i encara no ha informat d’on para.
El 2026 se celebraran els cent anys dels fets de Prats a Molló. Una història que sembla acomplexada…
No sé si complexada, però poc explicada. Sí. Tot i és al temari dels alumnes de secundària, i per tant a les escoles teòricament s’explica, suposo que deu anar en funció de la motivació del docent, diguem-ne. Jo hi he reflexionat una miqueta, personalment, eh!
I la conclusió?
Com que tenim poques victòries ens agrada parlar del 14 d’abril del 1931. I, per tant, això és l’anterior… No era Esquerra Republicana! Era només Estat català. Un Estat Català, que per a uns va acabar allà i, per a altres, ha tingut continuïtat. Per tant, sempre és polèmic… Per l’altra banda, va ser un aixecament armat. I això també ens fa una mica de psoriasi a la pell…
Però és que estem parlant dels anys 20! Sinn Fein, Irlanda, vull dir… moltes coses.
I un context en què enviaven el jovent de Catalunya cap al Marroc a morir, a la guerra. Sortíem de la Primera Guerra Mundial. Per tant, era lògic el pensament de Macià. De fet, Macià, ja ho havia provat tot per canviar la relació amb Espanya a les Corts de Madrid. A més, era un militar de carrera. Quan veu que políticament no hi ha res a fer i marxa a l’exili, creu que o fa un aixecament armat o no canviaran les coses. Per tant, m’agraden els diferents elements que fan que s’hagi discutit o explicat poc, aquesta història. I no és només el centenari! Tot té una causa-efecte del 25 i el complot del Garraf.
Una altra escena històrica que sembla que es vulgui esborrar.
Una colla d’independentistes que, sense parlar-ho ni consensuar-ho amb ningú, volien atemptar contra el tren que portava el rei i el govern.
Però Macià ja pensava com un militar.
Macià fa un viatge a Rússia, també, el 1925. Torna amb la confiança que els han dit que els ajudaran, amb diners i armament. Al cap de 4 dies, qui els havia promès ajuda i suport el liquiden políticament, i ja no volen saber res més dels catalans. Però Macià, amb el desfici per aconseguir diners, rep finançament de Sud-amèrica, Mèxic, Cuba… Al final, el centenari que intentem commemorar és la detenció del 4 de novembre que atura l’aixecament armat.
En definitiva, és una detenció que posa per primera vegada la causa catalana a les pàgines de la premsa internacional.
Sí. Cal tenir present que, després de la detenció, entre molts s’escampa un sentiment de derrota. És Macià qui demana calma, capgirar la situació, i proposa fer ús de la detenció. El gener de 1927, el judici de París esdevé portada de tota la premsa internacional. Tots els fotoperiodistes que hi havia a París servien fotos a tots els diaris d’Europa i d’Amèrica, perquè era notícia de primera pàgina cada dia. Per tant, segurament sense la detenció i el judici el mite Macià no s’hauria fet, o no tant per guanyar de forma tan aclaparadora el 1931. A més, caldrà tenir present que el 1928 arriba la Constitució de la República Catalana Provisional a l’Havana. Per tant, tot és un procéx en què la detenció del 26 és una petita història, si volem, però significativa. És a dir, que hi dona un potencial brutal.
Poc explicat, però?
Com que això està poc explicat, uns quants vam dir ‘posem-nos-hi i convertim en un centre de memòria històrica la casa de Prats de Molló, Vil·la Denise’. Un lloc on explicar bé els Fets de Prats de Molló, amb objectes, amb fotos, amb vídeos, amb tot. Que puguem explicar aquesta part de la història, que puguin venir els turistes que ja hi passen ara però que s’hi puguin entretenir una bona estona, i escoles i grups de joves, el que sigui. Deixar clar que el mite Macià neix a partir d’aquí.
Estaríeu d’acord que Macià potser és un mite romàntic?
Home, romàntic, no…
Vull dir, per la seva història i mite, i més després d’aquesta detenció…
L’operació estava dissenyadíssima. Militarment, l’armament, la logística, la sanitat, l’economia… Estava tot molt ben planificat.
I la col·laboració amb la CNT, curiosíssima.
Més aviat en diria entesa. S’arriba a entendre amb la CNT, i amb els comunistes, i amb altres grups de tota mena, que volien alliberar Catalunya. Tenia aquesta capacitat de fer pinya, definitivament. Per això, es pot dir que segur que tenia un magnetisme, un carisma i un discurs prou eloqüent per arrossegar masses.
Com definiríeu la vil·la Denise, dins de la història de l’independentisme?
Jo el definiria com un lloc, un punt geogràfic que necessita d’altres espais, però que, precisament, alimenta molt aquest mite de Macià. Vilanova i la Geltrú, les Borges Blanques, Alcarràs, Prats de Molló és un eix a l’oest del Principat, al centre-oest del Principat, que marca clarament els moments de tota la vida.
I Macià?
Segurament va ser el polític més important del segle XX de Catalunya. Hi ha Prat de la Riba, amb la Mancomunitat i altres, molts, polítics importants que han fet molt. Però, per la seva implicació i ganes de canviar les coses, jo crec que segurament Macià és el polític més important de la història de Catalunya. Perquè tenia una concepció d’estat. I de Països Catalans, també. D’estat, no només de Catalunya, sinó també de Països Catalans. La prova és que té ajuda de gent d’altres llocs d’Espanya, i del País Valencià, de les Balears… Era un estadista. Havia de ser un estadista amb un discurs.
