La negociació per a una eventual investidura de Pedro Sánchez comença a posar-se negre sobre blanc. Els esborranys d’una virtual llei d’amnistia per als afectats per processos judicials relacionats amb el Procés ja comencen a circular sota l’atenta mirada de juristes proposats per Junts, el PSOE i Sumar. De fet, dijous passat es va celebrar un conclave al més alt nivell amb advocats i juristes que porten casos que es podrien subsumir en una llei de despenalització, desjudicialització o reconciliació. Però hi ha un element que ha esdevingut clau: el concepte Grup Objectivament Identificable (GOI), que va definir el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) en la sentència de les qüestions prejudicials presentades arran del cas del conseller Lluís Puig. Que una llei orgànica estatal reconegués els independentistes processats com a GOI podria generar uns efectes que anessin més enllà de l’aministia, perquè obriria camí per passar a la carpeta de l’autodeterminació un cop identificat oficialment el subjecte polític que la reclama.
El GOI és un concepte que quan el va posar sobre la taula el TJUE no esperaven ni els advocats defensors del Procés ni el mateix jutge d’instrucció del Tribunal Suprem, Pablo Llarena, però que pot ser providencial. Tant és així que en els esborranys dels textos d’una futura llei d’amnistia –sigui com sigui que se l’acabi batejant oficialment– es recull aquest concepte en el preàmbul, i es fa constar com un producte jurídic de la jurisprudència europea, integrada a la normativa espanyola, que justifica els “subjectes” que es poden acollir a una mesura “d’amnistia correctiva” o “d’amnistia restaurativa” com la que es proposa.
Però aquest concepte no està sol en el preàmbul que ha de ser la justificació d’aquesta llei, ja que els relators hi han incorporat sentències del Tribunal Constitucional en relació al condepte d’amnistia que avalarien una norma d’aquesta tipologia.
Una doble intenció: passarel·la de l’amnistia a l’autodeterminació
El fet que s’inclogui al preàmbul d’una virtual llei d’aquesta importància el concepte de GOI té una doble intenció. Per una banda, la identificació d’un col·lectiu polític equiparable al de minoria nacional, però més adient a l’actual situació catalana, susceptible d’una revisió de les seves causes judicials. Per altra banda, l’ús del concepte GOI constituiria una passarel·la cap a la segona carpeta de la negociació, el reconeixement del dret a l’autodeterminació. Al capdavall, el GOI seria, segons les fonts pròximes a la negociació consultades, “una derivada del principi de protecció de les minories nacionals”.
Una idea que implica el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític també identificable i amb característiques similars als de la minoria nacional, però lluny de reminiscències ètniques que costarien d’encaixar a l’Estat espanyol. El reconeixement en un text legal de l’existència d’un GOI desbrossaria el camí de l’amnistia i, a més, donaria joc a la negociació sobre el dret a l’autodeterminació de Catalunya. L’existència d’un GOI també permetria, amb més comoditat, la incorporació d’un relator, que podria ubicar-se amb més claredat entre les dues parts del conflicte polític.
Per cert, la figura del relator va suposar una agra polèmica mediàtica i política durant la negociació per constituir la taula de diàleg en l’época del Govern presidit per Quim Torra. De fet, Espanya es va barallar amb l’ONU pel concepte de minoria nacional pels catalans. Va ser quan Fernand de Varennes, el relator especial de minories de l’ONU, va visitar Espanya, el 2019, i va emetre un informe molt crític amb l’Estat sobre la situació de les minories catalana, basca i gallega, que el govern espanyol va menystenir i considerar “pòc rigorós”.
El TJUE marca el camí
El passat 31 de gener, el TJUE dictava una esperadíssima sentència. Una resolució que ha estat fonamental tant per a l’estratègia judicial de l’exili com per al camí dels processos judicials espanyols cap a la justícia europea. Era la sentència sobre les set qüestions prejudicials presentades pel jutge del Suprem Pablo Llarena arran de la negativa de la justícia europea a executar les seves euroordres contra el conseller Lluís Puig. Un procés al qual es van afegir les defenses de la resta d’exiliats, tant de la cupaire Anna Gabriel com de la republicana Marta Rovira, així com altres estats de la Unió Europea que tenien dubtes sobre la mateixa qüestió.
La resolució va sorprendre tant el poder judicial espanyol com els equips jurídics de l’exili perquè, tot i no donar la raó a cap de les dues parts, la sentència afavoria més del que imaginaven els líders independentistes. La prova és que Llarena encara no ha reactivat les euroordres. Però, sobretot, el punt fort de la resolució va ser l’aparició del concepte “grup objectivament identificable”, GOI. És a dir, la magistratura europea identificava els independentistes catalans com un grup determinat. Una definició que suposa que les persones processades membres d’aquest grup no tindrien processos judicials amb totes les garanties.
Els dubtes judicials en els casos amb independentistes catalans
En definitiva, el TJUE interpretava en la resolució que si bé Espanya no té cap falla sistèmica en el sistema judicial, quan jutja independentistes catalans el sistema podria fallar. El TJUE no es basava només en simples sospites o en les denúncies persistents de l’independentisme, sinó que s’agafava a l’Informe del Grup de Treball del Comitè de Detencions Arbitràries de l’ONU que posava en dubte la presó provisional dels líders independentistes que posteriorment serien condemnats. És més, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha unificat les demandes dels condemnats per Manuel Marchena en un mateix procediment, una prova evident que la justícia europea ja els identifica com un GOI.
D’aquesta manera, el TJUE adaptava a un llenguatge jurídic més digerible per als estats de la Unió el concepte de “minoria nacional” que reclamaven les defenses independentistes. De fet, el concepte de GOI s’ha utilitzat com argument en el recurs que ha presentat, davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), el sergent dels Mossos d’Esquadra Lluís Escolà, condemnat per prevaricació i malversació per haver fet, suposadament, d’escorta del president a l’exili Carles Puigdemont mentre era càrrec de confiança del conseller d’Interior del moment, Miquel Buch.
A més de la justícia europea, el Tribunal Constitucional
Al preàmbul de la llei d’amnistia, però, no només hi constaria aquesta referència expressa al GOI. Els especialistes contemplen afegir i destacar diverses sentències del Tribunal Constitucional i tractats internacionals signats per Espanya que donarien cobertura al text legal. Cal destacar una resolució força recent del Tribunal Constitucional que porten els tècnics dels negociadors dins el maletí. És la STC 81/2022 de 27 de juny, que aplica el Conveni sobre el trasllat de persones condemnades aprovat també pel Consell d’Europa, de 21 de març de 1983. La sentència recorda que el conveni permet concedir “amnisties” seguint els processos legals de cada Estat. Aquest conveni no és l’únic que permet aplicacions de mesures de gràcia. De fet, Espanya ha signat un bon nombre de convenis internacionals que fan de paraigua d’una amnistia.
Per altra banda, el preàmbul tindria també present una tesi expressada per diversos experts en la matèria, segons els qual les dues lleis d’amnistia aprovades just abans de l’entrada en vigor Constitució, la del 1976 i la del 1977, avalarien aprovar-na una altra. En aquest punt, els juristes volen emfatitzar el valor de les sentències 147/1986 i 63/1983. Totes dues concloïen que l’amnistia és perfectament assumible dins la Constitució espanyola i que és una potestat no de l’administració sinó de les Corts Generals espanyoles, el poder legislatiu, que només té com a sostre els límits constitucionals. Totes dues resolucions admetien que la Constitució no prohibia les amnisties de manera implícita ni expressa i que, per tant, “s’havien d’entendre com un dret de gràcia”. Amb aquestes dues sentències –així com amb altres de posteriors, interpretatives de casos puntuals–, el marc de la llei que dibuixa un suposat preàmbul quedaria establert.
“Un cap de pont” per a l’autodeterminació
L’ús del concepte GOI amb el suport de la doctrina del Tribunal Constitucional seria una palanca per al segon punt de la negociació de la investidura de Pedro Sánchez, el dret a l’autodeterminació. En aquest sentit, els experts que treballen amb els textos parlen “d’un cap de pont”, una expressió militar que indica que una força pren una petita posició en terreny enemic que ajuda a desembarcar la resta de les forces. El fet que una llei orgànica de les Corts espanyoles reconegui els independentistes processats com a GOI suposaria marcar el camí per “definir el subjecte d’una taula de negociació“.
En síntesi, alguns dels negociadors entenen que GOI és una aplicació pràctica del “principi de protecció de les minories nacionals” que recullen els Tractats de la Unió Europea. És a dir, identifica una part del conflicte que permetria la incorporació d’una de les mesures exigides per part de Carles Puigdemont, la del relator internacional. Una figura que, amb el reconeixement per part d’una llei estatal i de la jurisprudència europea del GOI, podria seure en una hipotètica taula de negociació amb l’Estat on viu aquest conjunt de ciutadans identificats de manera clara per la seva ideologia o objectius polítics.
