L’independentisme viu hores baixes després de perdre la majoria al Parlament de Catalunya i, en conseqüència, el Govern de la Generalitat en les passades eleccions. Però, tot i que els socialistes treuen pit perquè consideren que han desactivat el moviment pel que fa a l’àmbit institucional, amb pactes amb Junts per Catalunya i Esquerra Republicana a l’Estat i amb els republicans a Catalunya, segueixen sorgint propostes com Dempeus per la Independència –que es presenta oficialment en un acte dijous que ve– i el projecte de l’exconseller Joan Carretero per fer un “Parlament lliure” –que prepara la seva presentació per a la segona setmana de juny– i moviments polítics com Alhora i Foc Nou, el corrent intern d’ERC que va guanyar les eleccions internes a la Federació de Barcelona, que mantenen viva la flama sobiranista al marge de les vies institucionalitzades, fora dels parlaments. Experts consultats per El Món i persones vinculades a aquests moviments coincideixen que aquests brots verds en el món independentista evidencien que el moviment està viu i que busca alternatives per rellançar i sacsejar el moviment.
“L’independentisme està en hores baixes, però no ha desaparegut”, subratlla el professor de ciència política de la UB Jesús Palomar, i afirma que “aquests moviments posen sobre la taula que l’independentisme no és mort, i no ha desaparegut”. El politòleg assenyala que “l’independentisme no és una política pública, i desapareixerà el dia que o bé s’aconsegueixi la independència o bé sigui un moviment més marginal que després de la Transició, que era molt petit però molt actiu i, posteriorment, va anar creixent amb els anys”. “L’independentisme estarà despert o adormit, actiu o inactiu, però és un error pensar que ha desaparegut”, insisteix.
Josep Costa, jurista, secretari nacional de l’ANC, exvicepresident primer del Parlament i col·laborador d’El Món, apunta que els moviments que hi ha “són una expressió previsible, normal i positiva que es mou alguna cosa i que hi ha gent que no es conforma amb l’statu quo“. “Institucionalment, l’independentisme està domesticat, perquè d’una manera o altra són ostatges del PSOE a Madrid i aquí estan a l’oposició”, exposa per argumentar que és normal que apareguin aquestes propostes. “Tot el que sigui demostrar que el moviment és viu i que té alternatives a l’atzucac actual està bé”, argumenta. Sense valorar les possibilitats d’èxit de les iniciatives actuals, està convençut que “en algun moment, alguna cosa tindrà èxit” i serà un revulsiu. “S’ha de reconèixer l’esforç i el risc que la gent hi posa de fer coses, encara el més probable és que la majoria de coses que s’intentin no funcionin, perquè no tothom pot tenir èxit”, avisa. I deixa clar que el moviment “té unes causes molt profundes i una crisi institucional no posa en dubte la seva força i potencial de futur”.
L’exconseller Alfred Bosch, un dels líders de Foc Nou i també col·laborador d’El Món, deixa clar que els fets de l’octubre del 2017 van representar “una frenada molt forta després d’una acceleració molt ràpida”, però creu que ara això queda molt lluny i han començat a “despuntar, de manera molt discreta i sense fer soroll, indicis que això s’està movent, que no està mort, i que la gent no deixa de desitjar d’un dia per l’altre la llibertat del seu poble”. “Van sortint coses, algunes més prometedores que altres, i sota l’aparença d’una derrota sense pal·liatius hi ha la llavor, les llavors, que germinaran d’aquí a un temps” i, en aquest sentit, esmenta propostes en l’àmbit de la llengua, la cultura, les xarxes socials i també als partits polítics. “Em recorda una mica al que va passar abans de l’eclosió del moviment amb les grans manifestacions i les consultes populars que va començar el 2009”, defensa, ell que va coordinar l’organització de la consulta de Barcelona. “L’independentisme viu un moment creatiu”, resumeix.
“Les fórmules de l’antic cicle polític han quedat esgotades i al mateix temps segueix havent-hi una necessitat de reorganitzar els fonaments ideològics i participatius de l’independentisme i desincentivar la possibilitat que marxin cap a l’alternativa xenòfoba d’Aliança”, afirma Júlia Ojeda, doctora en literatura catalana i membre del comitè polític d’Alhora. Així mateix, deixa clar que el “país hi és” i l’independentisme és el moviment en l’àmbit europeu que “més gent aglutina, encara que hàgim perdut una mica de pistonada”. Davant aquesta situació, Ojeda opina que “cal anar desbrossant el sotabosc perquè pugui florir, i estem en una fase en què el país no pot oblidar la seva memòria històrica per molt que es vulgui girar full” i aposta per “començar de zero”. “Calen espais que no estiguin viciats, on hi hagi hagut un procés de crítica i d’autocrítica amb els partits i els lideratges” per donar el tret de sortida a “una nova etapa i un nou embat independentista”. “Tota reorganització de zero, de base, és necessària i és un bon símptoma que segueixen passant coses”, sentencia.
El descontentament amb els partits amb representació institucional
D’altra banda, tots coincideixen a apuntar que tots aquests moviments sorgeixen a partir de la insatisfacció. Palomar assenyala que “hi ha un descontentament amb els partits polítics tradicionals i no hi ha una proximitat entre la ciutadania i els partits en l’àmbit nacional”. “ERC, Junts i la CUP és com si s’haguessin resignat a no complir l’objectiu del Primer d’Octubre o del moviment independentista”, diu, i assenyala que aquestes formacions han patit canvis interns i estan en un procés de reconstrucció i, a més, han de canviar la seva estratègia al Parlament perquè han perdut la majoria. El politòleg assenyala que les propostes que van sorgint poden ser l’alternativa a aquests partits de l’independentisme, però també apunta que tradicionalment aquestes formacions “només fan que debilitar” el moviment perquè hi ha una fuga de vots que no obté representativitat, i posa l’exemple d’Alhora en les passades eleccions. “La idea pot ser un element positiu perquè l’independentisme vol buscar alternatives”, però adverteix que s’ha d’anar amb “cura” perquè el que compta és el nombre d’escons.
Bosch lamenta que els partits amb representació institucional estan instal·lats en “l’anomenat diàleg”, però, segons ell, és un “un autèntic col·laboracionisme al govern espanyol”. Això, admet, “no és gaire excitant”, però, d’altra banda, ressalta que “això no vol dir que no hi hagi un gruix de gent majoritari, fins i tot a les bases dels partits polítics, que tenen ganes de canvi”. I, en el cas concret de la formació republicana, afirma que hi ha “voluntat de canvi, i la reviscolada existeix”. “A ERC crec que hi ha una majoria de militants que tenen clar que la nostra missió no és salvar el poder dels socialistes a Catalunya, a Barcelona o on sigui. La nostra missió no és fer de crossa dels socialistes, i això és molt present”, sentencia.
Costa, per la seva banda, assenyala que “quan hi ha un fracàs tan sonat com la pèrdua del govern per part de l’independentisme, i constituint-se una majoria espanyolista per primera vegada en la història, és una sacsejada que, de moment, té menys efectes dels esperats però des del punt de vista social és un terratrèmol”. “És lògic que en la mesura que els partits institucionals no canvien i no fan propòsit d’esmena, apareguin noves propostes per intentar cobrir l’espai que queda, perquè el desencant i la desafecció que s’ha creat fa que sigui un incentiu perquè sorgeixin coses noves”, afegeix. En aquest sentit, Júlia Ojeda demana tenir en compte que la Generalitat estarà “uns quants anys ocupada pels socialistes” i que els “partits processistes han claudicat, entenent que l’única forma d’estar una mica presents és fer de crossa dels socialistes”. Tot i això, confia que els independentistes se sabran “trobar en els espais comuns quan sigui l’hora, i la veritable llibertat política passa perquè cadascú faci feina allà on cregui que és més útil i no barallar-se amb el del costat”. “Hem de superar aquella mena de nostàlgia processista, una mica capturada per l’imaginari dels partits, perquè ja vam veure que no és el que necessitava el país”, manifesta.
Alfred Bosch, a més, carrega contra el socialisme espanyol i català, però especialment contra el PSC, i el qualifica de “partit conservador de Catalunya”. En aquest, sentit, destaca que la formació de Salvador Illa vol que “no hi hagi cap revolució, que les coses no canviïn en excés, que el model econòmic i social continuen sent el mateix i que ja els va bé ser espanyols”. “A ells els interessa que no passi res, i que aquestes llavors no germinin, però això no és el que està passant. Entenc que ells apostin per això, però no és l’aposta de moltíssima gent i m’atreviria a dir que és l’aposta de la majoria perquè no està satisfeta amb aquest país”.
La cursa de fons de l’independentisme
Els analistes i activistes consultats creuen que l’independentisme s’enfronta a una cursa de fons per assolir el seu objectiu, i que ha d’estar preparat per a quan arribi el moment o s’accelerin els esdeveniments. Costa remarca que el moviment ha de treballar amb l’escenari que “això serà un ressorgiment a llarg termini, però també ha de preveure que qualsevol dia pot passar alguna cosa que acceleri el ressorgiment”. “Has d’estar preparat per als dos escenaris i treballar en aquest sentit”, avisa. Júlia Ojeda, per la seva bada, creu que serà “una cursa de fons que en qualsevol moment pot tornar a rebrotar amb força”, però destaca que la memòria acumulada en el cicle anterior “ens permet retallar anys per a la pròxima revifada”. Però deixa clar que “ara mateix estem en un moment que aquest horitzó es veu lluny perquè hi ha un seguit de reptes que tenen a veure amb canvis socioculturals i demogràfics del país”.
Per a Bosch, l’independentisme ha d’anar a buscar “un altre clic de psicologia col·lectiva”, com en el passat van poder ser les consultes, que, segons ell, “van trencar un impossible”. Considera molt probable que “la llavor que, al final, faci florir de nou l’independentisme no parteixi d’un partit polític” i assenyala que en el passat tampoc va ser així. Tot i això, assenyala que “és molt important que dins dels partits, que són eines indispensables, hi hagi la capacitat d’apuntar-se a un desencadenant psicològic d’aquests i assumir la seva part de responsabilitat, que és importantíssima”. “Si no hi ha partits polítics que hi treballen, vas venut”, conclou.
Palomar assenyala que “és una cursa de fons perquè ni tan sols ha assolit l’objectiu en els moments que ha tingut més suport, i més possibilitats de sortir-se’n”, i exposa que cal tenir en compte que l’independentisme “té en contra un estat amb totes les seves magnituds i que va demostrar que és capaç d’empresonar líders polítics i activistes i fer repressió policial, política i social”. Amb tot, opina que amb les noves propostes “ni comença ni acaba res”, i afegeix que és “una evolució i l’independentisme i el moviment ha de renéixer des de la societat civil, des de l’activisme individual”. “El que fa que el moviment estigui adormit o despert és que la gent surti al carrer i torni a penjar l’estelada al balcó”. “Els vots són una qüestió estructural, però el reflex es veu als carrers i als balcons, quan es pengen estelades o no i quan la gent surt o no surt”, sentencia. “Tinc la intuïció que això arribarà de forma inesperada i accelerada. És el que sol passar. De vegades, hi ha dies o hores en què passen anys i hi ha anys en què no passen ni les hores. Hi ha moments que la història corre més que nosaltres i l’hem d’empaitar, i això és molt emocionant, però després hi ha els llargs moments en què tot això es cuina, que sembla que no passi res”, resumeix Bosch.
