La històrica activista independentista Blanca Serra (Barcelona, 1943), es va convertir en la primera víctima a declarar per les tortures policials a Via Laietana. Va ser el passat 19 maig davant la Fiscalia de Memòria Democràtica i Drets Humans, amb el suport d’Òmnium Cultural i d’Irídia. Ella es va exiliar a la Catalunya Nord abans de la mort del Franco, però estava en el punt de mira de la policia espanyola i va patir quatre detencions després del seu retorn: el febrer del 1977, el juliol del 1980, el desembre del 1981 i el març del 1982, per dur una pancarta amb el lema “Independència”. Totes quatre, després de la mort del dictador. En aquesta entrevista amb El Món, Serra detalla què la va empènyer a marxar a l’exili i els riscos que va assumir amb el seu retorn i, sense parlar de cap cas concret, també relata alguns maltractaments i tortures que va patir durant les detencions. Així mateix, explica per què ha decidit ara judicialitzar els fets després de molts anys sense voler parlar-ne, fins al punt que evitava passar per davant de la comissaria de Via Laietana, i quins són els objectius de la denúncia. En una conversa a casa seva, a Barcelona, admet que li costa parlar-ne dels abusos policials, però vol que les generacions més joves recordin què va passar en aquell edifici de Via Laietana, un lloc que, a parer seu, hauria de convertir-se en un espai memorial sense presència de la policia. També parla de la seva visió sobre el moviment independentista actual i afirma que “el Primer d’Octubre no ha acabat”.
Què la va empènyer a marxar l’any 1975 de Barcelona a l’exili, a la Catalunya Nord, durant el franquisme?
Bé, perquè suposo que en teníem fitxada ja en aquell moment, perquè jo havia assistit a la fundació de l’Assemblea de Catalunya, havia estat en el 113, que no era el 113, devia ser el 114, és a dir, ja sabien més o menys de què anava. En aquell moment m’havien tret de la llista de gent que podia treballar als instituts i llavors vaig trobar feina a l’escola de Sant Felip Neri. Havia començat a treballar en aquesta escola i va venir un amic a dir-me que m’havien vingut a buscar a casa i que no podia continuar a Catalunya. I llavors em van preparar per anar a la Catalunya Nord, perquè els independentistes no anem a París, ni a Londres, ni a Itàlia, sinó que ens quedem al nostre país. Allà hi havia la comunitat de Cuixà, que era molt acollidora en aquell moment.
Per esquivar les urpes de brigada político-social franquista.
Perquè la idea que tenim els independentistes, i en general suposo que la gent de la lluita antifeixista, és que ens hem de protegir i l’última cosa que hem de fer és que ens agafin. I, per tant, si podem marxar a un lloc de protecció, doncs molt millor. I això és el que vam preparar. Ja teníem amics i coneguts a la Catalunya Nord. Vam anar a peu a través de Sant Daniel i vam travessar la frontera. Franco encara no havia mort.
Quant temps hi va estar a l’exili?
Al cap de poques setmanes va morir el Franco, però encara vam esperar un temps per tornar. Vaig ser-hi potser un any i mig, com a màxim. No em vaig alegrar de la mort del Franco perquè, com a independentista, pensava que la cosa continuaria. Vaig tornar amb la idea que en aquell moment, començava, evidentment, una lluita important. El problema és que els altres també tenien aquesta idea. Abans de celebrar les primeres eleccions democràtiques –15 de juny de 1977–, suposo que van repassar a veure com estava la gent, què feia. I em van involucrar, a mi i la meva germana.
Vostè va tornar sent conscient que hi havia un risc de ser detinguda?
Sí, però pensava que la cosa milloraria, i no va ser així.
A partir del seu retorn, vostè pateix quatre detencions. La primera l’any 1977.
Ens van venir a buscar a mi i a la meva germana. Se’ns van endur a totes dues. I aquí tinc un buit de memòria, perquè jo crec que vam anar primer unes hores a la Via Laietana i després ens van portar a un altre lloc on hi havia calabossos, però no recordo si era al carrer Mallorca o a un altre lloc. Era un moment polític molt important, i hi havia policies molt en contra de gent com nosaltres i altres que esperaven a veure què passava després de les eleccions. Això va passar un parell de mesos abans. I, de tota manera, ja comences a veure que hi ha maltractaments. Hi ha dos tipus de maltractament. El maltractament per ser una noia en un moment en què tot eren homes. Anar al lavabo, per exemple, era un drama, perquè et tenien amb la porta oberta i hi havia el policia allà vigilant-te, i era igual que tinguessis la regla. En aquest sentit, jo crec que això és un element de tortura important. I també hi havia policies que pensaven que potser tu tindries un paper important després de les eleccions, i anaven a totes.
La primera detenció, quan van entrar aquí, per què la van detenir?
Associació il·legal i propaganda il·legal. Era una cosa estrictament lligada a l’antifranquisme.
I van fer algun escorcoll?
Van entrar aquí [a casa seva]. El menjador ja estava així, com ara. Es van horroritzar de veure tants llibres. Van buidar unes quantes coses. Van anar a una habitació que té unes golfes molt grans i van buidar-ho tot. Van malmetre fins i tot les connexions elèctriques que hi havia a les golfes, però després van deixar-ho córrer. Crec que no havien vist mai un lloc amb tants llibres.
Ni una tesi doctoral.
Sí. La meva germana estava fent la tesi doctoral sobre els pagesos de l’any del segle XVII. Tenia una llista de pagesos. S’ho van endur tot, i la meva germana, amb les mans al cap, va dir que allò no era una llista d’activistes.
Van confondre una llista de pagesos amb una llista d’activistes?
Sí, però després ho va recuperar, això sí.
I les altres tres detencions es produeixen l’any 1980, 1981 i 1982.
En aquesta segona, Montserrat Roig, que era amiga de l’època de les enciclopèdies, ens va portar un pastís, que no vam veure, però amb una nota que deia: “No us preocupeu, que això són les escorrialles. I el policia va preguntar-me què volia dir escorrialles. I vaig explicar-li que és una cosa que està malmesa, que ja no serveix. De fet, es referia al franquisme.
Les detencions que vostè va patir van ser detencions per antifranquista, per independentista, o per ambdues coses?
La primera sí que és per antifranquista. La resta totes són per independentista. I per relacions amb el moviment d’alliberament basc.
De fet, l’última detenció que vostè pateix és per exhibir una pancarta amb el lema “independència”.
Sí. Hi havia hagut el cop d’estat de Tejero i nosaltres érem partidàries que es respongués amb alguna fórmula de boicot o un element de tipus polític que fes fracassar allò. L’únic que vam aconseguir és que es fes una manifestació molt important, i nosaltres portàvem una pancarta que posava “independència”. I, al cap d’uns dies, ens van venir a buscar amb l’acusació d’“ultraje a la Unidad de la Nación Española”.
I per aquest cas va estar dos mesos a la presó.
Sí. L’August Gil Matamala, que era el nostre advocat, es pensava que no passaria res i es va quedar molt parat que decretessin presó. I aleshores vam entrar a la presó de dones, que era la Trinitat. Vam ser quatre dones i dos homes que portàvem la pancarta. Els homes els van portar a la Model.
I tots sis van acabar la presó?
Sí. I allà ens tenien aïllades. Ens van posar a les cel·les que eren d’entrada, que teòricament només hi pots estar un màxim de 42 hores, però nosaltres hi vam estar sempre. Hi havia dues noies basques, que després les van traslladar a Carabanchel, i nosaltres quatre.
Sense parlar de cap cas concret, com era el maltractament?
Bé, primera hi havia la condició de ser dona, i de sentir-te molt pressionada, vigilada i insultada pel sol fet de ser dona. Després, utilitzaven material com el llistí telefònic, sobretot els de Barcelona i els de Madrid, que són molt gruixuts. Realment et feien molt mal perquè et picaven per darrere, sense adonar-te’n. Però la vegada que jo diria que va ser un maltractament més fort, va ser la primera vegada que ens van aplicar les lleis antiterroristes, amb aïllament de nou dies com a màxim, però sense dret ni a metge, ni advocat, ni a res més, i trasllat a Madrid.
Això va ser la detenció del 1980.
Aquesta i la del 1981. I la primera va ser, jo diria, la més dura de totes. Perquè ens relacionaven amb el moviment d’alliberament basc, però s’equivocaven. Em van preguntar què feia davant de la catedral de Baiona, però em vaig quedar molt tranquil·la perquè anaven desencaminats perquè jo no havia estat mai a Baiona. Però bé, ells sí que pensaven que jo havia estat a Baiona. Per tant, això va ser molt, molt dur. Clarament, vaig pensar ‘aquí m’hi puc quedar’. En aquesta primera vegada que vam anar a Madrid.
I per què ha decidit ara, després de tants anys, denunciar els fets?
Durant molts anys vaig decidir esborrar-ho del mapa, diguem-ne. No en parlava amb ningú. Vaig fer molts esforços per oblidar-me’n i per no passar per davant de Via Laietana. Però arriba un moment en què es munta Via Laietana 43. Jo era partidària d’enderrocar l’edifici, però després veig que és important el tema de comunicar, de fer-ho saber a la gent més jove. Vaig dedicar tants esforços a oblidar-me’n com tants esforços després he fet per recordar-ho i per explicar-ho. Perquè, de fet, jo no en parlava d’aquest tema.
Què és el que li fer va canviar de xip després de tants anys?
Veure que el jovent no en sabia res i que valia la pena explicar què havia passat durant el franquisme. És una qüestió de memòria i una qüestió d’enllaç amb la gent jove. Com que jo era professora de gent de 14, 15 i 16 anys, vaig pensar que era important que hi hagués un testimoni de gent que havia viscut aquesta situació.
La gent jove té memòria històrica?
No gaire, però pensar que el jovent és tot de dretes és un error, no és veritat. El que passa és que uns fan molt de soroll i els altres no. Però, en general, la gent és molt normal.
Quin és l’objectiu de la seva denúncia?
L’objectiu de la denúncia és veure què fa la Fiscalia de Drets Humans. Això, d’una banda. D’una altra banda, ajudar a recordar i explicar el que ha passat i, sobretot, que s’obrin els arxius policials. No els judicials, perquè a mi no m’han fet cap judici, sinó els de la policia. I això dubto molt que funcioni, però, en principi, la fiscal ha d’intentar que s’obrin. El tercer objectiu és explicar que realment les dones rebien uns tractes especials, i que hi ha una manera d’actuar amb les dones que no es produeix amb els homes. I el tema és que la policia només eren homes en aquell moment. Vull dir que el torturador era un home. I el quart objectiu és que Via Laietana es transformi en un lloc de memòria.
Un lloc de memòria amb presència policial o sense?
No, cap presència policial. A més, és que ara això ja és una qüestió de veure qui pot més, perquè l’autèntica policia avui dia és a la seu de la Verneda. Via Laietana és una cosa molt simbòlica. Però simbòlica per la via de fer-t’ho menjar. Jo espero veure’ls marxar, però, com que la situació política és tan inestable en aquests moments, no sé què pot passar.
Convertir Via Laietana en un espai de memòria ajudaria a no oblidar?
Exacte. I a portar-hi la gent. Una mica com va passar els primers temps del Born, que hi anava molta gent a conèixer el 1714. Doncs aquí caldria explicar com funciona una dictadura, com la Gestapo va fer un grup que alliçonava els d’aquí, o sigui que hi ha una relació amb el feixisme molt clara. I veure que tot el tema policial ha de canviar molt.
Ha canviat la policia?
Jo suposo que sí. No ho sé, però, en general, els que piquen no són massa bona gent. Hi ha de tot, suposo.
Parlava abans d’un tracte diferent entre dones i homes. Quines diferències hi havia?
Era molt clar. D’insults per ser dona, de fixar-te en el teu cos, de fer-te despullar, de vigilar-te als lavabos… Era un tracte totalment vexatori. Després de pensar-hi molt, considero que és una forma de tortura molt clara.
I, personalment, com viu haver de recordar aquells episodis?
No em fa gaire gràcia. Trobo que és molt morbós. Hi ha gent que està fent un llibre relacionat amb la tortura i em van enviar uns dibuixos que volen argumentar. [S’aixeca un moment de la taula per agafar els dibuixos]. Jo no sabia que existia aquesta tortura [ho diu mentre mostra una imatge d’una persona que està de genolls amb el cap entre les cames del policia]. Hi ha el policia aquí, amb les cames obertes, et fan agenollar i t’agafen els braços. I sobretot després et piquen les plantes dels peus, que és una cosa molt, molt dolorosa. Això és molt humiliant. És ganes de fer-te mal.
Durant aquest temps ha hagut de sentir comentaris que estava exagerant pel fet de parlar de tortures?
No. No ho sé. Jo vaig intentar oblidar-ho i continuar perquè l’independentisme no té una… Si vols la independència, fins que no la tinguem, no saps com anirà la cosa. Però estan obsessionats amb aquest tema. A Madrid, sobretot. Els policies em feien repetir ‘soc espanyola, Catalunya és Espanya’… Quin sentit tenia anar dient això si tu no t’ho creus? És una ràbia que tenien que no és fàcil de canviar.
Vostè, de fet, encara es manifesta davant de Via Laietana. Què sent quan es planta allà davant?
Bé, m’ha costat molt tornar-hi, perquè no hi passava mai per davant. I ara, bé, es fa una concentració i es llegeix una llista de gent torturadora, però sempre hi ha una barrera allà davant. No sé què deuen pensar aquella gent [en referència als policies]. És una lluita que depèn molt del govern en aquest moment. I en aquest cas, Fernando Grande-Marlaska no vol i els sindicats policials més fatxes són molt forts. És una lluita. En qualsevol moment pot canviar, evidentment. Però és una sorpresa això de la fiscalia. Per primer cop agafen una gent, com el meu cas, que està fora de l’amnistia del 77. I això és l’important
Ha fet esment de l’independentisme. Com veu el moviment actualment?
El Primer d’Octubre no s’ha acabat, evidentment, però la gent està molt dolguda de com va funcionar tot. No estàvem preparats, ni teníem idea de la força que té l’enemic, per entendre’ns. Però això no s’ha acabat, ja ha passat en molts altres llocs. La revolució soviètica va viure un episodi l’any 1905, i al cap d’uns anys va rebrotar amb més força. Això pot passar tranquil·lament. L’estat espanyol figura que és molt fort i no ho és, segur que no. Es maten entre ells, que és el que hauria de passar, i els independentistes hauríem d’anar marxant. Hauríem de dir, mira, aquí us quedeu.
Però el 2017 es va perdre una oportunitat?
Sí, es va perdre una oportunitat, però encara no hem aclarit a fons què és el que no va funcionar. No estàvem preparats, no teníem la idea que nosaltres teníem tanta força, que els altres també en tenien i els estats europeus van passar bastant. Hauríem de buscar aliats, i el Consell de la República té sentit. Té sentit perquè l’Estat espanyol té representació exterior i el govern de l’illa ha anat canviant, a poc a poc, els delegats que tenia la Generalitat. Si el Consell de la República té els seus propis delegats, com a mínim, confrontem diferents relats. I això és el que en aquest moment està organitzant-se.
I els partits independentistes?
Els partits independentistes han cremat una generació, i ara s’han de renovar. No penso que calgui fer un foc nou total, perquè necessitem també l’experiència. Pot ser un relleu generacional d’edats o pot ser un relleu de tipus de gent. Hi ha molta gent independentista que no està organitzada, però existeix.
Però molts independentistes han deixat de votar.
El ministeri de la por ha funcionat perfectament, això segur. Ja ho deia George Orwell, que hi hauria un ministeri de la por. Crec que hi haurà alguna situació que provocarà el trencament de la idea aquesta del consens. No crec que funcioni. En aquests moments s’estan matant a Madrid i l’independentisme ha d’estar preparat per aprofitar el moment. I nosaltres no som els únics, hi ha molts pobles europeus que preferirien un altre tipus de relació entre ells, de més confederació.
Amb la Catalunya actual això ho veu a prop o ho veu lluny?
Veig que en poc temps pot cristal·litzar una situació diferent de l’actual. En aquests moments és molt inestable, comparable amb el moment entre la dictadura de Primo de Rivera i la dictadura del Franco. I entremig hi ha una república, que té molts problemes.
Aquest entremig seria el 2017?
Aquest entremig va començar el 2017 fins ara, perquè no s’ha acabat. I, aleshores, el problema és que mentrestant necessitem incorporar tota la gent nova que ha vingut, que és moltíssima. Alguns són molt pro espanyols, però d’altres són indiferents i dependrà del que els oferim nosaltres perquè formin part d’aquest nou país.
I per acollir tota aquesta gent, la llengua és una part molt important?
Sí, és un element important. Com a mínim que no la vegin com una cosa contrària a ells, sinó que ho vegin com una cosa a la qual s’hi poden afegir perquè com més llengües sàpigues millor, clar. I el català és una llengua mil·lenària. Però per atreure’ls necessitem, evidentment, una quantitat de poder més gran de la que té l’autonomia.
Amb el Pacte Nacional per la Llengua es pot atreure tota aquesta gent?
En part, però el problema és que les lleis que hi ha actualment favorables a la llengua, com la del comerç, per exemple, no s’apliquen. Ni s’apliquen, ni hi ha sancions. El català no ha de ser simpàtic, ha de ser necessari i fer veure que si l’aprens tindràs més possibilitats de trobar una feina, de pujar de categoria, etc. Però costa molt crear consciència lingüística, i, en aquest moment, ni els mateixos catalans la tenim. De moment, no ens hem rendit, que ja és molt.
