Anna Simó: “El recorregut del 2017 va ser per a una vegada i prou”

Aquesta setmana ha fet cinc anys que Anna Simó (Els Alamús, Segrià, 1968) va participar, com a secretària primera de la Mesa del Parlament, en la votació per declarar la independència de Catalunya de resultes de l’1-O. Mentre cridava pel nom els diputats perquè s’acostessin a dipositar la papereta a l’urna, estava convençuda que s’havia de donar curs al mandat del referèndum i que la DUI tiraria endavant. Ara, està condemnada pel TSJC a 20 mesos d’inhabilitació i espera la sentència definitiva del Suprem. Ha deixat la primera línia política i treballa al Consorci de Normalització Lingüística, però escriu articles sobre política a El Món, va a tertúlies i torna ser la presidenta d’ERC a l’Hospitalet de Llobregat, on viu des de fa dècades. Afirma que no tirarà la tovallola de l’independentisme, però alhora té claríssim que el camí a seguir per al pròxim intent ha de ser completament diferent del que es va recórrer el 2017. I aposta per forçar el govern espanyol a un referèndum acordat.

Fa dos anys de la seva condemna del TSJC per haver estat en la Mesa del Parlament que va permetre tramitar la llei del referèndum i la de transitorietat i que va permetre votar la declaració d’independència.

I encara no és en ferm!

No tenen cap pista sobre quan sortirà la sentència del Suprem en resposta al seu recurs?

No. Vaig estar com un any presentant sol·licituds de recusació dels ponents que nomenava el tribunal, perquè eren o del PP o de Vox. Però vam deixar de recusar, perquè tots són iguals i amb aquests recursos estava perjudicant companys de condemna que volen continuar fent carrera política i necessiten complir els 20 mesos d’inhabilitació. Per a les municipals de l’any que ve ja no hi seran a temps, per exemple. 

Tal com ho diu, vostè no vol tornar a la carrera política?

No. Estic molt a gust al Consorci de Normalització Lingüística, és gairebé és la feina de la meva vida.

Però fa vida de partit.

No en feia. Però m’han demanat assumir la presidència d’ERC a l’Hospitalet de Llobregat, per al nou cicle electoral. Els vaig advertir que no podria agafar-m’ho com la primera vegada que vaig tenir aquest càrrec, a finals dels 90. Tinc família i altres obligacions. He dit que sí perquè han acceptat que no seré omnipresent i perquè hi ha un nou cap de llista, molt diferent, que ve del PSC, i crec que venen mesos interessants.

De fet, l’Hospitalet és un dels grans objectius d’ERC des de fa anys. Vostè mateixa hi va ser regidora.

Vaig ser la primera regidora d’ERC a l’Hospitalet des de l’època de la Guerra Civil, i era l’única. Va ser contra tot pronòstic. Ningú, ni jo mateixa, pensava que entraria. El meu cap em va demanar que no m’hi presentés perquè temia que deixés la feina. Jo li vaig dir que no patís, que no sortiria escollida. I pam! Però al cap de sis mesos em van demanar formar part del Govern de Pasqual Maragall [va ser consellera de Benestar i Família], o sigui que només vaig estar set o vuit mesos de regidora.

Quina percepció té, vivint i fent política amb ERC a l’Hospitalet, de la progressió o estancament de l’independentisme a l’àrea metropolitana?

Les municipals seran una bona manera de prendre el pols a l’àrea metropolitana en aquest sentit. De tota manera, jo no sé què passa en altres municipis, però a l’Hospitalet treballen des de dins d’ERC, al voltant d’ERC o fent xarxa amb ERC persones que no són independentistes. Persones d’esquerres, o que els agrada l’estil de fer política d’ERC, o que hi veuen una actitud que se’n diu republicana però se’n pot dir de moltes maneres. Una actitud molt clara respecte del que és el servei públic, contra la corrupció i de proximitat, en contraposició del cansament pels molts de govern del PSC. ERC és un partit independentista d’esquerres i hi ha persones que s’hi acosten malgrat que sigui independentista. I això et dona la capacitat d’anar més enllà del que seria el teu àmbit ideològic estricte.

I esperen que això es traslladi a les urnes després del cas d’irregularitats en investigació que afecta el govern de Núria Marín?

No tinc clar que aquest cas afecti gaire el PSC a l’Hospitalet. Crec que no li farà ni pessigolles.

I el cansament?

És un cansament de tants anys de govern. La ciutat va, però no hi ha aquella motivació d’un govern recent. Les inèrcies s’acaben imposant, siguis el PSC o siguis el partit que siguis. Per això crec que hi ha marge. Ara ERC a l’Hospitalet és segona força, a molta distància del PSC, que té majoria absoluta. Però ha passat d’una regidora el 2003 a cinc regidors el 2019. S’ha anat fent un creixement a poc a poc però continuat.

Creuen que poden fer que canviï de mans l’alcaldia?

És l’objectiu, i que ERC sigui al govern municipal amb altres forces. 

Es trobaran amb un context complicat de cara a les aliances. Si volen desbancar el PSC, només hi ha els comuns per a un possible pacte…

Ja es veurà. Junts pot tornar a obtenir representació, a veure si entra la CUP i a veure quin resultat fan els comuns, i ERC, esclar. El que crec és que entrarà Vox, a costa del PP, de Cs i, en part, del PSC. Però anem a governar. No dic tenir l’alcaldia, però sí governar. I tenim un candidat que era regidor de l’àrea de Cultura i Educació i d’un districte, fins que va ser apartat per denunciar les irregularitats que s’estan investigant. Aporta un coneixement valuosíssim de governança. És una aposta que fa créixer ERC de l’Hospitalet, en opcions de vot i en múscul de l’organització per tenir més coneixement per tirar endavant el govern de la ciutat.

La sentència que la va condemnar parlava de “desobediència prolongada”. Vostè tenia la sensació d’estar desobeint?

Des de la perspectiva del TC, sí. Perquè ens deien que havíem d’evitar que es tramités qualsevol iniciativa a favor de la independència, i no ho vam evitar. Vam deixar que es tramitessin si complien els requisits marcats pel reglament del Parlament. Sempre hem mantingut que el que vam fer va ser obeir el reglament del Parlament i els principis democràtics. Però, des del punt de vista del TC, clar que desobeíem. Ens enviaven requeriments i querelles i nosaltres anàvem fent el que crèiem que havíem de fer. Estàvem desobeint.

S’imaginava que acabaria en un judici penal?

Al principi, quan em van proposar estar a la Mesa, hi vaig rumiar i vaig pensar que en aquella legislatura passarien coses al Parlament i que passarien per la Mesa. Em vaig dir: “Si passa el que tu vols, no saps com acabaràs”. I ho vaig parlar a casa i ho vaig tirar endavant. El que no sabia era fins on arribaria tot plegat. Però el programa de Junts pel Sí ni tan sols preveia fer un referèndum. Deia que, si guanyava les eleccions del 27S, ja era un plebiscit per declarar la independència. I en canvi no va ser així, sortosament. Fer un referèndum va ser una gran cosa, s’hauria hagut de plantejar des del principi.

Aquella legislatura era un organisme viu i no sabia com podia acabar. A mesura que avançaven els mesos jo tenia cada dia més consciència que podia acabar a la presó. I, de fet, no ho he explicat mai, vaig fer poders notarials poques setmanes abans d’anar a declarar al Suprem, quan Llarena portava la nostra instrucció, abans que el cas es traslladés al TSJC. Els advocats ens deien que podíem acabar a la presó. Vaig anar al notari a donar poders al meu home i al meu germà per gestionar el meu compte corrent i el meu pis. Ho dic sense cap dramatisme. Només dic que intentàvem anar preparats.

Això ja va ser quan hi havia el 155. Però abans ja tenien al cap que podien anar a la presó i continuaven.

Perquè consideràvem que el que s’estava fent entrava dintre de la llei espanyola si es volia que hi entrés. És evident que no van voler i van recórrer a la via penal. Per això, una de les conclusions de tot allò és que s’ha d’intentar acordar amb l’Estat, amb mediació europea. Una altra cosa és que sigui fàcil o no. Però crec aquell recorregut va ser per a una vegada i prou. Esclar que això és el que jo entenc, i que pot entrar gent nova, forces noves, maneres noves de veure-ho. Però per a mi no hi ha cap altra opció que forçar un referèndum acordat, sense gent atonyinada ni policies requisant urnes, sense perill de privació de llibertat per al Govern i per als altres càrrecs públics.

Per tant, l’1-O va servir només com a aprenentatge?

Va servir per a moltes coses. I cadascú va treure les seves conclusions. Però ens equivocaríem si penséssim que tot allò es va fer bé i que ja està. L’1-O va ser una passada, però s’han de treure aprenentatges sobre el que s’ha de fer diferent. Quan tu vols assolir un objectiu i no l’assoleixes a la primera, has de reflexionar perquè la pròxima sigui reeixida.

Com es pot forçar aquest referèndum acordat?

Amb una barreja de mobilització continuada i un creixement constant de l’independentisme, que és molt complicat perquè ara hi ha decepció perquè no hem guanyat. Ara estem en un moment de discussió dels mètodes, de la puresa d’uns o altres, de “puto botifler”… No estem reforçant l’independentisme. Però si som capaços entre tots de fer que on no arriba l’un arribi l’altre i anar fent créixer el suport, és un dels criteris per assolir-ho. L’altre és intentar tenir un interlocutor d’Estat que sigui mínimament normal, dins del que són els partits espanyols, que no t’apliqui el 155 a la primera i que no t’instal·li el Pegasus al mòbil, ni creï un equip d’intel·ligència que vagi més enllà del s’entén que un equip d’intel·ligència d’un Estat ha de fer. I continuar treballant el flanc internacional. Però ara, honestament, ningú sap quin és el camí més ràpid i més efectiu per assolir la independència. Ni els que diuen que això és un pim-pam, ni els que diuen que som uns botiflers, ningú…

ERC tampoc, doncs?

ERC opta per un camí que no agrada a una part de l’independentisme, que és el d’intentar establir pactes, intentem avançar amb l’amnistia, tancar bé tota la repressió que hi ha ara, per eliminar-la…

Ho veu possible amb els indicis que ha donat fins ara el govern del PSOE? L’espionatge amb Pegasus ja és de la seva etapa…

L’Estat espanyol s’hi posarà bé? No, esclar que no. Li estàs demanant a un Estat que s’hi posi bé perquè una part importantíssima del seu PIB marxi, a més dels temes culturals i de la idea d’un sol Estat… Però jo si hi veig alguna oportunitat és només anar creixent. ERC ha explicat com ho veu, i pot ser que no agradi. Pot ser que el que ERC planteja acabi tombat per les urnes i que donin la força a un altre partit independentista. O pot passar que l’independentisme s’afebleixi tant que tinguem un Govern de PSC i Cs a Catalunya. En tot cas, la independència no serà immediata ni de conya. Cal tot un procés de tancar la repressió i d’enfortir els partits. Si les organitzacions no són fortes, no poden garantir a la gent capacitat per resistir mentre s’està fent la independència. Qualsevol altra cosa relacionada amb l’antipolítica és fal·laç.

Però què passa quan la feina dels partits per enfortir-se acaba en una lluita que provoca situacions com la d’ara? El 2017 hi havia Junts pel Sí, després hi ha hagut dos governs de coalició i ara una ruptura total.

Total, de moment. Sí, el futur és complicat. Però és la vida política. Els partits periòdicament han de passar per unes eleccions, i això fa que hi hagi diversos nivells de treball. D’una banda hi ha la possible col·laboració governamental i la parlamentària. De l’altra banda, ets adversari electoral. Conjuminar tot això no és fàcil. Jo no dramatitzaria. Jo vaig escriure un article a El Món a favor de la democràcia interna als partits. Jo volia que Junts marxés del Govern? En absolut! Jo estava desolada aquell divendres. Crec que és tancar-se tantes portes de futur en un moment tan complicat per al país…

També va plantejar que probablement s’han disparat un tret al peu…

Bé, deia que caldrà veure si se l’ha disparat Aragonès i ERC o se l’ha disparat Junts.

Aragonès hauria pogut fer alguna cosa més del que va fer per evitar la ruptura?

No ho sé. No tinc prou coneixement de l’interior del Govern. Sempre es deia que estava cohesionat. Però vaig veure el president Aragonès molt enfadat amb Puigneró. No sé si n’hi havia per tant, però ell deia: “Puigneró era el ‘meu’ vicepresident i no em va avisar”. No el va avisar que hi hauria una sacsejada tan gran al debat de política general perquè demanarien una qüestió de confiança. Això no és un joc.

Puigneró sosté que no podia desvetllar l’estratègia del seu partit…

Però era el vicepresident. És el mateix que va passar amb Carod-Rovira, quan Pasqual Maragall l’hi va retreure que no l’avisés d’on havia anat [va anar a Perpinyà a entrevistar-se amb representants d’ETA quan era conseller en cap], i Carod va haver de dimitir. En una coalició hi ha una cosa que és sagrada, i és que si tu tens un número dos que és dels altres t’ha de ser lleial igualment. Aquesta vegada, Junts estava dient al seu soci de Govern que no hi confiava i que s’havia de sotmetre a una qüestió de confiança al Parlament. Poses al descobert d’una manera descarnada la feblesa del Govern davant de la ciutadania i tots els grups parlamentaris.

No era viable l’estratègia comuna a Madrid, acordar el sentit de totes les votacions?

Voler votar-ho tot igual era coartar la llibertat d’ERC, el partit de l’independentisme amb més representació al Congrés, per tirar endavant la seva manera de veure la relació amb el PSOE i amb l’Estat. El que sí que té sentit és votar igual tot allò que afecta el Govern de la Generalitat.

El Congrés no seria l’eina clau si es vol forçar el govern espanyol a negociar l’amnistia i el referèndum, que no volen ni sentir-ne a parlar?

És una eina que ERC està intentant utilitzar, amb més o menys encert, però ho està intentant. I Junts també, tampoc hi ha una distància de 0 a 100 entre les votacions que ells han fet amb PSOE i Podem i les que ha fet ERC. Junts no volia taula de diàleg i, a més a més, amb menys diputats, volia dir el que ha de fer ERC. Això és una ingerència en l’estratègia d’ERC. Demanar això o que el Consell per la República tingui dret a veto, a un partit que té més diputats, era un conflicte claríssim. Crec que Junts no s’ha sentit mai còmode al Govern. I això ha fet que cada vegada anessin endurint més les condicions, volien lligar molt curt ERC, i ERC preguntava ‘per què?’. Era irresoluble, independentment del grau de raó que tinguin uns i altres.

Caldrà un relleu de líders dels dos grans partits independentistes perquè puguin tornar a treballar junts?

Podria ser. Després dels tripartits, els que n’havien estat actors per part d’ERC van acabar ocupant un lloc molt secundari o van marxar de la primera línia política. Va ser el moment en què Oriol Junqueras i Marta Rovira van guanyar el congrés del partit i va haver-hi tot un canvi de cares. Potser la manera de refer ponts amb l’espai convergent era que aquells que l’havien excitat tant i que havien provocat que ERC baixés a deu diputats desapareguessin. Qui sap si cal això. Però a Junts, fora dels argumentaris oficials de partit, hi veig dues ànimes. I no sé com acabaran resolent-ho. S’equivocarien moltíssim si es fraccionen. 

Ara Junts ha de fer un treball molt intens per tornar-se a unir. Hi ha un espai que és imprescindible que l’ocupi algun partit del sector independentista i no un de l’unionisme. ERC ha arribat a ocupar l’espai que podia i aspira a créixer en l’espai de centre-esquerra. I la CUP ha de créixer en l’espai de l’esquerra d’ERC. Junts està cridat a fer créixer l’independentisme en un flanc on els altres dos partits no poden. Seria una tragèdia que es dividissin. Però ho tenen difícil, perquè hi ha una part del partit que diu el Govern de la Generalitat gairebé s’ha de dissoldre i que ha de manar Waterloo.

Parlem la renovació de noms, però ERC té en marxa la candidatura d’Oriol Junqueras i Marta Rovira per tornar a dirigir el partit, una vegada més.

Una direcció política té el marge que la militància vulgui i el reglament del partit permeti. El reglament va ser modificat per poder fer un mandat més, es va eliminar la limitació de mandats.

Tant a ERC com a Junts hi ha represaliats com a dirigents. Una opció que molta gent qüestiona per com marca una experiència així.

Això és una cosa que es va repetint, però per què? Són gent que tenen més aprenentatges pel que han viscut que la resta. Per tant, depèn de la visió que tinguin de la política, dels objectius que tinguin i de si les seves formacions polítiques vulguin. Qui és segons qui per dir si un o altre estan cremats o no? L’aprenentatge que han fet és important i depèn de la militància.

Aquesta setmana ha fet Fa cinc anys del 27-O, del dia de la declaració d’independència, vostè era a la Mesa que va dirigir la votació al Parlament. Què pensava en aquell moment?

Sentia molta emoció, també molta tensió. Però, després, quan vaig veure com evolucionava el dia 27, vaig començar sentir-me decebuda. Perquè veia que allò no s’implementaria.

En el moment en què vostè estava cridant a votar diputats, que van ser cridats un per un per acostar-se a l’urna, encara pensava que s’implementaria?

Evidentment. Pensava que el Govern de la Generalitat entomaria la part de la proposta de resolució que l’instava a implementar la independència. Però només veient les cares llargues que hi havia a l’escalinata ja indicava que hi havia coses que els que no les sabíem ens havíem perdut. Vam intuir que les coses no anaven bé. Al vespre no sabia on era ningú i ens deien que anéssim cap a casa. Però en lloc d’anar a casa meva vaig anar a casa els meus pares, per si passava alguna cosa.

Per si l’anaven a detenir?

Més aviat per si apareixien forces descontrolades de la ultradreta. Tenia un fill, no tenia escorta, el meu marit era a Madrid. Era millor que no estigués al lloc on se sabia que vivia. 

I en les hores següents?

Rebo un missatge en què es diu que hem de fer una reunió i reflexionar. I així és com uns quants vam anar a parar a la Catalunya Nord, el cap de setmana. Havien aprovat el 155, havien cessat els consellers.

Què recorda d’aquell cap de setmana a la Catalunya Nord?

Una nit sense gairebé dormir. Vam donar moltes voltes al que estava passant. I finalment vaig tornar de matinada amb cotxe amb una altra persona, que va acabar després a la presó. Deixar-lo a casa i anar cap a casa meva. Ens havíem de trobar i parlar. I hi va haver gent que d’allà no va tornar, o que no va tornar immediatament, que van anar a Brussel·les.

Amb la perspectiva que donen cinc anys, creu que s’havien d’haver convocat les eleccions que van estar sobre la taula?

No tinc prou perspectiva.

No ha passat prou temps?

No ha passat prou temps i no sé tota la veritat, tot i els milers de llibres, reportatges i testimonis que han aparegut. Sembla que hi ha bastant acord que s’haurien hagut de convocar eleccions. Jo en aquell moment pensava que no.

Per què?

Perquè la ciutadania havia votat l’1-O i que s’havia de donar una resposta a aquell vot.

I ara continua pensant-ho?

És que no sé què haurien aportat aquelles eleccions. Continuar pensant que teníem un plebiscit? Havíem de tancar, complir aquell mandat. Encara que molts critiquin el tipus de votació que es va fer. Era una proposta de resolució que deia al Govern que havia de desplegar determinats decrets per fer efectiu el traspàs, de la llei a la llei. Jo creia que s’havia de completar aquell cicle. Però no sé si va ser una bona decisió o no. No ho sabrem mai. Per tant, no hi donem més voltes.

Era molt complicada l’empresa que es van carregar a l’esquena molta gent d’organitzacions i partits i en especial gent que ho ha pagat amb la presó i amb l’exili. A veure qui té valor d’esmenar-los la plana. Jo no vull ser ni condescendent ni cofoia, però crec que no està justificat el nivell d’agror i de violència verbal i mental que hi ha contra unes persones que van prendre la iniciativa i la van portar fins on van ser capaces. Tenen el meu reconeixement per a tota la vida.

I ara, què?

Ara, a tornar-ho a provar d’altres maneres. De moment, els independentistes ens hem mesurat. Hem passat de ser el percentatge que treien el BEAN i Nacionalistes d’Esquerra el 1980 i el 1984 al Parlament, que cap dels dos no arribava al 2%, a ser el 52%. Això és un gran avenç. Dubto que les generacions que han participat en l’1-O deixin de ser independentista. Si ho fem bé només podem anar a créixer. Si no, decebem molta gent. No sé què pensarà la generació del meu fill, però els d’ara no dimitirem de les nostres posicions.

Però les enquestes reflecteixen un retrocés en el percentatge d’independentistes.

En el cas del CEO, tinc la sensació que les xifres es mouen dins d’una forquilla que gairebé és el marge d’error. La variació no és prou significativa i depèn de l’estat d’ànim polític i social del moment.

Mentre vostè espera la sentència definitiva per a la Mesa del 2017, ara s’acaba de fer el judici a la següent Mesa, la de Torrent i Costa. Amb la mateixa petició de penes i per coses molt menors, un debat sobre la monarquia, per exemple, que també han sigut considerades desobediència. Què significa?

Significa arbitrarietat absoluta dels alts tribunals, des del TSJC fins al Suprem, i el TC, i del fiscal que demana aquestes penes. És un abans i un després en la manera d’entendre la democràcia a l’Estat espanyol. És a dir, no pots debatre políticament sobre la monarquia. És lamentable. I si algú es pensa que pel fet de no ser independentista està lliure de risc que s’ho tregui del cap. Que vagi posant les barbes a remullar Podem i tothom. Estan desbocat. Només faltaria que la Mesa del Parlament no pogués admetre a tràmit una proposat de resolució sobre la monarquia. Som en un règim autoritari? 

Quin efecte té això per condicionar l’actuació ara dels diputats?

Entenc que et plantegis quins efectes tindrà el que facis com a diputat a la Mesa o com a diputat. Que et preguntis si una moció servirà per afeblir la monarquia si la presentes. Parlo d’ara endavant. Si no ha de servir per a res, val la pena fer segons què i que saps els efectes que pot tenir? No és que avali aquesta reflexió, però entenc que se la puguin fer. 

Aleshores aconsegueixen el que volien…

Sí, això empobreix el parlamentarisme.

Com en el cas de Pau Juvillà, per exemple?

Quina manera de fer tombs i fer veure una cosa que no s’estava fent! Això és l’última cosa que s’ha de fer. La gestió parlamentària ha de ser clara. No pots dir que mantens Juvillà com a diputat i després resulta que no cobra. Si sé que l’oïdor de comptes no gestionarà la nòmima, quin marge tinc? El que està clar és que no podem posar en risc els funcionaris. Hem de saber gestionar les nostres contradiccions i dir-ho.