El 9-N és un clàssic de la història recent del catalanisme. Una victòria que després de guanyar-se, es va administrar malament. Una manera prou original de convertir les victòries en derrotes, només amb el consol de l’“haver jugat millor”. L’excusa que tenia la generació d’aixecarecopes que durant anys va mantenir la supervivència l’esperit blaugrana. L’èxit del 9-N –que va superar “les putades” de l’Estat– ha amagat, durant deu anys, la batussa interna de l’independentisme que s’ha desfermat en l’etapa post Primer d’Octubre. Així ho delaten els testimonis dels seus protagonistes que aquests dies han conversat amb El Món.
La conclusió de tot plegat és que la consulta sobiranista va ser un èxit col·lectiu no només contra el govern espanyol i la capacitat de reacció de l’Estat, sinó que també va ser malgrat la disputa eterna de l’independentisme i la batalla que ERC mantenia contra CiU per l’hegemonia de l’espai sobiranista. La intrahistòria del 9-N deu anys després mostra les debilitats del moviment, però també les seves fortaleses. Una història de fidelitats, traïcions, atacs i política al més alt nivell. “Tot, però, es va compensar quan a les set del matí ja hi havia cues per votar”, afirmen convençuts els polítics impulsors de la consulta.
Una majoria absolutíssima del PP
La situació política a Catalunya s’ha de centrar en una majoria absolutíssima del PP de Mariano Rajoy. Artur Mas havia accedit a la presidència de la Generalitat a les eleccions de 2010 amb una folgada majoria i amb el projecte del Pacte Fiscal, un concert econòmic assimilable a un finançament singular per a Catalunya. La història té tendència a repetir-se, sobretot, en els fracassos. La manifestació multitudinària de la Diada de 2012 i el fiasco de la trobada de Mas i Rajoy a la Moncloa per negociar el pacte fiscal, va provocar un avançament electoral pel 2012.
Aquelles eleccions, CiU va perdre 12 escons passant de 62 a 50, ERC, amb Oriol Junqueras al capdavant va remuntar fins als 20 diputats, i entraven, per primera vegada, tres diputats de la CUP, amb David Fernàndez al capdavant. Els electors havien deixat fora Solidaritat Catalana per la Independència que va entrar a la cambra catalana el 2010 i que apostaven per la via unilateral. La pèrdua d’escons de CiU arribava després de la difusió de comptes falsos a l’estranger i acusacions de corrupció que anys després han demostrat que eren part de l’operació Catalunya.
Finalment, Mas va ser investit president amb el suport d’ERC amb un acord batejat com a “Pacte per la llibertat” que fins a darrera hora no va validar Josep Antoni Duran i Lleida, aleshores codirigent de CiU com a president del Comitè de Govern d’Unió Democràtica de Catalunya. La campanya electoral va estar marcada pel compromís de celebrar un referèndum sobre la independència de Catalunya. Una proposta de la qual Madrid no en volia ni sentir parlar. De fet, des de Catalunya es va articular el concepte “dret a decidir” que tenia el suport de 107 sobre 135 diputats, aleshores el PSC encara hi estava d’acord.
El TC entra en joc
La consulta esdevé en la qüestió central de la legislatura, tot i la gestió de la crisi econòmica iniciada l’any 2008. El Parlament posa en marxa una comissió d’estudi que preveu diverses fórmules legals per celebrar-la. El Govern configura un Consell per la Transició Nacional amb l’exvicepresident del Tribunal Constitucional, Carles Viver i Pi-Sunyer de president que elabora un llibre blanc sobre com celebrar una consulta i com gestionar la posada en marxa d’una Catalunya estat. També s’organitza el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, presidit per Joan Rigol, que té per missió capitalitzar els suports de la societat civil a la consulta.
El Parlament aprova una Declaració de Sobirania, que el Tribunal Constitucional tomba el gener de 2013. Era una declaració política que reconeixia el dret a decidir de la nació catalana. Per primera vegada, l’alta magistratura anul·lava una declaració eminentment política d’una cambra autonòmica. Ho feia a més, amb una sentència que aplicava un argument innovador i que ha servit per a l’ofensiva jurídica espanyola contra el Procés. El Tribunal afirmava que el que és jurídic no acabava en allò que és vinculant.
Un nou panorama
Amb tot plegat, i amb els equilibris de les majories que hi havia al Parlament, el dijous 12 de desembre de 2013, en una trobada a Palau i després d’un llarg pont, Mas acorda amb tot l’arc parlamentari menys el PP i el PSC, la pregunta de la consulta. La pregunta és arbre i respon a una obra d’orfebreria, que inclou tres elements indispensables: el concepte independència, a Unió li permetia entrar el concepte d’Estat, i a ICV, l’opció del no, però la defensa de l’exercici del dret a votació. Precisament, Mas es va comprometre amb Joan Herrera, líder ecosocialista, abans de tirar pel dret demanar la delegació de les competències al Congrés per celebrar la consulta.
Va ser un fracàs, Herrera, Marta Rovira i Jordi Turull van demanar la cessió de la competència per a autoritzar, convocar i celebrar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya al Congrés de Diputats. La cambra baixa espanyola va humiliar les pretensions catalanes així com la premsa cortesana que va carregar els neulers contra la voluntat de la majoria política dels catalans de celebrar un referèndum.
Unes inoportunes eleccions europees
Només quedava dissenyar l’estructura legislativa per la consulta que a la vista del que s’advertia des de Madrid i des del Tribunal Constitucional, calia deixar clar que no seria “jurídicament vinculant”. Una altra cosa seria el valor polític que pogués assolir, i sempre amb el roc a la faixa de convocar unes eleccions plebiscitàries com les que s’acabarien convocant l’any 2015, després de la ressaca de la batalla independentista del 9-N. En aquest context, se celebren unes eleccions europees el maig de 2014. Una contesa que canviaria les coses.
Una reunió a la Casa dels Canonges entre Mas i Junqueras, amb Rovira i l’exvicepresident del Parlament i home fort de l’aparell convergent com Lluís Maria Coromines, acorden fer una llista única amb Toni Comín de cap de files. La idea convenç, però no el nom, fins que s’arriba a la conclusió de proposar-li el lideratge a l’economista i exdiputat del PSOE, Germà Bel. Junqueras es va comprometre a parlar-hi. Els dies passaven i CDC demanava resultats a Junqueras que anava fent el ronsa. Finalment, i poc abans de posar en marxa l’aparell electoral de les formacions, Junqueras en una trobada al Parlament, informa que no hi haurà acord i que la seva formació defensa Josep Maria Terricabras. Aquelles eleccions les guanya per primera vegada ERC i sotraguen el panorama polític. ERC veu l’oportunitat d’aconseguir l’hegemonia electoral catalana. Començava una batalla sense quarter amb la consulta com a arma política.
El gat i la rata
L’estratègia per celebrar la consulta va ser evitar la confrontació directa amb l’estat i protegir la legalitat de la consulta. Una idea que va suposar viatges a Madrid de la vicepresidenta Joana Ortega en cotxe -per evitar deixar rastre-, per reunir-se amb la seva homòloga espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría. Unes trobades que van ser infructuoses per garantir com a mínim una treva de cara la celebració de la consulta. La Moncloa, però, es mantenia ferma contra l’intent del referèndum.
La impugnació de la llei davant el TC limitava el marge d’acció i necessitat de nous acords per aplicar els plans B que havia previst el Govern. El mes d’octubre va ser frenètic amb la celebració de reunions secretes al més alt nivell, que es van celebrar a la sala Cotxeres del Palau Robert i, finalment, al Palau de Pedralbes. La darrera reunió va ser definitiva. La tensió dins els dos grans partits sobiranistes era massa evident. Calia establir una nova estratègia per fugir de l’escomesa de l’Estat que prohibia la consulta com a tal.
De fet, Mas es va trobar en secret amb Mariano Rajoy a finals de juny a la Moncloa. El president li va oferir un acord a Rajoy que consistia a permetre la consulta a canvi de modificar un article del decret de la convocatòria, de tal manera que el redactat indiqués clarament que era un “mandat institucional” però no vinculant. Rajoy es va comprometre a donar-li una resposta abans del mes d’agost. Les setmanes van passar i el mòbil del president Mas no rebia cap trucada de la Moncloa. A finals de setembre, Mas li va demanar a Duran i Lleida que es posés en contacte amb Rajoy per si li donava alguna resposta. Rajoy va fer de Rajoy i va convertir el silenci en una negativa, que Duran va confirmar tres dies després de preguntar-li.
El 13 d’octubre, definitiu
L’Estat estava amatent, però tenia clar que amb l’ofensiva jurídica havia tingut prou i que la majoria sobiranista es desdiria de la consulta. Lluny d’això, el 13 d’octubre es convoca una cimera al Palau de Pedralbes. Hi havia tothom. Abans de l’hora concertada, Mas i Junqueras es reuneixen en un hotel de la Diagonal. No hi ha acord. No hi ha entesa. Comença la cimera. Mas, davant els dubtes d’ERC sobre la continuïtat de la consulta, convoca a Francesc Homs, conseller de Presidència, Irene Rigau, consellera d’Educació i a Ortega. Els avisa que proposarà a Junqueras cessar-los del Govern i oferirà els seus llocs a ERC, per si volen controlar la consulta. Tots avalen la proposta de Mas.
La reunió comença amb l’ambient enrarit. Mas fa la proposta de l’entrada al Govern d’ERC que Junqueras i Rovira rebutgen de ple. Mas proposa reconvertir la consulta en un procés participatiu. Una idea que Junqueras combat. La tensió puja de to. Hi ha crits. Junqueras opina que Mas els vol aixecar la camisa i se senten acusacions de “traïció” dels republicans cap al Govern de CiU i descarten fer costat a la proposta. Fins i tot, demanen el cap de Joana Ortega. Els d’ICV i la CUP queden astorats. De fet, Joan Herrera i Joan Mena avalen amb naturalitat la proposta de Mas del Procés participatiu davant la prohibició de l’Estat i la CUP no veu gens malament la proposta perquè els “convergents, malgrat tot, posen les urnes”.
La cimera acaba passades les onze de la nit, després de tot el dia de reunions. Cares llargues a la sortida. La CUP convoca una assemblea oberta a la plaça Sant Jaume aquella mateixa nit. Cal obtenir el suport formal de les seves bases al fet que encara que no sigui ni la fórmula precisa d’un referèndum o una consulta, i sigui un procés participatiu, “hi haurà urnes”. Herrera i Mena surten de la trobada sorpresos i no acaben de veure clara la reacció d’ERC contrària a l’aposta del Govern. Mas repensa la jugada.
Els voluntaris, la clau
Mas compareix l’endemà a la galeria Gòtica del Palau. Explica en una roda de premsa en directe la seva idea del procés participatiu. Anuncia que obrirà una borsa de voluntaris. En dona els detalls i, per tant, manté la consulta encara que sigui en un format no vinculant. De cop, les peticions per fer de voluntaris superen qualsevol previsió per optimista que sigui, 43.000 persones s’hi apunten. Un nombre que es reduirà només en 3.000 quan la Moncloa presenta un darrer recurs el 4 de novembre. El compte enrere de la consulta comença a ser frenètic.
Ortega esdevé una mena d’ase dels cops. El seu partit, Unió, comença a remugar davant la consulta. Ningú no la veu. Duran manté una discussió fortíssima amb Ortega. La vicepresidenta, però, es nega donar informació sobre els responsables de la consulta, els voluntaris o els tècnics implicats ni a Duran ni Espadaler, tot i les pressions. La consulta queda en mans d’un nucli molt reduït que es blinda i amb grup de treballadors, funcionaris i voluntaris que es mantenen fidels i discrets. ERC, finalment, s’apunten a fer de voluntaris. El diumenge 9 de novembre, tothom creua els dits. L’efecte sorpresa funciona, i la gent respon. L’Estat trigarà uns dies, però acaba actuant, després de ressituar-se. L’independentisme encara s’està ressituant.
