Finalment, després de mesos de negociació, s’ha presentat en societat la proposició de llei orgànica d’amnistia per a la normalització institucional, política i social a Catalunya. Una llei amb una àmplia i extensa exposició de motius dividida en sis capítols, tres títols, 16 articles i dues disposicions addicionals i una de final. El text exclou però, de manera clara, el lawfare. Així ho acrediten dos elements indispensables que inclou la llei i que no compleixen, ni de lluny, les expectatives inicials dels negociadors. De moment, la llei ha estat pactada per ERC, Junts, Sumar i PSOE, però només l’han signada els socialistes.
El nucli del conflicte és a la clàusula F, la darrera de l’article que primer de la llei, que delimita “l’àmbit objectiu” de la norma. És a dir, la part que indica que es poden veure emparats per l’amnistia els investigats, condemnats, sancionats o encartats per l’independentisme. I, en segon terme, el concepte de la “connexió material” dels fets susceptibles de ser amnistiats. De fet, el text literal parla d'”actes materialment connexes” amb les accions que recull el mateix article primer, això és, els “comesos amb la intenció de reivindicar, promoure o procurar la secessió o independència de Catalunya, així com els que haguessin contribuït a la consecució d’aquests propòsits”. Un redactat que deixa fora cap interpretació del que es coneix com a lawfare, que es tracta d’una persecució judicial de l’enemic per vies indirectes.
16 redactats, però s’imposa el del PSOE
Aquesta clàusula F és la darrera del llistat que indica quins fets i, per tant, implicats, poden acollir-se a l’amnistia. En un principi, era el calaix de sastre on s’hi havien d’encabir els casos de persecució judicial, policial o administrativa contra persones relacionades amb el Procés a través de casos que no tenien una relació directíssima ni amb el Primer d’Octubre ni amb la consulta del 9-N. “Són exemples d’aplicació del codi postal [català] en comptes del Codi Penal, conductes sancionables que, en un sospitós o investigat que no fos independentista, ni la persecució ni la condemna seria la mateixa”, expliquen algunes fonts de la negociació.
Aquesta clàusula va arribar a tenir fins a 16 redactats diferents, però al final, s’ha imposat la proposada pel ministre de Presidència espanyol, Fèlix Bolaños, ajudat pels advocats de l’Estat. En un redactat de principis de novembre, la clàusula preveia que s’hi poguessin acollir ciutadans relacionats amb el Procés que són líders dels partits o entitats independentistes, o personatges públics que s’han identificat amb el Procés, o que han participat de la defensa d’algun d’aquests líders en els processos judicials iniciats. Un plantejament, per tant, molt ampli.
La versió definitiva d’aquesta clàusula F, però, concreta i restringeix molt més, ja que estableix que siguin amnistiables “els actes comesos amb el propòsit d’afavorir, procurar o facilitar qualsevol de les accions determinants de responsabilitat penal, administrativa o comptable” contemplades a la resta de l’article, així com “d’aquells actes que fossin materialment connexos amb aquestes accions“. El redactat que defensava Junts –no ERC– implicava detallar que havien d’entrar en l’amnistia els que “havien prestat col·laboració o assistència, assessorament o defensa als responsables de les conductes a què es refereix l’article”. És a dir, un canvi sintàctic que permetia relacionar amb l’amnistia tots aquells immersos en un procés judicial o administratiu que casualment hagués aparegut en l’espai temporal que abasta la llei d’amnistia, de l’1 de gener del 2012 al 13 de novembre del 2023.
La connexió material
El redactat final, imposat pel PSOE, inclou un concepte extraordinàriament estudiat per la doctrina i la jurisprudència del Tribunal Suprem. Es tracta de la “connexió material”. Un concepte jurídic que implica la relació directa amb el referèndum del Primer d’Octubre i la consulta sobiranista del 9 de novembre del 2014. Fets que tinguin una causalitat directa o un vincle de primer grau amb el fet principal. Aquesta definició exclou, de facto, aquelles investigacions de persones que podrien haver estat implicades en l’organització o promoció del referèndum però que estan encausats en sumaris per delictes diferents.
L’exemple més clar és de l’Operació Volhov. La macrocausa del jutjat d’instrucció número 1 de Barcelona, que dirigeix el magistrat Joaquín Aguirre, contés diverses peces separades, entre elles, una de relacionada amb el Tsunami Democràtic que va ser remesa a l’Audiència Nacional. La resta, investiga actuacions mercantils o administratives de polítics o empresaris embolicats amb el Procés, com és el cas dels exconsellers Josep González Cambray i Xavier Vendrell, la cap de gabinet de l’actual consellera d’Educació, Marta Molina, i l’empresari i editor Oriol Soler, entre d’altres. El text també deixaria fora de l’amnistia el cas de Laura Borràs, condemnada a quatre anys i mig de presó –però amb proposta d’indult parcial per part del mateix TSJC–, per un delicte de prevaricació. O el cas de persecució de l’advocat de Carles Puigdemont i altres líders Gonzalo Boye a l’Audiència Nacional, en un sobtat cas de blanqueig de capitals. Casos on, tècnicament i segons la doctrina, no hi hauria connexió amb cap dels dos motius motivadors de la llei d’amnistia.
El viatge del cap de l’oficina del president Carles Puigdemont, Josep Lluís Alay, a Nova Caledònia o la condemna a l’exconseller d’Interior Miquel Buch i de l’exescorta de Puigdemont, el sergent dels Mossos d’Esquadra Lluís Escolà, tampoc entrarien en aquest algoritme. En aquests casos, però, fonts dels negociadors creuen que sí que hi ha una relació establerta en les altres clàusules de l’article primer. Caldrà anar cas per cas, en els casos d’ordre públic.
Clàusules per a casos concrets
L’article primer de la llei estableix com a norma general “l’amnistia dels actes determinants de responsabilitat penal, administrativa i comptable executats en el marc del 9-N i del Primer d’Octubre, i amb una “connexió temporal” entre l’1 de gener del 2012 i el 13 de novembre del 2023. Un període que comença gairebé dos anys després de la sentència de l’Estatut, on l’acord polític entre Junts i PSOE situava la darrera fase del conflicte. Aquest article descriu en sis clàusules circumstàncies clarament assimilables a casos concrets.
Clàusula A, pensada per als síndics de l’1-O
L’apartat A constata el principi genèric dels “actes comesos amb la intenció de reivindicar, promoure o procurar la secessió o independència de Catalunya, així com els que haguessin contribuït a la consecució d’aquests propòsits”. Aquí, el text desglossa delictes com “usurpació de funcions públiques”, una descripció dedicada als síndics del Primer d’Octubre, ja que és el delicte del qual els acusen en un segon judici que estava a punt d’arribar, després d’una primera absolució recorreguda pel fiscal.
Un apartat que empara tres càrrecs d’ERC
El mateix article recull les conductes de “malversació dirigides a finançar, sufragar o facilitar la realització del que diu l’apartat A”. Això té per objectiu desactivar el cas del jutjat d’instrucció 13 i 18 de Barcelona, el judici de Josep Maria Jové, Lluís Salvador i la consellera de Cultura Natàlia Garriga, que era imminent al Tribunal de Justícia de Catalunya, o la reobertura de la instrucció de les diligències prèvies 889/2019, del jutjat d’instrucció 16 de Barcelona, sobre els responsables de l’Associació Catalana de Municipis.
El Diplocat
Un altre apartat afegeix els actes compresos o actuacions “tant a títol personal o institucional a fi de divulgar el projecte independentista, recollir informació i adquirir coneixements sobre experiències similars o assolir que altres entitats públiques o privades prestessin el seu suport a l’assoliment de la independència de Catalunya”. Un apartat expressament per les acusacions contra el Diplocat i els seus responsables, així com per a càrrecs involucrats en la publicitat o difusió del Procés, ja sigui a través d’anuncis, la construcció de pàgines web o dissenys de cartells o fabricació de material electoral o informatiu.
L’escorta, el conseller i el cap de l’oficina de Puigdemont
Un altre paràgraf del mateix article estableix el concepte de “protecció o seguretat” als responsables que haurien conduït o de dirigit el Procés independentista. Un apartat que podria encabir, tot i que sense una seguretat jurídica clara, el cas de Lluís Escolà, el sergent condemnat amb l’exconseller Miquel Buch, per suposadament ser contractat com a càrrec de confiança com a tapadora per fer d’escorta al president Puigdemont a l’exili. També podria emparar Josep Lluís Alay.
La clàusula ‘piolín’
Possiblement, la més clara és la clàusula E, que és diàfana. Empara “les accions realitzades en el curs d’actuacions policials dirigides a dificultar o impedir la realització dels actes determinants de responsabilitat penal o administrativa compresos en aquest article”. Aquesta clàusula és la que els negociadors han batejat com a clàusula piolín, perquè està absolutament pensada per als policies que van actuar durant el Primer d’Octubre o haurien participat en l’ús i espionatge de Pegasus.
De tota manera, i segons la llei, s’haurà d’anar cas per cas i en cada jutjat o organisme que pertoqui.
