Policies infiltrats, informadors, confidents… Són un dels sistemes utilitzats per part dels cossos i forces de seguretat de l’Estat. De fet, són un sistema protegit pel poder amb l’excusa de prevenir el delicte en qüestions molt importants de la seguretat pública com el crim organitzat, el narcotràfic o el terrorisme. A l’Estat espanyol, però, aquesta tècnica policial ha fet una passa més enllà i ha utilitzat aquest mètode, que hauria de ser puntual i molt justificat, per tenir l’orella parada dins el que considera la dissidència política.
Els membres del Cos Nacional de Policia detectats dins dels moviments d’esquerra anticapitalista o socials de Catalunya, i denunciats per La Directa i el programa 30 minuts de la setmana passada, o el fet que els documents desclassificats mostrin com Abdelbaki es-Satty va ser un informador tant del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) com del poderós servei d’informació de la Guàrdia Civil, han regurgitat aquesta figura que ha tingut noms de pes en la història policial espanyola.
Noms com José Luis Espinosa, José Luis González o José Luis Cortés han colpit diversos moviments polítics contraris al poder establert. Un d’aquests noms, que va actuar amb força a Catalunya, va ser Joaquín Gambín Hernández, àlies Cèsar, el Grillo i el Murciano, del qual el ministeri de l’Interior encara es nega a donar informació al·legant que es tracta de material amb el segell de “secret”. Gambín és un personatge fosc, però molt ben estudiat per la historiografia sociopolicial. Ho reflecteixen els llibres Los servicios de inteligencia en España, de Vicente Almenara (Arcopress 2010), Los secretos del poder, d’Isabel Duran i José Díaz (Temas para el Debate,1994) i l’extraordinari ERAT, l’exèrcit de SEAT (Tigre de Paper, 2023), de Pau Juvillà i prologat per un advocat que coneix molt bé aquestes qüestions com és Benet Salellas.
Joaquín Gambín Hernández, una història catalana
La biografia de Gambín no s’entén sense la Catalunya de finals del 70, quan la CNT amenaçava de ressorgir com un sindicat dur i amb ganes de fer prevaler els drets dels treballadors i la supremacia social davant del capitalisme franquista i tecnocràtic. La Moncloa, ocupada aleshores per Adolfo Suárez, estava neguitejada per la força amb què es reprenia l’anarquisme a Catalunya. De fet, el ministre de Governació d’aleshores ho exemplificava amb una frase: “Tenim dos problemes, ETA i el Baix Llobregat”. Les clavegueres de l’Estat no s’ho van pensar gaire i van recórrer al manual…. i a l’agenda.
Tenien l’home perfecte, Joaquín Gambín. Un delinqüent comú que gràcies a l’amnistia del 1977 va quedar lliure. La presó li va servir per entrar en contacte amb l’entorn anarquista. Una vaga de fam li va permetre guanyar-se la confiança dels companys presos de la CNT. Però, ja amb 45 anys i sense un duro, es va deixar convèncer per reincorporar-se com a confident policial. José María Escudero Rejada, llavors cap del grup antianarquista de la Brigada Central d’Informació de la Policia, el va tornar a posar en circulació amb una missió molt concreta: constituir un grup terrorista de caràcter anarquista i passar informació d’altres grups. Va fer feina i va delatar diversos anarquistes que actuaven arreu de l’Estat.
L’atemptat de la Scala
El 14 de febrer de 1978, el carrer bullia davant el que s’anomenaria els Pactes de la Moncloa. Un acord del govern espanyol amb els grups parlamentaris, CCOO i les patronals amb l’objectiu de garantir l’estabilitat econòmica de l’anomenada Transició democràtica. La CNT capitalitzava bona part de l’oposició obrera als acords. Aquell dia Gambín es va trobar amb José Cuevas Casado, segons va explicar Rafael Cid, en un reportatge publicat a Cambio 16, una de les capçaleres més reputades de l’època. L’endemà, conjuntament amb altres anarquistes, van pensar de fer una actuació de la propaganda, esperonats per Gambín.
L’objectiu era embolicar la CNT en la lluita violenta o terrorista per desacreditar el moviment i aconseguir reduir les simpaties que estava recollint. La prioritat era desactivar la CNT com a referent anarquista que podia posar en risc el control de la transició. L’endemà es va celebrar una manifestació a Barcelona contra els Pactes de la Moncloa. Un cop acabada la protesta, el grup de Gambín va llançar còctels Molotov contra la Scala, una famosíssima sala de festes que s’aixecava al passeig de Sant Joan de la ciutat. El balanç, una tragèdia: quatre morts.
De Tarragona a l’ERAT i dues morts falses
El comissari Escudero va rebre els noms per procedir a la detenció dels companys de l’infiltrat en menys de 24 hores. Gambín es va refugiar a Tarragona, va cobrar unes 30.000 pessetes i li van encarregar una altra missió. A canvi de 20.000 pessetes s’havia d’infiltrar en grups anarquistes que s’organitzaven de forma prou autogestionada i optaven per la lluita armada o els atracaments per finançar les caixes de solidaritat que sostenien les vagues. Li van donar un DNI encobert, a nom de Joaquín Fernández Sanz, i es va instal·lar a Terrassa, on va contactar amb Gabriel Botifoll i Joan El Barbes, i es va infiltrar a l‘ERAT, l’Exèrcit Revolucionari d’Ajuda als Treballadors.
Després de diversos atracaments i accions, el comissari Escudero va donar l’ordre de liquidar el grup que ja havia fet la feina que volien de criminalitzar el moviment. Gambín va amagar una pistola i diners a casa Botifoll. L’ERAT va caure, i amb ells una sentència exemplar per desincentivar els moviments de socors obrers que mantenien vives les vagues. Gambín, però, no es va retirar. Després de ser descobert per la CNT, que va difondre la seva imatge per totes les seves antenes arreu del país, Escudero va enviar Gambín a Benicàssim, on va entrar al servei dels germans Gilbert i Clement Perret, dos exmembres de l’OAS, peces clau del Batallón Vasco Español –l’antecedent dels GAL–, escamots parapolicials per assassinar presumptes membres d’ETA. Va deixar la guerra bruta contra ETA i va fingir la seva mort a Múrcia, aprofitant que havia mort el seu oncle, el camioner Joaquín Gambín González, en un estrany accident. Els anarquistes, en comprovar l’enterrament, es van empassar la seva mort.
La policia li dona una altra identitat, un nou DNI amb el nom de Manuel García Gómez. És detingut per intent de desfalc, però la policia el deixa en llibertat i torna a desaparèixer fins que l’Agència Efe va informar de la seva segona mort, també falsa, per un escamot anarquista a Bordeus. Fins que va ser de nou enxampat a València amb quatre pistoles i la policia se’n va desentendre. Va ser jutjat pels fets de la Scala i el van empresonar en una cel·la de màxima seguretat mentre se celebrava un judici, en el qual li reclamaven fins a 16 anys de presó. Gambín, que assegurava que la Brigada d’Informació l’havia despatxat amb 100.000 pessetes, va proposar a la CNT assumir la responsabilitat del cas a canvi de també 100.000 pessetes i documentació falsa per refugiar-se a França. La proposta, tot i que estudiada, no va reeixir. Va ser condemnat a set anys de presó. Els seus companys, a 16 anys. La seva història, amb tots els detalls, encara es manté en secret.
