“L’esquerra considera que ha obtingut una victòria política. Però el meu gabinet és el més estable del segle”. Així resumia l’aleshores president del govern espanyol, Adolfo Súarez, l’escenari que es configurava després que hagués fracassat la moció de censura presentada pel PSOE contra la UCD, amb 166 escons el 28 i el 30 de maig d’ara fa 38 anys, el 1980, quan l’executiu tot just donava els primers passos. L’home que volia desallotjar de La Moncloa era un joveníssim secretari general del PSOE, Felipe González. El debat va durar vint hores i va ser retransmès per televisió i ràdio com si es tractés d’un derbi futbolístic. Eren els primers anys de la transició i l’eix esquerra-dreta dominava la política espanyola, i el candidat socialista va desgranar tot un programa electoral alternatiu, que parlava de “l’Estat de les autonomies amb el manteniment clar de la unitat d’Espanya”.
El cap de l’executiu espanyol va salvar la cadira gràcies als nacionalistes catalans i als bascos, tant el PNB com Herri Batasuna. I és que el PSOE només va obtenir 152 vots de socialistes, comunistes, andalusistes i tres diputats del grup mixt. Però hi va haver 21 abstencions de la Minoria Catalana, Coalició Democràtica i 6 diputats del grup mixt. Curiosament, els 7 diputats del PNB, els 2 de l’esquerra independentista i el diputat Ramon Trias Fargas es van absentar de l’hemicicle durant la votació de la moció de censura. Al PSOE, que va triar Alfonso Guerra com a defensor de la moció de censura, li van faltar 24 vots per poder derrotar la UCD.
Ara bé, a diferència de la moció del 2018, en què Pedro Sánchez, després de la seva defensa de la moció, té possibilitats reals de sortir-ne vencedor si, com sembla, el PNB hi vota a favor, aquell 1980 els socialistes sabien que tenien la votació perduda. Però tal i com va explicar aleshores, la intenció era fer una inversió de futur: perdre per sortir reforçat i presentar el PSOE com un partit de govern. González volia l’altaveu del Congrés per presentar als espanyols “un projecte global d’Estat”. Aleshores, Alfonso Guerra ho explicava així: “Aquesta moció de censura ja ha estat útil com a procediment de dinamització de la vida política, com a fórmula de creació d’una il·lusió col·lectiva que ha acabat amb el mite del desencant polític . El Govern ha eludit la responsabilitat d’enfrontar-se a una situació de corrupció i de desorganització administrativa en organismes estatals”.
Aquella moció de censura de 1980 era, en realitat, una posada de llarg del candidat del PSOE per a les properes eleccions. I va donar fruits: el 1982, Felipe González assolia la presidència del govern espanyol amb 202 escons -81 diputats més que en el moment de fer la moció de censura contra Suárez-, una majoria absoluta incontestable que el consolidaria al poder durant catorze anys, fins el 1996.
