Tota Andalusia presa per l’espanyolisme? Tota no!… Per Tutatis! Aquest pot ser un bon inici per començar a explicar que a Andalusia no només hi ha formacions independentistes sinó que es presenten a les eleccions. De fet, tècnicament es presenten a set de les vuit províncies. “A Còrdova no hem trobat ningú que hagi tingut temps i paciència per fer la paperassa” explica el cap de files per Granada de la formació independentista Nación Andaluza, Carlos Ríos, en conversa amb El Món.
Nación Andaluza és un conglomerat gairebé històric de diverses sigles sobiranistes, republicanes i de l’esquerra anticapitalista que no es van embolicar del tot amb el Podem de fa set anys. Per buscar una aproximació amb l’independentisme català ens hauríem de remuntar -i molt d’esquitllada- als grupuscles independentistes dels vuitanta. En aquests comicis hi concorren amb més expectativa de començar a bastir una “xarxa seriosa” que no pas amb “esperança” d’obtenir representació. “Treballem ara per poder donar oxigen a les eleccions del 2019”, apunta.
Els números avalen aquesta posició més conscient i realista que no pas resignada. “El nostre sostre va ser a les eleccions de 1994, quan vam obtenir 9.600 vots a tota Andalusia”, recorda Ríos sense gota de cofoïsme. Dins Nación Andaluza hi ha gent de l’històric Sindicat Andalús de Treballadors (SAT) o de la Candidatura d’Unitat de Treballadors entre d’altres grups locals. Tot i que Ríos, professor i líder ‘mediàtic’ de Nación Andaluza, s’emmiralla en la CUP o Endavant, admet que la seva estratègia divergeix en tant que no hi ha projecte municipalista. “És molt difícil vertebrar una estructura entre els municipis, el control dels ajuntaments a la població dels municipis fa gairebé impossible que el moviment sigui municipal”, destaca.
Una de les curiositats dels independentistes andalusos és que no tenen cap mania en definir-se com a “nacionalistes”. Un concepte pràcticament desterrat de la terminologia política catalana que ara opta més per mots com “sobiranista” o “republicà”. Fins i tot parlen del poble andalús com un poble que té una “etnicitat definida i singularitzada”. Segons Ríos, el seu moviment ideològic s’afiança en què “40 d’anys d’autonomia no han servit de res, però de res!”. Ans al contrari, pels independentistes andalusos el règim del 78 només ha afiançat les “elits franquistes” i ha consumat una “segona restauració borbònica”.
En aquest sentit, el seu document de principis aprovat a la darrera assemblea fa un any a Almeria, conclou que “la lluita antiespanyolista, antifranquista i a favor de la democràcia té tanta vigència ara com durant la vida del Dictador”. “El PSOE és la dreta”, insisteix Ríos que acusa els socialistes de fomentar el “renteo” -viure de rendes- i continuar un model productiu que no ha encetat “ni la reforma agrària seriosament”. “Tenim indústria i recursos naturals…. potser ens cal, com diu un amic meu de Barcelona, una mica de capitalisme”, ironitza Ríos. Una perllongació socioeconòmica del franquisme acompanyada per l’estratègia del règim franquista de convertir el folclorisme andalús en la imatge de la cultura de masses espanyola.
El capitalisme és un concepte clau per als republicans andalusos perquè consideren que el seu sistema econòmic tampoc no ho és del tot. No hi ha un repartiment equitatiu de la terra i, en certa manera, creuen que la cultura del subsidi també ha esmorteït l’evolució social i econòmica. “Molts diuen que aquí no hi havia indústria, però vam ser pioners en indústria pesada”, reivindica Ríos que considera que la burgesia va decidir absentar-se i deixar en els cacics el control econòmic i de la propietat.
Segons aquest líder de Nación Andaluza, els Pactes d’Antequera, els acords signats el 1978 per reivindicar l’autonomia andalusa pels partits aleshores més representatius d’Andalusia, van morir després del 28 de febrer de 1980, quan es va celebrar el referèndum d’autonomia. És simptomàtic que el 4 de desembre, la data de la gran manifestació andalucista de 1977 per reclamar l’autonomia, en què la policia va matar a trets un manifestant a Màlaga, Manuel José García Caparrós, hagi quedat postrada a la residualització. Ara, l’omnipresència del PSOE i una fabulosa operació de simbologia ha traslladat la celebració al recordatori del referèndum, el 28 de Febrer com a data de la festa regional.
Nación Andaluza és un reducte que té l’esperança de crèixer. Realistes, creuen que hi ha un espai per créixer després que el regionalisme del Partit Andalucista hagi quedat devastat i que n’hagi agafat al bandera el PSOE, practicant clientelisme i anestesiant el sentiment de col·lectivitat diferenciada. Els independentistes andalusos volen posar en marxa el “socialisme i sobiranisme infantista”, de Blas Infante, el primer referent polític de la intel·lectualitat andalucista. Assassinat pel franquisme. Però malgrat l’esforç ingent d’uns militants motivats, l’independentisme andalús no supera la fase de ‘residual’. Tot i així, no perden les ganes, ni l’expectativa. L’esperança la deixen per a altres coses. Com a mínim, serveixen per dir que no tota la Gàl·lia meridional està sotmesa a l’imperi espanyolista. Això mai, per Tutatis!.
