El 13 d’agost de 1940, sis homes irrompen a la residència de Lluís Companys i Carme Ballester a la localitat bretona d’Ar Baol (La Baule, en francès), dels quals, dos vesteixen de civils i quatre uniformats alemanys, entre ells, Pedro Urraca Rendueles, el policia franquista que ha dirigit les investigacions sobre el president i ha donat l’avís per a la seva detenció després de seguir-lo durant mesos. “Amb les metralletes a la mà i apuntant al meu marit i a mi mateixa i després d’escorcollar la casa i endur-se’n els diners que hi havia, els quatre soldats s’emportaren custodiat el president de Catalunya”, relatava sobre aquell moment l’esposa del president en un manuscrit.
Aquell dia, començava el compte enrere perquè l’Estat espanyol es convertís en l’únic estat que assassinava un president escollit democràticament. Després de passar per la presó francesa de La Santé, Companys començarà el viatge a Madrid, custodiat pel mateix Pedro Urraca. El 29 d’agost arribarà als calabossos de la Direcció General de Seguretat a Madrid, on durant cinc setmanes serà sotmès a vexacions i tortures.
Sobre aquest judici, una investigació de l’escriptor Víctor Gay, que plasma a la novel·la El defensor (ed. Columna), revela que Lluís Companys era parent – els besavis de tots dos eren germans, i els seus avis, cosins germans- del jove advocat defensor que li va assignar quan el tribunal li va negar la possibilitat d’autodefensar-se. Ramon de Colubí, un militar nacional i conservador que va lluitar a la guerra al costat de Franco, en realitat havia intentat salvar la vida del polític català.
El 15 d’octubre de 1940, cap a les 6.30h del matí, al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc, Lluís Companys s’enfronta a la seva execució. Hi arriba fumant i amb serenor. De cara a l’escamot, format per soldats d’infanteria, rebutja que li embenin els ulls, i descalçant-se per morir trepitjant terra catalana, pronuncia les seves conegudes darreres paraules: “Per Catalunya”.
L’episodi és ben conegut. Però després de 75 anys, s’ha resolt una qüestió fins ara desconeguda. Qui va ser l’autor del tret de gràcia que va rematar el president? El periodista Jordi Finestres li posa nom al llibre Retrat d’un magnicidi. Les últimes hores del president Companys (Ara Llibres). Era Benjamí Benet Blanch, membre de la Brigada de Policia Armada i nascut a Mont-roig del Camp, que com relata Finestres, “va tenir la mala sort de ser el triat per les autoritats policials per donar el cop de gràcia i rematar el president. Li tremolava el pols, va fer diversos trets amb una pistola Astra 400 de 9 mil·límetres”.
La recerca del periodista “permet completar una de les últimes persones que faltava per identificar en el cas Companys. Sempre hi havia d’incògnita de la identitat de la persona a la qual li van donar l’ordre de fer el tret de gràcia, i ara ja ho sabem”, explica el periodista a El Món. La història comença quan Finestres rep un missatge a Facebook del seu nét. “Em diu que sap qui és aquesta persona, però que no em pot donar el seu nom. Amb tot, em dóna algunes pistes clau, i amb la col·laboració del fotògraf Quim Roser i després de recórrer diversos arxius militars, polítics i judicials, arribem a la identitat de Benjamí Benet. Quan ho tenim clar i ho podem documentar, el nét ens ho confirma”, relata el periodista.
