El PP de Catalunya és actualment un subgrup parlamentari. És a dir, una invenció reglamentària que en el seu dia va imposar Alfons López Tena, com a cap de files de Solidaritat Catalana per la Independència, per repartir-se els escons del grup mixt amb Ciutadans. De fet, és un subgrup que ocupa del tot el grup mixt del Parlament, és a dir, el galliner de la cambra, amb molt menys pressupost i recursos que la resta dels grups parlamentaris. És el preu de tenir tres diputats.
Però aquesta migradesa no ha estat tampoc habitual en la història de la dreta espanyola a Catalunya que ha portat l’adjectiu de “popular”. De fet, ha tingut moments de gran rellevància política, tot i que lluny de tenir un suport majoritari de la societat catalana. Trituradora de líders, cops de volant ideològics, poc arrelament territorial, dirigisme des de Madrid, participació en la guerra bruta de l’Estat contra el Procés, visceralitat contra el catalanisme als pactes amb els nacionalistes de CiU, tot ha estat possible en la història d’una formació política que ha fet puja i baixa contínuament.
Laureà López Rodó, Antoni de Senillosa, Eduard Bueno, els germans Jorge i Alberto Fernández Díaz, Alejo Vidal-Quadras, Josep Piqué, Montserrat Nebrera, Alícia Sánchez-Camacho, Daniel Sirera, Enric Millo i Xavier García Albiol han estat noms que han passat pels cartells electorals dels populars en les diferents conteses electorals a la cambra catalana. Aquesta vegada, de cara les eleccions del 12 de maig, el PP repeteix líder amb Alejandro Fernández, un tarragoní de verb gràcil i de conviccions liberals, però profundament anticatalanista. A la vista de l’actual situació, qualsevol resultat serà bo perquè com diu la cançó “benaventurats els que estan al fons del pou, perquè d’ara endavant només és possible millorar”.
Del Lluçanès, al Procés
El Partit Popular a Catalunya té les seves arrels en el que s’ha convingut a definir com la Trobada del Lluçanès. Una reunió on es va gestar la creació d’una formació de dreta d’obediència espanyola. Una cimera el 21 de juny de 1972 a la masia Santacreu a Olost del Lluçanès, on va ser Manuel Fraga Iribarne, com a principal convidat, i diferents assistents, fins i tot represaliats durament pel règim o futurs líders com Jordi Pujol. La reunió va servir per marcar la frontera entre el centredreta català i la dreta espanyola a Catalunya. De fet, Joan B. Culla afirmava en el seu llibre La dreta espanyola a Catalunya (1975-2008), editat per La Campana el 2009, que aquella trobada bloquejaria qualsevol entesa de futures formacions de centredreta fins al 1996, amb l’aparició del pacte del Majestic.
La història formal del PP al Parlament de Catalunya, comença amb les eleccions de 1984, perquè en les del 1980 encara remenava les cireres Unión de Centro Democràtico-Centristes de Catalunya, que d’alguna manera es podria considerar que bona part de la seva parròquia passaria a la futura Aliança Popular. Sia com sia, Aliança Popular (pare de l’actual PP) va concórrer als comicis del 84 en coalició amb el Partit Demòcrata Popular i Unión Liberal. Des d’aleshores han mantingut la representació i, a vegades, li ha tocat un paper clau per a la governabilitat. Fins als darrers anys, que amb el naixement del Procés li va sortir competència espanyola amb l’aparició de Ciutadans -batejats per alguns dirigents populars com el “PP de Zara” – i Vox, formació ultradretana impulsada per la part més dura del PP. L’evolució electoral del PP ha estat un dragon khan a Catalunya.
La desigual evolució en vots, marques i lideratges
Aliança Popular va entrar al Parlament de Catalunya de la mà de l’empresari Eduard Bueno i va aconseguir la tercera plaça del podi. Evidentment, no va tenir res a fer davant la majoria abassegadora i absolutíssima de la Convergència i Unió de Jordi Pujol. Va obtenir 221.601 vots, un 7,7% dels sufragis, que es van transformar en 11 escons, gairebé el doble que el PSUC i més del doble que ERC. Com va sentenciar Bueno per descriure la seva etapa com a dirigent popular, “ningú no sap del cert com n’és de dur ser un home d’Aliança Popular a Catalunya”.
Les eleccions de 1988 van suposar un canvi de lideratge i va entrar en acció una nissaga que dominaria el partit més de vint anys. Així, amb Jorge Fernández Díaz, futur exministre de l’Interior processat per la seva implicació en les clavegueres de l’Estat, va ser el cap de llista i va reduir els vots d’AP a 143.241 i sis escons, superat àmpliament per Iniciativa per Catalunya. El 1992, i ja com a PP per la refundació de Fraga Iribarne, la formació va apostar per un catedràtic de físiques dur i escoradíssim a la dreta, Alejo –aleshores es feia dir Aleix, també– Vidal-Quadras, que va reportar pocs vots més, enfilant la xifra fins als 157.772 vots i 7 escons. Vidal-Quadras repetiria el 1995, en unes eleccions en què el PP es va desbocar, amb 421.752 vots i 17 escons, un tercer lloc amb la meitat d’escons dels socialistes. CiU havia perdut la majoria absoluta i el resultat va permetre fer de Joan Raventós president del Parlament.
La legislatura va ser convulsa i CiU necessitava el suport extern per mantenir l’estabilitat del Govern, fins a arribar el setembre de 1996, quan Pujol per segellar l’aliança amb el PP de José María Aznar i va demanar el cap de Vidal-Quadras. Va arribar el relleu i el PP va posar com a cap de files Alberto Fernández Díaz, que va rebaixar els vots aconseguits per Vidal-Quadras a 297.265 i 12 escons. La pressió dels populars es va fer sentir amb intervencions en castellà a la cambra, però sense posar en risc la governabilitat a Catalunya. Mentrestant, PSC, ERC i ICV-Verds es deixaven estimar i formaven el primer tripartit a l’Ajuntament de Barcelona. Una opció que es mirava de lluny CiU mentre pactava amb el PP, tot i la majoria absoluta dels populars a Madrid que van convertir la relació de les dues dretes en un “frontó”, tal com asseverava Xavier Trias, aleshores portaveu a Madrid.
“Un gir catalanista”
El sacrifici de Vidal-Quadras va fer emergir una nova figura dins el PPC. En aquesta ocasió, va ser Josep Piqué, que, de la mà de Xavier Vendrell, van ocupar la direcció del partit i va oferir presumptament un “gir catalanista”. “Li feia falta”, deia Vendrell. Per fer-ho, a les eleccions de 2003, Piqué va comptar amb Dolors Nadal per formar tiquet electoral i va recuperar vots: en va aconseguir amb 393.499, que li van proporcionar i 15 escons. Piqué va fer un esforç ingent per intentar mostrar una cara afable i responsable del PP. Una estratègia amb el tripartit articulat i setge a CiU. De fet, el pacte del Tinell que formalitzava el Govern catalanista i d’esquerres amb el president Pasqual Maragall al capdavant deixava clar que no es faria cap acord amb els populars. Una condició que deixava via lliure als de Piqué, que va tenir un paper doble amb l’Estatut. De fet, Piqué va haver de donar explicacions per donar entendre que estava d’acord amb el finançament que preveia el text estatutari i per haver brindat amb cava quan es va acordar al Parlament el text que s’havia d’enviar a Madrid.
El tripartit va convocar eleccions després del referèndum de l’Estatut, el 2006. Piqué ja va comptar amb un tiquet electoral prou mediàtic, l’acadèmica Montserrat Nebrera. La història no va acabar bé. La formació va obtenir 316.222 vots i 14 diputats, però no van treure cap rèdit. La reedició del tripartit amb José Montilla al capdavant va escorar-los a la dreta i va deixar el partit en mans de Daniel Sirera. Es va obrir una profunda crisi entre els populars que va acabar amb un estrafolari congrés entre els partidaris de Nebrera i els d’Alícia Sánchez-Camacho. El conclave va acabar amb la victòria de Camacho amb un 56% dels vots i Nebrera, que va aconseguir la victòria entre els delegats de Lleida, a va sortir amb un grup de militants que la carregava a les espatlles i cridaven “torera, torera!”.
Camacho, de l’èxit al desastre
Amb Camacho al capdavant i amb Millo com a mà dreta, el PPC va aconseguir 387.066 vots i 18 escons l’any 2010, que van suposar els primers pressupostos d’Artur Mas, un pacte que CiU negava que es pogués llegir com “un segon pacte del Majestic”. Amb l’avançament electoral de 2012, Camacho va assolir els 20 escons, amb 471.681 vots. Una força parlamentària que va servir per començar a pressionar sobre el Procés que Mas volia conduir des del Govern amb el suport d’ERC, ICV-Verds i part del PSC. Just abans d’aquestes eleccions Camacho es va reunir amb el comissari José Manuel Villarejo per perfilar la primera llista negra contra l’independentisme.
El cas del restaurant Camarga va enfonsar Camacho, que es va exiliar a Madrid. I la força del Procés va obligar a un canvi de lideratges. Va ser en els comicis de 2015 quan va liderar la candidatura l’actual alcalde de Badalona, Xavier García Albiol, que es va quedar amb 11 diputats i 349.193 vots. Albiol, irrellevant al Parlament, va repetir el 2017, en les eleccions convocades amb el 155, amb els pitjors resultats del PP fins a aquell moment: 185.670 i 4 diputats. Va dimitir, va cedir l’espai a Alejandro Fernández i el protagonisme unionista a Inés Arrimadas, de Ciutadans. Fernández va posar la cara a les eleccions de 2021, va fitxar de número dos Lorena Roldán, exciutadana, i va fracassar: només va obtenir, i fregant el pal, tres diputats, amb 109.067 vots. Les enquestes, però, apunten que ara podria multiplicar per cinc els resultats de fa tres anys i mig. Seria difícil, en l’aritmètica demoscòpica, que pogués determinar majories i governs. Però som a Catalunya, el país que té un goril·la blanc i una Mare de Déu negra. És a dir, que hi pot passar de tot.
