El Parlament de Catalunya és una institució que atorga pes democràtic al país. De fet, és la biga principal de l’entramat de la Generalitat, entesa com el poder i l’administració de l’autogovern en tota la seva dimensió. El ritual de la constitució del Parlament constitueix un puntal importantíssim que inicia la legislatura, encara que sigui per acabar repetint les eleccions, com podria passar aquesta vegada. Aquest ritual es repetirà aquest dilluns, 10 de juny, arran de les eleccions al Parlament del passat 12 de maig.
L’acte implica la creació d’un òrgan efímer i simbòlic com és la mesa d’edat. És a dir, la presidència de la cambra catalana es posa en mans de la persona de més edat entre els diputats electes que han recollit l’acta, acompanyats de les dues persones més joves de l’hemicicle. Un sistema habitual en moltes democràcies parlamentàries que trien un element aleatori, que no depèn de la voluntat ni de l’adscripció política ni de cap majoria parlamentària, per fer l’elecció dels membres que hauran de dirigir el centre vital de la vida política i institucional del país. Per això, l’Estatut recorre tant a una fórmula atàvica com és l’edat, un homenatge a la senectut i l’experiència, com al suposat nervi de les noves generacions.
Des del restabliment de la Generalitat i les primeres eleccions al Parlament de 1980, després de quaranta anys de submissió al jou del feixisme, cada inici de legislatura ha tingut meses d’edat que, vistes amb perspectiva, són una arqueologia política interessant. Els noms que han estat en aquestes meses simbòliques i de trànsit configuren un àlbum de la política catalana contemporània. Josep Maria Poblet, Roger Montañola, Albert Rivera, Miquel Coll i Alentorn, Joan Puigcercós, Carles Campuzano, Isidre Gavín, Marta Vilalta, Daniel Sirera o Gerard Gómez del Moral són alguns dels noms. Alguns han passat a la història, altres han anat a parar a la paperera de la història i molts continuen en actiu, fins i tot en formacions polítiques diferents. La història agradarà o no, però, sortosament o desgraciadament, no es pot canviar.
Els noms que formaran la mesa d’edat aquest dilluns són el juntaire i historiador Agustí Colomines, com a president, i, com a secretàries, les diputades Mar Besses (ERC) i Júlia Calvet (Vox). Veurem quina serà la seva història.
El 1980, l’oficial major enceta un nou cicle
La constitució de la mesa d’edat resultant de les eleccions de 1980, que portarien a la investidura de Jordi Pujol, va ser oficiada, segons el Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, per l’aleshores “oficial major”, que anunciava amb tota la formalitat la decisió d’acord amb la disposició transitòria cinquena de l’Estatut d’aleshores. L’elegit com a president fou Josep Maria Poblet i Guarro, un veteraníssim picapedrer d’ERC que provenia del republicanisme dels anys 30. Un escriptor de Montblanc amb un bagatge cosmopolita i cultural enorme i després del llarg hivern de l’exili a Mèxic. Va morir poc després de la constitució del Parlament.
Acompanyaven Poblet com a secretaris els diputats Marcel Planelias, un jove diputat del PSUC que provenia de Bandera Roja i que ara és un prestigiós professor d’Economia; i Antoni Santiburcio, el més jovenet d’aquell Parlament, amb escó del PSC i que provenia de la lluita sindical postcrisi del petroli de 1973. Santiburcio va acabar la seva carrera política com un dels regidors més recordats de Barcelona com un dels impulsors dels grans parcs dels districtes de Sant Andreu i Nou Barris.
1984, un històric i un que continua
La legislatura que va néixer a partir de la primera majoria absoluta de CiU de Jordi Pujol va arrencar amb una mesa d’edat presidida per un dels noms de més prestigi del catalanisme polític. El diputat amb més anys a la seva partida de naixement era Miquel Coll i Alentorn, un nom històric del sobiranisme i una de les ànimes més pròximes al llegat de Manuel Carrasco i Formiguera a les files d’Unió Democràtica de Catalunya, una formació que aleshores encara no estava del tot vampiritzada pel duranisme.
Coll i Alentorn, nascut a Barcelona el 1904, va ser un dels fundadors de Palestra, una organització de joves impulsada per Josep Maria Batista i Roca pensada per rejovenir el catalanisme exhaurit després de la dictadura de Primo de Rivera. Coll i Alentorn era enginyer industrial i historiador, de la mà d’un altre dels noms de pes de la historiografia catalana com és Ferran Soldevila. La seva figura responia a la generació republicana d’intel·lectuals polièdrics que van intentar mantenir viu el catalanisme en la nit fosca del franquisme.
A la mesa d’edat amb Coll i Alentorn hi havia Isidre Gavín i Valls, nascut a Barcelona el 1963, però que des dels 17 anys fa de lleidatà. Encara es mou en la primera línia política. De fet, va ser el cap de llista de Junts per Lleida a les eleccions espanyoles del 23 de juliol de l’any passat. Ha estat president de la Diputació de Lleida per CiU i diputat de 1984 a 1999. També ha gestionat l’empresa pública CIMALSA i ha estat secretari general d’Infraestructures i Mobilitat. Entre les seves fites hi ha la d’haver impulsat una normativa per regular el burca a la ciutat de Lleida. Amb Gavín, compartia mesa Xavier Soto i Cortés, un veritable referent juvenil del PSC que aleshores despuntava en el creixement del socialisme a Catalunya. Dissortadament, va morir amb 33 anys i els socialistes van batejar l’escola de formació amb el seu nom.
1988, continuïtat
Els comicis de 1988 van mantenir la majoria absoluta de Pujol. Per tant, les legislatures continuaven relativament tranquil·les fins al punt que ja es començava a establir l’oasi català. La sessió constitutiva d’aquella legislatura va tenir com a president d’edat Felip Lorda i Aláiz, un home nascut a Almacelles, el Segrià, l’any 1918. Excombatent de la República, internat posteriorment en un camp de concentració i després mobilitzat a la Legió. Traductor, escriptor i crític, va viure a l’exili i en el seu retorn, i amb anys de militància al PSOE i posteriorment al PSC, va romandre en política en diferents càrrecs electes fins al final de la seva vida. A Lorda, l’acompanyaven, de nou, Xavier Soto, i en aquesta ocasió Miquel Padilla i Díaz, un aranès militant a Unió Democràtica que aleshores era el segon diputat més jove de la cambra i que va dedicar la seva vida política al món municipal.
1992, Puigcercós i Campuzano a escena
En la legislatura de 1992, va repetir Lorda com a president de la mesa d’edat, però com a diputats joves es van incorporar dos noms que perdurarien en la política catalana durant molts anys. De fet, un continua a primera línia a hores d’ara després d’haver esberlat el carnet del partit per al qual va treballar més de 30 anys. Així al president d’edat l’acompanyaven els dos més joves de la cambra, aleshores Joan Puigcercós, que arribaria a ser el líder d’ERC, impulsor del tripartit i el seu portaveu a Madrid com a “diputat k”. L’home que va fer passar els republicans de 21 escons a deu. L’altre va ser Carles Campuzano, actual conseller de Benestar Social per ERC, i que aleshores era una jove promesa de CiU, ja en els temps que dirigia la JNC -la branca juvenil de CDC, que era l’única organització de l’esfera convergent que tenia l’estelada al logotip. Campuzano va esdevenir un històric diputat de CiU a Madrid, identificat amb la suposada ala socialdemòcrata de la formació. Ara Campuzano és diputat per ERC.
1995, un jove Daniel Sirera
La mesa de 1995 ja prometia sorpreses. Va ser la primera legislatura, després d’Heribert Barrera el 1980, que la presidència de la cambra catalana recauria sobre una figura aliena a CiU, que tenia l’hegemonia. En aquella ocasió, l’oposició va enfilar a la tribuna Joan Raventós. En tot cas, la mesa d’edat d’aleshores la van configurar Simeó Miquel Peguera i, com a secretaris, Fidel Lora i un joveníssim Daniel Sirera, del PP. Precisament, Sirera continua actiu, actualment com a cap de files dels populars a l’Ajuntament de Barcelona. Sirera va ser durant molt temps diputat al Parlament i va treure les castanyes del foc als populars, com a portaveu, en els moments de més crisi política de la formació a la cambra catalana.
1999, un històric de la ràdio
El president Jordi Pujol va enredar Joan Viñas, un històric locutor de ràdio conegut popularment per les seves campanyes benèfiques i un dels primers presentadors de RTVE a Miramar. Pujol el va convèncer perquè anés a les llistes de CiU com independent i va sortir elegit. Va presidir la mesa d’edat i va exercir com a diputat fins al 2002, com a portaveu en la comissió que controlava els mitjans públics des de la cambra. Viñas, nascut el 1918, va morir l’any 2002, abans d’acabar la legislatura. Amb Viñas, compartia mesa d’edat Marc López, un jove integrat en una de les plataformes maragallistes que feien costat al PSC i que va arribar a ser cap de gabinet del conseller d’Agricultura del primer tripartit, Antoni Siurana, i actualment, director d’Agenda Pública. També seia a la mesa d’edat Juan Manuel Jaime Ortea, del PSC, un enginyer que va ser l’encarregat de presidir la comissió d’estudi de polítiques de joventut durant dues legislatures.
2003, liberals i joves del PP i CiU
La mesa d’edat del Parlament que constituiria el primer tripartit del Palau de la Generalitat va ser presidida per Carme-Laura Gil i Miró, exconsellera i membre de la gauche divine convergent que amb el Procés va esdevenir una de les cares visibles del sector abertzale convergent. Gil va estar acompanyada de noms importants en els anys següents de la política catalana. En primer terme, Rafa López, del PP, el ponent popular de la Llei d’Educació de Catalunya. Després de superar un dur tractament per un càncer es va reincorporar entre aplaudiments del plenari. Convençut liberal, va ser una de les veus populars més contràries a la mà dura de la Moncloa de Mariano Rajoy contra l’independentisme, des de la seva posició a la delegació del govern espanyol. Sociòleg i assessor de diversos partits estatals, López és una veu habitual com a analista en diversos mitjans de comunicació. Albert Batalla era una joia del planter convergent, com a alcalde de la Seu d’Urgell es va guanyar ser cap de files de la demarcació de Lleida. Va ser un dels diputats que va retreure públicament al president Carles Puigdemont que volgués convocar eleccions –cosa que no va arribar a fer– en la crisi post Primer d’Octubre, juntament amb Jordi Cuminal. Fa poc, la causa oberta durant sis anys arran del Procés que tenia el seu consistori va ser arxivada.
2006, emergeix Albert Rivera
La legislatura del segon tripartit va néixer amb una curiosa mesa d’edat. La va presidir Josep Maria Balcells, diputat de Ciutadans pel Canvi, la formació d’independents adscrita al PSC a través de Pasqual Maragall. Balcells, periodista i expresentador dels informatius de la desconnexió catalana de TVE, tenia el malnom de Malaguanyat, en referència al fet que era un home que feia patxoca i, en canvi, va passar la seva joventut cursant el seminari per ser capellà.
Balcells va tenir dos secretaris que perdurarien anys en política. En primer terme, Albert Rivera, líder de Ciutadans, la formació emergent anticatalanista nascuda arran dels tripartits. Rivera va fer el salt a la política de Madrid convertint Ciutadans en una opció de govern possible, la desmesura i l’aparició d’una extrema dreta més desacomplexada va minimitzar el seu discurs fins a l’actual desaparició de la formació. L’altra secretària va ser Laia Ortiz, una jove d’ICV, que faria carrera en la política parlamentària fins que Ada Colau la va integrar -per la quota d’ICV- per la llista de l’Ajuntament de Barcelona.
2010, canvi de cicle
La legislatura nascuda de les eleccions que van atorgar 62 diputats a la CiU d’Artur Mas es va encetar amb la presidència d’edat de Francesc Bragulat. Els secretaris, però, també esdevindrien habituals de la política catalana. En primer terme, José Antonio Coto, un jove del sector dur del PP a qui li encantava participar en tertúlies i enquadrat en l’organització del partit que comandava amb mà de ferro el tàndem Alícia Sánchez–Camacho amb Enric Millo. Coto va deixar la política i es va dedicar a l’activitat privada. L’altre secretari va ser Roger Montañola, el dirigent d’Unió de Joves, el planter d’Unió Democràtica, que va romandre al Parlament fins al 2015, quan va ser número 4 de la llista que encapçalava Ramon Espadaler que va resultar un fiasco de tercera via. Montañola va crear una consultoria d’empreses però no va deixar mai la política ni l’opinió, i va mantenir la flama de Twenty, un club de polítics i joves emprenedors entremig del lobby i el think tank. Dotat d’un gran sentit de l’humor i un desacomplexat liberalisme va ser el cap de llista del PDeCAT a les eleccions espanyoles del 23 de juliol, on va admetre la seva derrota sense embuts ni excuses.
2012, Dolors Montserrat i Marta Vilalta
Les eleccions avançades per Artur Mas l’any 2012 van encetar una nova legislatura estranya, amb la pèrdua de 12 escons per part de CiU després de la victòria aclaparadora d’encara no dos anys abans. La presidència de la mesa d’edat que donava el tret de sortida a la legislatura del 9-N va ser per a la veteraníssima Dolors Montserrat, del PP, mare de l’actual cap de files dels populars a Europa, això sí, sense tenir res a veure políticament. Montserrat sempre va fer gala d’educació, estil i de no fer anar la mentida com a element imprescindible de la seva activitat política. Montserrat es va acomiadar com a diputada aquella legislatura i curiosament, en el seu discurs, va tenir paraules molt emotives per a David Fernández, aleshores cap visible de la CUP.
Un dels secretaris de la mesa d’edat va ser, de nou, el popular José Antonio Coto Roquet. La novetat va ser aleshores Marta Vilalta, en la primera gran posada en escena de la futura portaveu dels republicans i portaveu al Parlament del grup parlamentari d’ERC en l’època post primer d’octubre.
2015, Julià de Jòdar
El 2015 va ser la legislatura del referèndum i va començar amb una presidència emblemàtica, si més no, amb el seu primer discurs. L’escollit per la naturalesa va ser Julià de Jòdar, aleshores diputat de la CUP. Un escriptor compromès amb l’esquerra anticapitalista, un intel·lectual influent i un ferm defensor de la independència. Ara és secretari nacional de l’ANC, alineat amb el sector de Lluís Llach, i va signar manifestos en favor de la CUP i de Carles Puigdemont en les passades eleccions al Parlament. Va ser històric el seu discurs com a president amb la famosa frase: “Que cap mare de família necessitada no hagi de dir, com la portera de palau més famosa de la literatura catalana, la immortal Secundina: Talli qui talli el bacallà, una es queda sempre de portera.”.
Acompanyaven Jòdar Joan Giner, un dels diputats de Catalunya Sí Que Es Pot, la franquícia d’Ada Colau al Parlament, que tenien el mal nom de “Qwertys”, perquè ningú sabia ben bé com s’havien de dir. Giner, a mesura que avançava el conflicte en la legislatura, va enfortir les seves posicions sobiranistes a favor del referèndum amb diputats enquadrats en la mateixa llista com Àngels Castells o Albano-Dante Fachín, que es van oposar amb duresa al tàndem Lluís Rabell i Joan Coscubiela, que amb els seus discursos pretesament des de l’esquerra feien posar dempeus i aplaudint la bancada de Ciutadans i PP.
Amb Giner, també hi havia de secretari Gerard Gómez del Moral, precisament parella de Marta Vilalta. Un dels pocs diputats capaços de sortir al faristol sense papers i lluir oratòria, convicció i arguments. Va ser l’escollit per Oriol Junqueras per amansir la sempre inquieta federació d’ERC a Barcelona. Va ser enviat a Madrid per neutralitzar la figura de Gabriel Rufián, però el van abandonar a l’estacada i va tornar sense fer soroll per dedicar-se al món de la premsa d’institucions.
2017 i 2021, Ernest Maragall
Les eleccions del 155, el 21-D del 2017, van portar tres republicans a la mesa d’edat. El president va ser Ernest Maragall, possiblement un dels darrers mohicans de l’establishment polític del que l’historiador Josep Fontana va batejar com a “transacció de 1978”. Maragall ho ha estat gairebé tot políticament, de regidor en cap a Barcelona, a secretari de Govern, conseller d’Educació amb el tripartit o Exteriors amb el pacte ERC-Junts, cap de files d’ERC a la capital del país o diputat al Parlament. Maragall s’ha retirat de la primera línia després de la patacada electoral de les darreres eleccions municipals, en què quatre anys abans havia sigut el més votat. Aquesta vegada, el convergent Xavier Trias li va pispar la primera posició. Maragall va pronunciar un sentit discurs que va acabar amb la famosa frase: “Aquest país serà sempre nostre”. Una expressió que definia la tensió política i emocional que es vivia per l’existència de presos polítics i la repressió que a poc a poc s’anava fent més present.
A Maragall el van acompanyar el mateix Gerard Gómez del Moral i Rut Ribas, una educadora social que havia fet carrera política a les JERC. Ribas va substituir en la continuïtat de la legislatura a Adriana Delgado en la secretaria quarta de la Mesa. El 2020 va anunciar la seva renúncia a continuar a les llistes.
L’any 2021, els comicis de la pandèmia van fer repetir Ernest Maragall com a president de la mesa d’edat. Ara bé, en aquesta ocasió els secretaris van canviar. Per una banda, hi havia el diputat de Vox per Girona, Alberto Tarradas, un dels més hooligans de la formació ultramuntana. I per l’altra, el jove David González, del PSC, que roman com a diputat en l’actual legislatura.
