El president Josep Tarradellas va tornar abans d’aprovar-se la Constitució. El seu retorn, i el restabliment de la Generalitat de Catalunya, -única institució republicana que sobreviu en l’anomenada Transició espanyola-, va obrir una nova hegemonia política al país. Quan tothom pensava que el PSUC dominava tot l’espai polític, a poc a poc, es va erigir el nacionalisme de Convergència Democràtica de Catalunya, en coalició amb una formació històrica i emblemàtica del sobiranisme com Unió Democràtica de Catalunya. Se’n va dir CiU. El seu líder, Jordi Pujol arreplegava dreta, centredreta, nacionalisme, part del centreesquerra que s’identificava amb la socialdemocràcia d’Olof Palme, la democràcia cristiana que s’emmirallava en Manuel Carrasco i Formiguera i la dreta agrícola catalana amb consciència social.
A partir de 1980, Pujol va encetar una etapa on CiU guanyava eleccions sense baixar de l’autocar, fins a arribar el relleu al capdavant de partit, amb Artur Mas. El nou líder tampoc va perdre cap dels comicis en què va presentar com a cap de llista, els anys 2003, 2007, 2010 i 2012, però només va poder governar dues mitges legislatures. El 2016, CDC quedava inactiva i UDC començava un llarg tràngol fins a ser liquidada en concurs pel jutge i tota la seva memòria lliurada a l’Arxiu Nacional de Catalunya.
La fia de CDC, el partit que tot ho havia pogut
CDC, el partit que tot ho podia, assetjat per casos de corrupció i per la investigació per frau fiscal al president Pujol i la seva família, va decidir fer-se l’harakiri i refundar-se abans que Catalunya entrés definitivament en el Procés. Tot just després que el president Mas fes un pas al costat, es consolidava el president Carles Puigdemont com a nou líder de la formació. CDC havia concorregut a les eleccions del setembre de 2015 en una megacoalició batejada com a Junts pel Sí amb ERC, Més, Demòcrates, amb el suport de l’ANC, Òmnium Cultural i l’AMI. Com a cap de llista, un ex d’Iniciativa com Raül Romeva, per cert, net de Pau Romeva, un dels líders d’Unió Democràtica durant la República.
El naixement entrebancat del PDeCAT
Amb Puigdemont a la presidència de la Generalitat, Convergència va celebrar un doble congrés el juliol de 2016. Per una banda, per començar la liquidació del partit i, per l’altra, va crear-ne un de nou. Les coses no podien haver anat pitjor. Les famílies convergents van formar els seus exèrcits i es va obrir una acarnissada batalla entre oficialistes, els allioli, rullistes, gordonians, corsos, liberals, reagrupats i JNC, les joventuts del partit. La idea era aprovar un nou nom, una nova ponència política i una nova direcció. Tot estava previst, fins i tot el nom.
Però la difusió de les dues opcions de nom que hi havia va desenterrar la destral de guerra entre sectors de la formació amb una primera intervenció, molt crítica, de l’aleshores alcaldessa de Sant Cugat del Vallès i presidenta de la Diputació, Mercè Conesa. De res va servir l’intent de la direcció de formar una executiva amb Jordi Turull com a secretari general i Miquel Buch com a secretari d’organització i deixar en mans de Neus Munté i Artur Mas el lideratge institucional de la formació.
La batalla va ser sense quarter, tant que, després de tres dies de conclave, no es van posar d’acord ni en el nom. De fet, amb el nom van tenir molts problemes perquè l’avalat per les bases no es va poder registrar al ministeri de l’Interior perquè ja hi havia un partit amb aquell mateix nom. La nova direcció també va ser motiu de batussa, i van emergir velles rancúnies i contrapoders d’una formació avesada a tocar cuixa a l’administració. Finalment, un acord entre rullistes, la JNC i part dels corsos van crear la bicefàlia entre Marta Pascal i David Bonvehí i es va conservar la idea de la doble presidència “M&M”, l’acrònim de Mas i Munté.
El PDeCAT, a Junts de la mà de Puigdemont
El nou partit no va tenir un bon naixement. Si més no, no va ser tranquil. Ans al contrari, problemes pel nom, per la direcció i per la seva definició ideològica. Fins i tot, el discurs de Puigdemont en aquell congrés va anar més dirigit a demanar que el deixessin fer que no pas a buscar complicitats orgàniques. Finalment, lluny de dir-se Partit Demòcrata, com s’havia aprovat en consulta, es va establir Partit Demòcrata Europeu i Català, i el seu acrònim PDeCAT. La nova formació, a més, sostenia el Govern de Carles Puigdemont en l’època més convulsa de l’autonomia, amb la convocatòria d’un referèndum d’independència a la vista.
El 27 d’octubre de 2017 es va declarar la independència per part del Parlament, però no es va aplicar. El govern espanyol de Mariano Rajoy, amb els vots del PP i el PSOE al Senat, van aplicar l’article 155 i van convocar eleccions per al 21 de desembre de 2017. El PDeCAT no hi va concórrer com a marca, perquè el lideratge va ser de la marca Junts per Catalunya.
La marca de la coalició electoral refermava la idea d’unitat de les eleccions de 2015 –amb Junts pel Sí– i buscava rellançar el lideratge de Puigdemont com a president amb el discurs de la restitució. De fet, en va ser el cap de llista tot i estar a l’exili. Va quedar segon amb 948.233 vots i 34 escons, només per darrere de Ciutadans, que va fer el millor resultat de la seva història amb 1.109.732 vots. ERC es quedava amb 32 escons i amb 12.000 vots i escaig menys, 935.861 vots, amb Oriol Junqueras de candidat però això, sí empresonat, com bona part del Govern. Finalment, amb aquests resultats Junts va obtenir la presidència, no sense un desgast important i un deteriorament duríssim de les relacions amb ERC. En aquesta ocasió, Junts i ERC van investir el president Quim Torra, expresident d’Òmnium i exmembre de Reagrupament, un dels partits que formava part de la coalició des de la refundació del PDeCAT.
El 2021, pandèmia i nous líders
La inhabilitació del president Torra va provocar una nova convocatòria electoral, amb la pandèmia com a decorat de fons. Junts va repetir marca, després del fiasco de l’intent de naixement de la Crida Nacional, una formació que havia de ser una mena de Scottish National Party (SNP), que havia conduït la celebració del referèndum escocès de 2014 sense trencar cap plat. Un partit independentista unitari. ERC no va comprar la proposta i la iniciativa va passar a millor vida. El PDeCAT ja es va desentendre de Junts sense superar les ferides que havia deixat la segona assemblea de la formació. A les eleccions de 2021, la candidata efectiva va ser Laura Borràs –Puigdemont era el cap de llista simbòlic– i el PDeCAT va presentar-hi Àngels Chacón. Junts va quedar en tercer lloc del podi, amb 32 escons i 570.539 vots, per darrere dels 33 del PSC i d’ERC, que també tenien nous caps de cartell, Salvador Illa i Pere Aragonès.
Unes duríssimes negociacions van acabar amb l’acord del Soler, la masia de Prats de Lluçanès que regenten com a masovers la família d’un dels lampistes d’ERC i actual director de l’Agència Catalana de Residus, Isaac Peraire. Jordi Sànchez, aleshores secretari general de Junts i Aragonès van pactar el Govern cartera per cartera i secretaria per secretaria. El nou executiu no va ser, precisament, un exemple de sintonia i lleialtat. El màxim representant de Junts al Palau de la Generalitat era el vicepresident Jordi Puigneró, i de Jordi Sànchez, el conseller d’Economia, Jaume Giró. Laura Borràs va ser presidenta del Parlament per poder fer partit per tot Catalunya. Ara bé, la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que la condemnava per prevaricació, desenterrant un cas de quan era presidenta de l’Institut de les Lletres Catalanes, van sentenciar la seva carrera política, malgrat que encara no és ferma, pendent d’un recurs del Tribunal Suprem i els que puguin venir després.
L’aritmètica que ara per ara sosté el govern espanyol de Pedro Sánchez fa que Junts sigui indispensable per a lleis com la de l’amnistia o simplement els pressupostos. Seguint la seva estratègia, els spins-doctors juntaires creuen que el pols amb el PSOE els permetrà assolir la primera posició la nit electoral del 12 de maig. O, almenys, ser la primera força política independentista, per davant d’ERC. En tot cas, el seu compromís és tornar a Catalunya, per ser investit si té prou majoria per ser president i, si no, per retirar-se de la política. Sia com sia, Puigdemont amb la seva decisió, ha decidit traspassar el Rubicó, és a dir, fer una passa de la qual no en pot fer marxa enrere. I a tot això, el PDeCAT també ha desaparegut després de la revifada abans de la mort que va ser l’intent, infructuós, de treure almenys un escó a Madrid en les eleccions al Congrés del 2023, amb Roger Montañola de cap de files. Possiblement Junts sigui l’exemple del preu que ha suposat el Procés per a les formacions històriques dels darrers quaranta anys a Catalunya.
