Javi López (Madrid, 1985) ja és un eurodiputat veterà. Tot i això, no perd el seu estil de proximitat. De fet, té la virtut de saber quan ha de somriure que, juntament amb altres habilitats polítiques com picar pedra i respondre sense embuts, l’han mantingut a prop del primer secretariat del PSC, tot i que va ser un dels suports ferms de Núria Parlon en la llista que es confrontava amb la de Miquel Iceta la tardor de 2016. De fet, diu la llegenda que els partits més estratègics envien les joves promeses a formar-se a la política europea i, en canvi, els partits més cansats hi fan anar les velles glòries que albiren la jubilació. López seria del primer grup. Llicenciat en dret per la Universitat Pompeu Fabra, va cursar el Màster en Lideratge per a la gestió política i social de la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor visitant d’història i de Debats actuals de la UE a la Blanquerna–Universitat Ramon Llull des del 2017 i eurodiputat des del 2014. En aquesta legislatura ha estat titular de la Comissió de Medi Ambient, Salut Pública i Seguretat Alimentària així com de la Subcomissió de Seguretat i Defensa, a més de membre suplent de la Comissió de Política Exterior. Es presenta com a PSC, aspira que Europa sigui un tercer bloc que posi pau i sigui una “Suïssa amb valors”. Demana el vot amb el lema “Més Europa”.
Què vol dir ‘Més Europa’? Ho dic per la distància que sembla existir entre la importància del Parlament Europeu i la ciutadania.
Vol dir que Europa es troba en una cruïlla històrica d’enorme importància davant els canvis que es produeixen al món, geopolítics, econòmics, tecnològics, de comerç. Hi ha dues opcions. O bé quedem presoners de l’extrema dreta que tindrà força al Parlament Europeu i podria entrar en una dinàmica d’acords amb el Partit Popular Europeu, fet que congelaria el projecte europeu. O bé apostem per un pas endavant en la integració europea, i consolidem els canvis en economia dels darrers cinc anys, desenvolupem la dimensió social europea, fem una Europa més àgil en acció exterior, ens fem càrrec de la nostra seguretat i desenvolupem eines estratègiques. Això és el que es decideix en aquestes eleccions. L’amenaça de l’extrema dreta que pot empènyer a Europa a la irrellevància.
I la quotidianitat?
Cal explicar què és l’Europa quotidiana i reivindicar-la. L’efecte de les normes europees sobre nosaltres és enorme. Quan ens llevem bevem aigua regulada amb estàndards europeus, el cafè que ens prenem prové d’un acord comercial de la Unió Europea, és possible que el lloc de treball es mantingui gràcies a fons europeus, les emissions del teu cotxe estan controlades per Europa… La nostra implicació diària i quotidiana amb Europa és molt gran i cal reivindicar-la, garanteix un model intern de benestar i llibertats i, externament, propugna la pau i l’estabilitat, que per a això va ser creada la UE.
Tot i això, hi ha certa percepció que l’esquerra o la socialdemocràcia europea ha cedit massa espai a la dreta. Com si hagués estat més interessada en reformes morals que no pas materials… Potser l’amenaça de l’extrema dreta també voldrà dir que alguna cosa ha fet malament l’esquerra…
Segur, però també és veritat que el problema no se’l troba només l’esquerra tradicional sinó també el centredreta tradicional. Val a dir que el Partit Popular lidera i gestiona Europa i la presidència europea des de fa més de vint anys. El darrer cop que l’esquerra va tenir un president va ser Romano Prodi. Hi ha senyals positius que l’agenda socioeconòmica i material ha entrat amb força arreu del món en els darrers cinc anys. L’esquerra ha de ser capaç de combinar una agenda de reconeixement de drets i les noves onades, com el feminisme, amb una agenda socioeconòmica. Tot plegat, en un moment que la globalització ha entrat en una nova etapa, després d’acabar l’etapa del neoliberalisme, el comerç internacional està travessat per la seguretat. En els darrers cinc anys hi ha hagut un canvi de paradigma, la pandèmia i el paper de l’Estat, anem cap al big goverment, que posa al centre les realitats socioeconòmiques i les necessitats de la població. Hi ha hagut canvis positius a Europa.
Com ara quins?
Taula de salaris mínims a escala europea, una regulació sobre el treball amb plataforma relacionada amb la llei de repartidors d’Espanya, hem canviat el semestre europeu i la política de reformes i pressupostos que es mantenia des del 2008 i que era una salvatjada ultraortodoxa. Ha anat canviant i gràcies a l’esquerra i la socialdemocràcia europea.
L’esquerra catalana i espanyola portaran a Europa un posicionament més ferm pel reconeixement de Palestina?
Europa està molt marcada per la lògica nacional i les històries nacionals de cada estat. Espanya ha reconegut Palestina com una decisió decent, que aporta dignitat a Europa, amb Irlanda i Noruega. En el debat de Palestina, es nota el pes moral de la història, potser, en alguna ocasió, un pes mal entès especialment en països centreeuropeus. No és un debat d’esquerra i dreta, sinó que té un vessant sociohistòric i de culpa històrica relacionada amb l’Holocaust. Però qui ha mantingut la dignitat sobre Palestina a Europa ja sigut Pedro Sánchez, que ha liderat les posicions dures al Consell Europeu, Josep Borrell que ha estat molt clar en pressionar Israel i una tercera figura, António Guterres, secretari general de Nacions Unides, exprimer ministre de Portugal i socialista, que se’l veu com un “europeu”. Tots tres han salvat la cara d’Europa amb una posició sobre Palestina que estava molt dividida. Esperem que ens puguem moure en una posició més coherent amb el que teòricament representa Europa al món: la pau, el respecte pels drets humans i al dret internacional públic. Cal sumar el problema que les decisions en política exterior són per unanimitat, i això vol dir que es converteix en la tirania de la unanimitat.
Què vol dir?
Si és sobre una qüestió que hi ha molt consens, per exemple, la guerra d’Ucraïna, no hi ha problema. En canvi, els debats com el de Palestina, on hi ha molts problemes i discrepàncies, es converteix en disfuncional i inoperatiu. Possiblement és una de les coses que s’han de canviar, el mètode de decisió de política exterior, per aplicar un sistema per majoria. Tot i això, crec que aquest mandat podem fer un balanç positiu. Com a model, la pandèmia amb la vacunació, els ERTOS o els plans de recuperació i la suspensió de regles fiscals; o bé, en matèria exterior, com fer coses inimaginables fins ara a la guerra d’Ucraïna, que és assistir un país en guerra o desconnectar-nos dels combustibles fòssils de Rússia, dotze paquets de sancions molt agressives, o haver activat per primera vegada la directiva de protecció temporal de refugiats, que es podria haver activat abans, o l’ampliació de la UE que estava aturada. Hem donat missatges al món de fortalesa i integració.
Precisament, el conflicte d’Ucraïna ha afectat de manera molt directa, teòricament, la ciutadania, amb la crisi de l’energia o de preus. Vostè defensa un exèrcit europeu?
Un exèrcit com a tal no el tindrem, segur, a curt termini. Però sí que soc partidari que Europa es faci càrrec de la seva seguretat, i que pugui coordinar millor totes les seves capacitats de defensa i seguretat.
Més Unió Europea que no pas OTAN?
No. Jo crec que ambdues coses. Europa és un millor soci dins l’OTAN tenint capacitats pròpies. Però cal dir que l’OTAN no són només els Estats Units, són 31 socis, però existeixen dubtes més que raonables sobre el que pot passar amb els EUA en un futur, qui pot estar a la Casa Blanca, quin tipus de seguretat pots tenir amb la teva relació amb els Estats Units. En termes generals, Europa ha externalitzat la seva seguretat als EUA durant 70 anys. Jo soc partidari de reduir aquesta dependència dràsticament. Bàsicament perquè els Estats Units tenen altres interessos, com la contenció de la Xina, i perquè hi ha més amenaces al món actual. Els dividends de la pau de la Guerra Freda s’han acabat. Entrem en una nova etapa d’alta competència geopolítica on s’ha de defensar allò que és Europea. En el món en què vivim hi ha la possibilitat que Donald Trump torni a la Casa Blanca. En aquest escenari, cal fer-nos càrrec de la nostra seguretat i coordinar millor la nostra despesa. Al capdavall, si tu depens d’un tercer en la teva seguretat, les teves posicions polítiques acabaran molt condiciones. Vull tenir una veu pròpia.
Passem de la geopolítica a l’acció més directa. Hi ha una carpeta catalana a la Unió Europea?
La veritat és que no…
I com és que ha debatut sobre la immersió, l’amnistia, els suplicatoris, l’espionatge amb Pegasus… ?
Una cosa és que no hi hagi una carpeta catalana i una altra cosa és que no se sigui conscient de la situació política dels darrers deu anys. Una carpeta catalana vol dir alguna cosa que gestiones. Europa, ara, no sent que Catalunya sigui una cosa a gestionar; ara bé, és plenament conscient del que ha passat políticament els darrers deu anys aquí. Com s’és conscient dels debats polítics de la resta dels països. Hi ha hagut coses que han estat importants a Brussel·les, però a Brussel·les hi passen moltes coses. I nosaltres vivim les que ens afecten i estan relacionades amb la nostra vida política. Jo crec que Europa ha estat molt clara en la seva resposta i qui ha volgut escoltar ho ha sentit. Hem estat capaços en els darrers cinc anys de tornar a les coordenades europees de la discussió política d’aquí.
Quines coordenades?
Respecte a l’estat de dret, diàleg, convivència com a forma per resoldre conflictes. Europa és una construcció política per difuminar fronteres, no per crear-ne de noves. És un missatge que s’ha enviat. La política és conflicte per naturalesa i s’avança parlant, transaccionant, discutint i dialogant i hem tornat a aquestes coordenades, i això és molt positiu.
És a dir, existeix però no és una preocupació com ho podia haver estat cinc anys enrere?
No és una preocupació ara, però crec que mai ho ha sigut. És una realitat que forma part de la realitat política d’Espanya, un dels països més grans de la UE, el quart país en pes, i ha estat la crisi constitucional més important dels últims 45 anys. Dit això, sempre s’ha tractat com un afer intern espanyol amb respecte i com es viuen vides polítiques d’altres països. Nosaltres sempre vam dir que això no ens ho resoldrien a Europa, que ho havíem de resoldre nosaltres amb la política espanyola i catalana. El temps ens ha donat la raó. Ho hem canalitzat, perquè la política no és conclusiva, de manera raonable entre la política espanyola i catalana.
El soroll del debat de l’amnistia a Europa és viu?
Sí que és viu. Clar, qui tens operant per amplificar aquest debat és el PP espanyol, que utilitza una de les grans estructures de poder a Brussel·les, que és el PP europeu, que et dona molt altaveu i moltes… palanques. Han portat de manera reiterada aquest debat al Parlament Europeu, de manera molt irresponsable i incomprensible. Cal ser honest, el PP espanyol té més palanques a Brussel·les que l’independentisme català. Qui opera a Brussel·les són les grans famílies polítiques europees. Aquí és on cal valorar que la Comissió Europea, amb l’amnistia, s’hagi mostrat molt respectuosa amb els procediments interns. Nosaltres hem intentat explicar que aquestes mesures de gràcia es poden trobar en diverses constitucions europees, que s’han registrat una cinquantena de casos durant les darreres dècades i que pretén la normalització política institucional. Una mesura extraordinària per resoldre una situació extraordinària.
Per tant, més enllà del soroll, hi ha un aval polític de l’amnistia per part de les institucions europees?
No diria que hi ha un aval, però sí respecte, i respecte a les decisions europees. Per part de la socialdemocràcia europea, hi ha un aval i un reconeixement de la valentia que ha suposat l’encert de l’amnistia. El nostre candidat a presidir la Comissió i portaveu de la socialdemocràcia europea, Nicolas Schmit, va reconèixer l’encert de l’amnistia aquesta setmana en un acte a Catalunya. La política de reconciliació, de perdó, de mirar endavant és reconeguda com a mínim per la nostra família política, i tothom és conscient que s’ha canalitzat de forma raonable les nostres discussions.
Si la crisi migratòria és un debat viu, potser és perquè l’esquerra europea ha permès que la dreta extrema hagi agafat el discurs. Fins i tot, el fet que hi hagi estats que concertin l’acollida d’immigrants a canvi de diners, decisions que són francament lletges…
Sí. Nosaltres això ho hem condemnat, acords com els que ha arribat Itàlia amb Tunísia o Albània per externalitzar la seva gestió dels refugiats són repudiables i de dubtosa legalitat internacional. No existeix una vareta màgica amb la immigració, però sí que sabem que la immigració és un fet i l’asil un dret. Amb aquesta lògica, Europa ha d’operar amb un marc regulador en matèria d’immigració i asil, i això és important amb estats fronterers, com Espanya, per tenir mecanismes de responsabilitat i gestió. Frontex és molt problemàtica… de fet, el seu exdirector va de número tres del Front Nacional de Marine Le Pen en les eleccions del 9 de juny. El concepte és que les fronteres són europees, no estatals. Sí que m’agradaria anar més enllà, però ara ja hem fet un primer pas positiu. Per exemple, que en set dies s’ha de respondre una petició d’asil.
Tampoc hi ha vareta màgica per a la contenció de la Xina?
La Xina és un soci estratègic, és la sisena part de la població mundial i la necessites per a la lluita contra el canvi climàtic, per refer el multilateralisme. Necessites la Xina pel seu rol al món i la seva influència en el sud global. També és un competidor econòmic ferotge i és un rival sistèmic, perquè representa una manera de governar autocràtica, diferent de la nostra. És tot això, i amb aquests tres nivells has de conjugar una relació. És un debat a la Unió Europea, probablement no és un debat tan transparent, però hi ha dues opcions, amb què Europa es juga l’autonomia estratègica de la Unió. La prova del nou de si som autònoms estratègicament serà la nostra relació amb la Xina. Hi ha qui defensa que necessitem afegir-nos i acompanyar els EUA en la seva política de contenció de la Xina. I n’hi ha que defensem que nosaltres hauríem de ser capaços d’aixecar la veu com un tercer bloc i rebutjar una lògica bipolar, fer una força d’equilibri al món i esmorteir les grans tensions internacionals, i tenir una relació diferent amb el sud global.
Ser la Suïssa del món?
Sí, però una Suïssa amb valors. Hauríem de caminar cap aquesta direcció, i la nostra relació amb la Xina és important, però també estarà marcada per qui ocupi la Casa Blanca.
