Un partit “a quadrets”. Així definia Unió Democràtica de Catalunya Pau Romeva, avi de l’exconseller d’Exteriors i pres polític, un dels fundadors d’un partit que en l’aixecament feixista espanyol del 1936 va rebre per tots cantons. Possiblement, aquesta sigui una de les millors definicions d’una formació empaitada, per una banda, pel seu catalanisme desacomplexat que festejava amb el separatisme i, per altra banda, per les seves conviccions cristianes. Una definició que s’extreu d’un llibre necessari per entendre la història d’aquest partit, de Francesc Canosa, Entre el sabre i la bomba. Memòries d’un país i d’un partit: Unió Democràtica de Catalunya (1931-1980), editat per, curiosament, per A Contra Vent, l’editorial propietat del president Quim Torra.
Com a mostra de la personalitat d’UDC, el seu líder Manuel Carrasco i Formiguera va ser assassinat pels feixistes a Burgos per ordre expressa del general Franco, amb l’aval d’una sentència dictada en un dels habituals judicis sumaríssims. Carrasco va ser capturat pels nacionalistes espanyols quan marxava de Catalunya en ser perseguit pels anarquistes i els comunistes per la seva militància cristiana. L’exemple més clar del seu caràcter eclèctic és que Carrasco, com a diputat, va votar a favor de la llei de Contractes de Conreu, una decisió en defensa de l’autogovern de Catalunya i que va ser un dels ingredients dels Fets d’Octubre de 1934.
Tècnicament, la història d’Unió es va acabar amb la dissolució de la formació, víctima del gir cap a l’independentisme del seu soci durant el pujolisme, Convergència Democràtica, i una suspensió de pagaments al jutjat mercantil número 4 el març del 2017. Un partit de quadres que havia acumulat més de 22 milions de deute. El partit va ser liquidat legalment i mercantil, però més de sis anys després, la seva ànima de “quadrets” ressuscita –com a bons cristians– en diverses formes. En una varietat tan sorprenent que els seus vells militants o dirigents militen ara en formacions contraposades, adversàries, enemigues o diametralment oposades. En la campanya i les llistes per a les eleccions del 12 de maig, UDC reviurà en diverses formacions com ara el PSC, Junts per Catalunya, ERC i el PP.
Demòcrates: de Junts pel Sí a ERC i després a Junts
La diàspora dels democristians ja va començar en la primera gran escissió de la formació amb la creació de Demòcrates el juliol del 2015. Una formació qualificada de demoindepe i liderada per Antoni Castellà, Titon Laïlla, l’expresidenta del Parlament Núria de Gispert o Pep Martorell i que aleshores comptava amb l’expresident de la cambra catalana, Joan Rigol. Demòcrates es va configurar amb quadres i militants que havien obligat la disciplina fèrria de Josep Antoni Duran i Lleida a articular una consulta interna per decidir si feien costat o no al Procés independentista.
La consulta la van perdre els defensors més desacomplexats de la independència, però va ser una victòria moral davant el resultat tan igualat que van aconseguir. Demòcrates va ser la primera formació a parlar obertament del RUI, el Referèndum Unilateral d’Independència, que inspiraria el Primer d’Octubre. Va participar en la llista de Junts pel Sí el 2015 i, a les eleccions del 2017, les del 155, hi va concórrer amb ERC, cosa que va posar en problemes els republicans quan, en els mítings, Castellà defensava la unilateralitat. L’acord es va esberlar i Demòcrates, després de col·laborar amb el moviment Primàries, va arribar a un acord amb Junts per Catalunya, amb qui actualment té dos diputats. En les eleccions avançades del 12 de maig ja han anunciat el suport a la candidatura de Carles Puigdemont, amb qui han fet pinya a través d’un representant permanent al Consell per la República.
Units per Avançar cap… el PSC
Un dels ports més curiosos on ha arribat la diàspora d’UDC és el PSC. El camí no ha estat fàcil. Ramon Espadaler, etern membre de l’executiva d’UDC, portaveu adjunt al Parlament de CiU i exconseller d’Interior, va intentar salvar el partit i es va presentar a la campanya de les eleccions plebiscitàries del 2015. Espadaler va donar la cara després del fiasco electoral i va mantenir el despatx a la seu del carrer Nàpols per afrontar la desfeta de la històrica formació que competia en edat amb ERC. Espadaler va intentar mantenir el llegat de la Fundació Inheca (Institut d’Estudis Humanístics Miquel Coll i Alentorn) i fer una baixada de persiana correcta i sense escarafalls. Ho va assolir. El fons documental d’UDC va ser lliurat a l’Arxiu Nacional de Catalunya.
Tot i això, Espadaler va impulsar amb Albert Batlle i l’exdiputada Montse Surroca el partit Units per Avançar. La fórmula, que no tenia grans ambicions, ha tingut un èxit notori. Espadaler ha estat diputat les dues darreres legislatures a les llistes del PSC, primer amb Miquel Iceta i després Salvador Illa al capdavant. Ha destacat, i amb diferència, entre els portaveus de les formacions a la comissió d’Interior al Parlament, amb permís de Xavier Pellicer, de la CUP. De fet, va aconseguir la reprovació de l’actual conseller d’Interior, Joan Ignasi Elena, i és el conseller d’Interior del govern a l’ombra d’Illa. Acostumat a la dialèctica parlamentària i amb l’experiència com a conseller d’Interior amb el govern d’Artur Mas, Espadaler resisteix amb robustesa i marcant línia dura però sense caure en el fàcil parany populista.
Espadaler no ha estat l’únic exemple d’aquesta mena d’unitat temporal d’empreses polítiques, se’n podria dir UTEP. El que va ser director general dels Mossos quan Espadaler era conseller, Albert Batlle, s’ha fet un lloc a l’administració municipal en els dos darrers governs de l’Ajuntament de Barcelona, on s’ha guanyat l’apel·latiu del “xèrif” del consistori amb una política dura i un punt arriscada, amb iniciatives com el que ha anomenat Pla Endreça. Batlle va ser un dels testimonis clau per a l’absolució del major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, en el judici per rebel·lió a l’Audiència Nacional per la seva relació amb el Primer d’Octubre. Ara Espadaler renova l’acord amb el PSC.
ERC, PDeCAT i PP…
La llavor d’UDC no s’acaba a Junts i al PSC. Ni de bon tros. ERC també ha aprofitat grans noms de la formació. Per exemple, l’actual delegat del Govern a Madrid, Joan Capdevila, era l’etern crític d’Unió i un dels membres destacats del corrent intern independentista El Matí. Va ser diputat al Congrés, però en les eleccions del 23 de juliol va perdre l’escó i Oriol Junqueras el va mantenir a Madrid com ambaixador del Govern de Pere Aragonès. Un altre dels companys de viatge en l’estratègia d’ERC és Vicenç Pedret, empresari i amo del gegant del vidre Grup Clemente i actual president de la Comissió Executiva del Patronat de la Muntanya de Montserrat. Pedret ha esdevingut una de les veus a qui més para l’orella Junqueras des que el 2015 van començar a fer peuets polítics. La senadora Laura Castel ha esdevingut un pes territorial d’ERC al camp de Tarragona.
Les restes d’Unió també han anat a parar al PDeCAT abans de la seva dissolució, amb Roger Muntañola, com a darrer cap de llista a les eleccions al Congrés. De fet, Montañola va ser un dels impulsors de Lliures. També cal afegir la recent incorporació de Josep Maria Vila d’Abadal, exalcalde de Vic, opositor a Duran i Lleida i fundador de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), a Convergents, el partit de Germà Gordó. No es pot oblidar la transició d’Enric Millo, home fort d’Unió a Girona, al PP. Encara té signat un recurs contra els indults als presos polítics. En la llista sociopolítica d’Unió cal destacar Foment del Treball: el que va ser l’etern cap de files dels democristians a Madrid, Josep Sánchez Llibre, és el seu president i la setmana passada tornava a presentar les seves credencials davant el monarca espanyol, Felip de Borbó. L’ànima dels democristians ressuscita en diversos cossos, una barreja inèdita de política, mística i fe.
