Cal viatjar força en el temps per conèixer els inicis del Hard Rock, un macroprojecte capaç de situar-se al centre del debat polític sense ni tan sols existir. Concretament, cal anar fins al setembre de 2012. Era la Catalunya post tripartit; un país que tornava a estar liderat per Convergència, ara en mans d’Artur Mas. El mateix president de l’època va ser l’encarregat de presentar el BCN World, una mena d’Eurovegas 2.0 a pocs quilòmetres de Port Aventura que, amb el pas dels anys, s’ha rebatejat com a Hard Rock Entertainment World. El catedràtic de ciències polítiques Joan Botella detalla, en conversa amb El Món, que el projecte sempre ha caminat a remolc d’uns partits “que mai l’han aplaudit amb molt entusiasme”, sobretot a la bancada de l’esquerra. Ara bé, tot plegat pren un altre ritme –i sobretot un altre protagonisme- el 2023, fruit d’un “canvi profund” dels socialistes, que decideixen posar-lo com a línia vermella en la negociació dels pressupostos de la Generalitat. La resta ja és història. Aquest cop de volant obliga els Comuns a moure fitxa –han posat com a condició per als comptes de 2024 enterrar el Hard Rock definitivament– i mostrar-se fort en un terreny, políticament parlant, que gairebé sempre havia estat de la CUP, el partit més bel·ligerant fins aleshores amb el projecte.
L’escenari actual a la circumscripció de Tarragona no és gaire diferent del dels últims anys, però la batalla pel vot contrari al Hard Rock ha generat una nova aresta en la campanya. La força municipalista de la CUP fa que els anticapitalistes tinguin espai en un terreny dominat històricament per ERC i PSC. I els Comuns, un partit que s’articula sobre una base de votants prou sòlida a l’àrea metropolitana, en les eleccions de 2021 van aconseguir a Tarragona l’únic escó lluny de la capital. El punt d’inici de la campanya és exactament aquest.
Les últimes quatre enquestes que han difós els resultats territorialitzats –publicades als diaris Crònica Global, La Vanguardia i El Mundo– donen per fet que els cupaires mantindran el seu escó a la demarcació i que els Comuns hauran de suar per retenir el seu. De fet, dues enquestes donen un representat a Jéssica Albiach i les altres dues, cap. D’altra banda, malgrat l’escarafall per capitalitzar el Hard Rock, el darrer baròmetre del CEO redueix a la mínima expressió la frontera electoral entre els Comuns i la CUP. Els d’Estrada, segons planteja l’enquesta, no perdrien cap vot cap als d’Albiach, mentre que només un 3% farien el viatge invers. El baròmetre, datat del passat divendres, emmarca els cupaires sòlidament en el bloc independentista –només perdria punts en favor d’ERC i Junts–, mentre que el partit d’Ada Colau filtra butlletes cap a tot l’espectre de l’esquerra, amb el PSC com a principal beneficiari. Cap de les dues formacions, val a dir, té l’electorat més fidel, d’acord amb les dades de l’estudi públic: els anticapitalistes mantindrien un respectable 63% de la base electoral –lluny dels monolítics socialistes, però per sobre d’Esquerra–; mentre que als morats només s’hi queda un 49%.
Una jugada “arriscada” dels Comuns
Els Comuns han contraatacat posant el Hard Rock de nou al centre del debat polític. Jéssica Albiach no ha volgut aprovar els pressupostos de la Generalitat, que comptaven amb l’aval d’ERC i PSC, perquè el president Pere Aragonès no s’ha compromès “de paraula” a enterrar el projecte del Hard Rock. Una jugada que “pot servir per consolidar el seu electorat”, segons l’opinió del professor Gabriel Colomé, però que alhora “pot tenir altres conseqüències”. L’expert en comunicació política remarca que no és, precisament, el millor cop comunicatiu “perquè has tombat el pressupost de la Generalitat i, de retruc, automàticament el d’Espanya”. Per si no n’hi ha prou, tot plegat ha desencadenat l’avançament electoral. Tenint en compte que el votant a vegades penalitza els culpables d’anar a les urnes, l’analista remarca que el cop d’efecte “podria suposar un càstig electoral” per als Comuns.
En tot cas, a les files dels Comuns continuen tranquils, segons apunten fonts de la candidatura d’Albaich, perquè tenen la sensació que la gent “ha entès” la seva postura. En aquest sentit, els Comuns no es mouen ni un mil·límetre del seu discurs i continuen defensant que ERC i PSC no van cedir, durant la negociació pressupostària, pensant ja en les eleccions. És més, informacions dels darrers dies que apunten que el Govern va renovar el compromís amb el Hard Rock 30 minuts abans de tancar un acord amb els socialistes han reforçat el seu discurs. Els d’Albiach calculen que després del 12-M serà “més fàcil” arribar a acords respecte al Hard Rock.
Ara bé, els analistes veuen intencions que podrien anar més enllà d’un moviment purament electoral. Colomé, per exemple, indica que aquest gest pot ser una manera de “fixar la seva independència respecte als seus aliats a Madrid”. Una manera de marcar Yolanda Díaz? En uns termes força similars, encara que centrant-se en el panorama català, Joan Botella remarca que el veto dels Comuns al Hard Rock –i conseqüentment als pressupostos– és una manera de fixar “un punt de diferenciació” amb la resta de grups d’esquerres, una manera d’exemplificar “quin model de país vols”. Botella afegeix, de fet, que el que era estrany era la posició d’abans, “menys enèrgica i més ambigua”.
La bandera territorial de la CUP
La històrica resistència als macroprojectes a les comarques catalanes, com a mínim en les darreres dècades, ha vingut de mà de la Candidatura d’Unitat Popular. Els anticapitalistes, davant l’èmfasi dels d’Albiach en el rebuig al Hard Rock, ho han fet notar a les llistes electorals. Sense anar més lluny, el número 2 per Tarragona de cara al 12-M és Eloi Redón, portaveu de la plataforma Aturem el Hard Rock. L’oposició a aquesta mena d’iniciatives de caràcter turístic va més enllà, val a dir, de les comarques tarragonines: el cap de llista per Lleida, Bernat Lavaquiol, és una de les cares visibles al territori contra els Jocs Olímpics d’hivern. Més enllà del qui és qui de les seves candidatures per demarcacions, els cupaires han fet un esforç, com remarca el politòleg de la UAB Marc Guinjoan, per vincular el rebuig a “un model de país relacionat amb el canvi climàtic” amb aquestes grans operacions, com és el mateix Hard Rock, el quart cinturó al Vallès o l’ampliació de l’aeroport del Prat. “La CUP té credibilitat; i els Comuns també, però en un grau més baix”, reflexiona Guinjoan.
Similar és la percepció d’Ivan Serrano, expert de la Universitat Oberta de Catalunya, que apunta que el focus electoral en el Hard Rock el fa esdevenir una sort de símbol de crisis com “el clima, el model econòmic, la migració o la precarització” al sector turístic. Si bé reconeix que la “jugada” per part dels Comuns és “intel·ligent”, perquè permet abanderar la qüestió de sortida, la presència de la CUP al territori hi donaria un cert impuls allà on l’esquerra independentista ha estat més forta i arrelada que l’espai postcomunista.
Des de l’acadèmia, però, fan una munió d’hipòtesi i possibles escenaris. El mateix Serrano introdueix un important matís material: si bé és cert que allà on es concentren aquests macroprojectes el rebuig social és més intens, també ho és la seva influència sobre l’economia del territori, fet que podria desmobilitzar electoralment una oposició que veu com un Hard Rock o uns Jocs Olímpics podrien millorar a curt termini les condicions o l’oferta laboral al sector turístic local. Aquest fenomen seria, apunten les fonts consultades, en benefici dels comuns, per la seva concentració de vot a la regió metropolitana de Barcelona, fora de l’onada expansiva de casinos i pistes d’esquí; on el no a aquesta marca de desarrollisme és més ideològic que no pas material.
Una mobilització incerta
Tot i la batalla electoral que ha engegat, els experts consultats veuen la qüestió ecològica -representada aquí pels macroprojectes- encara com a marginal; un nínxol polític que, per la manca de mobilització que hi ha al voltant de l‘emergència climàtica, no serà a curt termini el fet que decideixi el vot del gruix de la població. “No estem encara en aquest moment” del creixement de l’espai verd a Catalunya, segons apunta el politòleg de la UPF Dídac Amat. Qualsevol dels dos espais de l’esquerra alternativa, a ulls d’Amat, està relativament ben posicionat per capitalitzar l’oposició als macroprojectes; “el tema és si serà suficient per activar els votants”. Tampoc Guinjoan es mostra especialment optimista, assegurant que, especialment en un panorama de múltiples eixos polítics com és el català, el vot és “una decisió molt més complexa, vinculada a la identitat del partit”. La pugna per aquesta massa de vots, de fet, es produeix dins un mateix bloc social: “El votant d’esquerres ja està en contra dels macroprojectes; no els suposa un conflicte”.
A ulls d’Amat, de fet, els projectes en positiu d’ambdues formacions són més valuosos en termes electorals que no la seva oposició a hidres climàtiques com el macrocasino o l’aeroport. Una mesura cupaire que, per al politòleg, pot servir per “activar el vot” és l’impuls a l’Energètica com a comercialitzadora; amb una oferta pública d’energia directa al consumidor capaç d’aglutinar majories fins i tot més enllà de l’espai tradicional de l’esquerra independentista. “Catalunya necessita macroprojectes, però no d’aquesta naturalesa”, argumenta l’expert: qüestions com trens orbitals que connectin els nuclis urbans de la regió metropolitana sense passar per Barcelona, o la distribuïdora alimentària pública de proximitat -on coincideixen no només CUP i Comuns, sinó també ERC- servirien d’encenedor de la mobilització ecologista a les urnes molt més que no pas les posicions de resistència per les quals pugnen Albiach i Estrada.
